dissabte, 12 d’octubre de 2013

Sense bitllet de tornada

Emigrar a un altre país no és com fer un viatge
Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.

Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.

Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior.  Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".

Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada