Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.

Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.

 

Fragments: Las palabras se las lleva el viento

Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:

"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...]. 

El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento". 

Isaías Lafuente

Somos lo que hablamos, Tinta Libre

Fragments: Coincidències

Més fragments escrits dignes de ser plasmats ací, encara més per les coincidències. Dos breus textos redactats per dues persones diferents sobre una mateixa situació:

A: "Un minut. És tot el que necessite. Només un minut de glòria. Entre estació i estació, un minut que em recorde que estic viva. Un minut per taladrar-te l’iris, menjar-te la boca, dibuixar-te un somriure. Seixanta segons inesperats però feliços, aquesta vegada sí. Tan sols eixe escàs temps per recuperar forces i seguir avançant. Per carregar les piles i continuar el viatge. Una abraçada eterna i tot l’amor del món, tot pot donar-se en només un minut, per inversemblant que parega.  Necessite tan sols un minut de tu".

B: "Tres minuts. Tan sols tres minuts he pogut estar entre els teus braços. Però quins tres! Plens de sentiments i emocions. D’abraçades, besos i amor. Ha pagat la pena esperar quasi una hora perquè arribara el teu tren i poder tindre’t entre els meus braços encara que solament haja sigut un moment. No puc explicar-te el que he sentit quan t’he vist corrent i tirant-te damunt de mi. M’has fet molt feliç. Tant de bo em deixes donar-te tot l’amor del món. Vull veure per sempre eixe somriure que m’has regalat durant estos tres minuts".

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré