dilluns, 25 de juliol del 2011

Furgant entre els records

De vegades a una li pega per furgar en el passat. Sobretot quan té altres coses que fer. Rellig cartes, revisa els primers missatge enviats a aquella o aquell altre, mira fotos, reescriu entrades del blog. Es trasllada per un breu instant a un altre moment de la vida, potser molt llunyà, potser no tant. Llig i troba missatges entre línies que no havia sabut desxifrar en el seu moment, i se n'adona de com canvien les coses. Perd el temps rient amb paraules que ja no tenen cap sentit, es torna a emocionar amb papers que comencen a fer-se grocs. Furga en les carpetes de l'ordinador i torna a llegir uns poemes que arribaven a deshora, unes cartes carregades de significat, a escoltar una música que la transporta a una ciutat o una altra. 

Al remat, se n'adona que és qui és per tot això, i retrobar-s'hi li fa reflexionar sobre l'evolució de les coses. Es pregunta si quan passe el temps encara revisarà tots els records que té materialitzats, i si els d'ara els mirarà amb enyorança o només amb alegria. Si mira enrere pot configurar les etapes de la seua escassa vida de vint anys, pot dividir-la en estrats. Es planteja quan tornarà a canviar d'etapa, quan acabarà aquesta en què ara hi viu. Què ha de passar per a que decidim que la nostra vida ha canviat? Canviar el moment de la història comporta un canvi gran, un fet significant que, en certa manera, ens haja girat la vida. I poques coses li l'han feta girar a ella brutalment; en canvi, hi veu etapes quan mira enrere. 

De vegades a una li pega per escriure. Des de ja fa molt de temps que mai ho fa amb música, perquè la molesta. Hui, en canvi, ha aconseguit escriure tot això de tirada, mentre escoltava el disc "A Rússia", d'Antònia Font. Aquest grup, present a la seua vida des de no fa tant, li porta records molt diversos i de diferents persones. Cada cançó té el seu propi món. Potser, de manera proporcional temps-records, és el grup que més li n'aporta. 

Està bé que a una que de vegades li pegue per furgar en el passat, de vegades també li pegue per escriure. Així, quan es dispose a furgar-hi, tindrà on fer-ho. 


Camps de Maduixes - Antònia Font. Goear





dissabte, 16 de juliol del 2011

Recorrent La Marina

Moltes vegades, fins que no ens allunyem de les coses que ens han envoltat tota la vida no ens donem compte del valor que tenen. Naixem en un lloc i viatgem arreu del món, i quan ens parem a pensar advertim que potser coneixem Londres, Paris i New York, però no ens hem parat a explorar la nostra pròpia comarca. Doncs bé, no és el meu cas, però potser des que passe més temps fora de Sella que he aprés a estimar més el meu poble, i també la meua comarca. 

La Marina Baixa és una comarca situada al sud del País Valencià, a la costa, i que fita al nord amb la Marina Alta, a l'oest amb el Comtat i l'Alcoià, i al sud amb l'Alacantí. Comarca costerera, com ja s'ha dit, el seu encant resideix en què en pocs quilòmetres (o fins i tot en alguns llocs es pot parlar de metres) passa de la mar a la muntanya. Així, el litoral mariner (també el de la Marina Alta) està conformat per un seguit de penya-segats i caletes que són admirades arreu del món. És per això, i també pel bon clima, que són dues de les comarques que més turistes estrangers reben durant tot l'any -especialment a l'estiu-. Només cal dir que Benidorm forma part d'aquesta comarca. Tot i que a aquesta ciutat es concentra el major nucli urbà (que no el major terreny), la capital tradicional de la Marina Baixa és La Vila Joiosa. 

Serra Gelada. Far de l'Albir
La veritat és que sempre he estat orgullosa de la meua comarca, però és ara, quan la mira des de fora, quan me n'adone com d'adorable és. A més, també me n'adone que encara em queden molts llocs per descobrir d'aquesta zona del país. Sella, el meu poble, està situat als peus de l'Aitana i el Puig Campana, dues de les muntanyes més altes de tot el territori valencià. Sempre acompanyats dels pobles veïns, Orxeta i Relleu -amb els quals, com a bons veïns, mai ens hem entés del tot bé-, els habitants de Sella solen arribar a la mar sempre per La Vila Joiosa, on fins i tot hi estudien la majoria dels seus joves. Però moltes vegades els sellardos no anem més enllà de La Vila, Relleu, Orxeta, Benidorm o Finestrat. Així, donat l'esperit aventurer i curiós de què estic dotada, ja fa temps em vaig plantejar que havia de recórrer aquestes terres amb més profunditat. Ho he fet en aquests darrers anys, passant ja per quasi tots els pobles que conformen la comarca, però em queden molts racons per descobrir. L'estiu n'és una bona època.



Tàrbena
Ahir, amb poca cosa més que una càmera i un llibre, Josep i jo vam decidir anar a dinar a Tàrbena, a Casa Pinet, un bar mític i típic de la comarca l'amo del qual és l'avi del nostre amic Marc. Jo mai no havia estat en Tàrbena, però m'hi havien parlat molt bé. Per a arribar-hi des de Sella cal passar per Finestrat, La Nucia, Polop, Callosa i Bolulla, pobles que, per raons d'amistat o de música, conec més. Després de Bolulla comença una carretera sinuosa que ens porta a un poble no massa diferent del meu situat a la cima d'un barranc. Blanc, petit i allargat, té l'encant dels pobles d'alta muntanya on la gent feia vida als masos fins no fa massa i on la majoria de la població és vella. A més, a Tàrbena, repoblat pels veïns mallorquins, molta gent encara parla amb l'article salat, i això li dóna un punt exòtic. 

Vistes de Serra Gelada des d'Altea
Després d'una bona fartonà a Casa Pinet, on ens empapem de quadres comunistes i nacionalistes, de retalls de periòdics, de vells estris del camp i de premis que pengen per les parets sense deixar ni un espai buit, un bon cafè a la Plaça amb uns amics que arriben de Callosa. I abans de tornar a casa, per què no seguir el trajecte per La Marina? Tornant per La Nucia agafem el camí que, passant per l'Alfàs, ens deixa en Altea, tal vegada el poble amb més encant de la comarca. Aquest sí, un poble totalment blanc de pescadors que, tot i créixer, ha sabut mantenir a la perfecció el seu casc antic, fet de carrers de pedra i amb unes vistes a la mar precioses. Altea, que de vegades ens pot recordar l'illa d'Eivissa pel to bohemi i hippie que té, és una ciutat turística però calmada i neta, visita obligada per a tots els valencians.  


En començar a estar cansats, tot i que el sol encara llueix amb gana, decidim agafar el cotxe i tornar cap a casa. Eixe poble petit que hi ha al peus de l'Aitana del qual tenim la sort de formar-ne part ens espera per a colpir el dia amb una velada musicada per nosaltres mateixos, a l'assaig de la banda. Després de fer-nos una bona orxata, tornem a Sella, i per a fer-ho passem per La Vila Joiosa i Orxeta, per a completar així la volta que havíem iniciat de matí. Durant el trajecte parlem de llocs, i inconscientment fem una llista de tots aquells que ens queden per visitar. L'estiu és llarg, i el petit viatge de hui ens ha deixat un bon sabor de boca. La veritat és que no podem negar que som mediterranis.

Sella

divendres, 1 de juliol del 2011

Entre llibres I: Passions romanes, Maria de la Pau Janer

L'estiu és el moment en què, amb tot el temps del món, els estudiants ens podem dedicar a llegir llibres tranquil·lament i per plaer, d'aquells que ens omplen i que acumulem als estants durant la resta de l'any. Un estiu sense uns quants llibres no és res per a mi. Llegir a la Font Major, al terrat de casa o al llit abans de dormir es converteixen en escenes quotidianes que espere repetir tota la vida.

Maria de la Pau Janer
Quan vaig tornar de València portava entre mans "Homenatge a Catalunya", de George Orwell, un llibre que parla sobre la Guerra Civil a Barcelona des de la visió del periodista anglés que l'escriu, qui acudeix a participar activament en les milícies anarquistes del POUM. Interessant sobretot per conéixer el context de l'època i acumular una altra visió de la guerra, la veritat és que el llibre em costava bastant de llegir. Un dia, fruit d'oblidar-me aquest en el cotxe de ma mare, vaig agafar-ne un altre que rondava pels estants de sa casa: "Passions romanes", de Maria de la Pau Janer. Ja he llegit altres vegades l'autora i la veritat és que podria dir que és una de les meues preferides. La seua prosa descriptiva em captiva en la lectura, i a més sempre parla de Mallorca, terra a què li tinc gran estima des de la distància. 

Així doncs, vaig mamprendre el llibre, que m'ha tingut capficada un parell de setmanes, però que he devorat amb ànsia. Era la primera vegada que llegia a Janer en castellà, ja que en aquesta llengua estava la versió que hi havia per casa. He trobat a faltar algun mot propi de ses illes, però no per això ha deixat d'agradar-me. "Passions romanes" és un llibre que transcorre entre Palma i Roma, dos ciutats connectades per diversos personatges amb les seues pròpies històries que al final acaben entrellaçant-se; va ser Premi Planeta l'any 2005 El tema principal és, com es pot endevinar pel títol, l'amor. La passió. Però no l'amor agradable, sinó l'amor trencat, l'amor farcit de mort i de desenganys, de viatges per deixar-ho tot. La veritat és que pot semblar una temàtica molt típica, però la redacció de Janer ens fa viure les històries d'una altra manera, tot donant-li sempre molta importància a l'art, als llibres i al coneixement en general: dones que s'enamoren de quadres, homes que roben llibres de la biblioteca... A més, curiosament, molts dels personatges eren periodistes, i això sempre em fa sentir un poc identificada. 

La veritat és que feia un temps que no devorava un llibre amb tanta rapidesa. Darrerament, amb tot això de les noves tecnologies que ens lleven bastant de temps, sembla que hem oblidat allò de seure en un racó per llegir durant hores i hores. La veritat és que m'ha resultat grat tornar a tenir eixa sensació de voler llegir a qualsevol hora i en qualsevol moment. 
Per no perdre el costum, acabe d'encetar "Kafka a la platja", de Haruki Murakami, que em va regalar el meu amic Josep quan vaig fer vint anys. Encara no he llegit res d'aquest autor tan reconegut, ja vorem què tal.