Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Més enllà dels camps de café

Més enllà dels camps de cafés s'amaga un món desconegut per a la majoria. Des de la comunitat de Panibaj, pertanyent al poble de Patzún, i després de recórrer uns quants quilòmetres a peu o en pick up, una arriba a un conjunt de finques de cultiu del café des dels quals s'hi accedeix a diferents belleses. El terreny de Víctor Hugo, no el famós, sinó l'home patzuner que ens ofereix sa casa per descarregar les motxil·les, acull de tant en tant rituals maies; els seus avis van descobrir soterrades a la plantació sis escultures fetes pels maies que representen diferents nahuals, nom amb què les cultures mesoamericanes es refereixen a una simbologia semblant al zodíac. Ara, les escultures, difícils de desxifrar, ocupen un bancal ocult rere les plantes de café -no me les imaginava així, per cert- on només els qui ho coneixen hi poden accedir.

Continuant el camí cap al riu, uns quants quilòmetres més endavant i on ja només les pròpies cames ens poden portar s'hi troba el naixement d'una font d'aigua calenta i termal, als peus de la qual hi han construït una basseta que fa l'efecte d'un jacuzzi natural. Inevitablement em ve al cap la Font Major de Sella, racó tan visitat en aquestes èpoques de l'any. Aquells que ho coneixen, com el nostre amic Jairo que hui ens fa de guia, saben que la bassa s'ha de buidar de tant en tant perquè si no l'aigua crema, i tenen controlades les botelles de plàstic que, acompanyades d'unes quantes herbes, fan de tapó. En deixar córrer l'aigua, el salt arriba fins el riu, on també hi podem anar a través d'unes pintoresques i improvisades escaletes. L'aigua del riu corre color terra però no és perquè estiga bruta, sinó és que arrastra molt de fang. Els guatemaltecs que ens acompanyen són més prudents a l'hora d'entrar al riu, i fins i tot a la bassa -són bastant més pudorosos que nosaltres, especialment les dones- però a nosaltres ens ve de gust provar, també, l'aigua gelada. 

Anem descalços, caminem per la terra sentint-la al màxim, i ens deixem caure junt amb la corrent del riu com si fórem xiquets una vegada i una altra. Estem feliços, molt feliços de poder gaudir de meravelles de la natura com és aquest entorn: un riu que corre depressa, aigües termals naturals i per a nosaltres sols, arbres quilomètrics que arriben al cel, el verd de la selva -quin verd...!!-, de nou els arbres, amb fulles que els pengen quasi fins al riu, i -no tot podia ser perfecte- els zancudos, mosquits gegants, ens roseguen les cames. A uns més que a altres: com sempre m'ha passat, ací a Guatemala també m'unflen tots els bitxos existents, i li servisc de repelent al meu company Pablo, a qui enveje per això i per poder dormir com un tronc als autobusos bojos d'aquest país. 

Quan arriba l'hora de tornar, hem invertit tantes hores dins de la basseta d'aigua calenta que estem fins i tot marejats. Tampoc ha ajudat el menú que portàvem, cuinat per una dona del poble, de cuixeta de pollastre, frijoles i un poquet d'ensaladeta, però és el que tenim. El camí sembla més llarg de tornada, costera per amunt, i a més sembla que no tindrem la sort que una pick up ens arreplegue en aquesta ocasió. Caminem amunt fins que dos companys convencen a l'home que ens ha dut per a que ens torne a la comunitat per un preu mòdic. No està massa convençut perquè, segons ell mateix, Víctor Hugo, qui ens cedia sa casa, és el seu enemic perquè van tindre una baralla fa unes setmanes, i no està segur de voler ajudar a persones relacionades amb ell. Finalment ens porta per cinc quetzals per cap, amb la condició de parar a mig camí i ensenyar-nos les seues terres, amb orgull: quatre-centes cordes té, que jo no sé quant és això, però les meues companyes geògrafes m'expliquen que és moltíssim terreny. Cultiva alvocats, i tot i que ara no estan madurs, ens convida a tastar-los més endavant. Lili, que ens acompanya, li pregunta de broma si té fills: això del terreno pot assegurar-te, ací, un bon futur.  

Per arribar a casa -i recorde que estem dins del terreny del mateix poble- haurem d'agafar encara una altra furgoneta que ens transporte pels caminals cap al centre urbà d'aquest municipi que té més d'una vintena de comunitats on la gent viu en díficils condicions. Una furgoneta per a onze persones on fàcilment hi viatgen vint, més algun infant que va volant de braç en braç. I uns quilòmetres més enllà cotxes luxosos i blindats es passegen pels carrers de la capital..."País de contrastos", pense novament, mentre l'últim passatger que ha pujat es veu obligat a obrir la porta i traure part del seu cos fora per a que puguem cabre tots. 

L'aventura de transportar-se per Guatemala

Des que vaig arribar a Guatemala, és la primera nit que la son no m'arriba tan prompte com em tape amb la doble manta del llit que m'acull. Un silenci còmode deixa pas a la reflexió quan, estirada al llit cap per amunt, deixe la mirada perduda en direcció al sostre: massa coses viscudes en tan pocs dies. I què calenteta s'està dins d'este llit, tu! Fins i tot em fa gossera trauré els braços per escriure, perquè a fora fa fred; tot i que açò siga tropical, a 2.200 metres la nit gela. Però hi ha tantes coses per explicar que com no les plasme ara que tinc un descans es desdibuixaran mitjanament, per poder deixar pas a les noves.

En una setmana en aquest beneït país he fet ja uns quants quilòmetres. Com una esponja, cal absorbir-ho i viure-ho tot en el poc temps que hi romandré. I per poder fer-ho, cal moure's. Així és que els mitjans de transport han sigut uns dels meus millors aliats des que vaig aterrar a l'aeroport de la capital, o com dirien ací, de Guate. I és que no podeu imaginar la varietat de vehicles que una pot arribar a tastar en poc més de cinc dies. 

La primera impressió en recórrer els prop de huitanta quilòmetres que separen Patzún de la capital és de llibertat. Per a començar, perquè ni tan sols el cinturó et lliga: en el cotxe que em transllada no aconseguisc moure'l més de cinc centímetres, però en observar que el conductor tampoc el porta posat em tranquilitze: haurem d'adaptar-nos a les normes locals, com sempre ens han ensenyat. La tranquil·litat, però, minva en constatar la velocitat amb què el carro, nom que ací reben els cotxes, travessa les carreteres de la gran ciutat fins arribar a la panamericana que em porta al meu poble. Durant el viatge una s'acostuma, i és preferible invertir el temps en altres pensaments. Per exemple, en observar la impressionant vegetació que creix conforme passen els quilòmetres fins convertir-se en pura selva, o també la propaganda electoral que plaga tots els panells publicitaris que hi ha: queden dos mesos per a les eleccions, però la campanya electotal està en plena efervescència. 

Capítol a part mereixen els autobusos guatemaltecs. Són antics autobusos escolars dels Estats Units, fàcilment identificables per als seguidors dels Simpson: el bus groc al que cada matí hi pugen Bart i Lisa es reconverteix en una discoteca en rodes en travessar Mèxic i arribar a ací. Una infinitat de colors cobreixen l'exterior dels vehicles, colors cridaners que doten als camins de certa alegria. A l'espai on habitualment hi posava "School Bus", s'hi tracta de posar els noms de tots els pobles i ciutats que travessa l'autobús, la majoria en diminutius: Guate(mala), Chimal(tenango), Pana(jachel), etc. Els agrada molt, per cert, això de retallar tots els noms. Les parades són improvisades i les portes habitualment van obertes, ja que a través d'elles assoma el cap un treballador tan important com el conductor: un home -sempre home- que crida el nom dels destins inestogablement i a una velocitat extrema: ¡guateguateguate, panapanapanapanapanaaa!

Però a banda del colorit exterior i la retaila de lemes religiosis que recorren i beneeixen el mitjà de transport, una altra cosa que crida l'atenció és l'interior. En primer lloc per com va d'atapeït: entre els seients d'un costat i l'altre del corredor sempre hi caben dues persones més que aconsegueixen clavar un quart de anca en el banquet i els altres tres quarts els aguanten enlaire amb la pressió que s'aconsegueix en ajuntar-los amb la part corresponent del veí de l'altre costat, que a penes toca el seu seient. El problema ve quan algú vol eixir: uns damunts d'altres, tots apegats, i jo amb la risa tonta, caent d'un costat a l'altre, de pensar que en qualsevol moment pegaré de tos dins d'aquella discoteca amb rodes. Perquè sí, els autobusos de Guatemala són com discoteques, amb la música llatina i romàntica tan alta que no pots ni parlar. I de tot el conjunt val més la pena que no mires la carretera, perquè si aconsegueixes ser conscient de la velocitat a la que va l'autobús per una carretera tortuosa on un cartell apunta "Frenar con motor", en eixe precís instant sí que cauries de tos!

A més de busos i cotxes, taxis improvisats, furgonetes a rebossar de gent i camionetes on la gent viatja de peu al remolque -no he tingut el gust de provar-les encara-, un dels transports més habituals és el "tuc tuc", un vehicle de tres rodes que se situa entre la moto i el cotxe i que pel corresponent a cincuanta cèntims d'euros et porta on calga, amb adrenalina inclosa. També he tingut la sort de pujar a diverses barques per a creuar des de diferents ports el llac Atitlan, sens dubte l'indret més preciós que he trobat aquesta setmana. N'hi ha de públiques i de privades, i en totes elles has de regatejar el preu, cosa que tots els que em coneixeu sabeu que odie profundament, però a tot s'acostuma una. Els primers viatges em situava a la punta per a notar l'aigua pegant fort a la cara i poder gaudir del paisatge, observar els volcans de envolten el llac i les boires que juguen a amagar-se entre els lloms de les muntanyes. A la cinquena ja m'agafava un seient "interior", on una lona de plàstic aconsegueix tapar mitjanament les gotes i es pot disfrutar igualment de l'impressionant paisatge que brinda aquest meravellós país.

Amb el record de l'aigua fresca de la barca i dels acollidors ports del llac torne a tapar-me amb la manta doble. Una respiració llunyana em recorda que no estic sola a l'habitació, però ja ens hem acostumat als silencis còmodes, moltes vegades necessaris. Guatemala viu a un altre ritme, molt més tranquil a pesar de la velocitat en les carreteres, i crec que ràpidament ens estem fent a ell: ho delata la nostra respiració tranquil·la, quasi imperceptible.

Unes fotos d'estos dies pel llac per a que entengueu d'alguna manera el que retenen les meues pupil·les. Bona nti!

A la lluna de... Guatemala

La lluna està quasi plena. En dos dies lluirà redona a València per acomiadar-nos d'un estiu encara incipient a esta part del món. La mire mentre camine, direcció a l'assaig de la banda, i em venen moltes coses al cap. Mentre recórrec el carrer València em pregunte: com serà la lluna de Guatemala? Es vorà igual que ací? L'astre, que no falla mai a la seua cita diària amb la Terra, ja fa temps que em serveix com a punt de trobada quan estic perduda: la mire i sé que, en qualsevol altre lloc, la persona a qui busque em podrà trobar en el seu reflex. Però ara la lluna no hi serà al mateix temps ací i allà, de manera que el reflex no serà instantani. No obstant, durant la meua nit li contaré tot el que necessite, perquè quan torne a amanèixer per la Mediterrània vos puga bufar tot allò que m'agradaria dir-vos, i tornar-me, unes hores més tard, les vostres respostes. 

Pareixia mentira, però en quatre dies agafe un avió que em portarà al país més llunyà que he trepitjat mai: Guatemala. Si sóc sincera, fins fa ben poc no sabia ni situar-la ben bé en el mapa. I ara, poc més d'un any després d'haver obert les portes del món de la cooperació amb el viatge a Egipte, només unes hores -unes quantes, tot s'ha de dir- em separen del gran continent, de les Amèriques, de l'altre costat del món. Per als que aneu curts de geografia com jo fins fa poc, Guatemala està situada al sud de Mèxic, just baix de la península del Yucatán i les platges de Cancún. Però no, no vos equivoqueu, no partisc cap a un complex hoteler ni a platges paradisíaques, sinó que m'acollirà un poble d'interior, Patzún, al Departament de Chimaltenango i a més de 2.200 metres d'altura. 

No en sé massa, del poble, però algunes dades rellevants són que més del 90% de la població és indígena maia i que la llengua majoritària és el kakchiquel, de la família dels quechua, un fet que em provoca una gran curiositat. A prop se situa el llac d'Atitlan, envoltat per tres volcans, alguns dels molts que s'hi poden trobar al país (entre els quals també hi ha el Fuego, en erupció des d'aquesta setmana). L'Atitlan és una de les principals atraccions turístiques de Guatemala, deixant de banda tota l'herència maia situada al nord del país. L'envolten diferents pobles que reben els noms dels dotze apòstols, i pel que m'explica el meu company Pablo, que va arribar allà fa dues setmanes, aquells sí que són pobles paradisíacs. 

Fins que no tinga els dos peus damunt l'avió -quina il·lusió em fa veure un d'eixos avions tan grans!- no em creuré que me'n vaig i no en seré conscient. Tinc un llarg viatge per davant per assimilar-ho i per observar una part de la Terra que desconec absolutament, fent parada a Toronto i Houston abans d'arribar-hi. Per ara, només puc imaginar-me com un punt roig en un mapa mundi que avança d'un lloc a un altre, o veure'm dins l'avió observant-ho tot amb curiositat...tot i que hauré d'assimilar que la major part del viatge només voré aigua!

I després de les reflexions, em torna la pregunta al cap...com serà la lluna de Guatemala? Fent una recerca a la xarxa sembla que no és tan diferent de la de València, tan famosa ella, i que vos transportarà, quan li ho demane, els meus maldecaps i les meues il·lusions. També em podeu enviar algun missatge si voleu, l'escoltaré cada nit.

De pas per la impresionant Costa Vicentina de Portugal

Portugal és un país petit de pobles amb cases petites i poques ciutats majestuoses. En la petitesa i l'aïllament de la porta d'Europa a l'Atlàntic resideix part del seu encant i la seua virginitat. Fa uns anys que em va atrapar, quan per una casualitat vaig decidir fer el meu Erasmus a Lisboa. Les grans decisions, que sempre es prenen amb una cervesa a la mà. La gran Lisboa, imperial, de llum rosada i carrers tortuosos, de costeres inacabables, baldoses amb senefes i, tot i la seua grandesa, de barris molt familiars.  

Però Portugal, relacionada iconogràficament amb el gall i la tovallola encara no sé bé per què, té moltes cares. Darrerament he conegut una de les més meravelloses: l'Algarve i la Costa Vicentina. L'algarve és la part més meridional, la costa sud de platges boniques i petites illes, tot i que una mica massa explotada turísticament. Sens dubte, la joia de la zona és la costa oest, que s'inicia al Cap de Sant Vicent (una de les quatre puntes de la península) i puja cap al nord. La Costa Vicentina, nom amb què es coneix aquesta zona, és la preferisa pels surfistes. Una zona escarpada i plena de penya-segats amb platges amagades i espectaculars, i el més impresionant: quasi verges. 

Esta nit hem dormit a un dels turons que donen a l'Atlàntic, sols, tranquils i veient com el sol s'amagava entre l'aigua salada de l'immens oceà, una imatge a la que no estem acostumats els mediterranis. Mentre observem l'ocàs imaginem com, dins d'unes hores, amaneixerà el sol a les amèriques, continent on hi seré en tan sols uns dies. Tan gran i tan abastable a l'hora, el món, hui en dia...

Ara, asseguts a la platja de Bordeira, les boires no ens deixen disfrutar de l'últim bany en aigües gelades. Els surfistes sortegen les ones amb la taula i el neopre. Cauen gotes, però tant ens fa. Tu em parles mentre escric, sense sabes que jo no t'escoles. Només t'observe mentre tu continues parlant, mirant la mar, amb la bromera reflectida als ulls. Els teus ulls blaus...

Al mapa marquem amb una estrela cada racó preciós, i quasi que no ens caben de tantes que n'hi ha. És difícil d'explicar la impresionant bellesa que naix de la combinació de la mar i la muntanya, d'una virginitat impensable a les nostres costes, de les platges que cada dia creixen i es tornen a fer petites amb l'ascens i el descens de la marea... Tal vegada unes imatges ajuden a explicar-ho millor.  

Parque Natural da Ria Formosa

Praia Olhos de Agua

Praia de Marinha

Costa de l'Agarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Posta de sol a la Costa Vicentina

Costa Vicentina

Costa de l'Algarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Costa Vicentina

Praia d'Odeceixe

 

Loco, que el tiempo es muy poco

Des del llit, hui l'habitació sembla diferent. La taula més ordenada, o tal vegada només més buida. Les estanteries amb alguns forats pels llibres que m'emporte, el cofre sense massa "ato" damunt, i la tauleta de nit que fa honor a aquella dita popular i festera de "fora bragues i sostens". El terra està més ple que de normal: maletes i caixes, una vegada més, ocupen des del llit fins el balcó -el meu balcó, al qual per cert ja he canviat les cortines-. No tinc massa clar si cabrà tot al cotxe, però haurem de fer lloc. Marxe una vegada més, i hi ha moltes coses que sempre venen amb mi: tota la roba d'abric, el disc de Komfusió i altres acompanyants, llibretes i carpetes que espere siguen útils, el material d'escalada i algun que altre llibre, tot i saber que allà n'adquiriré de nous. A l'observació tranquil·la de l'habitació l'acompanya una música de fons: Loco, de Calamaro, senzilla però clara.

Toca marxar un cop més, esta vegada amb un peu ací i l'altre allà i amb la incertesa de saber si és el més adient. No obstant, els que em coneixeu sabeu que mai m'ha anat allò de que una està millor tranquil·la a casa. Així que com qui no arrisca no guanya, allà anem, a intentar guanyar experiències, coneixements nous i -per intentar-ho que no siga- algun treballet que ens permeta sobreviure. Sembla que amb els anys s'apaivaga eixa ànsia de recórrer món que tinc des de ben joveneta, o tal vegada és que cada vegada tinc més clar on m'agradaria que estiguera el meu lloc: ací, a la meua terra. No obstant, encara em queda molt per assentar els peus i el cap, i com diu la cançó, el tiempo es muy poco i cal aprofitar-lo.

M'acomiade de la meua terra en un dia bastant complet, en què he gaudit de bona companyia: els amics i companys de la banda, i també un passeig per la Vila, amb mon pare, adobat amb un xocolatet de la Valor amb vistes a la mar. De pluja, però també de sol radiant que il·lumina la penya de Sella i l'Aitana. Ah! I la primera conducció de la furgona de la cristal·leris. Xe, quin luxe conduir des d'allà dalt! Què més es pot demanar? I és que com més me la conec més certesa tinc que que esta és la millor terreta del món. I si no que em diguen on, un 14 d'octubre, hi ha xiquets en banyador pegant "xirimbeles" en l'arena de la mar. 

A pesar d'això, tinc l'esperança que la terra on em trasllade, només uns quants quilòmetres al sud, no em deceba. Tothom hi parla bé, i el contacte que he tingut fins ara ha sigut molt bo. Així que si voleu trobar-me vos espere en la ciutat de l'Alhambra -no, la cervesa no, malpensats-, des d'on de ben segur tornaré amb una maleta carregada d'històries noves per contar. 

Voy a salir a caminar solito

sentarme en un parque a fumar un porrito

y mirar a las palomas comer

el pan que la gente les tira

Memòries d'Egipte. I part.

