Comença un nou cicle

Havia pensat moltes vegades en el dia en què em tornaria la regla. Ja fa mesos que intente estar atenta als senyals que m’envia el cos: un granet per ací, tornen els pèls, la meua vagina emana fluids de nou… Hui, que m’havia vestit amb uns pantalons blancs herència de ma mare -conservats molt bé per ella durant anys-, quan anava en el tramvia direcció a l’escoleta de Joana, he notat que eixos fluids que caien cap a les bragues eren més consistents. Serà la regla, una pregunta fugaç pel meu cervell que ja m’havia fet altres vegades darrerament, justament hui que duc els pantalons blancs, vaja, i no n’he tornat a pensar. Torne a casa, em pose a fer faena: la campanya de Sembra, l’entrevista en vídeo de la setmana que ve, la inscripció a les opos (merda, encara no l’he feta!), un vídeo de la xiqueta al grup de Whatsapp de la família, vaig a per l’estufa, tinc fred. 

M’alce de la cadira i una sensació apegalosa entre les bragues i el pèl púbic em recorda que no puc fer oïdes sordes a la realitat. M’abaixe els pantalons i les bragues i, bingo! Ací està. Roja, d’un roig suau esta vegada, amb algunes taques més fosques. Toca, com a mínim les bragues són de les de cotó del mercadillo. Me la mire, cara a cara. I ara què?

D’un temps ençà el discurs sobre la vida cíclica i el respecte al ritme dels cossos menstruants està molt més present. Jo mateixa en vaig fer un reportatge fa només unes setmanes, que, ara pense, seria allò el reinici de la meua reconciliació amb la menstruació que m’esperava al girar el cantó? Malgrat tot, poca informació he trobat sobre el retorn de la regla després del part. Té este procés un nom propi? Quines implicacions té en el meu cos? 

Fa justament vint-i-quatre mesos que vaig tindre la meua última menstruació. Dos anys de transformacions vitals, físiques, emocionals, composats per un període de gestació de nou mesos, l’explosió de vida que suposa el part, i catorze mesos de criança intensiva. Certament, és ara que comence a sentir-me un poc més Laia i menys mare; enteneu-me: tinc la sensació d’estar eixint de la letargia de maternar, una fase de tancament en una mateixa, d’aprenentatge diari, de dedicació a temps complet que et fa sentir molt realitzada i feliç, però també, i s’ha de dir, anul·la una part de tu. Criar és dur, senyores, deixeu-nos manifestar-ho.

M’he vist la sang a les bragues i el primer que he fet ha sigut enviar-li un missatge a ma mare. M’ha tornat la regla, mama. Diu que vaja amb compte, que ara puc quedar-me embarassada de nou. Haha. Hola, algú pensava parlar-nos de la sexualitat després del part i els primers anys de criança? Menuda risa. Després he avisat a Jaume, clar. I a les amigues clau. M’he tancat en el lavabo, he engegat l’estufeta i, veges tu, abans de canviar-me les bragues, m’he posat a depilar-me les celles i el bigot. Cal deixar clar que és un hàbit que pràcticament havia abandonat des de l’embaràs. Al principi no m’eixien pèls, i quan van tornar no em molestava vore’ls al seu lloc. Perquè sí, eixe és el seu lloc. M’he posat nerviosa: i ara quèeeee? He obert els calaixos, on vaig guardar la copa, les compreses, tampons ja ni de conya, no? No, copa i compreses de tela, va, que em vaig prometre que a partir d’ara anava a fer-ho bé. Allí està, dins una caixeta boniqueta feta a mà que em va regalar Anna ja fa anys. “Perquè després de la tempesta sempre ve la calma. Per les utopies, seguirem lluitant!”. Que bonic, joder! I quanta raó, ací seguim. Però de moment m’acomode la compresa de tela que em vaig comprar per al període postpart, no sé si m’atrevisc encara amb la copa. He tingut contractures vaginals després de parir i encara no estic ben recuperada. Sí, d’això tampoc se’n parla, però fa mal. I la fisio te la pagues tu, per cert. 

M’adrece a la prestatgeria a buscar els tresors menstruals literaris: Viaje al ciclo menstrual. Per allà per aquell temps que Anna em regalava la copa, vaig comprar este llibre. Vull rellegir-lo, refer-lo, vull conéixer-me millor i poder viure bé la meua menstruació. Poder respectar el cicle del meu cos. La regla mola si sabes cómo funciona, el fullege mentre trobe l’altre, amagat entre totes les novel·les que he llegit els últims anys. Els dos són d’Anna Salvia i hui van a acompanyar-me. Però a vore, aleshores quan em venia la regla era quan em posava creativa, quan m’havia de quedar sola a casa amb el gat -que no tinc-, o quan tenia més ganes de sexe? No ho sé, a la nit llegiré els llibres. En unes hores vindrà Joana i serà difícil respectar el ritme del cos, que pel que veig mentre fullege, el que necessita ara -i certament és el que em demana- és parar. 

Benvinguda de nou, menstruació. No vaig a fer-te una festa, has vingut un dia gris, fa fred, estic malalta de les angines i prenent antibiòtic. No podies haver triat millor moment, demanant-me a crits: reclusió, reclusió, reclusió!! Esta vegada sí, em propose cuidar-me, conéixer-me, dedicar-me més temps. Aparque tota la feina pendent i em pose a escriure.  Este és el meu homenatge. Comença un nou cicle. 

Corrandes de lluna - Marala Trio

Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.

Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.

 

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més. 

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré

No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més. 

Els llibres de València, 42

Són quasi les dotze de la nit però m'he decidit, per fi, a ordenar i indexar els llibres de casa, començant pels de la meua habitació. La llarga nit de Santa Cecília m'ha transtocat els horaris, i ara no tinc son ni res a fer, així que és un bon moment. M'ho va proposar Irene fa uns mesos, quan li vaig dir que m'avorria a casa, però fins ara no m'hi havia posat. Les nits d'hivern, però, comencen a fer-se massa llargues, i cal ocupar el temps.

La primera sensació és de melangia i de records que m'aclapen. Collons si m'he llegit llibres ja! En les prestatgeries de la meua habitació guarde els llibres de quan anava al col·le i a l'institut, i d'altres que m'he llegit més recentment. Ocupen un terç de la primera els llibres de Bromera i de Columna que em vaig llegir en l'adolescència: Dora diu que no, Els silencis de Marc, Tot l'estiu per davant, El diari vermell de la Carlota, Mor una vida, es trenca un amor... Amb les històries, em venen també al cap els profes de valencià de l'ESO. Berto, Rosa, Pep...tot semblen fets d'una pasta semblant. No sé què dimonis passa en les aules de Filologia Catalana, però ara que conec a uns quants alumnes puc assegurar que tots tenen un tocat.

També n'hi ha d'altres clàssics espanyols, com ara El Lazarillo de Tormes o El Quijote, els dos en versions adaptades. I damunt d'estos, situats en horitzontal perquè ja no caben d'altra manera, hi ha algunes de les últimes asquisicions: Palestinos, el llibre del Bloc d'Estudiants Agermanats i el d'Ignacio Ramonet que em va deixar Mónica ja fa temps i encara no m'he llegit. Eixe que si no li torne m'esbronca, i quan li'l vull tornar m'esbronca també per tornar-li'l sense llegir-me'l. Així que el pose a la tauleta de nit: ets l'escollit, seràs el següent. Murakami, la trilogia de Valor, els quatre primers de Harry Potter, Saramago, Miguel Hernández, Estellés...

En l'índex que vaig fent, amb el que marque amb diferents colors les diferents temàtiques, ja n'he anotat més de 30 i no porte ni la meitat de la primera prestatgeria. Déu n'hi do si n'hi ha de llibres ací! Necessitaré moltes hores, cosa que ara tinc de sobra, així que a veure si poc a poc puc ordenar la biblioteca del carrer València, 42, de Sella. 

Mentre ordene -i m'embobe constantment- de fons sona l'últim capítol de Joc i Partida, el programa sobre la pilota valenciana de Cabiló Ràdio. La veu d'uns dels locutors delata com de llarga fou la nit de la festa de la banda de Sella. Fa tot just un any que començaven les emissions d'aquest projecte, en un diumenge de ressaca en el que alguns havien dormit poc i altres gens. El resultat deixava molt que desitjar, però nosaltres n'estàvem ben orgullosos i continuem estant-ho dotze mesos després. Tant de bo algun dia em trobe ordenant programes de ràdio, i n'hi haja tants que tampoc sapia per on començar. 

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré

Que fulles verdes tornen a brotar

Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 

Entre llibres VIII: "Orient, Occident. Dues històries d'amor", de Maria de la Pau Janer

Maria de la Pau Janer va escriure Orient, Occident. Dues històries d’amor quan es complien deu anys de la seua estrena com a escriptora. Era l’any 98 quan es publicava aquesta novel·la de l’autora mallorquina que, tot deixant a banda les nostres divergències ideològiques, sempre m’ha ofrenat bons moments de lectura, especialment a l’estiu. Perquè les històries de Janer són d’aquelles que a mi m’agrada etiquetar com estiuenques, sempre amb un peu dins les seues illes i de fàcil lectura. Agradables, tot i que no sempre amb final feliç. D’eixes que no et fan pensar excessivament però tampoc t’avorreixen.

Orient, Occident. Dues històries d’amor ha estat l’última tria que he fet d’aquesta escriptora, que m’ha ocupat bona part de l’estiu pel poc temps que darrerament li dedique a la lectura. Com bé diu el títol, es tracta de dos romanços situats l’un a Barcelona i l’altre a Palestina. Dues històries diferents protagonitzades per personatges diferents, però plagades d’uns paral·lelismes sorprenents i molt ben treballats. En Carles, un escriptor mallorquí que viu a Barna i s’enamora de na Lara, l’amor de sa vida. N’Aixa, una palestina de Jerusalem a qui li canvia la vida en conéixer en Tarik, activista per la causa palestina que viu a la ciutat veïna de Betlem. No obstant, el curs de la vida d’aquests quatre personatges es truncarà conforme avancen les pàgines del llibre, tot portant-nos a un final inesperat en el qual s’entrecreuen ambdues històries. Si haguera de posar especial èmfasi en alguna cosa d’aquest llibre, ho faria en com d’aconseguits estan els paral·lelismes entre les dues històries i també en el final, sens dubte sorprenent, si bé no massa feliç. Aquesta novel·la té uns aires a la que Janer va escriure uns anys després i amb la qual va guanyar el Premi Planeta 2005, i que a mi em va tindre capficada fa dos estius: Passions Romanes. Es tracta una vegada més de l'amor difícil, truncat i amb olor a mort. Perquè com diu la cançó, "ses coses no són fàcils per ningú". No contaré més per no desvelar la història als lectors d’aquest blog ni a ma mare, que ha decidit començar a llegir el llibre ara mateix.

Aquest escrit és també un intent de reprendre les ressenyes que vaig anar escrivint durant molt de temps en els meus blogs i que havia abandonat des de feia cosa d’un any. 

Oxitocina gratuïta

Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

L'espai i el temps dels llibres

Els llibres també marquen un temps i un espai, un instant de la nostra vida. O no recordeu on vau llegir alguns llibres, o fins i tot llibres que vos recorden al lloc on el llegíeu? A mi em passa que recorde especialment aquelles lectures que faig fora de casa, en viatges o etapes a l'estranger. No em passava tant quan era menuda, ja que ara mateix no podria dir més de tres títols dels llibres que vaig llegir a l'escola, i encara menys dels seus autors. Però en els darrers anys me n'he adonat que cada llibre té el seu temps i el seu espai. 

Un dels records més especials que tinc és de quan me'n vaig anar a Irlanda un mes per a estudiar anglés, ara fa quatre estius. Ja portava algun llibre en dansa quan me'n vaig anar, però mon pare m'havia posat a la maleta Demian, de Hermann Hesse. Aquells dies de cel gris i pluges constants, de finestres sense persianes i camps verds i plans, de tristors i malenconies d'adolescents, van estar molt marcats per la que va ser la meua primera lectura de Hesse, seguides d'altres com Siddharta. Em recorde en aquella habitació tota de color de rosa i de princeses que m'havien preparat, que no em pegava ni en cola i no m'agradava gens, tirada al terra llegint el llibre, que també havia marcat una etapa per a mon pare. Un gest que li agraïré eternament, el d'haver-me prestat Demian: la estància al cèntric poble d'Athlone no hauria sigut igual sense ell.

També recorde amb molta claredat els llibres que m'he llegit enguany a Lisboa. No sé si es tracta de proximitat en el temps, però vull pensar que és més bé el paper que han tingut les lectures durant cinc mesos fora. Tantes hores d'autobús i metro amunt i avall no haurien sigut igual sense l'ajuda de Juan José Millàs (Hombrecillos), Manuel Rivas (Todo es silencio),  Francesc Bayarri (Crim a Sarajevo) o aquell sobre el conflicte palestí que em va deixar Marc, del qual ara no recorde ni el títol ni l'autor. Els llibres, fora de casa, sempre m'han servit com una espècie de refugi, un no vull pensar en res més i llig, i supose que és per això que quan viatge devore els llibres. 

Però no només els viatges fixen el temps i l'espai dels llibres, sinó també els estius queden marcats per ells. És en estes dates quan trie les lectures més llargues, perquè és quan dispose de més temps. Anar a la Font Major amb un llibre i llegir després del bany és molt plaenter. Dels darrers estius de ma vida recorde haver llegit, en anys diferents, els dos primers llibres de la Trilogia de Cassana, del mestre Enric Valor, recomanats pel meu amic Agostí: Sense la terra promesa i Temps de batuda. Una trilogia llarga però molt entretinguda i recomanable, de la qual Agostí em diria que encara tinc pendent la tercera part (l'estiu que ve). De l'estiu passat tinc el record d'engolir un llibre que d'alguna manera estava fora del seu temps i espai: Tòquio Blues, de Haruki Murakami, me'l va deixar Josep perquè me'l llegira a Lisboa, però no em vaig poder resistir i el vaig acabar abans d'anar-me'n. 

Com no podia ser d'altra manera, també aquest estiu ha tingut el seu llibre. De nou Haruki Murakami, però ara amb una història molt diferent: 1Q84. Dins del seu estil de les coses estranyes que, sense saber massa bé per què, enganxen al lector, es tracta també d'una trilogia de la qual fins ara només he llegit la primera part. I com que necessite descansar un poc del japonés abans de seguir amb la segona, ahir vaig revisar les estanteries de casa, que estan plenes de llibres. La veritat és que dels pares hi ha llibres molt interessant i diversos: des de Nosaltres, els valencians, fins a manuals de meditació o les lectures més clàssiques de la història. Jo buscava, però, un llibre curt i, com em va dir ma mare fa poc, "bonico de llegir". Entre uns i altres va aparéixer Laia, de Salvador Espriu, una novel·la de 115 pàgines que es desenvolupa en un poble mariner. Laia, a més, forma part dels meus orígens: en la part paterna, el meu nom el dec a aquest llibre. 

Hui he començat a llegir les aventures d'esta jove marinera que, pel que sembla, és molt diferent de mi, però per qui sent molt de respecte pel simple fet d'haver-me atorgat el nom. Malgrat les coincidències, Laia està per a mi en un temps i un espai molt distint al que envoltaren mon pare quan va llegir esta història d'Espriu. És a dir, que el temps i l'espai són molt personals, potser massa.

Entre llibres VII: "Cita a Sarajevo", de Fracesc Bayarri

L'any 1969 Vjekoslav Luburic és assassinat al poble de Carcaixent. El general croat, que per aquella altura ja feia uns anys que havia arribat a aquest poble de La Ribera Alta buscant refugi sota el franquisme, és mort a sa casa el mateix dia que Ilija Stanic, un iugoslau instaurat allà un temps enrere i amb qui Luburic mantenia una amistat molt propera, desapareix per sempre més del mapa. A partir d'aquest crim, del qual l'únic possible culpable en resulta Stanic, la policia, els serveis d'espionatge i la Interpol es dediquen a buscar-lo durant anys, sense cap mena d'èxit. Tot i això, Ilija Stanic, a qui la premsa franquista espanyola titlla d' "espia comunista enviat per la Iguoslàvia comunista de Tito" és designat com l'autor del crim. De l'assassinat no és dubta en cap moment que és de caire polític: Maks Luburic, com era conegut el general croat, havia estat al comandant d'un dels camps d'estermini a l'estat croata pronazi i havia portat a terme pràctiques molt bèsties amb els reclusos. Tant que alguns el calificaven de "sàdic extrem" i "malalt mental".   

Aquest és el punt de partida del darrer llibre que he llegit, Cita a Sarajevo, del periodista valencià Francesc Bayarri. L'autor, tres dècades després del curiós crim de Carcaixent, es proposa descobrir la vertadera història i s'embarca cap a Sarajevo per encontrar aquell que tothom va assenyalar com el culpable del crim. El llibre és, així, el resultat d'un gran treball periodístic d'investigació que es tradueix en una història captivadora i de gran interés públic i històric. Bayarri, que arriba a la capital del complex estat de Bòsnia i Hercegovina a l'estiu del 2003, troba Ilija Stanic i aconsegueix una entrevista amb ell. Amb l'Ilija Stanic que ni la policia, ni els serveis d'espionatge ni la Interpol havien sigut capaços de trobar. El pressumpte autor del crim, que ja ha prescrit, li confessa que ha tingut moltes altres ocasions de contar la veritat però que aquell és el moment adequat, amb un periodista de la terra on va ocórrer tot allò, que és la que realment ha de conéixer què va passar. El "revolucionari croat" -així és com ell s'autodenomina- li relata la història amb pèls i senyals, primer a Sarajevo i un temps més tard a València. Trenta-quatre anys després de la mort de Luburic, qui encara hui en dia té una estàtua al cementiri de Carcaixent, un periodista valencià aconsegueix saber la veritat. O no. 

Crim a Sarajevo és un llibre que m'ha fet capficar-me des del principi. El periodista ens fa entrar en la història com si fórem nosaltres mateixos els que hi som a aquell Sarajevo encara devastat per la guerra, descrit al més mínim detall, i ens fa estar en un ai en tot moment. Ens sorprén també, ja que sempre tendim a pensar que les històries de pel·lícula només passen lluny de nosaltres. Llegint Bayarri, un home a qui no conec personalment però a qui he vist vàries vegades i em resulta proper, pel fet de ser valencià, periodista, treballar a la UV i haver llegit algun altre llibre d'ell, m'és encara més fàcil posar-me en la seua pell i imaginar-me'l a un país desconegut, una llengua desconeguda i diverses cultures desconegudes, en busca d'un autèntic desconegut que li fera de protagonista. Allò que sembla utòpic es fa real, i Bayarri aconsegueix el que busca. Al final del llibre, però, l'autor farà una reflexió sobre si ha aconseguit realment el que volia i si certament ha descobert la veritat de la història del crim de Carcaixent. No obstant, siga com siga -segurament mai no ho sabrem- d'aquell gran treball d'investigació en queda aquest gran assaig periodístic. 

El llibre me'l vaig comprar perquè ens l'havien recomanat vàries vegades a la Universitat, alguns professors com Francesc A. Martínez. La veritat és que la recomanació era encertada: a banda de que és agradable de llegir, és interessant per a motivar els futurs periodistes, per mostrar-nos un bon treball d'investigació i per fer-nos vore que també nosaltres podem fer grans descobriments. I ja que això va de la Universitat, aprofite per dir que he publicat una ressenya del llibre "Viure sense el meu fill", de Josep Gironés, en l'últim número de la revista Caràcters de la UV, una revista de llibres.

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 

Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

 

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.

Entre llibre VI: "Lo que sé de los hombrecillos", de Juan José Millás, i "Nosaltres, exvalencians", coordinat per Toni Mollà

Lisboa olora a suavizant de roba

Les hores que passe al transport públic ací em fan devorar llibres a una velocitat considerable. Lisboa, que és una ciutat que encara manté l'olor del suavizant als carrers, perquè la gent estén la roba cap a fora de casa; Lisboa, deia, és una ciutat costeruda i relativament gran, per tant el metro i els autobusos fan un bon paper. Per anar a la uni, ara, tarde quaranta minuts entre bus, metro i caminar. Els llibres em fan una gran companyia.

