dissabte, 22 de desembre de 2012

A mesura que els versos avancen

Ens fonem en un bes etern, que sembla que mai acabarà, mentre els nostres cossos, nus, es freguen tímidament, pausadament. Les meues mans, menudes, acaricien la teua esquena, que hui està més suau que mai; els teus braços grans em protegeixen de tot el que passa a la resta del món. En un moment del bes etern obric els ulls, i veig que el gotelé d'aquestes quatre parets que tant secrets ens guarden estan plorant. Sempre han estat ahi, però mai no els havia vist així. Ells també estan tristos. En vore'ls, em contagie i una llàgrima cau des dels meus ulls fins les nostres boques, i sala un bes que comença a fer-se llarg. Massa llarg.

Estellés aguarda damunt la taula, desastrosa com sempre, i refugia unes paraules que mai no esborrarem. Si posàrem sobre paper totes les nostres històries, aquest llibre inèdit d'Estellés quedaria curt. Però li ho perdonarem, al de Burjassot, per ser el nostre poeta particular, el que ens va pintar amb paraules la València que nosaltres hem viscut tan a fons. Malgrat tot, encara no hem llegit tots els poemes. Com veus, no deixa de sorprendre'ns Vicent, fins i tot una vegada mort. Segurament encara ens queden molts racons per descobrir a través dels seus versos, moltes passejades. Deixa'm que em llija el llibre i després ja t'ho explicaré, m'entens? I tant de bo la lectura siga ràpida i renasquen les seues idees tan prompte com siga possible. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada