Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".

Fer poble

De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.

De Blablacar i el Mundial

És divendres, divendres 13. Per a complir amb les prediccions, alguna cosa no eixirà bé hui. Al cotxe de Blablacar que compartisc en esta ocasió se li ha punxat una roda. La notícia ens arriba als de dins de manera curiosa: un altre vehicle que ens avança es col·loca just davant de nosaltres i, amb paper i boli, pinta quelcom i ens ho ensenya, unes grafies inintel·ligibles però que ens fan entendre que alguna cosa passa, més encara veient la insistència amb què les mostren. La primera impressió és que bromegen; la segona, que cal buscar un lloc on parar. El conductor, un alteà, mira al roda amb perplexitat. Mentre, dins esperem tres estranyes a les quals ja ens uneix alguna cosa més: una francesa que està de vacances, una ballarina i animadora dels hotels de Calp, i una servidora que es disposa a tornar a sa casa com cada divendres. I no es tracta del típic acudit. Dins de poc algú escriurà un llibre amb les històries de Blablacar: l'alteà, que porta un any utilitzant este servei setmanalment, ja en té com per a omlpir diversos capítols. 

"Sort que no és el meu cotxe", pense. "Ai de mi si haguera de canviar o arreglar alguna roda". Per sort, només cal unflar-la un poc i conduir amb compte. La francesa no acaba d'entendre què passa, però amb humor i paciència aconseguim explicar-li que ha d'avisar als que l'esperen: el viatge serà més llarg del que estava previst. Però per algun motiu, el trajecte es fa agradable, a pesar que tots els que estem dins som de "blabla" -ni "bla" ni "blablabla", ja m'enteneu, blablacareros-. Parlem el just i necessari. Xe, comença a ser divertit i tot.

Les dos passatgeres de darrere aconsegueixen arribar sanes i salves al seu destí. De camí a Benidorm, l'alteà em pregunta: eres muy futbolera? -perquè és un alteà que no parla valencià-. "No, la veritat és que no". "Pues menos mal". Són les 9 de la nit i està a punt de començar el futbol. Per suposat el tema ja havia eixit a relluir durant el viatge. La francesa, que estarà una temporada per estes terres, ha confessat que enguany donarà suport a Espanya, perquè així, si guanya, ho podrà celebrar bé. 

Després de sopar i carregar l'instrument i la carpeta de la banda baix del braç -és divendres-, pel carrer hi ha una remor constant. De les cases, que ja tenen les finestres i fins i tot portes obertes perquè fa calor, ix un so paregut que va acompanyant-me conforme avance pel carrer. Efectivament, és el soroll tan característic que fa la tele quan hi ha un partit de futbol. Que sí, encara que siga del Mundial i jugue Espanya, és el mateix. Eixa remor que, curiosament, a mi sempre em fa desconnectar de l'aparell. 

En la plaça uns quants valents han desafiat les normes prestablertes i s'han apropat a l'acadèmia per tocar quatre notes. No obstant, no és fins quan acaba el partit que comença seriosament l'assaig, per falta d'assistència. I és que algun dia algú m'haurà d'explicar detingudament este fenòmen del futbol que tant em costa d'entendre i d'empatitzar amb ell. I també perquè quan diuen "1-5" jo per dins faig "hihihi", amb certa picardia. 

Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!

Un any de Cabiló Ràdio

Les arracades damunt la taula. El usb blau rodolant d'un ordinador a un altre. El Mac de Carlos i el Samsung blanc de Laia un al costat de l'altre. A la pantalla, moltes lletres, de vegades de diferents colors. "Hui qui comença?". Pere desenrotlla els últims cables i col·loca els micròfons a l'altura necessària, i en acabar comença apresuradament a escriure el reportatge. A la paret, l'estructura del Magazín escrita a mà i un cartell de Nunca Mais. Pablo acaba de preparar l'agenda del mes. A l'altra taula, Sergi retalla l'entrevista. L'altre Pablo agafa de la seua llibreta els fets més destacats que ocorregueren a Sella fa cinc anys. Àngela i David pensen quins seran els titulars de cultura. L'altre David aprofita per marxar en la partida de pilota fins que arribe el torn dels Esports. Carlos i Laia es col·loquen els auriculars, de vegades més grans i altres més menuts. És diumenge de vesprada, i al local del Cabiló fa fred. Es creuen mirades: ja està tot a punt. Miquel dóna la senyal des de darrere de la taula de so, i ens entra una risa un poc nerviosa. Comença la melodia que en el seu dia va gravar Komfusió, i Antonio diu, per enèssima vegada: "El magazín de Cabiló Ràdio. Un espai informatiu per al poble de Sella". Va de bo, cavallers.

Fa ja més de dotze mesos que un grup de joves de Sella ens vam reunir al som de l'Acadèmia per intentar perfilar el que a hores d'ara és Cabiló Ràdio, la ràdio digital i local del poble de Sella. Molts n'havíem parlat de la possibilitat de fer una ràdio, però mai s'havia donat el pas. Per fi, algun valent va llençar la proposta i uns quants ens vam voler sumar. Com a periodista i jove, no podia deixar passar l'oportunitat de formar part d'aquest projecte. Recorde com cadascú explicava quina idea tenia, i entre tots vam idear com funcionaria aquest mitjà. Vam parlar de fer un informatiu, al qual se'l coneix com El Magazín, paraula que en un principi ningú acabava de saber ben bé com es deia: magatzin, magacim, magaxin... A aquest programa mensual se li van sumar prompte els "miniprogrames", petits espais on cadascú parlaria d'allò que més li interessara: cultura, música, ciència, joventut, pilota, llibres, història, etc. 

Poc a poc i sense haver-ho ideat així, durant dotze mesos a Sella han eixit mínim un programa de ràdio cada set dies, molts dels quals s'han volcat només en el nostre poble. És a dir, que a pesar de comptar amb poc més de 600 habitants, a Sella tenim moltes coses a dir i molts temes dels quals parlar. Moltes persones han passat ja pels nostres estudis: Alba, Quica, Roberto, Elena, Pablo, Jordi, Josep, Iris, Aitana, Vicen, Aurora, Àngels, Adolfo, Amparo... 

Cabiló Ràdio no és una ràdio professional, com tampoc no és un projecte remunerat de ninguna manera. Dels seus redactors i locutors, pocs han tingut una formació en comunicació, i tots participen de manera desinteressada. No obstant, es nota que molts d'ells escolten ràdio. Es nota que n'aprenen prompte. Se sap que s'estimen el seu poble i que tenen ganes de donar difussió a tot allò que hi passa, que no és poc. Cabiló Ràdio ha sigut també, per què no dir-ho, un punt de trobada entre unes quantes persones amb interessos semblants i amb il·lusió per mantindre un poble viu. 

El darrer cap de setmana, els membres del mitjà van gravar el programa aniversari. Per desgràcia no els vaig poder acompanyar, però ara els escolte i no puc fer altra cosa que sentir-me ben orgullosa del gran treball que hem fet durant aquest any. Perquè com tots els projectes, aquest també precisa de temps i d'esforç. Perquè no és fàcil aconseguir que la gent del poble diga el que pensa i, en alguns casos, ho hem aconseguit. Perquè en el fons és preciós fer conéixer a la resta, per exemple, el que passa dins l'Ajuntament. Perquè és gratificant que la gent s'adrece a tu per donar-te les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap forma de saber quines decisions prenien els nostres governants. Perquè a pesar de la manca d'ajuda per part de l'Ajuntament hem sabut i sabrem sobreviure. Perquè ens agrada parlar amb la gent i donar a conéixer els seus projectes. O senzillament perquè som xerradors per naturalesa -sí, ho som, si no tots, la majoria- i ens encanta agafar el micròfon i dir la nostra. 

Per molts anys més, Cabiló Ràdio! 

Que fulles verdes tornen a brotar

Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

Quan surts per fer el viatge cap a València

Quan ixes de Sella per fer el camí cap a València, saps que el viatge serà llarg. Fart d'autopistes, cotxes que circulen a velocitats vertiginoses i el paisatge que ja et saps de memòria, decideixes anar per l'interior i fer-lo un poc més llarg. Perquè com bé cantava Llach, de vegades hem de pregar que el camí siga llarg i gaudir-lo. Que al final el que menys importa és la meta, sinó viure plenament cada pas, cada quilòmetre. 

