dimarts, 29 d’octubre de 2013

Cecília

Cecília va arribar al món un dia gris, com ho seria la meitat de la seua vida. Era més petita de l'habitual, quan s'asseia a dinar els peus no li tocaven en terra i havia de posar-se dos coixins per poder arribar bé a menjar del plat. A pesar dels entrebancs que li anava posant la vida, Cecília sempre tenia un somriure a la cara. Gravat, com si li l'hagueren pintat de petita només nèixer. El seu somriure, però, no tenia valor, com les coses que per tenir-les tan a prop no les valorem. Somreia, Cecília, tot i que no tenia motius. Els pares la ignoraven: era com un ser estrany que havien concebut a desgana i havien criat a desgana. Els germans, alts, rossos i bonics, es reien d'ella. D'amics, no en tenia. Però Cecília vivia igualment, perquè ningú li havia explicat que la vida fóra el contrari d'allò. Un dia, un home gran, d'aquells que caminen amb el pes del saber a les esquenes, va parar la seua atenció en Cecília. Dia rere dia anava a la universitat a veure-la entrar i eixir de classe. Li agradava aquella curiosa criatura. Finalment, un dia es va atrevir a apropar-se i parlar amb ella. Prompte es van fer amics, i a través de l'estima d'aquella home, Cecília va ser conscient de com de poc l'havien volguda en la seua curta vida. La petita però somrient criatura va perdre aleshores el somriure; no obstant, per fi, va ser feliç. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada