Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies.
També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori.
O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIEC: m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.
No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.
Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?
Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra.
Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.
Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses.
De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?
Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.
Només uns quants quilòmetres em separen d'Àfrica. Milions de litres d'aigua, una hora en ferry. La tinc tan a prop que hi puc vore fins i tot les cases i pareix que podria tocar-la si estirara un poc els braços. Veig una gran muntanya rodejada de núvols i d'ocells que volen d'un continent a l'altre com si res. Em trobe ara mateix al punt més meridional d'Europa, a la Isla de las Palomas de Tarifa, però la mar que tinc davant no és només aigua salada -a pesar que l'olor em trasllade als ports de Tabarca, Formenetra o El Campello-. Al davant tinc una frontera, un mur invisible, un cementiri.
Precisament ahir ho parlava amb la meua amiga Rocio, qui va estar abans de l'estiu treballant al CETI (Centre d'Estància Temporal d'Immigrants) de Melilla (del qual m'explica que més que un centre temporal és un camp de refugiats siris). Rocio em parlava dels seus amics a Melilla, subsaharians la majoria d'ells, i m'explicava alguns esdeveniments que l'han marcada per sempre. Per exemple, em contava la por que va sentir quan un conegut li va dir que havien fet una redada de senegalesos i camerunesos per retornar-los al seu país: un dels seus millors amics era de Camerun i temia que haguera caigut en mans de la policia nacional -espanyola, sí-. M'expressava també l'alegria que va sentir quan, des de l'autobús, va poder veure a aquest amic passejant pel carrer amb la seua alegria habitual i el seu mocador que l'acompanya a tot arreu per no embrutar-se els pantalons quan s'asseu.
La meua companya també em va parlar d'un altre amic, en aquest cas algerià, que havia aconseguit saltar la valla i esperava l'ocasió per a creuar els escassos quilòmetres que em separen d'Àfrica ara mateix. Un dia li va enviar un missatge avisant-la que se n'anava amagat en un vaixell, però només tocar sòl espanyol la policia -espanyola- el va enxampar i el va retornar a Melilla, amb la conseqüent pallissa de tres policies -espanyols- que, a més, van decidir canviar-li la nacionalitat: "a partir d'ara tu serà marroquí". Perquè ho diuen ells. I punt.
Rocio, que és una jove forta i lluitadora i a qui aquesta experiència l'ha curtida molt, m'explicava tot això com si res. Jo, en canvi, em notava una teleta als ulls. Ara, albirant l'altre costat de l'estret no em puc traure del cap les seues històries, i em pregunte com hem arribat a aquest punt en què creuar una frontera invisible constitueix un delicte tan gran que fa, a qui delinqueix, perdre tota dignitat humana. Com podem viure d'esquenes a una humiliació que ens queda tan a prop?
A l'altre costat de la mar m'esperes tu, que per sort ni vius d'esquenes ni ignores tota aquesta realitat, totalment al contrari. En part, és per això que t'estime tant. Ens trobarem a Tànger, just allà on l'altre dia vas estar entrevistant migrants subsaharians que esperaven el seu torn per arribar on ara em trobe jo. Migrants que viuen als boscos i que dia rere dia són víctimes de redades de la policia marroquí i que són humiliats i violentats per part dels civils. Tu, en canvi, els escoltes, comparteixes amb ells el teu dinar, els ajudes. Però ací, a l'altre costat de l'estret, la vida continua amb normalitat.
Es fa de nit, i mentre camine cap al ferry -eixe amb què jo puc creuar a Àfrica sense problemes i als africans sense el caríssim visat se'ls veta- em ve aquesta cançó al cap. La música de los Delinqüentes i la curta distància que em separa dels teus braços em fan somriure i em carreguen de ganes per seguir lluitant.
P.D.1: Alguns dels amics de Rocio ja han aconseguit arribar a l'Estat espanyol. Ara els espera un altre gran repte: demanar assil i que els retornen al país del qual van eixir fa molts anys o viure com il·legals?
P.D.2: Aquest programa de Cuatro fa un resum de la situació a la valla. Interessant per enterar-se un poc més de com funciona tot. http://www.cuatro.com/infiltrados/a-carta/T01xP04-Melilla-muerte_2_1997655146.html
No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.
Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió i la pobresa en aquestes terres.
Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.
Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta.
Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen.
D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.
Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.
Una cançó d'Ismael Serrano, la pel·lícula del Che i una calada a deshora. És tard, a Guatemala és tard, però no ens ve la son. Hi ha una banda sonora que retrona dins del cap una vegada i una altra, "al otro lado del río..."; estic trista i no sabria explicar bé per què. No és tant tristesa com ràbia, impotència, vergonya col·lectiva... Dos hores de viatge per Amèrica Llatina a través de la motocicleta d'Ernesto Guevara donen per a pensar molt, tal vegada massa, i encara més en el context que em situe ara mateix. Conviden a preguntar-se a una mateixa "què fas ara i ací", i és que com més coses ens qüestionem menys respostes trobem. Ací hem vingut, a col·laborar, a cooperar, a ajudar, i al remat queda la sensació que la llavor és tan minúscula que ni se sap si servirà per a res. És aquesta la manera? Em pregunte mentre per dins em recorre certa angoixa, i em sent malament per tindre tot el que tinc. La misèria, no sabem ni el seu significat i treballem en contra d'ella. Girar una aixeta i trobar aigua calenta...un gest tan insignificant, i a menys de trenta quilòmetres una família explicava l'altre dia, en una llengua que no entenc i que alguns voldrien vore morta, que el pou on emmagatzemen l'aigua està quasi buit, i en preguntar-li a la meua companya que quina era ara l'alternativa, comprendre, amb una sola mirada, que de vegades no hi ha alternatives, que hi ha persones que no tenen opcions. Sort de la pluja, que darrerament ocupa totes les vesprades, i que des d'aleshores la celebre com mai ho havia fet. Visca la pluja, diria ara, en lloc d'olorar-la...què tan bohemi, olorar la pluja, què tan superficial a pesar de la profunditat que emana.
Algun dia despertarem, món?
Escucha la llamada,
únete al grito de los cansados,
La vida fue un ensayo hasta ahora,
Sal a la calle, salta las olas,
Brilla en la tarde tu luz de aurora.
Que el miedo cambie de bando,
Que el precariado se haga visible,
Que no se olviden de tu alegría.
Que la tristeza si es compartida
Se vuelve rabia que cambia vidas.
Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament.
Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.
Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.
"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.
"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere".
Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).
Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix.
Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara.
La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic.
I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses.
P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor.
Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres.
Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure.
Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.
Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats.
Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.
Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.
"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat.
El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.
"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's.
En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars.
Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?".
Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra. Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc.
Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.
La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho.
Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla.
El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?
Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".
El món no para. Roda com sempre la bola de color blau, verd i marró amb la qual sempre hem materialitzat el concepte de "món". Te la imagines, girant? Jo, quan me la imagine, sempre cauen les persones. La meua ment no acaba de comprendre això de la llei de la gravetat. Ciència, ciència, el que ens costaràs. Malgrat les dificultats per comprendre-ho, el món no s'atura. Cada dia milions de milions de notícies ocorren arreu del planeta. Pensa en les notícies que es generen en un poble com Sella. Pensa ara si n'hi haurà, de pobles com aquest i mil vegades més grans també. Entén, doncs, quina és la quantitat d'informació d'actualitat que roda pel món cada dia. Incomptable, ho sé; però succeeix.
Ací, no tan lluny, només en uns centenars de quilòmetres a la rodona, també se'n generen moltíssimes. Ara mateix obris el portal web de qualsevol diari i te n'adones que, per exemple, la infanta Cristina i el seu ja tan famós marit Urdangarin van defraudar el 71% de l'impost de societats durant quatre anys. Però també coneixes que ara convocar una protesta a través de Twitter pot costar-te un ull de la cara, que les companyies elèctriques que t'han robat durant anys poden tallar-te la llum si no els pagues, ara que t'has quedat sense feina, i que la PAH no podrà protestar quan els bancs vagen a tirar-te de ta casa perquè ara la nova Llei de Seguretat Ciutadana els ho prohibeix. Que són molt perillosos eixos, ja ho saps tu. I també que hi ha xiquets manifestant-se al carrer en contra de l'avortament, ells que en saben tant d'això que se'n diu viure, i que a la televisió continuen posant un nuvolet semi-transparent damunt dels pits de les xiques nuetes, que mira quin escàndol seria que es vegeren unes mamelles en horari infantil.
Però què més dóna. De moment sembla que no aniran a tocar-te a tu. Que d'hipoteca, no en tens. I que acomiadar-te de la feina no poden, perquè ja estàs al carrer. Tota la resta continua al seu ritme natural, però tu, i tu, i l'altre tu, ja no vos preocupeu per eixes coses. Perquè se t'han esfumat les ganes de lluitar, o potser mai no les has tingudes. Perquè la situació t'esgota i no tens ànims per massa més que alçar-te del llir cada matí. Perquè només penses en retrobar aquells ulls blaus o aquella conversa que et feia perdre les hores sense pensar en els minuts.
El món no para, però, encara que tu hages aturat el teu rellotge. Siga com siga; siga quin siga el teu problema, hauràs de mirar de solucionar-lo. Per poder alçar-te del llit amb més ganes. Per reprendre les ganes de lluitar o, si mai no n'has tingut, guanyar-les. Perquè encara que el món roda estan desmontant-lo i tu no estàs fent res per evitar-ho. Ni tan sols a nivell personal. Que no és fàcil, però potser si t'animes retrobes eixos ulls blaus. Potser si t'esforces et reencontres amb eixes converses que tant enyores. Desperta, que si algún dia el món s'atura, no pot pillar-te en pijama -rídicul- i sabatilles d'anar per casa.
"Cada segon que passa ja no tornarà. Però mai no és tard"
Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.
No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.
Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV.
I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.
No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?
Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon.
Aquest text el vaig escriure durant el curs 2012/2013 del Grau de Periodisme, per a l'assignatura de Periodisme de Conflictes i Pau, una de les que més m'ha agradat de tota la carrera.
Arrel del debat que s'ha reobert en molt mitjans de comunicació sobre la violència exercida dels piquets dels estudiants en dia de vaga, he considerat adient publicar-lo ací. Tot i que en alguns casos fa referència a un altre text, espere que puga entendre's bé. És un text acadèmic, no massa literari. Però parla de la complicitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència de l'estat i transmet, et cinc paraules, el que pense jo sobre aquest tema: que els violents són els altres.
Els violents són els altres
Violència són el sistema educatiu i els
barracons, el gènere reglat per les institucions, hipoteques, pensions, files,
papers, identificacions; pedofília sí, avortament no, criminalitzar la
resistència, els mecanismes de la por, qualsevol tipus d’autoritat, tot el que
calla Canal 9 és violència.
Orxata Sound System
Els periodistes
i les persones en general parlem moltes vegades sobre la violència, però tenim
clar realment el que significa aquest terme? Què és la violència i qui la
genera en cada cas? Qui determina la definició d’aquesta paraula i quines
formes pren en la nostra societat actual? Si ens atenem a la definició que dóna
el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la violència és o bé una força
o energia desplegada impetuosament, o bé un abús de força. Però aquest concepte
és molt més complex de com el defineixen els diccionaris, especialment si
atenem a l’ús que els mitjans de comunicació en fan d’ell i a la concepció
generalitzada que té en la societat.
En els textos Discurso y violencia: la ‘fantasmización’
mediatica de la fuerza i La
narrativitzación de la violencia, els autors Manuel Delgado i Miquel
Rodrigo, respectivament, intenten fer un resum del que entenem per violència,
del seu poder social i del tractament que li donen els mitjans. Com bé afirmen
ambdós autors, la violència és un concepte cultural i és una construcció
social, i per tant el seu significat és diferent depenent del lloc, l’època o
el context en què se situe.
Què o qui és
aleshores, el que determina què és la violència? Segons apunten Delgado i
Rodrigo, són l’Estat i els poderosos, i també els que controlen els mitjans de
comunicació (que la majoria de les vegades són els mateixos que controlen
l’Estat). En primer lloc, com creu Delgado, la violència és utilitzada moltes
vegades com a control social, tant per part d’uns com d’altres. A més, són les
lleis les que determinen quin tipus de violència haurà de ser penalitzada
legalment, i aquestes lleis també estan fetes pels mateixos poderosos. Al
remat, ens trobem que són ells els que, en primer lloc, comprenen la violència
–el que Rodrigo entén com etiquetar certs fenòmens de violents- i, en segon
lloc, els que la justifiquen, segons els semble o no legítima.
A banda d’això,
tant un com l’altre autor insisteixen en què la violència existeix per a ser
transmesa, i que sense la comunicació no tindria sentit. És ací on entren en
joc els mitjans de comunicació, agents indispensables en la construcció del
concepte. Del que es pot trobar en analitzar la violència dels mitjans, hi
destaquem dos aspectes: en primer lloc, el que Delgado anomena la violència
mediàtica, és a dir, la que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la
societat. I en segon lloc, el tractament que li donen a la violència en
general. Quant a aquest segon punt, en la majoria dels casos els mitjans
criminalitzen aquella violència que no és justificada per l’Estat, mentre
legitimen la que aquest exerceix.
Perquè a pesar
que s’intente amagar, l’Estat també exerceix violència; per inversemblant que
parega, moltes vegades els violents són ells mateixos, els altres. Un exemple
el podem trobar en un esdeveniment que ara mateix celebra el seu primer
aniversari, la Primavera Valenciana. Aquesta mobilització que protagonitzaren
els estudiants valencians fa ara un any és un clar exemple de la violència
exercida per l’Estat: la policia va reprimir durament unes protestes que tenien
com a motiu inicial la defensa de l’educació pública, que en aquell moment i
encara a dia de hui està sent desmantellada per part dels governs espanyol i valencià.
Aleshores, tot i que tant els polítics de torn com la majoria dels mitjans
intentaren amagar la violència de l’Estat, no ho van aconseguir perquè les
protestes van ser gravades i transmeses a través de la xarxa de xarxes, i van
donar la volta al món. Llibres en alt o llapissos enormes a mode de llança es
configuraven com les úniques armes visibles d’uns joves poc acostumats a córrer
davant de la policia, que des de l’altra banda els apuntava amb pistoles i
porres. Així i tot, molts s’entestaren en fer comprendre que els violents eren
els joves que protestaven.
I allò cert és
que a pesar de tot el que pogueren gravar les càmeres –que no és poc-, aquells fets no han tingut
cap responsabilitat política ni policial a dia de hui. Malgrat que sense cap mena
de dubte durant una setmana els joves valencians van aconseguir demostrar que
els violents eren els altres, res no ha canviat ni en l’educació pública ni en
les polítiques de repressió dels nostres governants, i la llei ha marcat que
els violents eren els joves. La violència, que no només la trobem en les porres
de la policia, ha tornat a guanyar en la forma en què ells, els altres, la
volen pintar.
En les ocupacions pre-vaga he aprés moltíssim. M'agradaria que algú totalment aliè s'apropara a una d'aquests ocupacions i intentara trobar un mínim granet de violència. Per moltes ocupacions més!
Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.
Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.
Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior. Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".
Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada.
