La ràbia que tinc dins no m’ha deixat dormir bé. No és per Errejón, no m’ha decebut, el pitjor de tot, com deia ahir una amiga, és que ni tan sols ens ha sorprès. Té el perfil: amb poder, capacitat discursiva, intel·ligent, vestit de feminista… El perfecte narcisista manipulador, moltes els hem patit i sabem que es tarda temps a ser conscient de quin tipus de persona és la que tens al costat. Malgrat que, després, sempre pensem: quina malícia, si hi havia senyals des de primera hora. També en aquest cas sembla que era així. Llig a les xarxes, en perfils de persones -sobretot dones- de l’àmbit polític institucional que conec, que era un tema comentat. Que t’hi advertien sobre ell si compartíeu cercle. Publica una periodista que en cercles mediàtics també se sabia. En les comunicacions oficials del seu partit polític es veu de lluny com intenten dissimular que hi havia indicis clars. Malgrat tot, no s’ha mogut cap fil fins que la cosa ja era insostenible, després que una persona anònima explicara a través de Cristina Fallaràs -gràcies, Cristina- el que havia patit amb ell i, per art de màgia, tothom sapiguera de qui s’estava parlant. Justament perquè hi havia indicis.
Repetisc que no és per Errejón. Aquest cas només ens torna a posar damunt la taula el que ja sabem: que l’assetjador, l’abusador, el violador no és aquell senyor bavós amb fama de bavós a qui se li veu a un quilòmetre de lluny la seua actitud masclista. Aquest també, però la diferència és que al senyor bavós te l’esperes. El violador, l’assetjador, l’abusador és el teu company de feina que aprofita per refregar-se amb tu en els sopars d’empresa; l’assetjador és aquell amic que mai va entendre un no com a resposta; el violador és el teu germà o el nòvio de ta mare; l’abusador és aquell professor interessant que aprofita el poder que té sobre les seues alumnes; l’assetjador és el teu ex amb qui vas viure moments fabulosos i que ara no et deixa refer la teua vida; el violador és aquell col·lega que et fa xantatge perquè tanques la boca del que va passar aquella nit de festa. I que l’assetjador, l’abusador, el violador siga aquest tipus de persona que de cara enfora es posa una disfressa de feminista d’esquerres solidari i enrotllat, ens ho posa, si cap, encara més difícil.
Qui ho ha patit ho sap. Si denunciar qualsevol cas de violència o assetjament per motiu de gènere és complicat, quan l’agressor té aquest perfil hi ha una dificultat afegida. Encara més quan es tracta d’eixa violència subtil difícil d’identificar. Encara més quan l’altra persona és - i ho solen ser - un narcisista manipulador de manual que sap perfectament com utilitzar les paraules. La carta d’Errejón n’és un claríssim exemple: paraules enrevessades que ens costen d’entendre, que no reconeixen res, i que a més el victimitzen a ell, damnificat del sistema patriarcal i que -oh, gràcies- va a teràpia. El cost personal d’assenyalar aquests casos quan n’eres la víctima és molt elevat, et sents qüestionada, penses que la gent no et creurà, tens paranoies amb el que les persones que teniu en comú el teu assetjador i tu pensarà sobre tu, i fins i tot dubtes de la teua pròpia versió. Però després passa alguna cosa així, salta a la palestra un cas com aquest, i pots veure com es repeteixen patrons i com, quan la víctima és una altra dona, ho veus tan clar i evident.
És per això que les persones que en som conscients sense ser les víctimes no podem seguir callant. #SeAcabó, però no només perquè les que ho han patit parlen, sinó perquè les que ho veiem en les actituds de companys, amics, familiars o coneguts hem de començar a prendre partit en l’assumpte. No podem seguir deixant passar els comentaris que ens arriben, i quan per fi rebenta tot, dir: “és cert, jo també havia sentit alguna cosa”. I no parle de linxaments o assenyalaments públics, mai m’han agradat, malgrat que en casos de representats polítics siguen també necessaris. Crec que si començàrem a abordar els problemes molt abans que ens exploten en la cara, no seria necessari arribar a aquest assenyalament destructor per als agressors. Perquè sí, resulta que nosaltres, a més de ser les víctimes, també ens hem de preocupar i ens preocupem per com se sentirà l’agressor, per si la manera en què estem denunciant és vàlida i proporcional, per com podrà refer la seua vida després de tot açò. Perquè en definitiva, l’única cosa que volem, és que no hi haja més errejons en les nostres vides.