dijous, 10 de maig del 2012

Lluitar des de la distància: O ells o tots

Vos deixe ací un escrit del meu amic Guille, que està vivint des de Bolonya tot el que patim ací. Guille és un estudiant d'Història i Història de l'Art de la Universitat de València, una gran persona i, per damunt de tot això, un molt bon amic. Enguany està d'Erasmus a la petita ciutat italiana, però malgrat això la seua ànima passa en moment per ací. M'agradaria compartir amb tots els que entren ací aquestes lletres que escriu des de la desesperació de vore en la distància com es carreguen el teu país i no pots fer-hi res. Com ell, també vos anime a tots a eixir al carrer, a colapsar aquest sistema que ja s'ha burlat massa de nosaltres. La situació que estem patint no és per a menys. 

Gràcies Guille, m'ha alegrat molt llegir-te, i també veure els progressos que has fet en el valencià des que et vaig conéixer, fa dos anys. Amb voluntat, ja veus els resultats.

   
Escric des de l’alegre Bologna on passe aquest any tant decisiu per al meu País i el seu poble. Quasi en assiduïtat diària. Al que caldria afegir els famosos “superdivendres” de Consell de Ministres. M’apleguen notícies preocupants al conjunt de l’Estat a aquesta ciutat, La Roja -com és coneguda per l’alta influència esquerrana-, que avui és culturalment decisiva, sempre compromesa amb l’educació. 
Hui parlava amb un amic del que feia temps no sabia res. Em contava “lo fotuda” que està la cosa. Em deia que igual l’any que ve no es pot matricular de la carrera i es dedica “a la taronja” o allò que puga. Coses com aquestes són les grans patacades que et fan reflexionar. 
Per que tenim uns governs (un partit polític) que vol que els fills del poble no poguen anar a la universitat? No ajudaria això a eixir de la crisis? M’ho intentaré respondre, malgrat la distància.              
No sé per què toquen als meus amics. No sé per què frustren els plans de milers de joves al llarg de l’Estat. No sé per què els rics paguen menys impostos que els pobres. No sé per què tenim uns dels impostos més baixos sobre les societats d’inversió. No sé per què es va eliminar el impost de patrimoni que permet acumular cases sense prejudici, mentre hi ha gent que dorm als caixers. No sé per què no s’investiga el frau fiscal al meu Estat mentre es penalitza la resistència pacífica. No sé per què s’amnistia als defraudadors de temps immemorials i es condemna a gent com Arnaldo Otegui que treballa per una Euskal Herria sense violència. No sé per què a la meua ciutat hi ha una carrera de Formula 1 tots els anys i tots els anys retallen el pressupost en investigació. No sé per què trunquen els pilars de l’estat del benestar i deixen que els banquers es retiren amb pensions mil milionàries. 
Crec que es preocupant que un fill de la classe majoritària (el famós 99% que diuen) d’un estat no comprenga res de la societat en que viu. Es perillós per al statuo quo, demostra que el statuo quo perilla i ho fa perquè és molt injust. Tal com circulava aquest matí al Facebook el Govern és el major promotor del 15M i comence a creure que el 15M, o el que siga, ha de donar més passos; perquè ells ja els han donat. 
Crec que la joventut de l’estat en que visc no pot quedar-se impassible envers tot el que està fent aquest govern. Crec en la insubmissió pública perquè no tenen dret a cobrar-te més del 20% a una universitat que és reclama pública (no parlem si suspens). Crec que han d’aprendre que si amb els mercats no es juga, amb nosaltres menys. I els que li ho hem de demostrar som tu i jo al carrer. Pacíficament, encara que els seus mitjans siguen violents i desproporcionats, hem de demostrar que som més elegants. Tot i saber que ens ho posen el doble de difícil. 
Estic encantat de l’aspecte de València el 8 de maig. Una nova demostració de força, demostració de força que ha d’anar a més. Han iniciat una guerra contra tot el que tenim els que s’alcem. Els que ens aixequem a les huit i agarrem la bici o el metro. De moment ens van guanyant ells, els “mercats”, els que juguen amb la nostra educació com un mer valor borsari més. Però s’ha acabat, prou d’obeir a un mercat genocida que sempre busca més. Prou de la nostra corrupta consciència que ens han forjat uns mitjans de desinformació i pensar que ho mereixem. Prou. No tenim cap dret a perdre tot el que els nostres pares ens han legat. Hem d’eixir al carrer com fa temps, molt de temps, que al nostre Estat no s’ix. El 15M va demostrar que la societat no està morta a pesar de tots els pesars. Per a no tornar a una universitat elitista, la paraula més repulsiva que conec. Per a no perdre 50 anys. Insubmissió per la pública. El poder té les seues armes, des dels grisos a La Razón; tu i jo, el carrer.

dimecres, 2 de maig del 2012

Dolça Marina


És eixe aire fresc i eixa olor a mar. La flaire salada que t'entra per tots els sentits. Són les gavines, ara totes amb el coll tes, quietes i mirant en la mateixa direcció, ara una que planeja per damunt de la resta, ara una altra que piula. Què es diran?

És eixa dona mig nueta tirada damunt de les pedres que llig una revista, preàmbul de tots els que, com ella, vindran pròximament. El ritme suau de les ones i el respirar acompasat amb la seua pujada i baixada, metòdicament; el seu cantar tendre. És la remor d'un petit vaixell de pesca que arriba al port. Quantes hores farà que ha eixit?

És el sol, que ja pica, i la gent que corre vora mar. La Serra Geleda i els penya-segats del far de l'Albir, que es presenten imponents i joves. És mirar lluny i envedinar la pedra des d'on ens vam tirar a l'aigua el dia de la passejada en bici o l'altra des d'on vam tirar una flor en un dia de penediments.

És perdre la mirada en la línia infinita de la mar salà, tan definida en un dia com hui. Altea, objecte de tantes passejades i bons records, perla de la Marina. És jugar amb els contorns de les muntanyes, recórrer-los amb els dits mantenint els ulls tancats. Què pensarà de mi la dona del costat?

És tocar l'aigua amb els peus i notar eixa gelor agradable que puja cap amunt. Veure's la pell més blanca que la llet i riure's d'una mateixa. És inspirar lentament, al ritme de les ones, i somriure sense obrir les parpelles. I què més dóna constipar-se ara?




He mirat aquesta terra, asseguda en les pedres inclinades del port, sentint la brisa marina acaronar-me la cara... Dolça Marina, cada dia m'enamores més.