Senyores i senyors, ja s’han
convocat, per fi, les beques per a estudiants universitaris de la Generalitat
Valenciana. Quatre mesos després de l’inici del curs, no està malament. A
partir d’ara, tots aquells que tenim dificultats econòmiques per a pagar-nos un
curs de la universitat –que no som pocs-, podrem omplir papers i enviar-los a
la Consellera d’Educació perquè els guarden en un calaix durant una bona
temporada. Perquè sí, la convocatòria arriba tard, però per a la resolució encara
haurem d’esperar més. Per posar un exemple, les beques del curs anterior
(2011-2012) es van resoldre a l’inici d’aquest curs. Que algú m’explique com s’entén
això. És a dir, que jo –un jove qualsevol de hui en dia-, que visc fora de
casa, que tinc algun membre de la família en l’atur i que, evidentment, no
treballe, he de carregar les despeses econòmiques que suposa el desplaçament
fins la ciutat on estudie, el menjar de cada dia, el lloguer del pis i el
material d’estudi, i fer tot el curs en eixes condicions. I ja el curs vinent,
si de cas, em diran si em donen o no la beca. Potser he hagut de demanar un
préstec per poder fer el curs anterior, a l’espera, és clar, que la resposta
siga positiva. Però això mai se sap. I si no me la donen, què faig? He de pagar
una matrícula de 1.200 euros (en el cas de les carreres més barates) que no
tinc. Me’n torne a ma casa, amb tot el curs fet sense que quede constància
perquè no puc pagar la matrícula, i a més amb un deute amb el banc? Per a més
inri, potser la Conselleria em diu que sí, però uns mesos després se n’adona
que no té diners i decideix canviar els criteris d’adjudicació de les beques,
com ha passat enguany. Aleshores em diuen que s’ho han repensat, i que no, que
no tindré beca. Ah! I que tinc dues setmanes per a pagar la matrícula del curs
anterior (estem en desembre de 2012, i estic pagant la matrícula de setembre de
2011. Increïble!).
Doncs sí, senyores i senyors,
tots eixos destrellats són els que ocorren a les nostres universitats. Encara
ara s’omplin la boca dient que han augmentat l’import destinat a beques en un nosequant per cent. Però esta gent
coneix la vergonya o ens pren per imbècils? Bé, cert és que de vegades ho
semblem, d’imbècils, perquè a estes altures i tal i com estan les coses no sé
com encara no ens hem tirat tots al coll dels polítics i dels responsables de l’actual
estat de la res publica. La situació
és insostenible i els estudiants continuem anant cada matí a la biblioteca com
si no passara res, a estudiar per a passar els exàmens. Que d’altra banda ho
entenc, perquè si suspenem més d’una assignatura l’any que ve no cal ni que
demanem la beca. Així que cada matí ens alcem del llit i correm a la biblioteca
per agafar un lloc a corre-cuita. És digne de vore el moment en què s’obrin les
portes: no vindrien mal unes classes de civisme a la universitat. Tots corrent
en busca d’un lloc on poder posar el cul durant tot el dia, mirar els llibres i
l’endemà, vomitar-ho tot a l’examen. No ens queda altra, la falta de diners
també fa que no es puguen obrir tantes biblioteques com ens agradaria i hem de
lluitar contra els nostres companys per aconseguir una cadira. Ja sabeu, la
Fórmula 1 és més important, així que a estudiar, a casa, xiquets. Ah! I cal
guardar recursos per a les beques dels estudiants de les universitats privades,
és clar.
Potser sí que ens queda altra
opció més enllà de la resignació amb què acceptem les normes que se’ns imposen.
Potser si deixem de banda els apunts i eixim al carrer canvie alguna cosa. Al
cap i a la fi, si ho férem tots ni tan sols hi hauria exàmens. Però no, no ho
farem, per a què enganyar-nos. La gent no és ni tan sols capaç de perdre una
classe per anar a una vaga. És això el que ens han ensenyat, és això el correcte:
empassar-nos tot el que ens donen, estiga bo o dolent. Tant fa que ahir, bon
matí, detingueren un company quan anava a la feina per haver participat en la
vaga del 14N. “Alguna cosa haurà fet”, diuen. Sí, el mateix que jo, i que tots
els que aquell 14N vam eixir al carrer: protestar, queixar-se, no resignar-se. Que
ens detinguen a tots, sí senyor, que nosaltres som el vertader problema d’aquest
sistema! Als lladres que ens han portat a l’actual situació que els deixen a
casa, que ells no se’n deuen res de tot el que està passant.
I ara, després d’escriure açò,
continuaré estudiant per a l’examen. La xica del meu costat em mirarà malament per estar ocupant un lloc a la biblioteca i dedicar-me a escriure al blog en lloc de llegir els apunts. Enguany acabe, i tindré un títol baix del
braç i poca cosa més a fer. Almenys, això sí, no em quedarà la sensació de no
haver fet res per intentar canviar les coses. Sense massa èxit, tot s’ha de
dir. En la consciència de molts pesarà no haver eixit al carrer ni un dia quan
açò s’enfonse del tot (i no queda massa). Sort a tots!
Per sort encara hi ha alguns mitjans on es dóna veus als ciutadans i es parla clar de la realitat. Llàstima que els escolte poca gent. Aquest dimecres vam acudir la companya d'Acontracorrent, Eva Romaní, i jo en nom del BEA, a la ràdio de la Universitat de València per a parlar de tot el que està passant a València, això que s'ha anomenat Primavera Valenciana.
Gràcies a la ràdio de la Universitat de València, a la de la Unviersitat d'Almeria, a RNE i Ràdio Catalunya, i molt especialment a Ràdio Klara, pel bon seguiment que està fent de la #primaveravalenciana i per haver-nos donat veu.
Podeu escoltar l'entrevista al minut 22 en aquest enllaç
Estudiants de la UV manifestant-se per la repressió policial
Parem-nos a pensar per un moment. Què és el que està passant? Què estem -estan- fent? València torna a fer pudor, una pudor insuportable. Tan insuportable com la situació. Ja ho han tocat tot, ja ens han retallat per tots els costats que podien. I ara, que no podem nosaltres manifestar-nos? Que no podem dir el que pensem? Que no poden els alumnes dels instituts eixir al carrer a queixar-se per les pèssimes condicions en les quals donen classes últimament?
Ara mateix no tinc ni tacte per escriure les coses bé. Només pensaments inconnexos, sentiments de ràbia. Ahir una desena de companys van ser detinguts i molts d'ells han passat la nit a comissaria. Molts altres van ser apallissats per la policia (només cal entrar a Youtube i mirar algun vídeo). He hagut de vore a coneguts agafats pels cabells i arrastrats per terra. I hui, quan he eixit al carrer a donar-los suport i a cridar pels meus drets, se m'ha empetitit el cor en vore com la Policia caminava cada vegada més de pressa darrere de nosaltres. M'he vist a la cua de la manifestació d'estudiants i, ho diré ben clar, m'he cagat damunt. Després del 29S de l'any passat en què vaig saber què era una càrrega policial en la meua pròpia pell, cada vegada que veig les furgones d'antiavalots m'entra la por. Encara m'he assustat més quan un altre cos policial ha aparegut per la part de davant i entre tots ens han tancat en un carreró. Sense possibilitat d'eixir. Sense possibilitat de caminar. Acorralats.
I em pregunte: per què he de tindre por? És que he fet alguna cosa malament? És que no puc cridar el que pense? No puc recórrer els carrers en contra de la seua violència? Ara tremole. Pense en tots els companys detinguts ahir que encara no han pogut eixir al carrer i tremole. Qualsevol de nosaltres podria estar allí: només es manifestaven en contra de les retallades quan la policia va carregar contra ells. Per tot això, a pesar de la por, em naix una força que m'anima a seguir endavant. Seguirem eixint als carrers i seguirem cridant que #NoTenimPor, que no ens faran callar, que així no guanyaran. Ja està bé de governs feixistes i totalitaris que fan de nosaltres el que volen.
Estudiants de la UV tallant el carrer de Blasco Ibàñez.
Tot el meu suport als companys detinguts i colpejats i als estudiants de l'institut Lluís Vives.
Ara que estic a cals avis aprofite per saber-ne més del passat. Del seu, del meu i del del meu poble. Ells tenen gust de parlar-ne i a mi m'agrada escoltar-los. Ara duem tota la vesprada parlant. Quatre hores entre riures i lamentacions. De alegries, però sobretot de misèries.
Entre tots els temes que parlem, sempre ix el de la guerra. El d'aquella guerra que es va iniciar l'any que va nàixer l'àvia: la guerra del 36. Una guerra que va acabar amb una república instaurada pel poder popular i que va imposar la por, la pobresa i la desigualtat. Ells van ser dels qui en van patir les conseqüències. Fills de rojos i de pobres, en van passar mil i una. Ara, quan ho conten, es riuen. Em ric jo, que em fa gràcia l'humor que té l'avi per explicar episodis del tot cruents. Però en aquell moment no els feis cap gràcia. Lluitaven per poder menjar cada dia, treballant de sol a sol des de ben menuts, aprenent el que podien en les hores que els quedaven lliures després del treball. "Això sí -diu l'avi- anàvem ben calçats i ben vestits". Però jo ja sé que ho diu amb ironia: si tenien sabates, estaven foradades, i la roba era sempre la mateixa. Van passar fam. Van passar por. Van passar misèria. Recorden com els quatre feixistes que manaven al poble ho controlaven tot i putejaven els més pobres, fins al punt de deixar-los sense menjar i afonar-los tant com podien.
Després de tot això, se'n fan creus ara de vore que la jovent no en sabem massa de tot allò, que els nets d'aquells que van patir tant no demostren cap interés per conéixer el seu passat i encara menys per lluitar ara pels problemes socials actuals. L'àvia diu que una de les coses que més li dol és que no se'ns expliquen les coses del passat. Potser ella no ho sap, però quan diu això està parlant de la memòria històrica.
Els joves de hui en dia coneixem la història, sabem que va haver una guerra, i tot això i allò que ens conten a l'escola. Però la gran majoria no en som conscients que això va passar no fa tant, que els nostres avis són hui en dia una conseqüència de tot allò. Ací, al que anomenen Espanya, mai no s'ha deixat clar què va passar ni s'ha condemnat tota aquella misèria. Som l'herència d'aquell franquisme del que em parlen els avis. Vam acceptar un rei triat per un dictador i sí, va haver-hi un procés de transició, però ja ho diu el nom: de Transició, no de Trencament. Els mateixos que havien governat al costat de Franco van seguir prenent les decisions més importants, i encara ara els alaba fins i tot la premsa considerada progressista (només cal veure les notícies de El País sobre la figura de Fraga després de la seua mort).
A Alemanya, per posar un exemple, tothom té clar com de cabró va ser Hitler. I perdoneu l'expressió, però és que parlant amb la gent major que va patir tot allò, una s'encén de que encara hui en dia hi haja joves que isquen al carrer a cridar ¡Viva Fraco! i a honorar la seua memòria sense que això tinga cap transcendència. I després a Bildu se li exigeix que demane perdó. Però és que no ens n'adonem que a mans d'aquella Espanya nacional-catòlica van morir moltíssimes persones? Que moltes altres van ser reprimides i torturades? Que altres pergueren la seua dignitat i condició humana, quasi morts de fam i de vergonya? Que la pròpia ETA i les seues víctimes són una conseqüència de tot allò?
L'àvia té raó. Son indispensables unes lliçons d'història amb una lectura del passat molt més crítica. Cal recordar a cadascú qui és i d'on ve. Cal donar més importància a la memòria històrica. Tot i això, tinc poques esperances. Mireu Garzón. Mireu Fraga. L'avi només diu que espera que no torne la guerra. Jo pense que alguns haurien de tornar a la guerra per uns instants per ser-ne conscients del que va ser tot allò.
