diumenge, 8 de setembre del 2024

Ma mare és governanta

Recorde que un dia a l’escola ens van fer, en veu alta, la típica pregunta de “a què es dediquen els vostres pares”. Quan va arribar el meu torn vaig dir que ma mare era “governanta”, i recorde també que un xiquet de la classe va preguntar amb innocència: i què governa? I vaig dir, ràpid: “un hotel”. Aquella pregunta em va fer pensar, la veritat és que no ho tenia massa clar. Sabia que ma mare treballava en un hotel i que anava cada dia vestida amb un uniforme que bé podria ser de secretària, de cambrera de bar o d’hostessa d’avió: falda de tubo i jaqueta de traje blau fosc i camisa blanca. No sé si aquella pregunta va tindre alguna cosa a vore ni com ni quan vaig saber bé a què es dedicava ma mare realment: “governanta” volia dir que era qui organitzava la feina de les treballadores de la neteja de l’hotel, un lloc al qual havia arribat després de netejar la merda de molta gent, entre altres feines que no ve al cas esmentar ací. 

Esta nit parle amb ella per telèfon i em conta, entre altres misèries, que les xiques (sempre s’ha referit així a les treballadores de la neteja amb qui treballa) no han cobrat este mes, l’empresa externa per qui estan contractades no els paga, i tot el que això suposa a persones ja de per si precàries (estigueu segures que ningú fa eixa faena si no és per necessitat). Aprofite i li parle de l’article de Bibiana Collado que m’ha agradat i avergonyit a parts iguals aquests dies. Li faig la pregunta: tu pots recordar la cara de qui netejava a la teua escola? No, tampoc se’n recorda. Diu que pot recordar fins i tot la cuinera, però les netejadores no. “Jo anava amb la iaia a netejar una escola amb 15 anys”, comenta. I rememorem aquell capítol del llibre de Bibiana Collado, Yeguas Exhaustas, que tant ens ha agradat i remogut a les dos, en què la protagonista explica que les úniques piscines que coneixia eren les dels xalets on netejava sa mare. D’ací venim, la nostra família. 

D’ací venim i que prompte ens n’oblidem. Em fa molta vergonya reconéixer que no em sé el nom de les dones que treballen netejant les aules del centre on duc tres cursos seguits treballant. I jo que em pensava que era de les profes guais, aquell dia que vaig llegir la frase de “hi ha dos tipus de professors, els que saluden el personal de neteja i els que no”. Em pensava que sobrava amb dir-los un bon dia amb un somriure o conversar amb elles sobre el temps. M’avergonyeix pensar que haja pogut tractar amb menyspreu -per mínim que siga- eixes persones que també són ma mare i són les meues àvies. Estes dos últimes, per cert, van ser els meus avantpassats més propers que havien viscut a València abans que jo, tot i ser de Sella les dos. Havien vingut, als anys 40, al que es coneixia com “estar en amo”, és a dir, treballar com a dona per a tot per a persones riques que vivien a la ciutat. De les dos famílies que van crear, només un tio meu -el més jove- va cursar estudis superiors, i pocs cosins ho hem fet després. Però, com bé explica Collado a la seua novel·la, la classe ens travessa tota la vida i ni tan sols passar per la universitat ens iguala, ans al contrari, sovint ens fa ser conscients d’on venim quan ens comparem amb companyes que tenen pares i mares amb professions elevades, parlen citant autors des del primer dia, o porten roba d’una marca que ni tan sols conec. 

Malgrat la classe, a casa sempre han intentat que no ens faltaren llibres. L’àvia Paquita, qui recentment ens ha deixat, va haver d’abandonar l’escola ben petita, però sempre l’he coneguda amb un llibre entre mans, fins i tot quan va perdre la vista va aprendre a llegir amb la seua tauleta digital, en la qual podia ampliar les lletres. A la ràdio de l’àvia, a més, sempre hi havia sintonitzada la clàssica de Catalunya Ràdio. Què feia, aquella dona criada en un mas de Sella amb tan poca educació reglada, llegint llibres i sentint música clàssica? Escrivia també, potser era, com algú ha dit, i segons per a quines coses, una dona avançada al seu temps. I tornant a Yeguas Exhaustas -el títol per cert fa referència a les dones com ma mare i com la de la protagonista del llibre- i el capítol on explica per què la música que escolten els teus avantpassats defineix la classe a què pertanys, he de dir que mai he vist a ma mare disfrutar tant com quan escoltava i cantava Estopa a tota veu que, per cert, són del seu barri de Cornellà al que van migrar els meus avis als anys 50, com podeu imaginar, a treballar a destall. 

Si hui em feren la mateixa pregunta que em van fer aquell dia a l’escola, per desgràcia, respondria el mateix: la mama encara és governanta. I dic per desgràcia no perquè em semble una feina indigna, sinó perquè pense que ma mare, amb 60 anys a les costelles i treballant des dels 15 en feines d’aquest estil, hauria de poder estar ja jubilada descansant i no treballant infinites hores en estius insuportables com els que estem vivint últimament. Per sort, o més bé perquè ella s’ho ha lluitat, ja no porta aquell traje de falda de tubo i pot calçar esportives. Sempre m’ha enorgullit de ma mare que ha sigut una governanta del costat de les treballadores. A veure si ara que comença el curs jo i moltes altres som capaces de, com ella, ser-ho de veritat. 




divendres, 22 de gener del 2021

La vida és ara

Que hauria d’estar redactant una programació didàctica, vos avise. Però és que he llegit Àgueda Vitòria, i saltant d’article en article i de pàgina en pàgina he acabat ací i he dit joder sí que escrivia fa uns anys, 2013, 26 articles, i què escrivia, i he rellegit que Cabiló Ràdio complia un any, i que vaig intentar indexar sense èxit  les prestatgeries de casa, missatges indirecta en els comentaris, de nits que no vols que s’acaben, de tornar d’amagades a casa de matinada, d’eixes cosquerelles en la panxa que et provoca algú assegut en una altra taula del bar i el mal de panxa del dia següent, de com ordenar-te la vida quan no se’t presenta cap senda per on caminar, de la incertesa i la seua idealització, i he enyorat eixa vida d’abans, i quan la blogosfera tenia vida, joder, 2013 va tindre un final fotut. 


Però ara, revisant-ho tot des de la torre d'ivori on m’he aposentat, des d’este trosset de vida que em toca viure ara mateix, ho idealitze. Carrera acabada, te’n tornes a casa. No tindre una feina estable -no hem canviat tant-, viure a casa del pare, al poble, hivern al raconet del foc, temps per a ordenar llibres, fer de profe d’oboè, treballar amb la música, bambant de poble en poble, d’escola en escola de la contornà, amb amors inestables, sentiment de llibertat, mals de panxa, i temps per a escriure. Sovint no me’n recorde que també em sentia sola, que l’hivern és dur i fred i solitari a les muntanyes interior de la Marina, que les meues amigues no hi eren i quan venien només tenien temps per a un café i a mi m’entrava la pena, necessitava xarrar i no trobava interlocutores, que a la panxa va començar a moure’s alguna cosa quan jo no volia. Però, pense ara, m’alçava un dia i podia decidir què volia fer, on volia anar, què volia llegir, disposava del meu temps. Encara que, en el fons, no en feia l’ús que jo ara idealitze. I vaig acabar tornant a València amb un feix de currículums baix del braç. M’ofegava.


Malgrat això, revisite aquells moments amb una melangia que em fan pensar ara estic lligada o, millor dit, condicionada. I què em lliga? És la meua filla qui disposa ara del meu temps? Són les feines precàries i les noves necessitats generades que em fan preocupar-me per l’economia? És la vida prototípica en una família nuclear? Què faria, de tant diferent, si no tinguera una filla, una família, unes feines precàries, un piset a la plaça de Benimaclet? Ara, això sí -i que important!- sí que tinc les amigues, per a molt més que un café, i puc fer moltes xarraetes. I un amor estable que no té res a vore amb l'amor-presó que jo imaginava que era la parella. Per no parlar de la pandèmia, ni de les opos. Què més vols. La vida també és el que passa ací dins, ens recorda Àgueda. I el que passa ara, pense jo. Perquè sovint vivim aferrades al que passava abans, o al que pensem que passaria ara si no tal, si no qual. Al remat, segurament, el que em fa ràbia és veure en l’arxiu d’aquesta pàgina web que cada any el numeret és inferior a l’altre, que passar de 26 articles a 1 és depriment quan el que jo volia era escriure un llibre. I que he de viure més el que vull ara que no el que volia o el que voldria. A la merda la programació. 


