divendres, 14 de desembre de 2012

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

5 comentaris:

  1. La banda per a mi ha estat una de les millors coses que m'han passat en la vida, doncs a més d'aprendre música m'ha permés eixir i vore món, conèixer i viure experiències amb gent de diferents edats, sexe i ideologies.

    Sense la banda, la meua adolescència, (i la de tots de la meva edat) no hagués estat el mateix, sense dubte va ser una bocanada d'aire fresc que va arribar a les nostres vides. I per eixe motiu, i per ser una experiència tan gratificant per a mi és perque sempre he volgut que els meus fills foren de la banda. De la banda del poble.

    És de veres Laia, la música ens fa sentir emocions que no es poden comprar amb diners. :)

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que la banda vos va obrir moltes portes per a eixir de Sella. Ara és diferent, però igualment el que ens aporta la banda és molt gran. És molt bonic vore tanta gent, quan veniu el cor, tots junts fent música. Millor o pitjor, això dóna igual. Ací pots escoltar el final de "Moment for Morricone" que vam gravar anit. Brutal la veu de Pepi! http://www.divshare.com/download/21439027-6ca

      Elimina
  3. Es de veres, mai havia sentit cantar a ningú com a ella. Qué veu tan bonica!!!. Se me posavenen els pèls de punta.

    ResponElimina
  4. El "post" increible Laieta.. i molt interessant aixo que dieu tu i Amparo, la banda ha canviat molt en els anys, jo he viscut eixe proces de transicio entre vosaltres 2. De ser un lloc on ixir del poble i relacionarse amb la gent al que es hui, mes fer concerts i desfiles "a lo grande". Pero realment el que no ha canviat gens es la musica que al remat es lo que ens dona aquesta sensibilitat especial per a emocionarnos amb facilitat , per a apreciar lo bonic i per a compartir uns sentiments que no es poden expresar amb paraules... encara que tu ho fas molt be!!!!

    ResponElimina