Fer poble

De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.

Nits a l'antiga Universitat

L’edifici de La Nau es disfressa d’un color groguenc. El de la lluna, que hui està plena i ens il·lumina a tots. Asseguda al Claustre del que en temps passat albergava les classes de la Universitat de València, alce el cap i mire el cel. Mai m’havia fixat en eixos cables que creuen el pati d’un costat a l’altre, tot creant una espècie de teranyina a través de la qual es veuen el núvols. Quina nit que fa, tu. Sembla una d’eixes nits d’estiu de cinema en la plaça de Sella. En València, ara en maig, fa eixa frescoreta de finals de l’agost nocturn en Sella.

Però no, no estic a Sella, tot i que davant de mi també hi ha una pantalla. Una tela blanca on un grup de gent visualitzem un interessant documental. I entre escena i escena, em pregunte: “quants esdeveniments acull este edifici a l’any?”. A la ràdio de la universitat, sempre que fem l’agenda del dia, dos o tres activitats se celebren a La Nau.Darrerament he assistit molt, però crec que fins ara no havia sigut conscient del que és açò. L’antiga universitat. Des del bell mig del Claustre mire la part de dalt i m’imagine els joves amb llibres a la mà corrent pels corredors o assomant-se a les balconades. Els busts dels antics professors ajuden a posar-se en context i situació. Com seria tot allò? I, com cabien allí els estudiants? Sens dubte la Universitat de València, com les altres, ha crescut molt. I ara, quan els romàntics imaginem el passat, creem que aquella època era millor, que els estudiants lluitaven i aconseguien les seues fites, o que com a mínim causaven rebombori i la premsa se’n feia ressò. Tal vegada no fora tant diferent d’ara, qui sap, però sempre queda bé allò d’idealitzar el passat.

Però com que ara estem on estem, torne a la realitat per aprofitar el moment. Esta setmana, el festival internacional de fotoperiodisme, PhotOn, ha programat una sèrie d’activitats molt interessants en aquest àmbit. Les de la nit són a La Nau, i se’ns dubte paga la pena anar-hi. Pel contingut, per la companyia i per l’escenari.

Olor a xocolata

La cuina fa olor a xocolata. Al banc hi ha pols blanca i al terra ha caigut una gota de llet. A l'ordinador sona una cançó: Tagarina. Pocs la coneixen, potser només els justos i necessaris. Una veu coneguda la canta, mentre de fons sona un acompanyament musical també familiar. Mentre trenque l'última closca d'ou, acaba la cançó. Abans havia sonat una rondalla de Valor i un escrit de Sole. Tot tan personal i alhora tan compartit: com el pastís. 

Hui m'he decidit a fer un bescuit. En tot el temps lliure que he tingut els darrers mesos, no se m'havia ocorregut. Diguem que la cuina tampoc és el meu fort, però un divendres de vesprada d'hivern en Benimaclet i en ple període d'examens -quan una no en té cap- pot resultar molt llarg. Per tant, i tenint en compte la proximitat del meu natalici, he decidit que la reposteria podria ser una bona opció, tot i sabent que enguany Alba no podrà fer el pastís a casa. No obstant, li portaré un trosset al nostre piset -perquè sempre serà el nostre-, a dos minuts d'on visc ara.

L'olor de la xocolata se n'ix per la porta i, pel corredor, arriba fins la sala d'estar, que aquesta vegada també fa cantó però dóna a dos carrers dels quals encara desconec el nom. Des del balconet, això sí, encara puc vore el Musical de Benimaclet, que ha canviat de mans des que vaig estar ací l'última vegada. Llàstima, allà hi vam passar grans vesprades i nits. Cap a l'altre costat albire el famós Planeta Azul. Quants records... La flaire recorre tots i cadascun dels racons de la casa, destapant així l'apetit de dos noves companyes d'aventura que m'han rebut amb un gran i grat somriure, i això sempre s'agraeix. 

El forn ja està a punt, i a la ràdio sembla que s'acaba la sessió de música i poesia a la qual enguany no vaig poder assistir. Ací, a Benimaclet, no han canviat massa coses, encara que ara ho veig tot un poc diferent. El cel està gris, i és un divendres d'aquells tranquils i solitaris com tants n'he passat ací. I molts més que en vinguen!

Un any de Cabiló Ràdio

Les arracades damunt la taula. El usb blau rodolant d'un ordinador a un altre. El Mac de Carlos i el Samsung blanc de Laia un al costat de l'altre. A la pantalla, moltes lletres, de vegades de diferents colors. "Hui qui comença?". Pere desenrotlla els últims cables i col·loca els micròfons a l'altura necessària, i en acabar comença apresuradament a escriure el reportatge. A la paret, l'estructura del Magazín escrita a mà i un cartell de Nunca Mais. Pablo acaba de preparar l'agenda del mes. A l'altra taula, Sergi retalla l'entrevista. L'altre Pablo agafa de la seua llibreta els fets més destacats que ocorregueren a Sella fa cinc anys. Àngela i David pensen quins seran els titulars de cultura. L'altre David aprofita per marxar en la partida de pilota fins que arribe el torn dels Esports. Carlos i Laia es col·loquen els auriculars, de vegades més grans i altres més menuts. És diumenge de vesprada, i al local del Cabiló fa fred. Es creuen mirades: ja està tot a punt. Miquel dóna la senyal des de darrere de la taula de so, i ens entra una risa un poc nerviosa. Comença la melodia que en el seu dia va gravar Komfusió, i Antonio diu, per enèssima vegada: "El magazín de Cabiló Ràdio. Un espai informatiu per al poble de Sella". Va de bo, cavallers.

Fa ja més de dotze mesos que un grup de joves de Sella ens vam reunir al som de l'Acadèmia per intentar perfilar el que a hores d'ara és Cabiló Ràdio, la ràdio digital i local del poble de Sella. Molts n'havíem parlat de la possibilitat de fer una ràdio, però mai s'havia donat el pas. Per fi, algun valent va llençar la proposta i uns quants ens vam voler sumar. Com a periodista i jove, no podia deixar passar l'oportunitat de formar part d'aquest projecte. Recorde com cadascú explicava quina idea tenia, i entre tots vam idear com funcionaria aquest mitjà. Vam parlar de fer un informatiu, al qual se'l coneix com El Magazín, paraula que en un principi ningú acabava de saber ben bé com es deia: magatzin, magacim, magaxin... A aquest programa mensual se li van sumar prompte els "miniprogrames", petits espais on cadascú parlaria d'allò que més li interessara: cultura, música, ciència, joventut, pilota, llibres, història, etc. 

Poc a poc i sense haver-ho ideat així, durant dotze mesos a Sella han eixit mínim un programa de ràdio cada set dies, molts dels quals s'han volcat només en el nostre poble. És a dir, que a pesar de comptar amb poc més de 600 habitants, a Sella tenim moltes coses a dir i molts temes dels quals parlar. Moltes persones han passat ja pels nostres estudis: Alba, Quica, Roberto, Elena, Pablo, Jordi, Josep, Iris, Aitana, Vicen, Aurora, Àngels, Adolfo, Amparo... 

Cabiló Ràdio no és una ràdio professional, com tampoc no és un projecte remunerat de ninguna manera. Dels seus redactors i locutors, pocs han tingut una formació en comunicació, i tots participen de manera desinteressada. No obstant, es nota que molts d'ells escolten ràdio. Es nota que n'aprenen prompte. Se sap que s'estimen el seu poble i que tenen ganes de donar difussió a tot allò que hi passa, que no és poc. Cabiló Ràdio ha sigut també, per què no dir-ho, un punt de trobada entre unes quantes persones amb interessos semblants i amb il·lusió per mantindre un poble viu. 

El darrer cap de setmana, els membres del mitjà van gravar el programa aniversari. Per desgràcia no els vaig poder acompanyar, però ara els escolte i no puc fer altra cosa que sentir-me ben orgullosa del gran treball que hem fet durant aquest any. Perquè com tots els projectes, aquest també precisa de temps i d'esforç. Perquè no és fàcil aconseguir que la gent del poble diga el que pensa i, en alguns casos, ho hem aconseguit. Perquè en el fons és preciós fer conéixer a la resta, per exemple, el que passa dins l'Ajuntament. Perquè és gratificant que la gent s'adrece a tu per donar-te les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap forma de saber quines decisions prenien els nostres governants. Perquè a pesar de la manca d'ajuda per part de l'Ajuntament hem sabut i sabrem sobreviure. Perquè ens agrada parlar amb la gent i donar a conéixer els seus projectes. O senzillament perquè som xerradors per naturalesa -sí, ho som, si no tots, la majoria- i ens encanta agafar el micròfon i dir la nostra. 

Per molts anys més, Cabiló Ràdio!