Comença un nou cicle

Havia pensat moltes vegades en el dia en què em tornaria la regla. Ja fa mesos que intente estar atenta als senyals que m’envia el cos: un granet per ací, tornen els pèls, la meua vagina emana fluids de nou… Hui, que m’havia vestit amb uns pantalons blancs herència de ma mare -conservats molt bé per ella durant anys-, quan anava en el tramvia direcció a l’escoleta de Joana, he notat que eixos fluids que caien cap a les bragues eren més consistents. Serà la regla, una pregunta fugaç pel meu cervell que ja m’havia fet altres vegades darrerament, justament hui que duc els pantalons blancs, vaja, i no n’he tornat a pensar. Torne a casa, em pose a fer faena: la campanya de Sembra, l’entrevista en vídeo de la setmana que ve, la inscripció a les opos (merda, encara no l’he feta!), un vídeo de la xiqueta al grup de Whatsapp de la família, vaig a per l’estufa, tinc fred. 

M’alce de la cadira i una sensació apegalosa entre les bragues i el pèl púbic em recorda que no puc fer oïdes sordes a la realitat. M’abaixe els pantalons i les bragues i, bingo! Ací està. Roja, d’un roig suau esta vegada, amb algunes taques més fosques. Toca, com a mínim les bragues són de les de cotó del mercadillo. Me la mire, cara a cara. I ara què?

D’un temps ençà el discurs sobre la vida cíclica i el respecte al ritme dels cossos menstruants està molt més present. Jo mateixa en vaig fer un reportatge fa només unes setmanes, que, ara pense, seria allò el reinici de la meua reconciliació amb la menstruació que m’esperava al girar el cantó? Malgrat tot, poca informació he trobat sobre el retorn de la regla després del part. Té este procés un nom propi? Quines implicacions té en el meu cos? 

Fa justament vint-i-quatre mesos que vaig tindre la meua última menstruació. Dos anys de transformacions vitals, físiques, emocionals, composats per un període de gestació de nou mesos, l’explosió de vida que suposa el part, i catorze mesos de criança intensiva. Certament, és ara que comence a sentir-me un poc més Laia i menys mare; enteneu-me: tinc la sensació d’estar eixint de la letargia de maternar, una fase de tancament en una mateixa, d’aprenentatge diari, de dedicació a temps complet que et fa sentir molt realitzada i feliç, però també, i s’ha de dir, anul·la una part de tu. Criar és dur, senyores, deixeu-nos manifestar-ho.

M’he vist la sang a les bragues i el primer que he fet ha sigut enviar-li un missatge a ma mare. M’ha tornat la regla, mama. Diu que vaja amb compte, que ara puc quedar-me embarassada de nou. Haha. Hola, algú pensava parlar-nos de la sexualitat després del part i els primers anys de criança? Menuda risa. Després he avisat a Jaume, clar. I a les amigues clau. M’he tancat en el lavabo, he engegat l’estufeta i, veges tu, abans de canviar-me les bragues, m’he posat a depilar-me les celles i el bigot. Cal deixar clar que és un hàbit que pràcticament havia abandonat des de l’embaràs. Al principi no m’eixien pèls, i quan van tornar no em molestava vore’ls al seu lloc. Perquè sí, eixe és el seu lloc. M’he posat nerviosa: i ara quèeeee? He obert els calaixos, on vaig guardar la copa, les compreses, tampons ja ni de conya, no? No, copa i compreses de tela, va, que em vaig prometre que a partir d’ara anava a fer-ho bé. Allí està, dins una caixeta boniqueta feta a mà que em va regalar Anna ja fa anys. “Perquè després de la tempesta sempre ve la calma. Per les utopies, seguirem lluitant!”. Que bonic, joder! I quanta raó, ací seguim. Però de moment m’acomode la compresa de tela que em vaig comprar per al període postpart, no sé si m’atrevisc encara amb la copa. He tingut contractures vaginals després de parir i encara no estic ben recuperada. Sí, d’això tampoc se’n parla, però fa mal. I la fisio te la pagues tu, per cert. 

M’adrece a la prestatgeria a buscar els tresors menstruals literaris: Viaje al ciclo menstrual. Per allà per aquell temps que Anna em regalava la copa, vaig comprar este llibre. Vull rellegir-lo, refer-lo, vull conéixer-me millor i poder viure bé la meua menstruació. Poder respectar el cicle del meu cos. La regla mola si sabes cómo funciona, el fullege mentre trobe l’altre, amagat entre totes les novel·les que he llegit els últims anys. Els dos són d’Anna Salvia i hui van a acompanyar-me. Però a vore, aleshores quan em venia la regla era quan em posava creativa, quan m’havia de quedar sola a casa amb el gat -que no tinc-, o quan tenia més ganes de sexe? No ho sé, a la nit llegiré els llibres. En unes hores vindrà Joana i serà difícil respectar el ritme del cos, que pel que veig mentre fullege, el que necessita ara -i certament és el que em demana- és parar. 

Benvinguda de nou, menstruació. No vaig a fer-te una festa, has vingut un dia gris, fa fred, estic malalta de les angines i prenent antibiòtic. No podies haver triat millor moment, demanant-me a crits: reclusió, reclusió, reclusió!! Esta vegada sí, em propose cuidar-me, conéixer-me, dedicar-me més temps. Aparque tota la feina pendent i em pose a escriure.  Este és el meu homenatge. Comença un nou cicle. 

Corrandes de lluna - Marala Trio

Truita de creïlles

Un dia li vaig dir a Jaume: hui faré una truita de creïlles. Feia un mes que no posava un peu a la cuina, els meus passejos dins de casa anaven del llit al sofà, del sofà al balancí i, en algun moment puntual, a la taula del menjador. Era principis de novembre i feia a penes 30 dies que jo havia parit en l’hospital de Manises la xicoteta Joana Aixa. 3 quilos i 30 grams, que es van convertir en 2 i 850 l’endemà del part. Passat l’embadaliment del primer dia -quasi com vaig pensar en què Joana havia de mamar!-, la meua funció principal va ser cuidar i alimentar la bebé. Especialment després de passar per la balança -maleïts percentils!- i veure que, segons la pediatra, no estava engreixant com tocava. M’ho havien dit moltes vegades, no faces cas, tots acaben creixent, però que què! Em vaig sentir responsable i vaig posar Joaneta a mamar dia i nit. Quan vam tornar a la metgessa i ens va dir per favor no desperteu més a esta xiqueta perquè mame ha guanyat mig quilo en una setmana!, va ser en eixe moment que vaig decidir que volia fer una truita de creïlles. 

Decidida a fer aquella truita de creïlles, vam preparar tota la logística que ens ho permetria. El balancí de la xiqueta, el mocador amb olor de la mare, la polsereta de colors cridaners, i un pare amb els braços oberts disposat a abraçar-la molt. Els vaig fer un petó i me’n vaig anar a la cuina. No em va donar temps ni de pelar les creïlles: mentre pensava si li posaríem ceba o no, Joana ja havia començat a plorar. Son pare va intentar totes les tècniques possibles per entretindre-la, la xiqueta amunt i avall, d’un costat i de l’altre, fent-li carasses, cantant-li cançons i balancejant-la a la cadireta, però no va haver-hi manera. Vaig assumir que els meus desitjos es veurien frustrats i li vaig canviar el paper al pare, que va tornar al seu lloc habitual entre els fogons. 

Un altre dia vaig intentar fer la truita de creïlles amb Joana penjada al coll. Portar-la dins la bandolera és una tècnica infal·lible perquè s’adorma. Però tal com son pare em va fer vore, no era bona idea fregir creïlles amb la xiqueta damunt del meu pit, que ja en té prou amb les molles que li cauen al damunt del cap quan em faig les torrades del matí. 

