divendres, 25 d’octubre de 2013

Els violents són els altres


Aquest text el vaig escriure durant el curs 2012/2013 del Grau de Periodisme, per a l'assignatura de Periodisme de Conflictes i Pau, una de les que més m'ha agradat de tota la carrera. 
Arrel del debat que s'ha reobert en molt mitjans de comunicació sobre la violència exercida dels piquets dels estudiants en dia de vaga, he considerat adient publicar-lo ací. Tot i que en alguns casos fa referència a un altre text, espere que puga entendre's bé. És un text acadèmic, no massa literari. Però parla de la complicitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència de l'estat i transmet, et cinc paraules, el que pense jo sobre aquest tema: que els violents són els altres. 

Els violents són els altres

Violència són el sistema educatiu i els barracons, el gènere reglat per les institucions, hipoteques, pensions, files, papers, identificacions; pedofília sí, avortament no, criminalitzar la resistència, els mecanismes de la por, qualsevol tipus d’autoritat, tot el que calla Canal 9 és violència.
Orxata Sound System

Els periodistes i les persones en general parlem moltes vegades sobre la violència, però tenim clar realment el que significa aquest terme? Què és la violència i qui la genera en cada cas? Qui determina la definició d’aquesta paraula i quines formes pren en la nostra societat actual? Si ens atenem a la definició que dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la violència és o bé una força o energia desplegada impetuosament, o bé un abús de força. Però aquest concepte és molt més complex de com el defineixen els diccionaris, especialment si atenem a l’ús que els mitjans de comunicació en fan d’ell i a la concepció generalitzada que té en la societat.
En els textos Discurso y violencia: la ‘fantasmización’ mediatica de la fuerza i La narrativitzación de la violencia, els autors Manuel Delgado i Miquel Rodrigo, respectivament, intenten fer un resum del que entenem per violència, del seu poder social i del tractament que li donen els mitjans. Com bé afirmen ambdós autors, la violència és un concepte cultural i és una construcció social, i per tant el seu significat és diferent depenent del lloc, l’època o el context en què se situe.
Què o qui és aleshores, el que determina què és la violència? Segons apunten Delgado i Rodrigo, són l’Estat i els poderosos, i també els que controlen els mitjans de comunicació (que la majoria de les vegades són els mateixos que controlen l’Estat). En primer lloc, com creu Delgado, la violència és utilitzada moltes vegades com a control social, tant per part d’uns com d’altres. A més, són les lleis les que determinen quin tipus de violència haurà de ser penalitzada legalment, i aquestes lleis també estan fetes pels mateixos poderosos. Al remat, ens trobem que són ells els que, en primer lloc, comprenen la violència –el que Rodrigo entén com etiquetar certs fenòmens de violents- i, en segon lloc, els que la justifiquen, segons els semble o no legítima.
A banda d’això, tant un com l’altre autor insisteixen en què la violència existeix per a ser transmesa, i que sense la comunicació no tindria sentit. És ací on entren en joc els mitjans de comunicació, agents indispensables en la construcció del concepte. Del que es pot trobar en analitzar la violència dels mitjans, hi destaquem dos aspectes: en primer lloc, el que Delgado anomena la violència mediàtica, és a dir, la que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la societat. I en segon lloc, el tractament que li donen a la violència en general. Quant a aquest segon punt, en la majoria dels casos els mitjans criminalitzen aquella violència que no és justificada per l’Estat, mentre legitimen la que aquest exerceix.
Perquè a pesar que s’intente amagar, l’Estat també exerceix violència; per inversemblant que parega, moltes vegades els violents són ells mateixos, els altres. Un exemple el podem trobar en un esdeveniment que ara mateix celebra el seu primer aniversari, la Primavera Valenciana. Aquesta mobilització que protagonitzaren els estudiants valencians fa ara un any és un clar exemple de la violència exercida per l’Estat: la policia va reprimir durament unes protestes que tenien com a motiu inicial la defensa de l’educació pública, que en aquell moment i encara a dia de hui està sent desmantellada per part dels governs espanyol i valencià. Aleshores, tot i que tant els polítics de torn com la majoria dels mitjans intentaren amagar la violència de l’Estat, no ho van aconseguir perquè les protestes van ser gravades i transmeses a través de la xarxa de xarxes, i van donar la volta al món. Llibres en alt o llapissos enormes a mode de llança es configuraven com les úniques armes visibles d’uns joves poc acostumats a córrer davant de la policia, que des de l’altra banda els apuntava amb pistoles i porres. Així i tot, molts s’entestaren en fer comprendre que els violents eren els joves que protestaven.
I allò cert és que a pesar de tot el que pogueren gravar les càmeres  –que no és poc-, aquells fets no han tingut cap responsabilitat política ni policial a dia de hui. Malgrat que sense cap mena de dubte durant una setmana els joves valencians van aconseguir demostrar que els violents eren els altres, res no ha canviat ni en l’educació pública ni en les polítiques de repressió dels nostres governants, i la llei ha marcat que els violents eren els joves. La violència, que no només la trobem en les porres de la policia, ha tornat a guanyar en la forma en què ells, els altres, la volen pintar. 

En les ocupacions pre-vaga he aprés moltíssim. M'agradaria que algú totalment aliè s'apropara a una d'aquests ocupacions i intentara trobar un mínim granet de violència. Per moltes ocupacions més!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada