divendres, 28 de desembre de 2012

Oxitocina gratuïta




Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

2 comentaris:

  1. De res. Veig que el llibre està agradant-te. :-)

    A mi em va fascinar tot ell, tal volta la part sobre psicologia i genètica més especialment, pero les qüestions sobre astronomia o els detallets finals sobre un munt de coses també.

    Sobre l'oxitocina i altres hormones, ja veus, hauríem d'intentar mantindre-les a nivells
    óptims segons l'ocasió. Totes són necessàries i, combinades adequadament, tenen uns efectes màgics. El problema és que no és fàcil controlar-les i en moltes vegades ens asalta l'oxitocina gratuïta. El consol amb dopamina pot funcionar un temps, pero a la llarga, crec que tots necessitem de la resta d'hormones...

    I per cert, has trobat ja el capítol on parla del Nobel de medicina?

    ResponElimina
  2. És molt curiós la veritat, especialment per a mi que de ciència en sé ben poc, però m'interessa.

    No he trobat encara el capítol del Nobel de medicina, he seguit llegint però pel principi, pels primers blocs. De totes maneres ja tinc tema per al treball ;)

    ResponElimina