Fragments: Las palabras se las lleva el viento

Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:

"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...]. 

El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento". 

Isaías Lafuente

Somos lo que hablamos, Tinta Libre

Fragments: Coincidències

Més fragments escrits dignes de ser plasmats ací, encara més per les coincidències. Dos breus textos redactats per dues persones diferents sobre una mateixa situació:

A: "Un minut. És tot el que necessite. Només un minut de glòria. Entre estació i estació, un minut que em recorde que estic viva. Un minut per taladrar-te l’iris, menjar-te la boca, dibuixar-te un somriure. Seixanta segons inesperats però feliços, aquesta vegada sí. Tan sols eixe escàs temps per recuperar forces i seguir avançant. Per carregar les piles i continuar el viatge. Una abraçada eterna i tot l’amor del món, tot pot donar-se en només un minut, per inversemblant que parega.  Necessite tan sols un minut de tu".

B: "Tres minuts. Tan sols tres minuts he pogut estar entre els teus braços. Però quins tres! Plens de sentiments i emocions. D’abraçades, besos i amor. Ha pagat la pena esperar quasi una hora perquè arribara el teu tren i poder tindre’t entre els meus braços encara que solament haja sigut un moment. No puc explicar-te el que he sentit quan t’he vist corrent i tirant-te damunt de mi. M’has fet molt feliç. Tant de bo em deixes donar-te tot l’amor del món. Vull veure per sempre eixe somriure que m’has regalat durant estos tres minuts".

A València, on hi rauen tantes coses

No sé què serà de mi l'any que ve. No sé on estaré ni què faré, ara que acabe la carrera. Només sé que si me n'he d'anar, enyoraré molt València. Però tornaré, tornaré sempre o tornaré algun dia. Hui que plou i estic lluny he escrit sobre València, per començar a tindre un repertori gran que et llegiré el dia que torne.

He tornat a València esta nit entre les dotze i la una

ha arribat el tren que para prop de ta casa.

He tornat a València després de tants anys

i he mirat la lluna, que ni és plena ni buida,

és només la lluna de València.

He tornat a València per buscar-te en la nit

per recórrer els carrers que ja vam recórrer

i per pujar-me a una bici d'aquelles antigues

com les de fa tants anys, quan féiem carreres

pels carrers més estrets de la ciutat vella.

He tornat, sí, amb la cara més arrugada que mai

i amb l'esperança d'agradar-te encara

tot i amb els pits caiguts, com em juraves

que t'agradaria per molt que passaren els anys

per molt que passaren les coses.

T'he buscat per València tímidament, 

i quan ha clarejat el dia t'he trobat,

gran i alt com sempre, però més vell que mai,

agafat d'una mà que no és la meua,

una mà jove i verge, i suau.

Havia tornat a València per dir-te "t'estime"

com vaig jurar que faria fa cinquanta anys

quan junts somniàvem estimar-nos per sempre

innocents i joves, creent-nos en possessió

de tota la veritat sobre l'amor

Però no m'has vist, a València esta vegada,

perquè una altra mà centrava la teua atenció

que abans sempre em dedicaves a mi.

Només tenies ulls, quan començava a eixir el sol,

per aquella mà nua i tendra.

T'he trobat a València amb una xiqueta a la mà,

amb una néta menuda que porta els teus cabells

i el meu nom, doncs t'he sentit nomenar-la.

Fugaçment m'ha paregut sentir que em cridaves a mi

però ja no sóc jo qui ocupa els teus pensaments

Per a millorar un país de barraqueta

Els viatges són ideals per a pensar i escriure. Últimament, que una no para amunt i avall, a est i a oest, se'm cou la idea que potser li hauria d'haver posat un altre nom al blog, com ara el senzill “reflexions des de l'autobús”. Però com que els mitjans de transport són cada vegada més diversos i moderns, el títol podria quedar obsolet en res. De fet, ja ho estaria. Així que a pesar que sempre em venen al cap les històries que vull contar quan viatge, que sol ser quan tinc temps i estic sola, deixaré això de la pluja, que mai passarà de moda. Hui, casualment, també plou. No l'olore, la pluja, des de dins d'aquest autobús que fa el trajecte València-Benidorm que ja em sé de memòria. No obstant, mentre anava de la boca de metro fins l'estació d'autobusos m'he banyat un poc. Potser això m'ha despertat l'instint escriptor.

I mentre jo faig el recorregut que tantes vegades he maleït, el món segueix rodant. Els polítics continuen ideant com salvar-nos d'aquesta crisi insalvable i que ja comença a semblar eterna; alguns retallen amb tisores com les del peix que tots tenim a casa, ben grans; altres ho critiquen i ens expliquen com de bé ho farien ells en cas d'estar al poder; però allò cert, al meu parer, és que pocs tenen idea de quina és l'eixida més recomanable a aquest forat negre on ells mateixos ens van encabir fa vora una dècada. Per a solucions de la crisi econòmica, diré de pas, recomane la lectura de Hay alternativas, del mestre Vicenç Navarro. De moment només he tingut el gust de fullejar-lo, però me n'han parlat molt bé. Com bé diu l'economista, potser el problema rau en què intentem eixir del problema basant-nos en ell mateix. Què tal un canvi de sistema?

Però bé, no tots els polítics són iguals. Apartem ja d'una vegada el tòpic aquell de “els polítics només volen guanyar diners”, “els polítics no fan res”, “els polítics no haurien de cobrar”, bla bla bla. És molt fàcil parlar, però si intentàrem posar-nos en el seu lloc ens adonaríem que no és tan fàcil dirigir un poble i encara menys un país. Que sí, que i tant que n'hi ha de lladres i de morruts (no em cal anar més lluny del meu poble, on amb la que està caent l'alcadessa s'acaba de pujar el sou), però no són tots igual. Feu-ne un anàlisi i tingueu en compte que quan hom entra a participar en la política no sempre ho fa per a fer-se d'or, que encara queda gent amb bones intencions, redéu. Em crema veure com n'hi ha molts deixant-se la pell i a la primera de canvi els ataquen com si foren criminals; i, d'altra banda, m'encén saber que altres, polítics o no, es forren a costa de la ciutadania. Anem amb peus de plom, cal analitzar bé totes les situacions, que moltes vegades tenim la rabosa dins del galliner.

Al País Valencià en sabem molt, de lladres i de polítics dolents. Però per sort o per desgràcia sembla que la població no se n'adone. Serà el meninfotisme aquell que ens atribueixen des de fa temps? No m'ho vull creure, però de vegades m'ho plantege. Una zona amb un finançament inferior a la mitja de les autonomies, amb un dels major nombre d'aturats de tot l'estat espanyol i, per a més inri, amb una de les majors taxes d'espanyolisme. Com deien aquells de Nosaltres, exvalencians, de vegades una es planteja fugir al nord, allà a Suècia o Finlàndia. Però com de moment ni l'economia ho permet ni el clima és massa atraient (deixarem que passen els anys i el forat de la capa d'ozó faça el seu paper), m'hauré de quedar ací, a la terreta. I com ja està bé de lamentar-se i amb això no arribarem enlloc, una intentarà aportar el seu granet d'arena per a millorar aquesta terra de corruptes i criminals, de falles i moros i cristians, de sol, platja i muntanya, de barraqueta...en definitiva, a intentar donar una altra imatge d'aquest “Levante feliz”, més que siga per aparcar eixa nomenclatura que tan poc m'agrada.

Per tot això i perquè alguna cosa hauré de fer amb la meua carrera periodística, a partir d'ara formaré part d'un nou projecte que ha nascut hui, FullQuatre. Un nou diari digital que tots teniu a l'abast en un sol click: www.fullquatre.com. Gràcies als companys per comptar amb mi i molta sort a tots en aquesta iniciativa que contribuirà en la mesura que puga a fer d'aquest País Valencià un lloc un poquet més transparent i informat cada dia. 

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 

Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

 

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.

Per l'educació en valencià, a qui tant li dec

Entre el pocs records que encara conserve de l'escola de Sella, on vaig fer fins segon de primària, està el de la Trobada d'Escoles en Valencià que vam fer al poble. Guarde una imatge en què anàvem Iris i jo portant uns cartellets no sé de què, obrint la cercavila que féiem per alguns carrers, seguides per moltes escoles de la Marina Baixa. També ens recorde damunt de l'escenari, esperant mentre cada poble pujava, ordenadament, a deixar la seua peça del puzle que finalment conformaria un dibuix molt bonic, de Cazorla, del nostre poble. Els carrers plens de paraetes i tallers, i poca cosa més és el que em ve al cap. Per les fotos i les històries que conten els pares també recorde altres trobades, així com per mi mateixa rememore les últimes a les quals vaig anar, ja més majoreta i a l'institut, per curiositat. Em venen al cap ara les de l'Alfàs, Finestrat o Benidorm.

La Trobada era tota una institució, un d'eixos dies claus de l'any. Samarreta ben posada, mocadoret de Sella al coll, i cap on tocara. Amb els tallers ens entreteníem i amb els teatres del carrer ens divertíem. Jo, fent-me la valenta, corria cap als correfocs, tot i que em feien molta por els dimonis. Allà et trobaves amb gent de tota la comarca, i senties parlar valencià a tothora. Aleshores jo encara no em plantejava si la gent el parlava o no, si era important o no estudiar-lo, ni tan sols quin era el significat d'aquell dia tan esperat en què m'ho passava tan bé. Això ho vaig entendre de més majoreta, quan ja no anava a la Trobada només pels tallers o els correfocs -que també-, sinó per la consciència de la problemàtica amb la llengua (també pels concertets de rock que es feien de nit, tot s'ha de dir). 

De l'escola de Sella, tampoc no recorde si les classes les féiem en valencià o en castellà. Tampoc no em preocupava. Però sí que recorde que quan vaig anar a Benidorm, amb huit anys, tenia una classe molt reduïda, de deu persones, i això es devia a la línia. Alumnes de línia i alumnes de castellà érem com dos móns diferents, com si cadascú fora d'un univers i no ens poguérem barrejar. Però la veritat és que amb els anys eixes barreres també es van trencar, i sempre vaig estar molt contenta d'haver caigut en aquella classe, on el millor era el que traïa més deus i de la qual encara conserve bons amics. Això va fer que el nivell fora elevat, i que després, a l'institut, tots ens desenvolupàrem amb certa facilitat. I no sé si això era degut a la línia o no, però moltes pistes apunten que sí. 

Quan vam acabar el batxillerat, pràcticament els mateixos amb qui m'havia trobat a l'escola deu anys abans, tots dominàvem tant el castellà com el valencià, perfectament. Cas a part era el dels alumnes que mai no havien anat a línia: de valencià no en sabien absolutament res, i tampoc no tenien cap intenció d'aprendre'n. I aquests, per desgràcia, eren molt majors en nombre que nosaltres: a tercer de l'ESO els alumnes de línia no conformaríem ni el 20% de la totalitat. 

Sempre he estat orgullosa d'haver rebut l'educació que els meus pares em van donar. Considere que m'he format bé, i que en temes de llengües, deixant de banda l'anglés, em puc defendre perfectament en les dues oficials de la meua terra. I en eixe llarg trajecte que ha sigut -i encara és- la meua formació, li done un pes ben gran al fet d'haver anat a línia, d'haver assistit a tantes Trobades. Crec que ha sigut essencial per a conformar la persona que hui sóc.

Fa uns dies m'explicaven que Font de Mora havia anunciat que llevaria les lìnies per a aplicar un altre programa lingüístic que al govern del PP li semblava més adient. Em lamentava pel que tot això pot suposar, per pensar que la lluita que ha portat a terme la gent com els meus pares se n'anirà a fer la mà. També per comprovar que una vegada més els polítics fan de lingüistes, i corroborar allò de que del valencià tot el món opina sense saber-ne. Mosquejada per tot això, ahir vaig anar a la Trobada de Relleu, l'última d'enguany. El meu poble, per a més inri, no hi participava, i això em va empényer a anar-hi per a constatar -i així va ser- que molts sellardos hi assistirien i no hi hauria cap taller del nostre poble. La veritat és que quan passen els anys, les coses es veuen d'una altra manera: els tallers, com ha de ser, van dirigits a xiquets i normalment a algú de vint anys no li interessen massa. Però llevat d'això, vaig trobar l'acte un poc buit...el recordava més grandiós, la veritat. I en un lloc on l'harmonia envers la llengua se suposa que ha de regnar, donada la causa per què es fa, no esperava trobar-me cap problema com el que allà es va donar: l'alcalde de Relleu va prohibir que es llegira un manifest en contra de la proposta de Font de Mora, advertint que avisaria a la Policia Local si no feien cas i aclarint que el manifest es podia repartir entre la gent, però no llegir-lo.

No sé, de vegades sobren les paraules. Només em queda dir que eixa censura, eixa retallada a la llibertat d'expressió -ara que estic estudiant Història de la Comunicació Social- és pròpia del segle XIX o del franquisme, però en cap cas de l'actualitat en un país suposadament democràtic. 

Fem força per defensar la nostra llengua, tan digna com totes les altres, que els governants actuals volen deixar pel camí de la nostra història. 

Agraint

Uns apunts tacats d'oli et recorden que de vegades, tot i la dificultat, hi ha qui intenta entendre't quan no parles. Però comprén que si no parles, en el significat hi pot haver un gran biaix.

Esperant

De vegades et queda un buit que no pots omplir. Esperes una mirada, un gest, una pregunta que et facen eixir d'eixa espiral que et fa restar callat i observar-ho tot amb els ulls ben oberts, però no arriben. Et pesen les paraules i et costa obrir la boca. Cada mot ix lentament d'entre els llavis, de vegades de manera indesxifrable, delatant una desgana enorme, un desencant. Parles amb la mirada, tot i que no te n'adones. O potser sí que te n'adones i ho fas a propòsit. La ment s'esvaeix de les converses i vola sola, sense trobar el lloc on plantar-se. Va d'un costat a l'altre, i recordes. I t'entra un mal de panxa mentre continues esperant el gest que no arriba. I com que no arriba, t'entestes encara més en fer-lo arribar, però sempre sense paraules.

Hauries d'haver aprés ja que no tots et poden entendre quan parles sense paraules. El llenguatge que hi ha més enllà el comprenen pocs, tal vegada només tu mateix.