Ahir vàrem fer l’últim intent amb la truita. Joana ja és més gran (7 setmanes!) i aguanta més estones sense mamar. A més, s’acabava de pegar una bona fartada i estava adormida damunt de mi. Hui sí, vaig pensar. I el pare també, debellit de lliurar-se de fer el sopar un dia, però sobretot de poder tindre la xiqueta als braços. Sigil·losament vaig eixir del menjador mentre son pare se la col·locava al damunt i, quan vaig mirar a través de l’últim foradet de la porta abans de tancar-la, vaig vore allò que tant temem les mares dels nounats: els seus ulls oberts de nou -un estil a quan, en les pel·lícules de por, les nines de porcelana obrin els ulls de repent, amb música thriller de fons-. Però vaig dissimular, com si no ho haguera vist o allò no anara amb mi, i vaig anar a la cuina, on Jaume ja havia deixat les creïlles pelades, vaig tallar la ceba i ho vaig posar tot a fregir. Vaig obrir la nevera i vaig agafar l’ouera, i quina sorpresa la meua quan allà vaig vore NOMÉS DOS OUS! Sí, fer la compra també és complicat ara. Mentre tancava la porta de la nevera, pensant com podríem solucionar aquella situació, sentia el primer plor de Joana al menjador. Però jo havia de demostrar-me a mi mateixa que podia fer la truita: com podeu imaginar, va quedar ben sequeta, però anit, per fi, vam sopar truita.

Per què ningú m’havia explicat que, quan fora mare, ja no podria fer truita de creïlles?

Escriure el nostre propi relat

Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies. 

També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori. 

O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIEC: m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.

No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.

Precàries

Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

I tu, sols tu

Just ara fa sis anys i mig que arribava a València, amb una maleta plena de coses i, al fons, algunes experiències que aleshores ho eren tot per a mi. Tenia dihuit anys i encara no era conscient de les ganes que tenia de menjar-me el món, tot i que el fet d'anar a la universitat i "d'emancipar-me" (gràcies, pares) sabia que m'obriria moltes portes. Amb unes quantes amistats i tota la inexperiència vaig aterrar en aquesta ciutat, un tros de la qual acabe de recórrer en bici, al caliu d'una nit tranquil·la i primaverenca. 

Torne a casa tretze hores després d'haver eixit en un dia de feina intensa i de reflexions. Hui se'ns ha fet de nit al Consell de la Joventut, entitat en què hi participe des de fa uns mesos i de la qual crec que en podré aprendre molt. Per a la meua sort, l'autobús ha passat just un minut abans que jo arribara a la parada, i he hagut d'agafar el Valenbisi. Recorria Blasco Ibàñez sentint l'aire córrer al meu voltant i observant-ho tot, amb una parsimònia pròpia d'aquella a qui ningú l'espera. Eixa era jo, sense bateria al mòbil (gràcies també) i amb moltes coses dins del cap, mirant cada racó d'eixa avinguda que tant m'ha donat.

Pensava, mentre venia, en la gent bonica que hi ha pel món i en aquesta ciutat. El Consell és un exemple de punt de trobada de moltes d'elles. També ho és Benimaclet, el barri on em dirigisc i on hi visc també des d'aquell setembre del 2009 en què València em va obrir les portes; el meu barri, què collons. I sis anys després, encara dia a dia conec gent que em sorpren, que (re)descobrisc i que em fa aprendre continuament. Les coses han canviat molt, han passat molts anys, i per suposat moltes coses. Però com més passen els dies més convençuda estic que el procés d'aprenentatge és creixent cada dia, inacabable, i també de quantes coses em queden, encara, per desaprendre. 

Fa una nit agradable, per compartir amb tota la gent amable que m'envolta actualment, però estic sola, i això em fa estranyament feliç. Ho parlava aquesta vesprada amb la principal companya d'aventures que m'ha brindat aquesta ciutat, Alba, amb qui vaig iniciar aquest viatge i que per primera vegada hui ha vingut a visitar-me a la feina. Que sí, que tinc feina, i això també em fa molt feliç. En parlàvem de la importància de la independència, de l'autonomia de cadascuna de nosaltres, de la felicitat personal. Com hem crescut, Albeta! Com hem canviat i quant que m'alegre.

La banda sonora del viatge fins a casa dins el meu cap era El Diluvi. No sabria triar una cançó, cadascuna d'elles representa una part del que em passa per la ment ara mateix. Ningú m'espera, persones dolces i regust agredolç, i tinc molts motius, perquè vull, i l'alegria i la tres voltes rebel... Feia mesos que no trobava un moment per escriure, o més bé no em venien les ganes, i ara tinc tantes coses a dir que no sabria com condensar-les.

València, què bonica, què dolça tu i la teua gent, quantes coses he aprés i quantíssimes més em queden per saber. Gràcies per fer el dia a dia tan planer, gràcies pels somriures i les lluites que ens brindes i ens dones. Ets una dona amb els braços oberts i els punys amunt a qui cada dia vull apropar-me més i a qui admire. Ets la meua ciutat, tot i que fins fa poc no n'he sigut conscient. I, sense voluntat de possessió, vull explotar-te i respectar-te tant com puga. Sis anys i mig després m'has donat tantes coses que ja no caben a aquella maleta que portava amb mi el primer dia, però, el que és encara millor, tu i la teua gent em fareu omplir-ne moltíssimes més. Gràcies.

Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

La mutilació de la dona com arma de guerra

"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat. 

El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.

"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's. 

En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars. 

Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?". 

I no cal dir massa més coses. 

Per si el món s'atura

El món no para. Roda com sempre la bola de color blau, verd i marró amb la qual sempre hem materialitzat el concepte de "món". Te la imagines, girant? Jo, quan me la imagine, sempre cauen les persones. La meua ment no acaba de comprendre això de la llei de la gravetat. Ciència, ciència, el que ens costaràs. Malgrat les dificultats per comprendre-ho, el món no s'atura. Cada dia milions de milions de notícies ocorren arreu del planeta. Pensa en les notícies que es generen en un poble com Sella. Pensa ara si n'hi haurà, de pobles com aquest i mil vegades més grans també. Entén, doncs, quina és la quantitat d'informació d'actualitat que roda pel món cada dia. Incomptable, ho sé; però succeeix. 

Ací, no tan lluny, només en uns centenars de quilòmetres a la rodona, també se'n generen moltíssimes. Ara mateix obris el portal web de qualsevol diari i te n'adones que, per exemple, la infanta Cristina i el seu ja tan famós marit Urdangarin van defraudar el 71% de l'impost de societats durant quatre anys. Però també coneixes que ara convocar una protesta a través de Twitter pot costar-te un ull de la cara, que les companyies elèctriques que t'han robat durant anys poden tallar-te la llum si no els pagues, ara que t'has quedat sense feina, i que la PAH no podrà protestar quan els bancs vagen a tirar-te de ta casa perquè ara la nova Llei de Seguretat Ciutadana els ho prohibeix. Que són molt perillosos eixos, ja ho saps tu. I també que hi ha xiquets manifestant-se al carrer en contra de l'avortament, ells que en saben tant d'això que se'n diu viure, i que a la televisió continuen posant un nuvolet semi-transparent damunt dels pits de les xiques nuetes, que mira quin escàndol seria que es vegeren unes mamelles en horari infantil.

Però què més dóna. De moment sembla que no aniran a tocar-te a tu. Que d'hipoteca, no en tens. I que acomiadar-te de la feina no poden, perquè ja estàs al carrer. Tota la resta continua al seu ritme natural, però tu, i tu, i l'altre tu, ja no vos preocupeu per eixes coses. Perquè se t'han esfumat les ganes de lluitar, o potser mai no les has tingudes. Perquè la situació t'esgota i no tens ànims per massa més que alçar-te del llir cada matí. Perquè només penses en retrobar aquells ulls blaus o aquella conversa que et feia perdre les hores sense pensar en els minuts.

El món no para, però, encara que tu hages aturat el teu rellotge. Siga com siga; siga quin siga el teu problema, hauràs de mirar de solucionar-lo. Per poder alçar-te del llit amb més ganes. Per reprendre les ganes de lluitar o, si mai no n'has tingut, guanyar-les. Perquè encara que el món roda estan desmontant-lo i tu no estàs fent res per evitar-ho. Ni tan sols a nivell personal. Que no és fàcil, però potser si t'animes retrobes eixos ulls blaus. Potser si t'esforces et reencontres amb eixes converses que tant enyores. Desperta, que si algún dia el món s'atura, no pot pillar-te en pijama -rídicul- i sabatilles d'anar per casa. 

"Cada segon que passa ja no tornarà. Però mai no és tard"

Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat.