dimecres, 22 de juny del 2011

Indrets

Li va llevar la pols a aquella vella bicicleta que feia anys que descansava a una habitació que s'havia convertit en un espai mort de la casa des que l'habitaven només dues persones. Era vella, però bona. El pare li havia inflat les rodes feia uns dies. Sobre rodes, va pensar, seria més fàcil menjar-se el món que caminant. Delerosa de rememorar indrets, de llegir tranquil·la, de matar el temps mort, va pujar a la bici i es va encaminar cap a llocs coneguts però oblidats darrerament. La bicicleta feia un soroll estrany, i se sentia gran damunt d'aquella connexió de ferros que conformaven el transport. Segurament l'última vegada que s'hi va pujar era molt més petita i li havia semblat enorme, però ara havia hagut de pujar-se el seient com sempre l'havia portat el pare, d'aquella manera en què el cul queda per damunt els braços quan els poses a sobre del manillar. Va arreglar un ferro que penjava de la roda de darrere i va seguir el seu camí.

Uns minuts de costeres amunt i avall, i s'endinsava en un món una mica més verd i una mica més silenciós. Carreteres sinuoses i algun caminal de terra, i a la fi, una fontenta, una sèquia, un toll d'aigua clara, freda i pràcticament verge. Passar amb la bici -que no damunt la bici- per aquells caminals estrets no era fàcil, però li agradava guardar l'equilibri, jugant a imaginar que en qualsevol moment caurien les dos, bici i persona, bancal avall. Li feia gràcia. Silenciosa, sola, lleva els esbarzers que s'enganxaven a les rodes, i es preguntava si era una bona idea endinsar-se per allí dins amb la seua companya d'aventures. Sort que pesava poc. Al final del caminet estret un espai més ampli, tot i que amagat sota els arbres, les saludava. L'aigua corria de dalt cap avall, i formava aquella petita cascada lluïda amb molsa on vàries vegades havia relliscat i caigut de cul. I per a culminar-ho, un toll relativament petit però suficient per a la rapidesa que la gelor de l'aigua demana per a cada bany. 

Va seure a la roca, va traure el llibre i va començar a llegir. No va trobar, en les dues hores que hi va estar, la postura correcta. Aquelles roques no estan fetes per a cossos acomodats, ni per a ànimes inquietes. Llegia i devorava les paraules d'un llibre que se li escapava de les mans, las pàgines del qual rossegava amb ànsia. I entre lletra i lletra, una jove i un gos que, animats per la calor d'una primavera que ja acabava, van entrar a l'aigua amb la mateixa rapidesa que van eixir. I darrere d'ells, dos joves més, que després d'una jornada de feina donaven les gràcies per poder gaudir d'aquell raconet. Ella hi rumiava al respecte. Els joves eren forans, o com a mínim poc assidus al poble; desconeguts per a ella. Agraïen poder gaudir d'aquell indret, igual que ho feia ella en aquell moment. Des del poble, però, sembla com si no existira eixe agraïment, com si no valoraren el que tenen. 

En tot cas, ella no volia calfar-se el cap. Només llegia i llegia, i en algun moment es banyava els peus per sentir la frescor d'aquella aigua tan pura que baixava d'un barranc preciós. Es perdia en pensaments inconnexos, també, i com si d'una jove enamorada de la vida es tractés, obria els ulls i intentava captar tot el que l'envoltava, pensant que de vegades no valorava els petits detalls -o no tan petits- que la vida li havia deixat tan a prop de casa. 

3 comentaris: