dimecres, 9 d’octubre de 2013

Que fulles verdes tornen a brotar


Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada