Rabia que cambia vidas

Una cançó d'Ismael Serrano, la pel·lícula del Che i una calada a deshora. És tard, a Guatemala és tard, però no ens ve la son. Hi ha una banda sonora que retrona dins del cap una vegada i una altra, "al otro lado del río..."; estic trista i no sabria explicar bé per què. No és tant tristesa com ràbia, impotència, vergonya col·lectiva... Dos hores de viatge per Amèrica Llatina a través de la motocicleta d'Ernesto Guevara donen per a pensar molt, tal vegada massa, i encara més en el context que em situe ara mateix. Conviden a preguntar-se a una mateixa "què fas ara i ací", i és que com més coses ens qüestionem menys respostes trobem. Ací hem vingut, a col·laborar, a cooperar, a ajudar, i al remat queda la sensació que la llavor és tan minúscula que ni se sap si servirà per a res. És aquesta la manera? Em pregunte mentre per dins em recorre certa angoixa, i em sent malament per tindre tot el que tinc. La misèria, no sabem ni el seu significat i treballem en contra d'ella. Girar una aixeta i trobar aigua calenta...un gest tan insignificant, i a menys de trenta quilòmetres una família explicava l'altre dia, en una llengua que no entenc i que alguns voldrien vore morta, que el pou on emmagatzemen l'aigua està quasi buit, i en preguntar-li a la meua companya que quina era ara l'alternativa, comprendre, amb una sola mirada, que de vegades no hi ha alternatives, que hi ha persones que no tenen opcions. Sort de la pluja, que darrerament ocupa totes les vesprades, i que des d'aleshores la celebre com mai ho havia fet. Visca la pluja, diria ara, en lloc d'olorar-la...què tan bohemi, olorar la pluja, què tan superficial a pesar de la profunditat que emana. 

Algun dia despertarem, món? 

Escucha la llamada,
únete al grito de los cansados,
La vida fue un ensayo hasta ahora,
Sal a la calle, salta las olas,
Brilla en la tarde tu luz de aurora.
Que el miedo cambie de bando,
Que el precariado se haga visible,
Que no se olviden de tu alegría.
Que la tristeza si es compartida
Se vuelve rabia que cambia vidas. 

La Llamada, Ismael Serrano. 


Més imatges que vaig retenint de Guatemala... 

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

Granada

Llum tènue, l'olor de l'encens recentment encetat i la música d'una fadista coneguda recentment. O mar fala de ti, diu la cançó, tot i que ací no hi ha mar. És la primera vegada que visc tant lluny de l'aigua salada, però de moment no suposa cap trauma. Perquè, tot i que situada entre montanyes i no massa gran, Granada és una ciutat oberta. A més, des d'este escenari on ara em trobe puc observar les teulades del barri, i eixa sensació de poder volar per damunt d'elles em dóna llibertat. El plànol el completen una planta que des que vaig arribar cuide com si fóra la meua filla sense massa bons resultats i el soroll de la rentadora que trenca l'harmonia del moment. No tot podia ser dolç. 

Malgrat això, sí que és dolça la sensació d'habitar esta ciutat. Una ciutat tranquil·la i alhora amb molt de moviment, amb diferents barris quin amb més encant que l'altre i amb l'aura i el pes de la Història, en majúscules, que la fan més especial. De carrers estrets i tortuosos que, he de reconéixer, el primer dia em van fer perdre el nord mentre buscàvem aparcament (missió impossible). I mira que ens havien advertit: ací, el cotxe, no fa falta. Però d'eixa sensació d'estar completament desubicada que vaig tindre quan vaig baixar de l'auto per primera vegada ja en queda ben poc. Granada mola, i tal vegada és que idealitzem tots els llocs on anem, però tant fa. 

A l'alegria d'haver trobat una gran ciutat -i no pel tamany- es suma la d'haver anat a parar a un màster que em motiva tant com poques classes de la carrera ho han fet i de poder gaudir d'una activitat cultural i acadèmica molt interessant. I també la tranquil·litat, la calma i la diversió de saber qui m'acompanya en esta aventura. A més, les amistats recentment articulades prometen molt per descobrir tots els secrets d'este indret al ritme del jazz, el reggae i el flamenc. Unes coneixences que d'alguna manera ajuden a recordar les arrels d'una i la trajectòria passada -València, Lisboa- que algun dia tornarà a ser present. Mentrestant, i si el fred no m'enterra, gaudirem de l'ocasió.  

Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més. 

Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!