Sempre m’ha agradat pensar que sóc més mediterrània que europea. Veia evident que nosaltres, els valencians, ens assemblem més als algerians que als suecs, als grecs que als anglesos, als italians que als alemanys. És innegable que l’aire que bufa sobre esta mar oberta i alhora tancada ens aporta un nosequè molt particular. Sempre, o com a mínim d’un temps ençà ho havia sentit així, però no fou fins que vaig travessar la Mediterrània de punta a punta que ho vaig poder constatar més seriosament. Amb matisos, és clar.

Mai abans no havia estat al continent africà. La primera vegada que el vaig vore era de nit. Des de l’avió s’endevinava el litoral nord del continent, tot i que no podia reconéixer el país. Per lògica, suposava que era Egipte, la meua destinació. A través de les llums podia endevinar-se el contorn d’alguns pobles, ciutats i ports. La meua imaginació dibuixava al seu cap la realitat que podria haver-hi allà en fer-se de dia. En avançar un poc més cap endins, la negror més absoluta envaïa el paisatge nocturn. “Serà això el desert?”, em preguntava, tot imaginant l’avió sobrevolant un mapamundi amb zoom a la Mediterrània. En aquell moment em sentia realment emocionada, per veure Àfrica per primer cop i per tindre la sensació d’estar fent el que realment m’agrada: el viatge no el feia per vacances, sinó per fer d’observadora a les eleccions presidencials que tindrien lloc en uns dies. Les segones des de l’enderrocament de la dictadura de Hosni Mubarack durant el que fou anomenat la primavera àrab, l’any 2011.

D’Egipte em van sorprendre tantes coses que em costaria molt transmetre-ho tot ací. Però ho intentaré. Entre els apunts que vaig prendre a la meua llibreteta, en trobe un ben curiós sobre el café. “El café egipci es pren com m’agrada a mi”, apuntava. “Has de deixar-te el culet en la tassa. I, per cert, està boníssim: és aromatitzat”. I és que quan el meu company va tirar a acabar-se la tassa sencera, els egipcis que ens acompanyaven es van tirar les mans al cap. El solatge –que en queda molt- no es pot beure.

Una altra de les coses que més em va sorprendre és la conducció. Des que vaig posar els peus en territori africà que vaig patir molt més per la meua vida quan anava dins del cotxe que quan em trobava militars carregats amb metralletes. Les carreteres egípcies són l’anarquia absoluta, o més bé això ens sembla als que estem acostumats a una altra cosa. Cert és que El Cairo –on m’allotjava- està considerada una de les ciutats del món on pitjor es condueix, però també ho és que amb un temps allà una podria arribar a comprendre com funcionen les normes del tràfic. Qui mana és el clàxon: si pites, tens la preferència. I encara que no ho semble, la gent ho respecta. El resultat, però, és que dia i nit la ciutat és un seguit de pitits que se’t fiquen dins del cap i et turmenten fins que t’acostumes i formen part de tu. Les velocitats són extremes, i no és que els cotxes tinguen les majors seguretats. En vaig vore des d’alguns sense portes fins d’altres que les portaven obertes perquè si no, no cabien tots els passatgers.

Era difícil escriure dins d’eixos vehicles que anaven a 130 per hora per un carretera l’estat de la qual s’assemblava a la de la Font de l’Arc de Sella. I on, per cert, no és necessari dur cinturó. Però els llargs viatges fins les ciutats que visitàvem durant les eleccions eren dels millors moments per reflexionar. Aquests són alguns dels apunts que vaig prendre en un dels trajectes:

Les ciutats que veig a través de la finestra tenen unes particularitats precioses. En ataüllar-les, es veu una mar de casa de color roig rajola o gris ciment, coronades per diversos minarets que sobreïxen en el paisatge. A més, hui, a moltes d’elles hi volen milotxes. El nostre guia, un egipci cristià, ens explica que joves i xiquets competeixen per veure qui la vola més alt, i realment les altures que assoleixen són impressionants. No ens abandona en cap moment el soroll del clàxon, més necessari que el cinturó si vols conduir per ací. Des de la carretera es veuen moltes coses, i dos hores d’anada i tornada cada dia donen per a molt. Em criden l’atenció els cotxes colorits, amb sanefes i dibuixos. N’hi ha moltes i són molt més divertits que els nostres. La decoració de l’interior dels camions mereix un capítol a part. Una breu descripció: rococó, carregamenta i coentor. Pelusses, colors cridaners i brillantines. Per no parlar de les furgonetes diminutes o els minitaxi sense porta.

Pel que fa a les coses indispensables per a ser egipcis, resulta que una altra és menjar molt. Hui, que suposadament era l’últim dia de les eleccions -el govern acaba de decidir allargar-ho un dia més-, els nostres amfitrions de Kafr El-Zayat ens han convidat a un dinar que només puc descriure amb una foto -que ara no trobe-. I s’han enfadat amb mi per no acabar-m’ho tot. Són tan hospitalaris que els molesta que rebutges qualsevol cosa que et donen. I, certament, ens n’han donat moltes en estos dies. Quan li he dit al “gentleman” egipci que ens acull en esta ciutat –li dedicaré un capítol a part, perquè se’l mereix- que no podia menjar més, després d’intentar inútilment convéncer-me, ha tractat d’explicar-me una de les seues normes per a ser un autèntic egipci. Ha dit “Egyptian women” mentre feia senyes amb els braços –gesticulen molt- al voltant del seu cos i posant forts el músculs. I entre senyes i l’anglés que xampurreja, ha dit que les dones egípcies estan fortes, i després ha bromejat en àrab sobre això amb els seus companys. “We want to give you the Egyptian nationality, Laia”. S’han aprés prompte el meu nom, ja que ells tenen una expressió amb les mateixes lletres que usen sovint. Es podria escriure “iala”, i vindria a ser el que per als sellardos és “mone”, els valencians “au” o els estàndard “anem-hi”. 

Així que jo no puc ser egípcia, però a Javi sí que li cedeixen l’honor: s’ha menjat tots els plats i a més ha aprés prompte ha utilitzar bé el “salam alecum” o el “shucran” –ho escric com sona-, gràcies, entre altres. “Egyptian Carlos”, comenta entre rises el macarra baixet que també ens acompanya. Per a ells “Carlos” és el nom i “Javier” el cognom. Però de ves en quant l’anomenen amb algun mot paregut a “Javi”, perquè és el que em senten dir a mi.I mentre escric açò ens ha faltat l’aire per tindre un accident. Però el crack i alhora boig del nostre xofer ha salvat la situació. Akran, un egipci moré de poc més de cinquanta anys que s’encarrega de portar-nos a tot arreu i que ens ha ensenyat moltes paraules en àrab. Un home amb qui em sent molt protegida i de qui em farà molta pena acomiadar-me.

Del viatge tinc moltes més coses a dir, però aniré escrivint-les poc a poc que si no vos avorriré. Per ara, si voleu saber-ne alguna coseta més sobre la situació actual, en el darrer article que he publicat a la revista digital País Valencià, Segle XXI, podreu trobar-ne. Ací vos deixe l’enllaç: "La cara oculta del pla egipci per a Gaza" 

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

De Blablacar i el Mundial

És divendres, divendres 13. Per a complir amb les prediccions, alguna cosa no eixirà bé hui. Al cotxe de Blablacar que compartisc en esta ocasió se li ha punxat una roda. La notícia ens arriba als de dins de manera curiosa: un altre vehicle que ens avança es col·loca just davant de nosaltres i, amb paper i boli, pinta quelcom i ens ho ensenya, unes grafies inintel·ligibles però que ens fan entendre que alguna cosa passa, més encara veient la insistència amb què les mostren. La primera impressió és que bromegen; la segona, que cal buscar un lloc on parar. El conductor, un alteà, mira al roda amb perplexitat. Mentre, dins esperem tres estranyes a les quals ja ens uneix alguna cosa més: una francesa que està de vacances, una ballarina i animadora dels hotels de Calp, i una servidora que es disposa a tornar a sa casa com cada divendres. I no es tracta del típic acudit. Dins de poc algú escriurà un llibre amb les històries de Blablacar: l'alteà, que porta un any utilitzant este servei setmanalment, ja en té com per a omlpir diversos capítols. 

"Sort que no és el meu cotxe", pense. "Ai de mi si haguera de canviar o arreglar alguna roda". Per sort, només cal unflar-la un poc i conduir amb compte. La francesa no acaba d'entendre què passa, però amb humor i paciència aconseguim explicar-li que ha d'avisar als que l'esperen: el viatge serà més llarg del que estava previst. Però per algun motiu, el trajecte es fa agradable, a pesar que tots els que estem dins som de "blabla" -ni "bla" ni "blablabla", ja m'enteneu, blablacareros-. Parlem el just i necessari. Xe, comença a ser divertit i tot.

Les dos passatgeres de darrere aconsegueixen arribar sanes i salves al seu destí. De camí a Benidorm, l'alteà em pregunta: eres muy futbolera? -perquè és un alteà que no parla valencià-. "No, la veritat és que no". "Pues menos mal". Són les 9 de la nit i està a punt de començar el futbol. Per suposat el tema ja havia eixit a relluir durant el viatge. La francesa, que estarà una temporada per estes terres, ha confessat que enguany donarà suport a Espanya, perquè així, si guanya, ho podrà celebrar bé. 

Després de sopar i carregar l'instrument i la carpeta de la banda baix del braç -és divendres-, pel carrer hi ha una remor constant. De les cases, que ja tenen les finestres i fins i tot portes obertes perquè fa calor, ix un so paregut que va acompanyant-me conforme avance pel carrer. Efectivament, és el soroll tan característic que fa la tele quan hi ha un partit de futbol. Que sí, encara que siga del Mundial i jugue Espanya, és el mateix. Eixa remor que, curiosament, a mi sempre em fa desconnectar de l'aparell. 