Però no hi ha pressa
No hi ha pressa
Que no hi ha res al final

La vida és ara
La vida és ara
No hi ha res més al final




dijous, 10 de desembre del 2020

Comença un nou cicle

Havia pensat moltes vegades en el dia en què em tornaria la regla. Ja fa mesos que intente estar atenta als senyals que m’envia el cos: un granet per ací, tornen els pèls, la meua vagina emana fluids de nou… Hui, que m’havia vestit amb uns pantalons blancs herència de ma mare -conservats molt bé per ella durant anys-, quan anava en el tramvia direcció a l’escoleta de Joana, he notat que eixos fluids que caien cap a les bragues eren més consistents. Serà la regla, una pregunta fugaç pel meu cervell que ja m’havia fet altres vegades darrerament, justament hui que duc els pantalons blancs, vaja, i no n’he tornat a pensar. Torne a casa, em pose a fer faena: la campanya de Sembra, l’entrevista en vídeo de la setmana que ve, la inscripció a les opos (merda, encara no l’he feta!), un vídeo de la xiqueta al grup de Whatsapp de la família, vaig a per l’estufa, tinc fred. 


M’alce de la cadira i una sensació apegalosa entre les bragues i el pèl púbic em recorda que no puc fer oïdes sordes a la realitat. M’abaixe els pantalons i les bragues i, bingo! Ací està. Roja, d’un roig suau esta vegada, amb algunes taques més fosques. Toca, com a mínim les bragues són de les de cotó del mercadillo. Me la mire, cara a cara. I ara què?


D’un temps ençà el discurs sobre la vida cíclica i el respecte al ritme dels cossos menstruants està molt més present. Jo mateixa en vaig fer un reportatge fa només unes setmanes, que, ara pense, seria allò el reinici de la meua reconciliació amb la menstruació que m’esperava al girar el cantó? Malgrat tot, poca informació he trobat sobre el retorn de la regla després del part. Té este procés un nom propi? Quines implicacions té en el meu cos? 


Fa justament vint-i-quatre mesos que vaig tindre la meua última menstruació. Dos anys de transformacions vitals, físiques, emocionals, composats per un període de gestació de nou mesos, l’explosió de vida que suposa el part, i catorze mesos de criança intensiva. Certament, és ara que comence a sentir-me un poc més Laia i menys mare; enteneu-me: tinc la sensació d’estar eixint de la letargia de maternar, una fase de tancament en una mateixa, d’aprenentatge diari, de dedicació a temps complet que et fa sentir molt realitzada i feliç, però també, i s’ha de dir, anul·la una part de tu. Criar és dur, senyores, deixeu-nos manifestar-ho.


M’he vist la sang a les bragues i el primer que he fet ha sigut enviar-li un missatge a ma mare. M’ha tornat la regla, mama. Diu que vaja amb compte, que ara puc quedar-me embarassada de nou. Haha. Hola, algú pensava parlar-nos de la sexualitat després del part i els primers anys de criança? Menuda risa. Després he avisat a Jaume, clar. I a les amigues clau. M’he tancat en el lavabo, he engegat l’estufeta i, veges tu, abans de canviar-me les bragues, m’he posat a depilar-me les celles i el bigot. Cal deixar clar que és un hàbit que pràcticament havia abandonat des de l’embaràs. Al principi no m’eixien pèls, i quan van tornar no em molestava vore’ls al seu lloc. Perquè sí, eixe és el seu lloc. M’he posat nerviosa: i ara quèeeee? He obert els calaixos, on vaig guardar la copa, les compreses, tampons ja ni de conya, no? No, copa i compreses de tela, va, que em vaig prometre que a partir d’ara anava a fer-ho bé. Allí està, dins una caixeta boniqueta feta a mà que em va regalar Anna ja fa anys. “Perquè després de la tempesta sempre ve la calma. Per les utopies, seguirem lluitant!”. Que bonic, joder! I quanta raó, ací seguim. Però de moment m’acomode la compresa de tela que em vaig comprar per al període postpart, no sé si m’atrevisc encara amb la copa. He tingut contractures vaginals després de parir i encara no estic ben recuperada. Sí, d’això tampoc se’n parla, però fa mal. I la fisio te la pagues tu, per cert. 


M’adrece a la prestatgeria a buscar els tresors menstruals literaris: Viaje al ciclo menstrual. Per allà per aquell temps que Anna em regalava la copa, vaig comprar este llibre. Vull rellegir-lo, refer-lo, vull conéixer-me millor i poder viure bé la meua menstruació. Poder respectar el cicle del meu cos. La regla mola si sabes cómo funciona, el fullege mentre trobe l’altre, amagat entre totes les novel·les que he llegit els últims anys. Els dos són d’Anna Salvia i hui van a acompanyar-me. Però a vore, aleshores quan em venia la regla era quan em posava creativa, quan m’havia de quedar sola a casa amb el gat -que no tinc-, o quan tenia més ganes de sexe? No ho sé, a la nit llegiré els llibres. En unes hores vindrà Joana i serà difícil respectar el ritme del cos, que pel que veig mentre fullege, el que necessita ara -i certament és el que em demana- és parar. 


Benvinguda de nou, menstruació. No vaig a fer-te una festa, has vingut un dia gris, fa fred, estic malalta de les angines i prenent antibiòtic. No podies haver triat millor moment, demanant-me a crits: reclusió, reclusió, reclusió!! Esta vegada sí, em propose cuidar-me, conéixer-me, dedicar-me més temps. Aparque tota la feina pendent i em pose a escriure.  Este és el meu homenatge. Comença un nou cicle. 



Corrandes de lluna - Marala Trio




dimarts, 26 de novembre del 2019

Truita de creïlles

Un dia li vaig dir a Jaume: hui faré una truita de creïlles. Feia un mes que no posava un peu a la cuina, els meus passejos dins de casa anaven del llit al sofà, del sofà al balancí i, en algun moment puntual, a la taula del menjador. Era principis de novembre i feia a penes 30 dies que jo havia parit en l’hospital de Manises la xicoteta Joana Aixa. 3 quilos i 30 grams, que es van convertir en 2 i 850 l’endemà del part. Passat l’embadaliment del primer dia -quasi com vaig pensar en què Joana havia de mamar!-, la meua funció principal va ser cuidar i alimentar la bebé. Especialment després de passar per la balança -maleïts percentils!- i veure que, segons la pediatra, no estava engreixant com tocava. M’ho havien dit moltes vegades, no faces cas, tots acaben creixent, però que què! Em vaig sentir responsable i vaig posar Joaneta a mamar dia i nit. Quan vam tornar a la metgessa i ens va dir per favor no desperteu més a esta xiqueta perquè mame ha guanyat mig quilo en una setmana!, va ser en eixe moment que vaig decidir que volia fer una truita de creïlles. 

Decidida a fer aquella truita de creïlles, vam preparar tota la logística que ens ho permetria. El balancí de la xiqueta, el mocador amb olor de la mare, la polsereta de colors cridaners, i un pare amb els braços oberts disposat a abraçar-la molt. Els vaig fer un petó i me’n vaig anar a la cuina. No em va donar temps ni de pelar les creïlles: mentre pensava si li posaríem ceba o no, Joana ja havia començat a plorar. Son pare va intentar totes les tècniques possibles per entretindre-la, la xiqueta amunt i avall, d’un costat i de l’altre, fent-li carasses, cantant-li cançons i balancejant-la a la cadireta, però no va haver-hi manera. Vaig assumir que els meus desitjos es veurien frustrats i li vaig canviar el paper al pare, que va tornar al seu lloc habitual entre els fogons. 

Un altre dia vaig intentar fer la truita de creïlles amb Joana penjada al coll. Portar-la dins la bandolera és una tècnica infal·lible perquè s’adorma. Però tal com son pare em va fer vore, no era bona idea fregir creïlles amb la xiqueta damunt del meu pit, que ja en té prou amb les molles que li cauen al damunt del cap quan em faig les torrades del matí. 

Ahir vàrem fer l’últim intent amb la truita. Joana ja és més gran (7 setmanes!) i aguanta més estones sense mamar. A més, s’acabava de pegar una bona fartada i estava adormida damunt de mi. Hui sí, vaig pensar. I el pare també, debellit de lliurar-se de fer el sopar un dia, però sobretot de poder tindre la xiqueta als braços. Sigil·losament vaig eixir del menjador mentre son pare se la col·locava al damunt i, quan vaig mirar a través de l’últim foradet de la porta abans de tancar-la, vaig vore allò que tant temem les mares dels nounats: els seus ulls oberts de nou -un estil a quan, en les pel·lícules de por, les nines de porcelana obrin els ulls de repent, amb música thriller de fons-. Però vaig dissimular, com si no ho haguera vist o allò no anara amb mi, i vaig anar a la cuina, on Jaume ja havia deixat les creïlles pelades, vaig tallar la ceba i ho vaig posar tot a fregir. Vaig obrir la nevera i vaig agafar l’ouera, i quina sorpresa la meua quan allà vaig vore NOMÉS DOS OUS! Sí, fer la compra també és complicat ara. Mentre tancava la porta de la nevera, pensant com podríem solucionar aquella situació, sentia el primer plor de Joana al menjador. Però jo havia de demostrar-me a mi mateixa que podia fer la truita: com podeu imaginar, va quedar ben sequeta, però anit, per fi, vam sopar truita.


Per què ningú m’havia explicat que, quan fora mare, ja no podria fer truita de creïlles?

divendres, 27 de setembre del 2019

Cau la vida a l'horta

Jaume m’ha despertat hui a les 8 del matí. “Vida, estan les màquines ara mateix al Forn de Barraca”. He obert els ulls de colp. Cada vegada es fa més difícil despertar ràpidament amb esta panxa i tot el pes de la xiqueta dins de mi. “Han desallotjat la gent i hi ha una persona detinguda”. Merda. He estirat la mà i he agafat el mòbil. Twitter. @BarracaForn, @RaquelAndres, #FornDeBarraca, el grup de Telegram de la Directa. Imatges de les màquines entrant encara de nit als terrenys que s’han convertit ja en un símbol de la resistència contra la destrucció de l’horta. Més d’una setmana de mobilització ciutadana per evitar l’enderrocament d’una de tantes alqueries que l’ampliació de la V-21 s’emportarà per davant. 

No tinc esma d’alçar-me del llit, encara menys ara amb les angines que he agafat. “Ho estan fent per la tele!”. Em pesen les parpelles, però vaig corrent al menjador. Es veuen dues persones damunt la teulada i una encadenada a un dels balcons. “Centenars d’efectius de la Guàrdia Civil”, diu la periodista, i poc després arriba un helicòpter. Tot molt proporcionat i molt adient precisament hui que, arreu del món, se celebra una vaga pel clima i s’ha decretat l’emergència climàtica. Les Corts Valencianes ho han fet, presidides per Ximo Puig. Però als seus germans a Madrid, el valencià Ábalos i l’equip de Pedro Sánchez, tant els fa. Es carreguen l’horta com si res no tinguera a vore una cosa amb l’altra. Què faran quan s'hagen de pagar les conseqüències? Acudir a fer-se fotos com amb les recents inundacions al sud del País Valencià?

En algun moment d’esta setmana de lluita, en què he estat a casa arrapant-me per no poder participar activament en la resistència -em queden dos setmanes per eixir de comptes-, Jaume i jo hem somniat: t’imagines que la nostra filla arriba a conéixer el Forn de Barraca? Hauria sigut bonic, simbòlic, però per a desgràcia nostra i, especialment, seua, la nostra filla naixerà en una època -una altra- en què l’horta passarà a ser un element de conflicte i cada vegada un medi més escàs al nostre voltant. L’ampliació de la V-21, el PAI d’Alboraia, el de Benimaclet…tot això en un radi de 5km de casa nostra. Com serà tot eixe món quan Joana es faça gran? Haurem d'explicar-li que només uns dies abans de vindre al món va caure el Forn de Barraca i totes les implicacions que això té. Amb ella haurem de viure moltes lluites pel territori i formar part de la resistència. 

Una periodista diu a la tertúlia d’À Punt. “Per desgràcia, d’ací a un any ja ningú se’n recordarà d’això i passarem pels carrils ampliats de la V-21 com si res”. Minuts després les màquines comencen la seua faena. Cauen les parets, cauen les paraules i cau la vida. La nostra tasca serà fer que no s’oblide, transmetre la memòria, explicar-ho a la generació de la nostra filla perquè puguen entendre el món al qual venen a viure, perquè mai no caiga en la desmemòria tota la barbàrie passada i present que impossibilitarà la vida en un futur. Tinc ràbia, impotència, ganes de plorar, encara més quan pense en la meua filla que remena fort dins la meua panxa, com si poguera intuir que alguna cosa no va bé.

#HortaÉsVida 
#HortaÉsFutur



diumenge, 23 de setembre del 2018

Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

dilluns, 12 de març del 2018

Gabriel, o l'impacte mediàtic i social dels assassinats

Gabriel. Fins ahir no sabia de qui es tractava. Dinant, ma mare va traure el tema. "Qui és Gabriel?", vaig preguntar. "No saps qui és Gabriel, Laia?". Com que a Sella no en conec cap, vaig suposar que havia de ser alguna persona coneguda pels mitjans de comunicació. "No tinc tele a casa", em vaig justificar. "Mira, just acaben de trobar el seu cadàver", diu el meu germà, mirant el mòbil. I m'expliquen la història. Visc desconnectada, pense. Però seguim dinant i parlant d'altres temes que, amb la ressaca feminista del 8 de març, són majoritàriament de gènere. Hi coincidim en què últimament s'estan posant sobre la taula abusos que han patit dones properes, i que què fort, i que ja era hora.

Hui, de repent, les xarxes socials s'omplin del seu nom, Gabriel. Alguns grups de Whatsapp, molts missatges de suport, llaços negres amb un peixet que, com que em falta informació, no acabe d'entendre. Em fixe en la televisió del bar on esmorzem: parlen del cas. I de sobte, arriba un missatge per un grup de Whatsapp amb la cara de Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb un text que recrimina "expliqueu-li ara a la mare de Gabriel per què esteu en contra de la cadena perpètua". Vaja, alguna cosa comença a olorar malament.

Avança el dia i els missatges es multipliquen des de totes les parts, i jo continue un tant perplexa. Aleshores, encara amb la ressaca feminista present, me'n recorde de l'altra conversa que ens va ocupar ahir el dinar. I no puc evitar fer comparacions: cada any, desenes de dones moren a l'Estat espanyol assassinades a mans d'homes, el nombre de feminicidis que acumulen els informes -i tots els que no s'hi compten- és realment preocupant, però en cap cas he vist tanta mobilització ciutadana o activisme dospuntzero -digueu-li com vulgueu- per a visibilitzar els assassins, per a demostrar suport a les famílies, per a denunciar una barbàrie col·lectiva com és aquesta. En aquest cas, però, tothom comparteix fotos, i molta gent posa èmfasi en el color de pell de l'assassina: era dona, negra, dominicana, dades que ens donen a conéixer tots els mitjans passant-se per l'arc de triomf les normes ètiques del periodisme que ens recorden que no cal parlar de la procedència de les persones quan no és una dada rellevant. O és que a cas, cada vegada que assassinen una dona, ens recorden que el seu botxí era espanyol?

En saltar aquest tema racial, al meu cap tampoc poden deixar d'aparéixer les imatges de les persones que cada dia moren en guerres a diferents parts del món, a totes aquelles que ja han convertit la Mediterrània en un gran cementiri, i de les quals quasi ningú en parla ja. I per als responsables d'aquests assassinats, també demanarem la cadena perpètua? 

Gabriel. El teu nom em fa pensar inevitablement en la meua neboda Ona, la xiqueta més pròxima a mi. I quan pense en ella, en el mal que podria patir, el que més em preocupa és el patiment al qual s'hi exposarà com a dona, per les tantes experiències de dones del meu voltant que les han patides en la seua vida i a les quals ningú demostrarà el suport que està rebent la família de Gabriel. 

Sense ànim d'ofendre, el que ha passat és una barbàrie, que s'entenga el debat, no sé si sóc marciana o conspiranoica, o si és normal que alguns assassinats causen tant de rebombori i d'altres cap. I també l'altre debat: a qui li interessa difondre tant aquests casos amb el transfons de la cadena perpètua?