Comença un nou cicle

Havia pensat moltes vegades en el dia en què em tornaria la regla. Ja fa mesos que intente estar atenta als senyals que m’envia el cos: un granet per ací, tornen els pèls, la meua vagina emana fluids de nou… Hui, que m’havia vestit amb uns pantalons blancs herència de ma mare -conservats molt bé per ella durant anys-, quan anava en el tramvia direcció a l’escoleta de Joana, he notat que eixos fluids que caien cap a les bragues eren més consistents. Serà la regla, una pregunta fugaç pel meu cervell que ja m’havia fet altres vegades darrerament, justament hui que duc els pantalons blancs, vaja, i no n’he tornat a pensar. Torne a casa, em pose a fer faena: la campanya de Sembra, l’entrevista en vídeo de la setmana que ve, la inscripció a les opos (merda, encara no l’he feta!), un vídeo de la xiqueta al grup de Whatsapp de la família, vaig a per l’estufa, tinc fred. 

M’alce de la cadira i una sensació apegalosa entre les bragues i el pèl púbic em recorda que no puc fer oïdes sordes a la realitat. M’abaixe els pantalons i les bragues i, bingo! Ací està. Roja, d’un roig suau esta vegada, amb algunes taques més fosques. Toca, com a mínim les bragues són de les de cotó del mercadillo. Me la mire, cara a cara. I ara què?

D’un temps ençà el discurs sobre la vida cíclica i el respecte al ritme dels cossos menstruants està molt més present. Jo mateixa en vaig fer un reportatge fa només unes setmanes, que, ara pense, seria allò el reinici de la meua reconciliació amb la menstruació que m’esperava al girar el cantó? Malgrat tot, poca informació he trobat sobre el retorn de la regla després del part. Té este procés un nom propi? Quines implicacions té en el meu cos? 

Fa justament vint-i-quatre mesos que vaig tindre la meua última menstruació. Dos anys de transformacions vitals, físiques, emocionals, composats per un període de gestació de nou mesos, l’explosió de vida que suposa el part, i catorze mesos de criança intensiva. Certament, és ara que comence a sentir-me un poc més Laia i menys mare; enteneu-me: tinc la sensació d’estar eixint de la letargia de maternar, una fase de tancament en una mateixa, d’aprenentatge diari, de dedicació a temps complet que et fa sentir molt realitzada i feliç, però també, i s’ha de dir, anul·la una part de tu. Criar és dur, senyores, deixeu-nos manifestar-ho.

M’he vist la sang a les bragues i el primer que he fet ha sigut enviar-li un missatge a ma mare. M’ha tornat la regla, mama. Diu que vaja amb compte, que ara puc quedar-me embarassada de nou. Haha. Hola, algú pensava parlar-nos de la sexualitat després del part i els primers anys de criança? Menuda risa. Després he avisat a Jaume, clar. I a les amigues clau. M’he tancat en el lavabo, he engegat l’estufeta i, veges tu, abans de canviar-me les bragues, m’he posat a depilar-me les celles i el bigot. Cal deixar clar que és un hàbit que pràcticament havia abandonat des de l’embaràs. Al principi no m’eixien pèls, i quan van tornar no em molestava vore’ls al seu lloc. Perquè sí, eixe és el seu lloc. M’he posat nerviosa: i ara quèeeee? He obert els calaixos, on vaig guardar la copa, les compreses, tampons ja ni de conya, no? No, copa i compreses de tela, va, que em vaig prometre que a partir d’ara anava a fer-ho bé. Allí està, dins una caixeta boniqueta feta a mà que em va regalar Anna ja fa anys. “Perquè després de la tempesta sempre ve la calma. Per les utopies, seguirem lluitant!”. Que bonic, joder! I quanta raó, ací seguim. Però de moment m’acomode la compresa de tela que em vaig comprar per al període postpart, no sé si m’atrevisc encara amb la copa. He tingut contractures vaginals després de parir i encara no estic ben recuperada. Sí, d’això tampoc se’n parla, però fa mal. I la fisio te la pagues tu, per cert. 

M’adrece a la prestatgeria a buscar els tresors menstruals literaris: Viaje al ciclo menstrual. Per allà per aquell temps que Anna em regalava la copa, vaig comprar este llibre. Vull rellegir-lo, refer-lo, vull conéixer-me millor i poder viure bé la meua menstruació. Poder respectar el cicle del meu cos. La regla mola si sabes cómo funciona, el fullege mentre trobe l’altre, amagat entre totes les novel·les que he llegit els últims anys. Els dos són d’Anna Salvia i hui van a acompanyar-me. Però a vore, aleshores quan em venia la regla era quan em posava creativa, quan m’havia de quedar sola a casa amb el gat -que no tinc-, o quan tenia més ganes de sexe? No ho sé, a la nit llegiré els llibres. En unes hores vindrà Joana i serà difícil respectar el ritme del cos, que pel que veig mentre fullege, el que necessita ara -i certament és el que em demana- és parar. 