En agafar la carretera que aboca al Port de Tudons, si no hi estàs acostumat et pot semblar endimoniada, amb tanta curva a dreta i a esquerra, sempre cap amunt i de vegades tan estreta. Però en passar-hi unes quantes vegades li tindràs estima, i comentaràs a cada cent metres una anècdota d'altres viatges: que si ací vam haver de parar perquè Menganito estava marejat, que si allà quasi tenim un accident tornant de festes d'Alcoleja, que si allí paràvem per veure la neu, etc. Als ametlers ja els ha caigut pràcticament tota la flor, però en alguns racons és possible trobar-los encara vestits de nata, com els de la poesia de Miguel Hernández. 

Què millor per a deixar el teu estimat poble que posar el cd de Músiques de Sella que algú va tindre la brillant idea d'enregistrar. Des de "Sella", "Sella en Festes" i "Les danses de Sella", fins les cançons de la Tia Isabel a capella o les melodies religioses del cor de l'Església. Fan bona companyia, i aporten bons records. I en acabar-se les pistes, ja passant Cocentaina, agafar un porta-cd d'aquells que utilitzaves en l'època del discman i trobar-ne alguns de fa molts anys. Des de Andy&Lucas fins aquell de cançons d'amor que tant havies escoltat. Qui ho diria, ara.

Quan te n'adones ja estàs eixint de l'autopista, a la pista de Silla. Un altre paisatge, darrerament també familiar, però molt diferent del de La Marina o El Comtat. L'atrapoll que comporta la proximitat a la capital contrasta amb la tranquil·litat i quasi soledat de què has gaudit durant la resta del viatge. Eixa pau queda enrere per començar una nova setmana moguda, de vagues i mobilitzacions. És curiós com canvia la vida dels pobles a la ciutat, tot i que siguen propers. I mentre hi rumies, el clàxon d'un cotxe et fa tocar de peus a terra: ja fas tard per a fer l'última inspiració d'aire pur. 

Vistes del poble de Sella des del Barranc de l'Arc

Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat. 

Saleres, eixe gran complex urbanístic

Amb l'ànsia d'aprofitar els últims dies al meu poble i donada la sol·litud que n'hi ha -pròpia de setembre entre setmana-, aquesta vesprada m'he decidit a pegar una volteta amb Quimet. Hem anat pel Bolillo, sense tindre clara la destinació, i caminant caminant ens hem trobat cara a cara amb l'entrada al que a hores d'ara hauria de ser un complex urbanístic que quasi doblaria la població de Sella. Per sort o per desgràcia, segons per a qui, tot allò només ha quedat en quatre carrers d'asfalt i moltes faroles. I cara a cara amb "allò", m'ha picat la curiositat: mai m'havia passejat completament la "urbanització", així que fent-li burla al cartell que, en un perfecte castellà, diu: "Prohibido el paso a cualquier persona ajena a la obra", he entrat cap a dins a indagar per aquelles terres. 

La veritat és que la visió n'és desoladora, més si recordem que eixos bancals ara tenyits d'asfalt eren fa uns anys camps preciosos d'ametlers, que en arribar febrer li donaven un color preciós al poble. Però bé, ara ja no hi podem fer res. En caminar entre aquells blocs d'algeps i pedres que s'han després de la muntanya, em venen un fum de coses al cap. Anem per parts.

La primera de totes és: on pensaven construir les cases? Perdoneu la meua ignorància arquitectònica i enginyera, però per més que mire i remire no entenc on dimonis s'anaven a col·locar les vivendes. I no estic de conya, és per a mi un misteri. Potser algú me'l pot resoldre. Anaven enmig del carrer i no passarien cotxes, només gent per les voreres? Anaven encaixades dins la muntanya, com si es tractés d'unes cases-cova molt rústiques? O tal volta eren cases de dos metre de profunditat i molt, molt altes?

En segon lloc, em sobta la imatge de Saleres, la casa. Bé, de la casa no perquè ja no hi és, però sí l'espai on estava situada. Recorde els darrers anys de la seua existència quan, nosaltres, menuts, anàvem a jugar de nit, i ens feia una por de mil dimonis. Ens inventàvem històries, i fugíem si veiem algun cotxe passar. Encara hi és la palmera, però res més, només quatre blocs de ciment s'amuntonen al solar del que haguera pogut convertir-se en una preciosa masia, aprofitada per exemple com a escoleta d'estiu, tan a prop de la piscina i el frontó. 

Seguidament, i una vegada girada la corva, m'endinse pel carrer que encara mai no havia visitat. La veritat és que tampoc és massa digne de vore: alguns segments de la vorera han desaparegut, ja que ha hagut enderrocaments i aquests han anat a parar al carrer de baix. A més, a dos metres de la querena, hi ha una escletxa enorme que anuncia que pròximament n'hi haurà més, d'enderrocaments. Senyores i senyors de l'Ajuntament, supose que això està controlat. 

I caminant, caminant, em trobe amb un parquet que desconeixia. Una espècie de jardí amb flors (sí, es van arribar a plantar flors) pansint-se i herbes per tot arreu. Tot s'ha de dir: això sí, té una fonteta. Apunte, per si interessa, que hi ha un matalaf brut i foradat pel parc. No sé si se'n trau ús, però mira, potser encara n'hi ha algú que ha aconseguit viure -o almenys dormir- en aquest gran complex urbanístic. 

Per últim, abans d'anar-me'n, busque un lloc per llegir Fuster, ja que aquesta era la meua intenció quan he eixit de casa. No n'hi ha massa de llocs, així que m'assente damunt d'un muret i baix de la muntanya. No arribe ni a obrir el llibre: la incomoditat, la por al despreniment i les ganes d'escriure que m'han entrat mentre passejava em fan tornar a casa. De camí, descobriré que encara no ho havia vist tot: de comiat em trobe unes malles grises horroroses i molts trencades que intenten evitar despreniments però li donen al lloc un to molt tètric. Fan por, la veritat és que no m'aproparé mai de nit per allà. Això sí: de faroles, moltes, i precioses, i l'Ajuntament anar pagant-ne el manteniment. 

Senyores i senyors, supose que tots hem assumit ja que cases, ahi, no se'n faran. Almenys no en una llarguíssima temporada (espere que siga eterna, però). Tal vegada es podria replantejar fer alguna cosa, no sé exactament què, però aprofitar tot eixe entramat que ara mateix fa mal a la vista per fer quelcom profitós. Però bé, com que a aquest poble passen coses molt estranyes, tampoc m'atreviria a animar a fer res ahi, que qui sap què en poden fer. Què me'n dieu, si no, d'aquella manifestació en contra de la urbanització a la qual va acudir el propi alcalde, principal promotor d'aquesta?

Recorrent La Marina

Moltes vegades, fins que no ens allunyem de les coses que ens han envoltat tota la vida no ens donem compte del valor que tenen. Naixem en un lloc i viatgem arreu del món, i quan ens parem a pensar advertim que potser coneixem Londres, Paris i New York, però no ens hem parat a explorar la nostra pròpia comarca. Doncs bé, no és el meu cas, però potser des que passe més temps fora de Sella que he aprés a estimar més el meu poble, i també la meua comarca. 

La Marina Baixa és una comarca situada al sud del País Valencià, a la costa, i que fita al nord amb la Marina Alta, a l'oest amb el Comtat i l'Alcoià, i al sud amb l'Alacantí. Comarca costerera, com ja s'ha dit, el seu encant resideix en què en pocs quilòmetres (o fins i tot en alguns llocs es pot parlar de metres) passa de la mar a la muntanya. Així, el litoral mariner (també el de la Marina Alta) està conformat per un seguit de penya-segats i caletes que són admirades arreu del món. És per això, i també pel bon clima, que són dues de les comarques que més turistes estrangers reben durant tot l'any -especialment a l'estiu-. Només cal dir que Benidorm forma part d'aquesta comarca. Tot i que a aquesta ciutat es concentra el major nucli urbà (que no el major terreny), la capital tradicional de la Marina Baixa és La Vila Joiosa. 

Serra Gelada. Far de l'Albir

La veritat és que sempre he estat orgullosa de la meua comarca, però és ara, quan la mira des de fora, quan me n'adone com d'adorable és. A més, també me n'adone que encara em queden molts llocs per descobrir d'aquesta zona del país. Sella, el meu poble, està situat als peus de l'Aitana i el Puig Campana, dues de les muntanyes més altes de tot el territori valencià. Sempre acompanyats dels pobles veïns, Orxeta i Relleu -amb els quals, com a bons veïns, mai ens hem entés del tot bé-, els habitants de Sella solen arribar a la mar sempre per La Vila Joiosa, on fins i tot hi estudien la majoria dels seus joves. Però moltes vegades els sellardos no anem més enllà de La Vila, Relleu, Orxeta, Benidorm o Finestrat. Així, donat l'esperit aventurer i curiós de què estic dotada, ja fa temps em vaig plantejar que havia de recórrer aquestes terres amb més profunditat. Ho he fet en aquests darrers anys, passant ja per quasi tots els pobles que conformen la comarca, però em queden molts racons per descobrir. L'estiu n'és una bona època.

Tàrbena

Ahir, amb poca cosa més que una càmera i un llibre, Josep i jo vam decidir anar a dinar a Tàrbena, a Casa Pinet, un bar mític i típic de la comarca l'amo del qual és l'avi del nostre amic Marc. Jo mai no havia estat en Tàrbena, però m'hi havien parlat molt bé. Per a arribar-hi des de Sella cal passar per Finestrat, La Nucia, Polop, Callosa i Bolulla, pobles que, per raons d'amistat o de música, conec més. Després de Bolulla comença una carretera sinuosa que ens porta a un poble no massa diferent del meu situat a la cima d'un barranc. Blanc, petit i allargat, té l'encant dels pobles d'alta muntanya on la gent feia vida als masos fins no fa massa i on la majoria de la població és vella. A més, a Tàrbena, repoblat pels veïns mallorquins, molta gent encara parla amb l'article salat, i això li dóna un punt exòtic. 

Vistes de Serra Gelada des d'Altea

Després d'una bona fartonà a Casa Pinet, on ens empapem de quadres comunistes i nacionalistes, de retalls de periòdics, de vells estris del camp i de premis que pengen per les parets sense deixar ni un espai buit, un bon cafè a la Plaça amb uns amics que arriben de Callosa. I abans de tornar a casa, per què no seguir el trajecte per La Marina? Tornant per La Nucia agafem el camí que, passant per l'Alfàs, ens deixa en Altea, tal vegada el poble amb més encant de la comarca. Aquest sí, un poble totalment blanc de pescadors que, tot i créixer, ha sabut mantenir a la perfecció el seu casc antic, fet de carrers de pedra i amb unes vistes a la mar precioses. Altea, que de vegades ens pot recordar l'illa d'Eivissa pel to bohemi i hippie que té, és una ciutat turística però calmada i neta, visita obligada per a tots els valencians.  

En començar a estar cansats, tot i que el sol encara llueix amb gana, decidim agafar el cotxe i tornar cap a casa. Eixe poble petit que hi ha al peus de l'Aitana del qual tenim la sort de formar-ne part ens espera per a colpir el dia amb una velada musicada per nosaltres mateixos, a l'assaig de la banda. Després de fer-nos una bona orxata, tornem a Sella, i per a fer-ho passem per La Vila Joiosa i Orxeta, per a completar així la volta que havíem iniciat de matí. Durant el trajecte parlem de llocs, i inconscientment fem una llista de tots aquells que ens queden per visitar. L'estiu és llarg, i el petit viatge de hui ens ha deixat un bon sabor de boca. La veritat és que no podem negar que som mediterranis.

Sella

Indrets

Li va llevar la pols a aquella vella bicicleta que feia anys que descansava a una habitació que s'havia convertit en un espai mort de la casa des que l'habitaven només dues persones. Era vella, però bona. El pare li havia inflat les rodes feia uns dies. Sobre rodes, va pensar, seria més fàcil menjar-se el món que caminant. Delerosa de rememorar indrets, de llegir tranquil·la, de matar el temps mort, va pujar a la bici i es va encaminar cap a llocs coneguts però oblidats darrerament. La bicicleta feia un soroll estrany, i se sentia gran damunt d'aquella connexió de ferros que conformaven el transport. Segurament l'última vegada que s'hi va pujar era molt més petita i li havia semblat enorme, però ara havia hagut de pujar-se el seient com sempre l'havia portat el pare, d'aquella manera en què el cul queda per damunt els braços quan els poses a sobre del manillar. Va arreglar un ferro que penjava de la roda de darrere i va seguir el seu camí.

Uns minuts de costeres amunt i avall, i s'endinsava en un món una mica més verd i una mica més silenciós. Carreteres sinuoses i algun caminal de terra, i a la fi, una fontenta, una sèquia, un toll d'aigua clara, freda i pràcticament verge. Passar amb la bici -que no damunt la bici- per aquells caminals estrets no era fàcil, però li agradava guardar l'equilibri, jugant a imaginar que en qualsevol moment caurien les dos, bici i persona, bancal avall. Li feia gràcia. Silenciosa, sola, lleva els esbarzers que s'enganxaven a les rodes, i es preguntava si era una bona idea endinsar-se per allí dins amb la seua companya d'aventures. Sort que pesava poc. Al final del caminet estret un espai més ampli, tot i que amagat sota els arbres, les saludava. L'aigua corria de dalt cap avall, i formava aquella petita cascada lluïda amb molsa on vàries vegades havia relliscat i caigut de cul. I per a culminar-ho, un toll relativament petit però suficient per a la rapidesa que la gelor de l'aigua demana per a cada bany. 

Va seure a la roca, va traure el llibre i va començar a llegir. No va trobar, en les dues hores que hi va estar, la postura correcta. Aquelles roques no estan fetes per a cossos acomodats, ni per a ànimes inquietes. Llegia i devorava les paraules d'un llibre que se li escapava de les mans, las pàgines del qual rossegava amb ànsia. I entre lletra i lletra, una jove i un gos que, animats per la calor d'una primavera que ja acabava, van entrar a l'aigua amb la mateixa rapidesa que van eixir. I darrere d'ells, dos joves més, que després d'una jornada de feina donaven les gràcies per poder gaudir d'aquell raconet. Ella hi rumiava al respecte. Els joves eren forans, o com a mínim poc assidus al poble; desconeguts per a ella. Agraïen poder gaudir d'aquell indret, igual que ho feia ella en aquell moment. Des del poble, però, sembla com si no existira eixe agraïment, com si no valoraren el que tenen. 

En tot cas, ella no volia calfar-se el cap. Només llegia i llegia, i en algun moment es banyava els peus per sentir la frescor d'aquella aigua tan pura que baixava d'un barranc preciós. Es perdia en pensaments inconnexos, també, i com si d'una jove enamorada de la vida es tractés, obria els ulls i intentava captar tot el que l'envoltava, pensant que de vegades no valorava els petits detalls -o no tan petits- que la vida li havia deixat tan a prop de casa. 

Per l'educació en valencià, a qui tant li dec

Entre el pocs records que encara conserve de l'escola de Sella, on vaig fer fins segon de primària, està el de la Trobada d'Escoles en Valencià que vam fer al poble. Guarde una imatge en què anàvem Iris i jo portant uns cartellets no sé de què, obrint la cercavila que féiem per alguns carrers, seguides per moltes escoles de la Marina Baixa. També ens recorde damunt de l'escenari, esperant mentre cada poble pujava, ordenadament, a deixar la seua peça del puzle que finalment conformaria un dibuix molt bonic, de Cazorla, del nostre poble. Els carrers plens de paraetes i tallers, i poca cosa més és el que em ve al cap. Per les fotos i les històries que conten els pares també recorde altres trobades, així com per mi mateixa rememore les últimes a les quals vaig anar, ja més majoreta i a l'institut, per curiositat. Em venen al cap ara les de l'Alfàs, Finestrat o Benidorm.

