Felicitats compartides

Les mans encara em fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre insistim en què hem de trobar. Hi ha una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot gràcies a vosaltres.

27 anys i ja en van nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo, amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i ha arribat Ona, la petitona, la primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca una alegria immesurable.

Mentre la bola terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent, poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!     

Fent camí, decididament

1.
Les fotos de Guatemala. La invitació a la festa dels 15 anys. El Treball de Fi de Màster, la presentació oral. El contracte del Tirant. Els dibuixos d'una jove guatemalteca. Una lliberta per començar. Una agenda que acaba a desembre. El quadre de Frida. Alguns records de Granada.

Al fons del calaix, romanen les coses que primer hi vam posar. I, en buidar-lo, són les últimes en aparéixer. Canviar de pis és sempre fer un viatge pel que han sigut les vivències al que deixem. Al fons dels calaixos, els primers records d'un setembre en què tot era bastant incert i aterrava a València sense saber massa bé fins a quan. Les notes dels primers hostes del pis en un tovalló. Els primers llibres en tancar i els que encara no s'han obert, però es guarden amb l'esperança de dedicar-los temps algun dia. 

2.
Pintures de Marroc. Un quadre de Fez. Herbes recollides als camins de l'hivern. Preservatius caducats. L'horari del gimnàs. Regals d'aniversari. Una foto de Javi cuinant el pastís, feta per Mónica. La ràdio-despertador.

Arriba el nou any i fem recompte de tot el que hem deixat enrere. Com ara, moltes coses, molts canvis i la certesa que, en complir els vint-i-cinc, tot va pel bon camí i em faig major. La feina que s'allarga i l'enyorança del meu amor africà. Viatges amunt i avall, o avall i avall. I Sant Vicent, que de repent em regira la vida. 

3.
Un informe mèdic. Les entrades al concert de Silvio Rodríguez. Una bici. Alboraia. Un viatge a Madrid i un altre viatge a Madrid. Contracte indefinit. Uns quants llibres de Caliu. Fanzines crítics. Els llibres d'anglés. Una foto de Sumaya, feta per Mónica. Una foto amb Anna i Jordi, feta per Antima.

La primavera, i ja sabeu com continua la dita. Quantes coses que ens aporta i com sent que he crescut durant aquesta. Assentada, i no pel bon camí, sinó pel camí que desitge. I també sentint-me jove com feia temps no em sentia. Viure la vida que volem no és senzill: hi ha molts mecanismes que ens ho volen impedir. Però aprendre a qüestionar-los i fer-los front és meravellós. Encara ho és més trobar gent que t'ajude a fer-ho, ajudar a fer-ho a les persones del teu voltant. Compartir-ho tot i guardar-se el temps propi. Fer que rutina siga una paraula divertida. Estimar el barri, aprendre a conéixer-lo i viure-lo cada dia més. Benimaclet, ací no em pariren però ací estic ací visc... I ací seguiré.

4.
I en un sobre petit, greument, tot els records imprescindibles. 
Després de l'agost insuportable,
caminarem decididament. 

Quotidianitat d'un estiu primerenc

M’agrada quan arriba l’estiu primerenc o es fa càlida la primavera. Els dies són molt llargs i hi ha moltes hores de sol. I a mi que m’agrada dormir molt hi ha dies en què quasi com veig la foscor de la nit. Em desperte quan el sol ja està bastant amunt però encara es pot percebre la frescor de la matinada, pròpia d’esta època de l’any i que deixarà d’existir en només uns dies. Al llit, els llençols han estat apartats als peus quasi tot el temps de descans, però en despertar-me hi ha una cama fora i l’altra dins i igual passa amb els braços: a l’hora del reixiu –“reixiu”, que ara me n’assabente que és una paraula que no apareix als diccionaris de català-  l’he estirat cap amunt de manera instintiva. És temps de tos i alguns constipats, però no hi ha res com sentir la frescor del matí en obrir la finestra. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes, però que al final una acaba fent també seua: puc observar si ja s’ha alçat la meua veïna, escoltar el que parlen al bar del carrer o saludar Vinyals si coincideix que va al lavabo o està al menjador de sa casa. 

Cau el dia i el barri de Benimaclet cobra la vida. La meua companya i amiga arriba a casa feliç d’eixa vida que es respira al nostre barri, perquè des d’enguany és també el seu barri –beneïda decisió d’una altra nit d’estiu com aquesta ara fa un any, la d’anar a viure juntes-. A casa, cadascú amb els seus maldecaps, tractem de contagiar-nos les nostres alegries: Jordi i Sumaya es veuen i comencen a ballar com si de repent el pis s’haguera transformat en una discoteca, o de vegades en un gimnàs. Des de la taula, el sofà o la cuina, amb el mànec de la paella a la mà, els mire i somric: no hi ha res com tindre gent alegre al teu voltant. Mentre sopem ens contem les nostres cabòries amb la finestra oberta de bat a bat.  La finestra que, enguany, no té molt bones vistes i que ens fa d’altaveu a tot el veïnat. La del pis d’enfront deu conéixer-se ja totes les nostres vides i, perquè no dir-ho: ha d’estar flipant. I Sumaya, quan se n’adona que ens escolten, saluda amb un somriure d’orella a orella: “holaaaa!”. 

Adri estén la roba i, com és habitual –com a mínim ho és en mi- li cau un calcetí tres pisos més avall. Un altre divertiment es planta davant les nostres cares: pescar-lo amb el cordell improvisat que ha fet el meu company, amb una granera com a mànec i un ganxo al final per poder atrapar la roba. És molt entretingut, però també molt difícil en la foscor de la nit. Amb la felicitat de les coses quotidianes, cadascú torna a la seua habitació: “bona nit”, “fins demà”, “que descanseu”. M’assec al llit i ho mire tot: les flors, les fotos, el quadre de Frida i el de Marroc, tots els records de Guatemala, els llibres que he anat llegint des que vaig arribar ací a setembre. Ja arriba l’estiu i un curs més a la motxilla –sí, per a mi els anys encara es compten en cursos-. Han passat tantes coses des que vaig aterrar a Barcelona des de Guatemala City a setembre de l’any passat...què em depararan els mesos que venen? Una certa gelor em talla els pensaments. Merda, la finestra està oberta i se m’ha oblidat engegar l’aparell que em salva de l’atac imperdonable dels mosquits cada nit. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes però em permet agafar aire quan crec que m’ofegue, em permet sentir-me part del món quan crec que estic sola i em permet aïllar-me d’aquest quan –sovint- ho necessite.

Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!

Síl·labes de vidre

Era un dia com hui. Plovia, plovia moltíssim, però en una altra ciutat. Va ploure dia i nit sense aturar-se ni un segon, perquè com bé va dir aquell, al meu país la pluja no sap ploure. Vam passar el matí a casa, mirant com caia la pluja, i ploent també els meus ulls. Tot era pena, per fora i per dins, però tu m'acaronaves per tranquil·litzar-me. Des d'aquella finestra miràvem les vies, i com cada vegada que passava el tramvia arruixava uns quants dels vianants. Quan caia la fosca, veiem les llums borroses a través del vidre. No sé a què dedicàvem les hores, a banda de mirar-nos i acaronar-nos. Potser a l'ordinador hi havia algun capítol de Cuéntame, o alguna pel·lícula d'aquelles que mai acabàrem de vore. No recorde tampoc què vam dinar, ni si ho vam fer. Puc aventurar que no tindríem molta gana. A les set, com sempre, hi havia manifestació. Però la pluja va fer que la pancarta no arribara a temps, i nosaltres ni tan sols vam arribar a eixir del cotxe. Eixe cotxe...quantes confidències que ens guarda encara a dia de hui. Em vas portar a un altre lloc, amb menys gent i altres aires, perquè estiguera més tranquil·la. A la nit, abans de sopar, hi havia un concert de Pau Alabajos. Tu havies marxat a dutxar-te per a més tard i no em feies companyia. En silenci, mentre sonava Síl·labes de vidre, dos rius salats em corrien galtes avall. No recorde un concert tan trist; aquella nit vaig odiar a Pau. Abans d'anar-me'n a dormir, en un atac de nervis al portal de casa, vas amanéixer com per art de màgia. Eixa beneïda capacitat de trobar-me quan més ho necessite... Vam pujar al pis i em vas tapar amb l'edredó. Em vas fer un bes tendre i, quan jo em vaig adormir, vas marxar a ta casa. 

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré

València. Segona part

 Sona una trompeta amb una melodia apegalosa. Al meu costat, un home treu la càmera i li dóna al Rec. És d’aquelles que els joves de hui anomenarien antigues: digitals, però no tan modernes com les actuals. Desenes de persones m’acompanyen per dalt, per baix i pels costats. Enfront de nosaltres, un grup de joves espera a que el trompetista acabe el solo per posar-se els instruments a la boca i continuar la peça. La banda de la Facultat de Medicina ofereix hui el seu concert de Nadal, que a partir d’ara ja toca, com va dir el director –estudiant també, per cert- manta, estufa i a estudiar.