Vaig acabar ja fa temps Lo que sé de los hombrecillos, de Juan José Millás. M'havia arribat també amb aquella oferta del Círculo de Lectores, de tres llibres per sis euros. Me l'imaginava d'una altra manera, només coneixia a Millás en la seua versió de columnista, i creia que el llibre seria un recull  d'aquests. Però no, és un llibre de ficció, no massa gros, amb una portada de color taronja cridaner (en l'edició del Círculo) amb mini-homenets rondant entre les lletres del títol. És una novel·la que ens deixa vore el món des de dues perspectives diferents: la d'un home real, periodista, professor d'universitat i amb una vida ben formada i tranquil·la -home que podria ser el propi Millás-, i la d'un homenet fet amb la mateixa sang que el gran però que viu en una altra dimensió. Que pot fer complir tots els seus desitjos i només viu per a gaudir del sexe, drogues diverses i altres plaers, com ara matar. La connexió entre aquests dos personatges farà que la vida del real es transtoque durant un temps, modificant la tranquil·litat que regnava en sa casa. 

No m'ha impressionat, però és entretingut. La veritat és que Juan José Millás m'agrada més en la seua versió de columnista, la que ja coneixia de feia temps, però tampoc puc jutjar-lo per un llibre. Si més no, és un llibre per fer-nos reflexionar sobre el perill de voler aconseguir tot allò que desitgem. Una divertida història de ficció que ens fa riure sovint.

En acabar la novel·la de Millás, vaig començar Nosaltres, exvalencians. M'havia arribat de la mà de Marc, que abans de vindre-me'n cap ací em va carregar amb llibres d'un cert talant nacionalista, crec jo que amb la intenció que no em desapegara de la terreta. També m'havia deixat Nosaltres, els valencians, l'alabada obra de Joan Fuster, que he de confessar que vaig començar quan encara estava a Sella i no vaig poder acabar. És molt densa, aniré llegint-la poc a poc. 

Nosaltres, exvalencians, coordinada pel periodista Toni Mollà, qui ha sigut el meu professor, porta per subtítol "Catalunya vista des de baix", i a la portada es poden vore els sis autors de l'obra (Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel Jardí), tots valencians de socarrel, contemplant des dels peus a una espècia de Marylin Monroe amb la falda a l'aire, cosa que li deixa a la vista unes bragues amb la quatribarrada. Doncs bé, els autors, que diuen que es consideren exvalencians perquè estan farts de ser encaixats, de bon grat o per força, amb els estereotips que s'alimenten dels valencians, fan diverses anàlisis de situacions distintes del País Valencià. Un capítol per autor, parlen de les relacions de l'anomenat Sud amb Catalunya, parlen dels escàndols i plats bruts del tant estimat dins del rollet nacionalista Eliseu Climent, de com va ser la Transició, de la formació del PSPV i les relacions d'aquests amb el PSOE, així com moltes aportacions sobre la identitat dels valencians. 

Sense qüestionar l'obra de Fuster ni tan sols fer-ne un anàlisi d'aquesta, els autors sí que la prenen com a base per a alguns dels seus arguments. I és que tots ells formen part d'aquella generació de valencians que es van formar sota el fenòmen del fusterianisme, d'aquells que per primera vegada després d'un franquisme cruent es preguntaven qui eren i d'on venien. L'obra és, sens dubte, un interessant anàlisi i coneixement de sis visions diferents -i no tan diferents- de la identitat dels valencians i alguns dels problemes que ens envolten (es va escriure a l'any 2005, i els problemes són si fa o no fa els mateixos que en l'actualitat). La recomane a tots aquells valencians amb cert interés per aquest tema. A més, està escrita amb l'humor que ens caracteritza, sobretot el capítol de Piera, per tant es fa amè llegir-la. Deixe ací un fragment de la contraportada. 