La Sílvia i el Refree

La Sílvia la vaig conéixer també pel papa. No podria dir ara quina va ser la cançó, però recorde que era en un vídeo de Youtube. Tal vegada Vestida de nit, o alguna de les seues més conegudes. Em va agradar; la seua veu desprenia una dolçor, una senzillesa i alhora una potència que li posarien els pèls de punta a qualsevol. Des del seu descobriment -farà poc més d'un any - fins ara l'he escoltada molt. Diria que m'he repassat gran part dels vídeos d'ella que hi ha penjats a la xarxa, i fins i tot he apres a tocar una cançó seua amb la guitarra. No imaginava, però, que tindria prompte l'oportunitat de vore-la en directe. Però algú me la va posar en banjeda i no em vaig poder negar. A Barcelona, al Teatre Tívoli, quasi res. 

Barcelona pertany a un altre país. I ja no parle de qüestions polítiques ni de la independència ni del referèndum -del qual, per suposat, estic a favor-. Em referisc a que Barcelona, i també la majoria de Catalunya, sembla d'un país diferent al nostre. Allò és Europa, han eixit molt més ràpid i de manera distinta del forat al qual vam estar tots capficats durant quaranta anys. I ni parlar-ne de la llengua i la cultura: per què s'ha de sentir una més en casa allà que a València? Sens dubte el respecte per estes qüestions viatja per una òrbita distinta a la nostra. 

Però bé, deixarem de banda aquest tema que ens donaria per a moltes línies, i tornem al que anàvem. Vore la Sílvia Pérez Cruz en directe va ser brutal. La proximitat no va trencar la idea que tenia d'ella, sinó més bé la va enfortir: humil, senzilla, valenta i dolça; sobretot molt dolça. A la jove i potent cantant de Palafrugell, filla del Càstor Pérez i la Glòria Cruz (ella fa constants referències als seus pares) l'acompanyava el guitarrista Raül Fernández, més conegut com Refree. Refree va ser, segurament, la gran sorpresa del concert per a mi. Perquè a la Sílvia ja la coneixia, però d'ell no n'havia sentit parlar mai. I Déu n'hi do!, que diuen els catalans. Raül Fernández, cantautor del món del pop i del jazz, ha produït discs d'artistes com Roger Mas, Senior i el Cor Brutal, Las Migas i la pròpia Silvia Pérez Cruz, amb qui ja havia tocat anteriorment anteriorment.

I és que el concert es feia amb motiu de la presentació del proper disc que els dos grans trauran a la llum la setmana que ve, anomenat Granada. No només per la ciutat, a la qual també li fan un homenatge amb el nom per haver parit a músics com Enrique Morente, del qual versionen una cançó. Granada ve sobretot per significat explosiu de la paraula en català. Al disc, interpretat crec que de cap a peus en el concert, hi versionen temes de músics com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Schumann, Edith Piaff o Pau Casals, entre altres. Una diversitat que va des de la Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernàndez fins al Papa, jo vull ser torero d'Albert Pla, en un estil que jo no sabria definir però que, sens dubte, passa pel flamenc, el jazz, l'electrònia (sí, electrònica) i molts altres innovadors i diferents del que la catalana ens havia mostrat fins ara. 

Del concert, a banda del goig i la satisfacció d'escoltar aquests dos grans musics ens directe, m'emporte també l'orgull d'haver conegut la majoria de les cançons gràcies a la cultura musical que m'han fet mamar els pares. Ara només queda esperar que el disc veja la llum per poder immortalitzar les melodies del Refree i la Silvia, tot i que directe només n'hi ha un. 

Ací, un breu reportatge del Canal 33 sobre els dos grans músics i la seua història d'amor i desamor que, ara per ara, els ha portat a gravar un disc al qual li ha costat més d'un any i tres versions i en eixir a la llum: https://www.youtube.com/watch?v=6MYekTyw3TA

Entre la pluja i les Falles

La pluja sempre es veu millor des de l'altre costat de la finestra. Més encara quan és hivern i fa fred. Els raigs de llum no dibuixen els característics rodolins gronguencs en la paret d'enfront, i en obrir els ulls no se sap massa bé si és de nit o és de dia. Però tant fa, amb una manta i bona companyia tant fa quina hora siga. Recorde els matins de quan encara tenia classes, molts dels quals se m'apegaven els llençols i no aconseguia escapar de l'habitació. Ara hi ha altres obligacions, però la vida al pis d'estudiants continua molant.

Hui plou, i no fa temps per a Falles, a pesar que tota València ja està engalanada per a l'ocasió. Molts carrers romanen tallats pels monuments que susciten crítiques d'uns i ovacions d'altres. Des del balcó en puc vore una, la del Baró de Sant Petrillo, el meu carrer de sempre a Benimaclet. Si els festers tenen sort, prompte s'apartaran els núvols per a donar pas al sol i el bons temps característics d'estes dates. I què dimonis, també per a la meua sort, que enguany, una vegada més, em dispose a viure les Falles com una valenciana més, tot i que les Fapoco (Falles Populars i Combatives, per als que no ho coneguen) de l'any passat semblen insuperables. Començant perquè la cançó anterior li pega mil patades a la nova: res no podrà superar l'intent fallit de molts de fer eixe dibuixet estrany amb els braços mentre tothom canta "fapoocooo fapoocooo". Quins records.

La veritat que les Falles en si, si no tens un casal, poden resultar un poc avorrides (si les ofrenes i els actes oficials no són lo teu). Però les Fapoco conformen una bona alternativa per aquells que o venim de fora o, tot i viure a València mai han format part d'una falla. Les paelles del Terra, la cremà el dia d'abans al CSO de l'Horta, una nit perduda al ja desaparegut Mayhem o el pis ple de gent: uns dormint en terra, altres menjant kebap, molts altres amorrats a la botella i fins i tot una llençant una sabata pel balcó. Però són Falles, tot està perdonat. Sense oblidar, per suposat, el concert d'Escola Valenciana a Burjassot: una cita ineludible des de primer de carrera. 

Ja fa més de quatre anys que em vaig traslladar a esta ciutat i, quin remei m'hauré d'adaptar als seus comstums. Tot i que si en Falles ixen els dies com hui serà difícil eixir de casa. Perquè sempre s'està millor tapat amb una manta, escoltant música i llegint llestres inconnexes:

e mi regali un altro giorno

in cui sembra tutto fermo

ma tutto si trasforma

tutto si conferma

e lasci in giro il tuo profumo

come a dirmi "io ci sono"

come a dirmi "sarò sempre qua"

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré

No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més. 

Que fulles verdes tornen a brotar

Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

Quan totes les cançons sonen bé

Hi ha una cosa que em soprén i alhora em desagrada de les cançons. I és que segons el moment en què les escoltes, poden sonar d'una manera o d'una altra, fer-te sentir millor o pitjor. Creiem alguns que les balades d'amor sempre ens farien plorar i que la música de discoteca mai no ens deixaria estar quiets, però allò cert és que depenent de l'instant en què escoltem una cançó, els efectes que produeix en nosaltres canvien totalment. 

Ho pensava tot això l'altre dia, quan ni tan sols la millor rumba de La Troba Kung-Fú aconseguia alçar-me l'ànim. Anava pel carrer, passant una cançó rere l'altra en mode aleatori, i cap no m'agradava. "Merda de música", vaig pensar. Ho pensava hui també, però, quan tornava a casa sentint La Gossa Sorda i qualsevol melodia em feia sentir bé, feliç. La conclusió, doncs, és que és major l'efecte del meu estat d'ànim sobre la música, que el de la música sobre el meu estat d'ànim.

Doncs el que deia: que hui totes les cançons em sonaven bé. Igual que tots els paisatges em semblaven bonics. En eixir de l'Escola Superior de Comunicaçao Social, he observat les magnífiques vistes de Benfica que hi ha, i durant el camí de tornada a casa he fet cada pas d'una manera distinta. Era, segurament, l'última vegada que el feia, aquest camí. I és que dins dels canvis, també hi ha canvis, i hui he canviat de casa. 

Trobar el barri de Lapa amb cotxe no ha sigut fàcil, però entre converses en les quals destronàvem el nostre tan estimat estat espanyol, al qual no esperàvem que hores després ETA donara una notícia tan important, hem arribat. Carrers sinuosos, estrets i, per descomptat, amb les típiques baldoses portugueses. Aquestes baldoses tan encantadores però alhora punyeteres, que sempre falten en algun tram de la vorera, i per tant és impossible arrastrar la maleta amb normalitat. Però bé, això és Lisboa, i això és també el seu encant. Com també ho són les precioses vistes que hi ha des de tot arreu: caminant per Lapa a les hores en què es pon el sol, hi queda una imatge preciosa del Pont 25 d'abril i el riu. 

Ací, la casa ja no és tan multicultural. No obstant -he de confesar- això m'alegra: els meus recursos en anglés començaven a esgotar-se. A més, poder parlar català a casa, com sempre, també s'agraeix. Ara, en despertar-me pels matins em saludaran dos cabelleres rissades amb qui tinc el gust de compartir el nou habitatge i amb qui espere guadir d'una agradable convivència. Demà, per a més inri, una altra cabellera rissada vindrà de visita a aquesta casa. 

Potser és per aquest conjunt de cabelleres que hui totes les cançons em sonaven bé. I de totes les cançons, em quede amb aquesta. Perquè s'acaba el temps. El temps que ens queda per vore'ns. 

Les coses dolces de Lisboa

Lisboa és una ciutat dolça. És càlida i colorida, gran però acollidora. Té molts parcs i espais on sentar-se tranquil·lament a deixar passar el temps, moltes costeres per recórrer, molts monuments per visitar. Lisboa és una ciutat per a vore-la amb temps, per a conéixer-la a fons, per a recórrer els seus barris. Amb l'ànsia de vore tots els racons, esta vesprada m'he encaminat cap a un d'aquests barris, amb uns quants mapes i una espècie de ruta ben marcada amb tot el que havia de vore. Sola, que de vegades això també va bé. Autobús 711 i cap allà.

Vistes des del mirador de Santa Justa

Doncs bé. És admirable com de curiosa és la vida, que el dia que més t'ho prepares tot et sorgeix algun imprevist que et canvia els plans. Caminant pels carrers lisboetes (perduda algunes vegades), pels qual has d'anar amb compte de no relliscar amb les característiques baldoses que omplen todas as ruas de la dolça ciutat, he anat a parar a un parc ben gran i bonic on molta gent aprofitava el càlid diumenge per passar l'estona, donar-se petons o passejar els seus respectius animals (Parque da Estrela). M'ha agradat, i en lloc de passar de llarg buscant una catedral propera que tenia previst visitar, he decidit pegar una volta per dins del parc. A mig camí, una música sonava de no massa lluny, una música en portugués que m'ha picat la curiositat i m'ha fet apropar-me fins on s'estava emetent el so. Un violí, un teclat i un parell d'instruments de percussió, sumats a la veu d'una portuguesa autèntica, animaven la vesprada a tots aquells que havien volgut sumar-se a ballar. Un home explicava al personal com es faria cada ball: braç dret ací, cama esquerra cap allà, mitja volta i tornem a començar.I així, molta gent ballava en parella o en solitari al costat d'un preciós llac ple d'ànecs. M'ha sobtat molt la imatge. M'ha recordat a la pel·lícula de Bergman que vam veure l'altre dia a la cinemateca -un altre tema per escriure, la gran activitat cultural que hi ha a Lisboa-, ja que això de ballar en les places sembla quelcom una mica oblidat i antic. Que sí, it's nice, però ja no ho fem. 

No sé per què, observar aquella estampa m'ha produït una alegria inexplicable. Somreia mentre mirava la gent ballar, amb unes ganes boges d'eixir a la pista jo també. No tenia parella, em feia vergonya, però cada vegada m'apropava més. Finalment he ataüllat un home que tampoc no tenia parella i se li veia la intenció de voler ballar, i li he fet una petita senyal per preguntar-li si volia daçar comigo. I sí, volia. Així que minuts després d'aterrar en aquell preciós espai verd, m'he trobat ballant una espècie de vals amb un portugués un tant estrany que no coneixia de res, mentre els músics tocaven i la gent mirava l'espectacle. És inexplicable la felicitat que m'ha produït aquest insignificant fet un diumenge de vesprada.

I és que això és el que té Lisboa, que és molt dolça. És dolça quan de repent passen coses així, és dolça quan cau el sol i té una llum molt especial que mai abans havia vist enlloc, també quan et perds pels carrers estrets, quan hi ha músics tocant per qualsevol racó, quan, a cada dues passes (mai planes, sempre costera amunt o avall), hi trobes un mirador que t'ofereix unes vistes espectaculars, quan les campanes de la catedral fan una música muito bela. Quan, tot i que és gran, et trobes un amic en el metro, quan comences a conéixer els veïns del teu carrer, quan el xic de la gasolinera on compres el periòdic et somriu, quan sents parlar portugués... I la de dolçors lisboetes que em queden per descobrir, pense jo!

El color de Lisboa quan es pon el sol

Entre llibres III: Tòquio Blues, Haruki Murakami

"Notava la rodonesa dels seus pits contra el meu pit. Llavors li vaig començar a resseguir el cos per sobre la bata una vegada i una altra. Vaig anar passant el palmell de l'espatlla a l'esquena, i de l'esquena als malucs, mentre m'aprenia de memòria els perfils i la suavitat del seu cos". 

Amb Haruki Murakami és difícil no deixar volar la imaginació. Les descripcions com aquesta ens detallen perfectament escenes que, sense voler, es dibuixen a la nostra ment. Plagada d'aquestes escenes, de vegades tan quotidianes, està la novel·la d'ell que he llegit recentment, Tòquio Blues. Una història llegida a deshora: en primer lloc perquè ja fa temps que és una gran novel·la i no en sabia de la seua existència; en segon lloc perquè me la van deixar amb la condició que me la llegira a Lisboa. Però el bon sabor de boca que em va deixar Kafka a la platja, del mateix autor, m'ha impedit l'espera.

Si Kafka a la platja em va sorprendre, Tòquio Blues m'ha encisat. A partir del testimoni d'un japonés adult, es fa un recorregut pels seus anys d'estudiant a Tòquio, on descobreix que cada persona és un món i on aconsegueix evadir-se dels pocs tòpics que hi tenia a la ment.  Ens pinta el Tòquio de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en què hi hagué moltes revoltes estudiantils i alguns canvis, encara que tot això queda fora de la vida del protagonista, qui rarament participa de les actuacions de la resta de la societat. Des de l'amistat més profunda fins el sexe més personalitzat i diferent, Toru Watanabe és un jove que ens obre la seua ment melancòlica i solitària. Una ment que s'ha quedat estancada des de la mort del seu millor i únic amic i que només obrirà a poques persones més. 

Quan llegim la coberta del llibre, el segon paràgraf s'enceta amb les següents paraules: "Tendra, escrita en un to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil[...]". I la veritat és que és una descripció més que adient: la novel·la és tendra, és melancòlica i és, sobretot, molt sensual. Recorre no només la ment del Watanabe, sinó també la de la Midori, una japonesa molt viva i molt cosmopolita, i la de la Naoko, una noia amb problemes psicològics a qui li encanta la música, en concret la cançó Norwegian Wood del Beatles, subtítol que l'autor li posa al llibre per la seua importància en la història. 

La veritat és que cada vegada em sorprén (i també corprén) més aquest Murakami. No deixaria de llegir-lo mai. M'ha fet escoltar moltes cançons (en nomena moltes a les seues novel·les), així com buscar algunes paraules per acabar d'entendre els petits matissos de les seues descripcions (mai no m'havia plantejat la diferència entre espatlla i esquena, per exemple). Aquesta novel·la m'ha transmés un pau que crec que ha reforçat la meua pròpia pau, si més no mentre la llegia a la Font Major o a la platja, tranquil·lament.

La pel·lícula basada en la novel·la s'estrenarà a l'estat espanyol a l'abril de 2012. Anirem a vore-la, però a aquells que no l'heu llegida vos recomane fer-ho abans d'anar-hi. És quasi una obligació.

Furgant entre els records

De vegades a una li pega per furgar en el passat. Sobretot quan té altres coses que fer. Rellig cartes, revisa els primers missatge enviats a aquella o aquell altre, mira fotos, reescriu entrades del blog. Es trasllada per un breu instant a un altre moment de la vida, potser molt llunyà, potser no tant. Llig i troba missatges entre línies que no havia sabut desxifrar en el seu moment, i se n'adona de com canvien les coses. Perd el temps rient amb paraules que ja no tenen cap sentit, es torna a emocionar amb papers que comencen a fer-se grocs. Furga en les carpetes de l'ordinador i torna a llegir uns poemes que arribaven a deshora, unes cartes carregades de significat, a escoltar una música que la transporta a una ciutat o una altra. 

Al remat, se n'adona que és qui és per tot això, i retrobar-s'hi li fa reflexionar sobre l'evolució de les coses. Es pregunta si quan passe el temps encara revisarà tots els records que té materialitzats, i si els d'ara els mirarà amb enyorança o només amb alegria. Si mira enrere pot configurar les etapes de la seua escassa vida de vint anys, pot dividir-la en estrats. Es planteja quan tornarà a canviar d'etapa, quan acabarà aquesta en què ara hi viu. Què ha de passar per a que decidim que la nostra vida ha canviat? Canviar el moment de la història comporta un canvi gran, un fet significant que, en certa manera, ens haja girat la vida. I poques coses li l'han feta girar a ella brutalment; en canvi, hi veu etapes quan mira enrere. 

De vegades a una li pega per escriure. Des de ja fa molt de temps que mai ho fa amb música, perquè la molesta. Hui, en canvi, ha aconseguit escriure tot això de tirada, mentre escoltava el disc "A Rússia", d'Antònia Font. Aquest grup, present a la seua vida des de no fa tant, li porta records molt diversos i de diferents persones. Cada cançó té el seu propi món. Potser, de manera proporcional temps-records, és el grup que més li n'aporta. 

Està bé que a una que de vegades li pegue per furgar en el passat, de vegades també li pegue per escriure. Així, quan es dispose a furgar-hi, tindrà on fer-ho. 


Camps de Maduixes - Antònia Font. Goear