Mai no havia assistit a un concert d’aquesta agrupació, malgrat que es va formar mentre jo feia segon de carrera en el carrer d’enfront, però hui és una bona ocasió. Entre les files de músics hi ha unes quantes cares conegudes, especialment la d’un Rafa que, com vol descriure l’Himne de la Facultat de Medicina, ha canviat molt en només un any de pas per la universitat i per aquesta ciutat que ens té captivats: amb una corbata taronja i fins i tot un gorret de Nadal al cap –qui ens ho anava a dir!-, s’ha decidit a tocar en la banda de música del seu centre, tot aconseguint que el seu pas per la Universitat de València consistisca en molt més que anar a classe. I jo, que comence a sentir-me major entre els nous universitaris, m’emocione molt de vore’l allí assegut. Dins d’uns anys, en aquesta mateixa sala, acudirem a la seua graduació com a metge i, amb el seu permís, sentiré que forme una petita part de la seua vida al Cap i Casal.

El so de la trompeta s’ha fos ja amb el dels altres instruments. Sonen bé, molt bé. La veritat que estos cabets de la Facultat de Medicina són petites joies. A fora comencen a caure unes quantes gotes. Perquè sí, a València també plou, ja ho deia jo fa uns anys. Quan isca em banyaré un poc, amb la sort d’arribar al Teatre Rialto, de la Plaça de l’Ajuntament, just abans que s’inicie la pedregada. Allà, des d’una butaca una mica incòmoda –la més barata, tot s’ha de dir-, voré actors i actrius valencians recitant poemes d’Estellés, un escriptor que encara després de mort no deixa de sorprendre’m. I entre vers i vers, sonaran aquells que sense voler-ho ja m’he apres de memòria: els amants, el pimentó torrat, la rosa de paper... Ai, València.

En apropar-se el final de la peça, la trompeta torna a destacar per damunt de la resta de l’agrupació. La melodia inicial ha patit un xicotet canvi, tot i que es pot reconéixer que, en essència és la mateixa. Vol donar a entendre la mutació que fem els estudiants en passar per les aules: acabem sent els mateixos, però també estem molt canviats. I ara que ja he eixit de les aules, puc dir que no s’equivocava l’autor de l’obra. No obstant, la transformació no s’atura. L’últim so de la trompeta em deixa embobada i amb la ment en un altre lloc. És València, que m’obri les portes de nou, i les aules, que tornen a fer-me un lloc entre les seues files.

En eixir del teatre està tot banyat però no m’importa gens. Ha sigut un gran dia i la pluja només podria aconseguir una cosa: acabar-me d’adobar la inspiració. Fins prompte.

De fins i de principis

Han passat ja quatre anys des que per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.

Sabia, pel que m’havien explicat, que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga mínimament aquesta societat amb les meues paraules.

A les primeres classes de Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.

Ahir vam marcar el que serà el gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera). En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures, gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.

En l’acte, a banda dels companys de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers –sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més arropada que amb tots vosaltres.

En acabar l’acte i donar pas a la festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos, assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.

A les 7.30 del matí València ha amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot. 

Tres

Ereu tres. Asseguts en una taula de la Facultat de Geografia i Història, cap al fons a l'esquerra, prop de la terrassa. Reieu, reieu molt, com soleu fer sempre. Des d'una altra taula vos observava vergonyosa, que aleshores encara ho era molt, i tímidament vos somreia. Em vas fer una senyal, tu que em coneixies més, perquè anara a seure amb vosaltres. Era primer de carrera, diria que sobre abril. Quasi set mesos junts en classe i no havíem creuat més de quatre paraules. Però nunca es tarde, que dice el dicho. Va ser a través d'una cançó de Los de Marras que vam connectar. "Sexo en la calle"; què rebels, valents i liberals cantant-la a la cafetaria d'Història. Si ens vegérem per un foradet ens pixaríem de la risa, ara, passats uns anys, que ja no ens assustem de res. No puc evitar somriure encara ara quan recorde aquell moment, pràcticament acabant-nos de conéixer, cantant "Sexo en la calle" a grito pelao. Un migdia qualsevol en la cafeteria d'Història, com tants altres n'han vingut després -i els que ens queden-. 

"Esta xica pareix basca -va dir algú- té pinta d'etarra". I de nou la risa, que la teniu tan fàcil i tan apegalosa, i jo rient com una idiota les vostres tonteries. "Festejando las gracias", que diria la bibliotecària rància que tant de carinyo ens té, especialment a algun de vosaltres. A través dels festejos i les tonteries diverses ens vam anar coneixent, i vam descobrir que érem més semblants del que podia paréixer. Hores de biblioteca absolutament perdudes, voltes en cotxe per València amb la música a tota veu, visites a cases d'uns i d'altres, viatges, somriures, confessions, burles -sobretot cap a mi-, tristeses, plors, abraçades... Costaria molt fer un recompte de tots els moments que hem passat junts, i és impossible endevinar tots els que ens queden, que sens dubte seran molts -ho seran, no?!-.

L'altre dia, mentre feia un dels tants viatges en tren cap a València, tots tres em vau escriure, cadascú per la seua banda, però quasi alhora. Connexió, que se li diu. Això que saps que l'altre necessita unes parauletes, i ho vau encertar. Sempre esteu a un tir de pedra quan se vos necessita, i la veritat que això s'agraeix. Sou uns nyonyos tots tres, tot s'ha de dir, a pesar del que vulgueu aparentar. Carinyosos i dolços com la mel, encara que siga en privat, sempre a temps per donar una abraçada sincera i forta. Sí sí, vosaltres, no vos feu ara els despistats. 

Com al vers dels amants d'Estellés, no han passat massa anys, però sí moltes coses. També hem fet de València la nostra, de la Universitat la que volem. Hem cultivat el saber i hem acabat, d'això no fa tant, tancant el Standby amb una ceba monumental que a penes ens permetia matindre'ns drets. Quants sopars al Planeta, quantíssimes nits al Glop, vesprades a l'adr, fins i tot hores de sofà compartides. Qui ens pot llevar tot això? Ni el temps ni les ganes, si les tinguérem, ho esborrarien. Potser algú donaria les gràcies a Déu per haver-nos fet coincidir en el camí, però com que jo no crec en eixes coses, vos les donaré a vosaltres per tot el que abans he escrit. 

Febrer 2011

Gener 2012

Novembre 2012

Barcelona

Un home agafa una guitarra. La gent camina i passa sense més pel seu davant, sense esperar cap nota. No hi ha cap concert, però un home agafa una guitarra i toca. Uns quants turistes l’observen des de les grades del davant, com si es tractara d’una espècie de teatre a l’aire lliure. Al so d’una cançó de Sabina que ara no recorde, jo em sume a aquesta estampa des d’un espai reservat i un poc apartat, intentant no deixar el paper de mera observadora.

Barcelona s’obri als meus peus. Grandiosa, lluminosa, de vegades caòtica si la mires des de dalt. La mar, a dures penes la veig. Just a l’altra banda, el sol comença a pondre’s, deixant el característic color rosat del cel a l’ocàs. La Sagrada Família en miniatura, una plaça de bous convertida en centre comercial i uns quants edificis que ressalten per sobre de la resta. A la meua esquena, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la llunyania intente endevinar els indrets que he xafigat altres vegades. Al meu davant, carrers plens de records que no em pertanyen però d’alguna manera també sent meus. Entre el món i jo, només una guitarra i unes quantes cançons. “Si tu me dices ven...”

El músic somriu constantment a pesar que moltes vegades ningú aplaudeix les seues melodies. Xinesos, anglesos i d’altres nacionalitats, la majoria del públic efímer i casual que li toca en cada peça no coneix la meitat de les cançons que interpreta. Jo, en canvi, les conec totes. I tampoc no les sent meues, ja que són més d’una altra època, d’una altra generació; però algú, un bon dia, me les va ensenyar i no puc evitar cantar-les en veu molt baixa. Però el músic m’ha vist, i no ha pogut evitar somriure; un somriure d’eixos apegalosos, que inevitablement s’enganxen. He somrigut, mirant Barcelona, imaginant-vos pel final del Paral·lel, on m’expliques que fa molts anys hi habitàveu. I què llunyans érem aleshores, que jo ni tan sols existia en l’imaginari de ningú. I mentre intentava endevinar-vos corrent pels jardins que em queden sota les sabatilles groguenques, no he pogut evitar somriure encara més. “Ella em va estimar tant; jo me l’estimo encara...”. Tot deixant passar les hores, pense en com d’apresurats vivim i en quant de temps feia que no podia estar sola, tranquil·la, deixant córrer el temps sense més.

Barcelona, Barcelona. La visita obligada és cada vegada més especial, i cada viatge em deixa amb ganes de descobrir-ne més i més. Desmitificada, això sí. Una ciutat com una altra, m’imagine, però amb un significat especial. Una vegada més, fins aviat. 

Oxitocina gratuïta

Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

Lluitar des de la distància: O ells o tots

Vos deixe ací un escrit del meu amic Guille, que està vivint des de Bolonya tot el que patim ací. Guille és un estudiant d'Història i Història de l'Art de la Universitat de València, una gran persona i, per damunt de tot això, un molt bon amic. Enguany està d'Erasmus a la petita ciutat italiana, però malgrat això la seua ànima passa en moment per ací. M'agradaria compartir amb tots els que entren ací aquestes lletres que escriu des de la desesperació de vore en la distància com es carreguen el teu país i no pots fer-hi res. Com ell, també vos anime a tots a eixir al carrer, a colapsar aquest sistema que ja s'ha burlat massa de nosaltres. La situació que estem patint no és per a menys. 

Gràcies Guille, m'ha alegrat molt llegir-te, i també veure els progressos que has fet en el valencià des que et vaig conéixer, fa dos anys. Amb voluntat, ja veus els resultats.

   

Escric des de l’alegre Bologna on passe aquest any tant decisiu per al meu País i el seu poble. Quasi en assiduïtat diària. Al que caldria afegir els famosos “superdivendres” de Consell de Ministres. M’apleguen notícies preocupants al conjunt de l’Estat a aquesta ciutat, La Roja -com és coneguda per l’alta influència esquerrana-, que avui és culturalment decisiva, sempre compromesa amb l’educació. 

Hui parlava amb un amic del que feia temps no sabia res. Em contava “lo fotuda” que està la cosa. Em deia que igual l’any que ve no es pot matricular de la carrera i es dedica “a la taronja” o allò que puga. Coses com aquestes són les grans patacades que et fan reflexionar. 

Per que tenim uns governs (un partit polític) que vol que els fills del poble no poguen anar a la universitat? No ajudaria això a eixir de la crisis? M’ho intentaré respondre, malgrat la distància.              

No sé per què toquen als meus amics. No sé per què frustren els plans de milers de joves al llarg de l’Estat. No sé per què els rics paguen menys impostos que els pobres. No sé per què tenim uns dels impostos més baixos sobre les societats d’inversió. No sé per què es va eliminar el impost de patrimoni que permet acumular cases sense prejudici, mentre hi ha gent que dorm als caixers. No sé per què no s’investiga el frau fiscal al meu Estat mentre es penalitza la resistència pacífica. No sé per què s’amnistia als defraudadors de temps immemorials i es condemna a gent com Arnaldo Otegui que treballa per una Euskal Herria sense violència. No sé per què a la meua ciutat hi ha una carrera de Formula 1 tots els anys i tots els anys retallen el pressupost en investigació. No sé per què trunquen els pilars de l’estat del benestar i deixen que els banquers es retiren amb pensions mil milionàries. 

Crec que es preocupant que un fill de la classe majoritària (el famós 99% que diuen) d’un estat no comprenga res de la societat en que viu. Es perillós per al statuo quo, demostra que el statuo quo perilla i ho fa perquè és molt injust. Tal com circulava aquest matí al Facebook el Govern és el major promotor del 15M i comence a creure que el 15M, o el que siga, ha de donar més passos; perquè ells ja els han donat. 

Crec que la joventut de l’estat en que visc no pot quedar-se impassible envers tot el que està fent aquest govern. Crec en la insubmissió pública perquè no tenen dret a cobrar-te més del 20% a una universitat que és reclama pública (no parlem si suspens). Crec que han d’aprendre que si amb els mercats no es juga, amb nosaltres menys. I els que li ho hem de demostrar som tu i jo al carrer. Pacíficament, encara que els seus mitjans siguen violents i desproporcionats, hem de demostrar que som més elegants. Tot i saber que ens ho posen el doble de difícil. 

Estic encantat de l’aspecte de València el 8 de maig. Una nova demostració de força, demostració de força que ha d’anar a més. Han iniciat una guerra contra tot el que tenim els que s’alcem. Els que ens aixequem a les huit i agarrem la bici o el metro. De moment ens van guanyant ells, els “mercats”, els que juguen amb la nostra educació com un mer valor borsari més. Però s’ha acabat, prou d’obeir a un mercat genocida que sempre busca més. Prou de la nostra corrupta consciència que ens han forjat uns mitjans de desinformació i pensar que ho mereixem. Prou. No tenim cap dret a perdre tot el que els nostres pares ens han legat. Hem d’eixir al carrer com fa temps, molt de temps, que al nostre Estat no s’ix. El 15M va demostrar que la societat no està morta a pesar de tots els pesars. Per a no tornar a una universitat elitista, la paraula més repulsiva que conec. Per a no perdre 50 anys. Insubmissió per la pública. El poder té les seues armes, des dels grisos a La Razón; tu i jo, el carrer.