En la plaça uns quants valents han desafiat les normes prestablertes i s'han apropat a l'acadèmia per tocar quatre notes. No obstant, no és fins quan acaba el partit que comença seriosament l'assaig, per falta d'assistència. I és que algun dia algú m'haurà d'explicar detingudament este fenòmen del futbol que tant em costa d'entendre i d'empatitzar amb ell. I també perquè quan diuen "1-5" jo per dins faig "hihihi", amb certa picardia. 

Fragments: Coincidències

Més fragments escrits dignes de ser plasmats ací, encara més per les coincidències. Dos breus textos redactats per dues persones diferents sobre una mateixa situació:

A: "Un minut. És tot el que necessite. Només un minut de glòria. Entre estació i estació, un minut que em recorde que estic viva. Un minut per taladrar-te l’iris, menjar-te la boca, dibuixar-te un somriure. Seixanta segons inesperats però feliços, aquesta vegada sí. Tan sols eixe escàs temps per recuperar forces i seguir avançant. Per carregar les piles i continuar el viatge. Una abraçada eterna i tot l’amor del món, tot pot donar-se en només un minut, per inversemblant que parega.  Necessite tan sols un minut de tu".

B: "Tres minuts. Tan sols tres minuts he pogut estar entre els teus braços. Però quins tres! Plens de sentiments i emocions. D’abraçades, besos i amor. Ha pagat la pena esperar quasi una hora perquè arribara el teu tren i poder tindre’t entre els meus braços encara que solament haja sigut un moment. No puc explicar-te el que he sentit quan t’he vist corrent i tirant-te damunt de mi. M’has fet molt feliç. Tant de bo em deixes donar-te tot l’amor del món. Vull veure per sempre eixe somriure que m’has regalat durant estos tres minuts".

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré

Sense bitllet de tornada

Emigrar a un altre país no és com fer un viatge

Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.

Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.

Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior.  Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".

Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada. 

Cap al sud

La minutera del rellotge de l'estació es mou. Lent però imparable, el temps avança. Aquesta minutera, gran, antiga, fins i tot rebota del moviment tan lent que fa. Però no s'atura mai. Darrere d'un minut en ve un altre, i en marcar-ne uns pocs més el meu tren eixirà en direcció a casa. Perquè, ara sí, anar cap al sud és tornar a casa, no com quan no sabia massa bé quan anava i quan tornava. 

És diumenge i, al contrari que jo, molts estudiants tornen a València. A Benimaclet hi ha enrenou: joves que entren i ixen dels edificis carregats i amb un somriure a la cara, perquè començar de nou sempre alegra. Els carrers s'omplen de reecontres i als ascensors uns i altres comenten com els ha anat l'estiu. Però a mi m'espera una minutera que no s'atura per ningú.

Puge a eixe cotxe gris que a tants llocs m'ha transportat durant els meus anys ací, i mire per la finestra. En el sisé del número u del Baró de Sant Petrillo dos cabets s'assomen per a acomiadar-me. Demà torna la vida a estos carrers, però la meua continua uns quilòmetres més al sud. Del sud, d'on jo sóc, en definitiva. Dins del cotxe, uns ulls blaus m'esperen i m'observen detingudament.

-Està guapa Alba, pareix Ava Gardner.

-No sé qui és Ava Gardner. I si fem tard i perd el tren?

Mirar enrere durant el llarg viatge

He vingut a la part estreta de la platja, on estan les pedres on solíem anar i on vaig perdre unes de tantes arracades. He buscat la barca vella, que ja s'ha sedimentat i forma part del paisatge i, a mi, em serveix per recolzar l'esquena mentre escric. Fa olor a mar, este poble de pescadors -què coses, tu-. A mar salà, com en la que ens caguem sovint. 

Mirava abans la immensitat de la mar des de la finestra i amb les ones m'arribaven molts records, segurament massa. En un intent d'esborrar-los de la ment, ara mire l'horitzó tot imaginant que hi ha algú a l'altra banda de la Mediterrània exactament igual que jo estic ací. Mirant l'aigua sense més. Deixant trencar les ones que tant diuen i alhora no diuen res. Buscant nosequè dins d'un mateix. El sol li pegarà de cara a aquella persona que, en el meu imaginari, està en la costa italiana. Ací ja comença a pondre's a la meua esquena i s'enceta la frescor de la nit d'agost que està a punt de caure. D'un agost que ja s'acaba i m'aboca -ens aboca- a la incertesa. D'un altre estiu carregat d'històries. Hem perdut tota seguretat i, potser és per això, una mínima maror ja ens desestabilitza. Però malgrat tot, sentir la mar encara em tranquilitza i em transmet la pau que abans buscàvem per estos racons. 