La Trobada era tota una institució, un d'eixos dies claus de l'any. Samarreta ben posada, mocadoret de Sella al coll, i cap on tocara. Amb els tallers ens entreteníem i amb els teatres del carrer ens divertíem. Jo, fent-me la valenta, corria cap als correfocs, tot i que em feien molta por els dimonis. Allà et trobaves amb gent de tota la comarca, i senties parlar valencià a tothora. Aleshores jo encara no em plantejava si la gent el parlava o no, si era important o no estudiar-lo, ni tan sols quin era el significat d'aquell dia tan esperat en què m'ho passava tan bé. Això ho vaig entendre de més majoreta, quan ja no anava a la Trobada només pels tallers o els correfocs -que també-, sinó per la consciència de la problemàtica amb la llengua (també pels concertets de rock que es feien de nit, tot s'ha de dir). 

De l'escola de Sella, tampoc no recorde si les classes les féiem en valencià o en castellà. Tampoc no em preocupava. Però sí que recorde que quan vaig anar a Benidorm, amb huit anys, tenia una classe molt reduïda, de deu persones, i això es devia a la línia. Alumnes de línia i alumnes de castellà érem com dos móns diferents, com si cadascú fora d'un univers i no ens poguérem barrejar. Però la veritat és que amb els anys eixes barreres també es van trencar, i sempre vaig estar molt contenta d'haver caigut en aquella classe, on el millor era el que traïa més deus i de la qual encara conserve bons amics. Això va fer que el nivell fora elevat, i que després, a l'institut, tots ens desenvolupàrem amb certa facilitat. I no sé si això era degut a la línia o no, però moltes pistes apunten que sí. 

Quan vam acabar el batxillerat, pràcticament els mateixos amb qui m'havia trobat a l'escola deu anys abans, tots dominàvem tant el castellà com el valencià, perfectament. Cas a part era el dels alumnes que mai no havien anat a línia: de valencià no en sabien absolutament res, i tampoc no tenien cap intenció d'aprendre'n. I aquests, per desgràcia, eren molt majors en nombre que nosaltres: a tercer de l'ESO els alumnes de línia no conformaríem ni el 20% de la totalitat. 

Sempre he estat orgullosa d'haver rebut l'educació que els meus pares em van donar. Considere que m'he format bé, i que en temes de llengües, deixant de banda l'anglés, em puc defendre perfectament en les dues oficials de la meua terra. I en eixe llarg trajecte que ha sigut -i encara és- la meua formació, li done un pes ben gran al fet d'haver anat a línia, d'haver assistit a tantes Trobades. Crec que ha sigut essencial per a conformar la persona que hui sóc.

Fa uns dies m'explicaven que Font de Mora havia anunciat que llevaria les lìnies per a aplicar un altre programa lingüístic que al govern del PP li semblava més adient. Em lamentava pel que tot això pot suposar, per pensar que la lluita que ha portat a terme la gent com els meus pares se n'anirà a fer la mà. També per comprovar que una vegada més els polítics fan de lingüistes, i corroborar allò de que del valencià tot el món opina sense saber-ne. Mosquejada per tot això, ahir vaig anar a la Trobada de Relleu, l'última d'enguany. El meu poble, per a més inri, no hi participava, i això em va empényer a anar-hi per a constatar -i així va ser- que molts sellardos hi assistirien i no hi hauria cap taller del nostre poble. La veritat és que quan passen els anys, les coses es veuen d'una altra manera: els tallers, com ha de ser, van dirigits a xiquets i normalment a algú de vint anys no li interessen massa. Però llevat d'això, vaig trobar l'acte un poc buit...el recordava més grandiós, la veritat. I en un lloc on l'harmonia envers la llengua se suposa que ha de regnar, donada la causa per què es fa, no esperava trobar-me cap problema com el que allà es va donar: l'alcalde de Relleu va prohibir que es llegira un manifest en contra de la proposta de Font de Mora, advertint que avisaria a la Policia Local si no feien cas i aclarint que el manifest es podia repartir entre la gent, però no llegir-lo.

No sé, de vegades sobren les paraules. Només em queda dir que eixa censura, eixa retallada a la llibertat d'expressió -ara que estic estudiant Història de la Comunicació Social- és pròpia del segle XIX o del franquisme, però en cap cas de l'actualitat en un país suposadament democràtic. 

Fem força per defensar la nostra llengua, tan digna com totes les altres, que els governants actuals volen deixar pel camí de la nostra història.