Reneguem de l'ampli espectre de tòpics compresos entre el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada -malgrat els esforços d'autors de molta anomenada-, i el tortuós imaginari del català exiliat que sospira pel retorn a la pàtria "nord enllà". 

No ens reconeixem en cap de les caricatures nacionals que s'han imposat com a models durant els últims trenta anys. Renuncien doncs a la nostra condició de valencians i declarem inaugurada la pàtria del exvalencians, oberta de bat a bat a tots aquells que se senten damnificats pel penós procés polític, cultura i social que s'esdevé des de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Volem recuperar l'arquetip original i començar de nou. I si no pot ser, organitzar un èxode urgent i necessari "nord enllà", és a dir, cap a Suècia.

Entre llibres IV i V: "Todo es silencio", de Manuel Rivas, i "Palestina. Ocupación y resistencia", de Salah Jamal

Manuel Rivas

Amb l'habitual costum de llegir sempre que viatge, just quan me'n venia cap a Lisboa vaig començar el llibre Todo es silencio, de Manuel Rivas. Aquest llibre va arribar a mi a través d'una oferta del Círculo de Lectores (molt interessant, 3 llibres per 6 euros), sense saber-ne massa de què anava ni tampoc del seu autor. A Rivas el coneixia pel seus articles a El País, tot i que ara també sé que és l'autor d'obres tan interessants com per exemple La lengua de las mariposas ("A lingua das bolboretas" en gallec, llengua en la qual està escrita originalment). Però la veritat és que més enllà de la meua ignorància respecte a l'autor, Manuel Rivas és un dels més importants escriptors en llengua gallega en l'actualitat. No hauria sigut mala idea intentar llegir l'obra en galeg, ara que estic a Lisboa, però ho vaig pensar tard.

Todo es silencio ("Todo é silencio") és una novel·la situada en la ciutat imaginària de Noitía, a la costa atlàntica, i que transcorre des dels inicis la dictadura franquista fins fa un parell de dècades, aproximadamanet. Al petit poble, són les ones les que marquen el ritme de la vida, ja que la majoria dels seus ciutadans hi treballen a la mar. Però no sempre com a mariners: la història que pausadament ens narra Rivas tracta el tema del contrabandisme a través de les aigües, un fet conegut i molt present en les costes de les terres galegues. 

A Noitía, hi ha un dit que tothom coneix, i del qual en fa especial gala un dels protagonistes, el gran Mariscal: "Os habent, et non loquentur. Oculos habent, et non videbunt. Aures habent, et non audient. Manus habent, et non palpabunt". És a dir: Tenen boca i no parlen. Tenen ulls i no veuen. Tenen oïts i no escolten. Tenen mans i no palpen. Quan al parlar et jugues la vida, tot és silenci. D'aquest gran dit, que ens porta al títol de la història, naixen els principals fets de la novel·la que transcorreran a través de tres joves protagonistes, que també es faran grans i comprendran el que els explicava Mariscal a la sorra de la platja quan encara eren massa menuts per a comprendre els jocs de la costa galega.

La història m'ha agradat molt. Contada de manera pausada i tranquil·la, sempre marcada pel ritme de les ones, ens fa transportar-nos a les costes atlàntiques, a les terres de boira i pluja, als pobles costers de la Galícia d'unes dècades enrere. Transmet una pau gran, tot i que la història té un cert toc policíac i de novel·la negra que ens fa capficar-nos i estar pendents de què passarà després. És cert també que hi ha alguns moments en què l'excessiva intriga que l'autor li vol donar a l'obra fa difícil la comprensió dels fets, però al final s'acaba intuint tot. 

En acabar la novel·la de Rivas, fa uns dies, vaig encetar el petit llibre Palestina. Ocupación y Resistencia, de Salah Jamal. Com bé explica l'autor a la contraportada, aquest és un llibre que tracta d'esclarir i explicar els principals esdeveniments que han portat Palestina a la situació actual. Dia rere dia apareixen notícies als mitjans de comunicació que en parlen del tema, i moltes vegades, aquells que no fa tant que hem vingut al món, no sabem massa bé com va començar tot i en què es basen els problemes actuals. Salah Jamal, barcelonés d'origen palestí que és professor de Diversitat Cultural, explica de manera molt clara, senzilla i esquemàtica quines foren les raons que portaren al conflicte Israel-Palestina, així com tot allò que l'ha envoltat des que es va iniciar, en realitat ja fa més d'un segle. 

Jo no en sabia massa del tema i la veritat és que m'ha agradat molt. No és cap novel·la, no és un llibre per gaudir, però serveix per a fer un cop d'ull als problemes d'aquestes terres de l'Orient i per posar cadascú al lloc que li correspon. Per fer una reflexió sobre el paper d'algunes de les organitzacions internacionals i sobre la impunitat que tenen alguns països per a fer el que els done la gana, tot salvant les normes universals i morals. Per a aquells que volgueu tindre una idea general i clara sobre el conflicte, és molt recomanable i molt fàcil de llegir. 

Entre llibres III: Tòquio Blues, Haruki Murakami

"Notava la rodonesa dels seus pits contra el meu pit. Llavors li vaig començar a resseguir el cos per sobre la bata una vegada i una altra. Vaig anar passant el palmell de l'espatlla a l'esquena, i de l'esquena als malucs, mentre m'aprenia de memòria els perfils i la suavitat del seu cos". 

Amb Haruki Murakami és difícil no deixar volar la imaginació. Les descripcions com aquesta ens detallen perfectament escenes que, sense voler, es dibuixen a la nostra ment. Plagada d'aquestes escenes, de vegades tan quotidianes, està la novel·la d'ell que he llegit recentment, Tòquio Blues. Una història llegida a deshora: en primer lloc perquè ja fa temps que és una gran novel·la i no en sabia de la seua existència; en segon lloc perquè me la van deixar amb la condició que me la llegira a Lisboa. Però el bon sabor de boca que em va deixar Kafka a la platja, del mateix autor, m'ha impedit l'espera.

Si Kafka a la platja em va sorprendre, Tòquio Blues m'ha encisat. A partir del testimoni d'un japonés adult, es fa un recorregut pels seus anys d'estudiant a Tòquio, on descobreix que cada persona és un món i on aconsegueix evadir-se dels pocs tòpics que hi tenia a la ment.  Ens pinta el Tòquio de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en què hi hagué moltes revoltes estudiantils i alguns canvis, encara que tot això queda fora de la vida del protagonista, qui rarament participa de les actuacions de la resta de la societat. Des de l'amistat més profunda fins el sexe més personalitzat i diferent, Toru Watanabe és un jove que ens obre la seua ment melancòlica i solitària. Una ment que s'ha quedat estancada des de la mort del seu millor i únic amic i que només obrirà a poques persones més. 

Quan llegim la coberta del llibre, el segon paràgraf s'enceta amb les següents paraules: "Tendra, escrita en un to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil[...]". I la veritat és que és una descripció més que adient: la novel·la és tendra, és melancòlica i és, sobretot, molt sensual. Recorre no només la ment del Watanabe, sinó també la de la Midori, una japonesa molt viva i molt cosmopolita, i la de la Naoko, una noia amb problemes psicològics a qui li encanta la música, en concret la cançó Norwegian Wood del Beatles, subtítol que l'autor li posa al llibre per la seua importància en la història. 

La veritat és que cada vegada em sorprén (i també corprén) més aquest Murakami. No deixaria de llegir-lo mai. M'ha fet escoltar moltes cançons (en nomena moltes a les seues novel·les), així com buscar algunes paraules per acabar d'entendre els petits matissos de les seues descripcions (mai no m'havia plantejat la diferència entre espatlla i esquena, per exemple). Aquesta novel·la m'ha transmés un pau que crec que ha reforçat la meua pròpia pau, si més no mentre la llegia a la Font Major o a la platja, tranquil·lament.

La pel·lícula basada en la novel·la s'estrenarà a l'estat espanyol a l'abril de 2012. Anirem a vore-la, però a aquells que no l'heu llegida vos recomane fer-ho abans d'anar-hi. És quasi una obligació.