Vint-i-un anys

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys (que es compleixen durant tot el dia), algú em deia que s'estaven fent els retalls més grans en la història de la democràcia de l'estat espanyol. No sabia jo, per tot això, si hi havia massa que celebrar. Quedaven enrere dotze mesos en què haguera pogut cantar aquella cançó de Serrat que deia "ara que tinc vint anys" i no ho havia fet ni una sola vegada, i començava una etapa que no em feia massa gràcia, una vegada trencada la barrera dels vint, que diuen que a partir d'ara tot va molt de pressa. Quedava enrere tot un any de records i de detalls, un any ple i complet com els que més, un any tan gran que si em pare a pensar com va començar sembla que n'hagen passat desenes. Però per sort només n'ha sigut un. 

Obria els ulls en un llit estrany i massa gran per a la solitud d'aquesta habitació. O quarto, que li diuen ací, tant fa. Aquesta habitació tan gran també, i tan diferent d'aquella que m'acollia ara fa un any, quan mirava per la finestra i veia la pluja reflexada en el carrer i en les vies del tramvia els pocs dies que plovia, i podia veure quasi quasi la mar i totes les teulades del barri de Benimaclet, i la porta del Jacky Chen, que tot i estar a prop sempre el cridàvem perquè ens portara el sopar a casa, o anàvem a desdejunar. Ahir, deia, obria els ulls en un llit massa gran, enguany que estic tan sola, i en una habitació tan gran, enguany que ningú ve a fer-me companyia. En aquell caixonet passàvem les hores, tots dos, totes tres i fins i tot les quatre, apurant el poc espai disponible i amb la persiana oberta per arreplegar la calentoreta del sol. Ací el sol tampoc no arriba, i des de la finestra, que dóna al carrer des d'una planta baixa, no puc vore cap teulada, i encara menys la mar. La pluja, els pocs dies que plou, la veig córrer carrer avall, però no té aquell efecte lluminós que tant m'agradava als carrers de València. Aquella pluja que tant m'ispirava.

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys, que es diuen prompte però tarden en passar, passaven moltes coses. Tu pensaves en mi, maleint no haver tingut aquell mòbil a mà a l'hora exacta. Tu també, en les darreres hores de la vesprada, per deixar caure quatre parauletes que et retornarien el dia següent i que, sabies, em caurien en gràcia. Tu també m'escrivies, d'una manera més curta però més colpidora, i m'obries les portes a una realitat en part coneguda que, també sabies -tal vegada ho dubtaves-, m'agradaria. Tu m'agafaves el telèfon amb alegria, i em donaves les gràcies per tot i per res, i em treies el més gran dels somriures. I jo, ara ja fora d'aquell llit gran i aquella habitació solitària, em sentia per un dia important. Somreia, i tu, petita, somreies també des de l'altra punta de la taula de la biblioteca. Em somreies a mi, mentre li feies mala cara a aquelles portugueses que no callaven i no et deixaven concentrar-te ara que, després de quinze dies sense fer res, havies decidit estudiar per a l'examen de divendres. Els amics preparaven el sopar i s'encaminaven a ma casa, i cantàvem i ballàvem un poquet només, menejant les caderes, i menjàvem, sobretot menjàvem molt, tu i jo més que ningú, que ja ens havíem fet un litro de cervesa esperant al personal i ara només volíem que fer gala d'aquella merendinha que havíem fet amb tot l'amor del món i sobretot amb moltes rises. 

Passaven les hores, i jo deixava de complir vint-i-un anys, primer ahi i després ací, que anem una hora per darrere. De les retallades més grans de la història de la democràcia no me'n sabia res. Tampoc no volia recordar que l'endemà, o més bé en unes hores, tenia un examen. Mirava al meu voltant i somreia. Fa tot just un any també ho feia: tota envoltada d'amics, uns d'ací i altres d'allà, aleshores sopant al Terra, ara a Lisboa, tant fa. I tu, i tu, i tu, i tu també ja dormíeu, i jo no volia tancar els ulls perquè no s'acabara aquell dia per tornar al llit gran de l'habitació solitària, ni que fora en companyia. 

També tu ets Lisboa, rapariga

Lisboa és passejar pels carrers i trobar un mirador des d'on deixar volar els pensaments al so d'una guitarra, el glop d'una cerveija i la veus dels amics, quan cau el sol. Lisboa és mirar per la janela trencada i vore el cel ben clar, i en tornar a mirar trobar-lo gris i deixant caure aigua a litres. És pujar i baixar escales i costeres per a anar a qualsevol lloc. I riure's en tractar de pujar-les mentre un riu de pluja fa un efecte cascada pels escalons. Lisboa és, també, anar al Bacalhoeiro a escoltar música diferent, vore pel·lícules rares o simplement xarrar amb la gent. Caminar pels carrers d'Alfama i acabar en un bar escolant fado. Lisboa és mirar la pantalla de la parada d'autobusos i saber que els minuts d'espera que hi posa estan, sí o sí, malament. És esperar inútilment davant d'un tot de semàfors vermells en un encreuament, o que un cotxe et pite perquè el teu semàfor s'ha posat en roig quan estaves a mig camí. És agafar l'elèctric des del cementiri de Prazeres fins a Martím Moniz, dinar a la Casa do Alentejo mentre un vell fa foc i ens deixa tot pudorosos a fum. És, també, que la boca de metro s'ompla del fum dels castanyers, que esperen just fora, o que conforme cauen les primeres gotes d'aigua apareguen els homes que vénen paraigües dins del metro. 

Lisboa són moltes i moltes coses, ja saps. Però des de ja fa un temps, Lisboa ets també tu, rapariga de cabelos crespos. I amb tu, Lisboa és mirar-se des de lluny i somriure. O també des de prop, tant fa. És ballar música reggea o escoltar Silvio Rodríguez, sentir amb gust la música que ix de la teua habitació. És posar una rentadora i que la meua roba es tinya dels colors de la teua, portar les mateixes sandàlies o comprar-nos les mateixes botes. Veure Cuéntame i donar-nos cops amb tots els mobles de la casa -i mira que n'hi ha pocs-. És prendre un café entre confessions en la terrasseta d'un bar mirant com plou a cànters. O fer-se una cervesa a l'Avenida i marejar-nos després del tercer glop. És positivisme, Lisboa, sempre felicitat, amb tu. Provar d'escalar, banyar-se entre les roques de Cascais. És tenir companyia sempre que es necessita, anar al metge i iniciar una conversa sobre la sanitat de copagament amb les treballadores. Patir inútilment, preocupar-se per tonteries. Parlar en acabar de sopar, tu amb un cigarret a la mà, jo amb un te amb mel. I parlant de mel, Lisboa és fer poma amb mel, o llet amb mel, o cullerades de mel. És descobrir-nos ràpidament, però alhora a poc a poc, amb detalls. Anar a una manifestació i acabar cantant cançons revolucionàries en portugués, o passejar pel riu quan ja s'ha fet de nit i no es veu absolutament res. Criticar a la dreta i salvar el món amb quatre arguments, tindre la solució a tots els problemes. Parlar de filologia i de nacionalisme, i descobrir que al nord i al sud no som tan diferents. És decidir anar a la Cinemateca, al Teatro do Bairro o al cine ordinari d'un moment a un altre. O simplement, és asseure'm al teu llit i que m'expliques com t'ha anat el dia, que era plujós i fred, i ara que has arribat a casa és un poc més dolç.

I passe el que passe d'ara endavant, tu sempre seràs una important part de la meua Lisboa. Sort d'haver-te conegut aquella nit a la Praça Camões i d'haver-me canviat de casa al poc temps. Els canvis, de vegades, ens fan molt feliços, ja ho saps. 

Alba, o dos anys a València

He entrat a l'habitació després d'una passejada nocturna per València i he trobat una espècie de caixeta damunt de llit, enllaçada amb una cinta verda que em resulta familiar. M'he quedat sorpresa. Què voldrà dir? M'he apropat i me n'he adonat que no és una caixa, sinó un àlbum verd. Li he llevat el llaç tremolosa, com sempre que obric un regal, i dins he trobat els millors records de dos anys a aquesta ciutat, recollits per potser la persona amb qui més temps he passat: tu. M'has fet plorar, xiqueta.

La músca ens va unir, sí. Gràcies a ella ens vam conéixer a aquell conservatori que freqüentàvem dia sí dia també i d'on ara podem contar tantes anècdotes. I de la música del conservatori, vam passar a la música de la terreta, als concertets pels pobles de La Marina i a les manis de València. Crec que això va ser el que va rematar que ens portàrem tan bé: que teniem gustos i pensaments pareguts, i que coincidíem en diferents llocs, més enllà de les aules on ens havíem conegut. Amb tu vaig alçar les copes més fortes i vaig ballar al ritme de l'ska sense parar. Amb tu també he ballat al Winston com una boja després dels concerts del conservatori i he viscut situacions inconfessables. I crec que d'un d'eixos concerts que derivaria en Winston i molts bailoteos, va sorgir la idea de vindre a viure juntes a València. La veritat és que en cap moment em vaig plantejar que les coses no pugueren anar bé amb tu. Aleshores no ens coneixíem tant com ara, però sempre ens havíem portat bé i dubtava que mai poguérem tindre cap problema.

Així que amb tota la il·lusió del món, com m'has dit tu, vam vindre amb dues amigues més cap a la city, a encetar eixa nova vida que tots ens havien pintat tan bé: la vida universitària. I la veritat és que no s'equivocaven massa: no ens ha faltat mai el riure, tampoc la festa, ni alguna vespradeta de platja, hores d'estudi perdudes en el sofà i nits llargues que acabarien de dia. Però mentiria si diguera que tot ha sigut glòria en estos dos anys que hem viscut juntes: també hem tingut els nostres moments, una i l'altra, i puc dir clarament que sempre que ho he necessitat has estat a punt per apropar-te a la meua habitació i donar-me una abraçada forta. De vegades no sabem què dir-nos, però sabem que ens estimem, i amb això em sobra. A més, i perquè quede constància, cal dir que a la univeristat també s'estudia, i que a banda de festes també hem compartit hores de biblioteca -de vegades també fins les tantes de la nit-. 

L'any passat vam viure les primeres experiències, el primer any fora de casa i les primeres lamentacions a la cuina -sobretot jo-. Vam ser més independents que mai no ho havíem sigut, i ens vam convertir en una espècie de germanes sense pares, que s'ajudaven en tot. Enguany hem canviat de pis, i hem tingut noves companyes, noves habitacions -xicotetes, com sempre- i noves experiències. Hem passat més moments durs i fins i tot ens hem adormit juntes al sofà esperant que es fera l'hora d'anar al Glop. M'has fet de mare, ho he de confessar, en moltes situacions. Sobretot t'he d'agrair -i crec que no sóc l'única- els dies que m'has fet el dinar o el sopar, així com les paelles de Pepita que menjàvem l'any passat cada dijous. Ho hauré d'admetre: després de dos anys fora de casa, continue sense tindre ni idea de cuinar, i tu ho fas requetebé. Ens hem foradat les orelles juntes, i hem anat a totes i cadascuna de les manifestacions que hem pogut. A més, hem sigut indignades algunes vesprades, matins i nits a la Plaça del Quinze de Maig.

L'any que ve me'n vaig, però només per a uns mesos. No estaré massa lluny, just a l'altra punta d'aquesta península que acostumen a anomenar hispànica. Espere que, tot i que jo no estiga, continues tu la revolució pel teu compte, perquè saps que quan torne seguiré en la mateixa línia. Me'n recordaré molt de tu, de vosaltres, quan estiga allà a Lisboa amb noves companyes, que estic segura que en cap cas vos igualaran. I quan necessite una abraçada, potser no hi haja ningú com tu per a donar-me-la. Però així quan torne ho reviurem tot amb més força. Perquè ja t'advertisc que quan torne, tornaré ací, a esta casa, a este caixonet d'habitació que espere que em guardeu bé durant els primers cinc mesos del curs. Vos esperaré, a tu i a totes, amb les portes ben obertes allà on vaja. I t'ho advertisc també: com no vingues a vore'm, te'n recordes. 

Potser de vegades, com ja t'he dit, ens costa dir-nos les coses. I no és que siguem precisament fredes, nosaltres, però hi ha coses que costa dir. Com que l'escriptura sempre és per a mi una eixida, com bé saps, aprofite estes línies per a dir-te que quan vaig decidir vindre a viure amb tu, tot i que ja sabia que no tindríem problemes, no pensava que poguera ser tan agradable. Aquests dos anys hem fet dels pisets on hem estat la nostra casa, i hem tingut la sensació que baixar a La Marina era anar, i no tornar. Hem vist sèries, hem decorat el saló i fins i tot hem culminat les parets amb una senyera. Així que done gràcies d'haver pres aquella decisió vestides de negre amb l'instrument a la mà, perquè sé que d'aquelles primeres hores d'orquesta ha sorgit una amistat molt gran, que ni lisboes ni portugals ni ningú podrà trencar.

T'estime, Alba