Em pregunte si de vegades no volem menjar-nos el món amb massa ànsia. Cada dia em debatisc entre l'esperit lliure i rebel, i la pau de la costum i d'allò quotidià. Però, podré jo ser algun dia quotidiana i tindre una mínima, petita rutina? Deveres ho dubte, també respecte a estos maleïts i canviants sentiments. Mira la mar: tan quotidiana i tan salvatge alhora; tan rutinària i tan lliure, i amb mil secrets per descobrir, molts d'ells incomprensibles també. Però sembla que de nosaltres, de carn i ossos, i més bé terrenals, no s'espera que ens permetem eixos canvis d'estat -d'ànim en el nostre cas-. 

En aquesta part estreta de la platja continua sense haver-hi massa gent. Segueixen les algues amuntonades, i estan també les mateixes pedres, que marquen el camí. I el far a l'altra punta, tot i que encara no hi he anat. Això, com tantes altres coses, ho tinc pendent. Però tard o d'hora tot arriba: mira la guitarra, que pensava que mai arribaria el dia d'aprendre'n i ara ja sé tocar "Viatge a Itaca". Viatge, sí, guitarrista. Com a Itaca, a un lloc imaginari, on qui sap si mai arribarem. Mentrestant, seguirem fent camí, com a la cançó. 

É só mais um passagem

Em sente al café de l'estació de trens a esperar que es faça l'hora de partir. Ana, a l'entrada de qualsevol lloc, es fuma un cigarret. A la dreta, gent que passa i puja i baixa sense aturar-se. Davant meu, algú que remena el café sense alçar el cap de la tassa. 

Lisboa ja s'havia acabat fa uns mesos, però retrobar-me amb ella (amb vosaltres) ha sigut tan especials com els mesos viscuts anteriorment. Amb la tranquilitat d'allò conegut i la companyia d'aquells estimats, Lisboa és diferent, tot i que alhora em fa la sensació que mai no me n'he anat. 

El ros de la trompeta que vaig conéixer al Bacalhoeiro i els seus amics que tocaven a Chiado els diumenges de vesprada, fan casualment un concert. El sol es pon com sempre, i deixa eixe color rosat tan característic de la cidade. És la una i encara no hem sopat, xarra que te xarra i birra rere birra al mirador de Santa Catarina. Com m'agrada això d'oblidar-me d'una necessitat tan vital com menjar: símbol infalible de com de bé estic. 

Tirats al terra, em recorda a les primeres nits d'estiu al mirador. Però hi ha una cosa diferent: ara som amics. Lisboa ja no és un inici i un punt final, sinó només una frase, un passatge llarg i bonic de la nostra vida, un seguit de paraules úniques que recordarem per sempre. És només un pas més. 

Quan surts per fer el viatge cap a València

Quan ixes de Sella per fer el camí cap a València, saps que el viatge serà llarg. Fart d'autopistes, cotxes que circulen a velocitats vertiginoses i el paisatge que ja et saps de memòria, decideixes anar per l'interior i fer-lo un poc més llarg. Perquè com bé cantava Llach, de vegades hem de pregar que el camí siga llarg i gaudir-lo. Que al final el que menys importa és la meta, sinó viure plenament cada pas, cada quilòmetre. 

En agafar la carretera que aboca al Port de Tudons, si no hi estàs acostumat et pot semblar endimoniada, amb tanta curva a dreta i a esquerra, sempre cap amunt i de vegades tan estreta. Però en passar-hi unes quantes vegades li tindràs estima, i comentaràs a cada cent metres una anècdota d'altres viatges: que si ací vam haver de parar perquè Menganito estava marejat, que si allà quasi tenim un accident tornant de festes d'Alcoleja, que si allí paràvem per veure la neu, etc. Als ametlers ja els ha caigut pràcticament tota la flor, però en alguns racons és possible trobar-los encara vestits de nata, com els de la poesia de Miguel Hernández. 

Què millor per a deixar el teu estimat poble que posar el cd de Músiques de Sella que algú va tindre la brillant idea d'enregistrar. Des de "Sella", "Sella en Festes" i "Les danses de Sella", fins les cançons de la Tia Isabel a capella o les melodies religioses del cor de l'Església. Fan bona companyia, i aporten bons records. I en acabar-se les pistes, ja passant Cocentaina, agafar un porta-cd d'aquells que utilitzaves en l'època del discman i trobar-ne alguns de fa molts anys. Des de Andy&Lucas fins aquell de cançons d'amor que tant havies escoltat. Qui ho diria, ara.

Quan te n'adones ja estàs eixint de l'autopista, a la pista de Silla. Un altre paisatge, darrerament també familiar, però molt diferent del de La Marina o El Comtat. L'atrapoll que comporta la proximitat a la capital contrasta amb la tranquil·litat i quasi soledat de què has gaudit durant la resta del viatge. Eixa pau queda enrere per començar una nova setmana moguda, de vagues i mobilitzacions. És curiós com canvia la vida dels pobles a la ciutat, tot i que siguen propers. I mentre hi rumies, el clàxon d'un cotxe et fa tocar de peus a terra: ja fas tard per a fer l'última inspiració d'aire pur. 

Vistes del poble de Sella des del Barranc de l'Arc