Benvinguda de nou, menstruació. No vaig a fer-te una festa, has vingut un dia gris, fa fred, estic malalta de les angines i prenent antibiòtic. No podies haver triat millor moment, demanant-me a crits: reclusió, reclusió, reclusió!! Esta vegada sí, em propose cuidar-me, conéixer-me, dedicar-me més temps. Aparque tota la feina pendent i em pose a escriure.  Este és el meu homenatge. Comença un nou cicle. 

Corrandes de lluna - Marala Trio

Cau la vida a l'horta

Jaume m’ha despertat hui a les 8 del matí. “Vida, estan les màquines ara mateix al Forn de Barraca”. He obert els ulls de colp. Cada vegada es fa més difícil despertar ràpidament amb esta panxa i tot el pes de la xiqueta dins de mi. “Han desallotjat la gent i hi ha una persona detinguda”. Merda. He estirat la mà i he agafat el mòbil. Twitter. @BarracaForn, @RaquelAndres, #FornDeBarraca, el grup de Telegram de la Directa. Imatges de les màquines entrant encara de nit als terrenys que s’han convertit ja en un símbol de la resistència contra la destrucció de l’horta. Més d’una setmana de mobilització ciutadana per evitar l’enderrocament d’una de tantes alqueries que l’ampliació de la V-21 s’emportarà per davant. 

No tinc esma d’alçar-me del llit, encara menys ara amb les angines que he agafat. “Ho estan fent per la tele!”. Em pesen les parpelles, però vaig corrent al menjador. Es veuen dues persones damunt la teulada i una encadenada a un dels balcons. “Centenars d’efectius de la Guàrdia Civil”, diu la periodista, i poc després arriba un helicòpter. Tot molt proporcionat i molt adient precisament hui que, arreu del món, se celebra una vaga pel clima i s’ha decretat l’emergència climàtica. Les Corts Valencianes ho han fet, presidides per Ximo Puig. Però als seus germans a Madrid, el valencià Ábalos i l’equip de Pedro Sánchez, tant els fa. Es carreguen l’horta com si res no tinguera a vore una cosa amb l’altra. Què faran quan s'hagen de pagar les conseqüències? Acudir a fer-se fotos com amb les recents inundacions al sud del País Valencià?

En algun moment d’esta setmana de lluita, en què he estat a casa arrapant-me per no poder participar activament en la resistència -em queden dos setmanes per eixir de comptes-, Jaume i jo hem somniat: t’imagines que la nostra filla arriba a conéixer el Forn de Barraca? Hauria sigut bonic, simbòlic, però per a desgràcia nostra i, especialment, seua, la nostra filla naixerà en una època -una altra- en què l’horta passarà a ser un element de conflicte i cada vegada un medi més escàs al nostre voltant. L’ampliació de la V-21, el PAI d’Alboraia, el de Benimaclet…tot això en un radi de 5km de casa nostra. Com serà tot eixe món quan Joana es faça gran? Haurem d'explicar-li que només uns dies abans de vindre al món va caure el Forn de Barraca i totes les implicacions que això té. Amb ella haurem de viure moltes lluites pel territori i formar part de la resistència. 

Una periodista diu a la tertúlia d’À Punt. “Per desgràcia, d’ací a un any ja ningú se’n recordarà d’això i passarem pels carrils ampliats de la V-21 com si res”. Minuts després les màquines comencen la seua faena. Cauen les parets, cauen les paraules i cau la vida. La nostra tasca serà fer que no s’oblide, transmetre la memòria, explicar-ho a la generació de la nostra filla perquè puguen entendre el món al qual venen a viure, perquè mai no caiga en la desmemòria tota la barbàrie passada i present que impossibilitarà la vida en un futur. Tinc ràbia, impotència, ganes de plorar, encara més quan pense en la meua filla que remena fort dins la meua panxa, com si poguera intuir que alguna cosa no va bé.

#HortaÉsVida 

#HortaÉsFutur

Precàries

Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

La generació dels precaris

Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres. 

Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure. 

Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.

Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats. 

Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.

Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.

Loco, que el tiempo es muy poco

Des del llit, hui l'habitació sembla diferent. La taula més ordenada, o tal vegada només més buida. Les estanteries amb alguns forats pels llibres que m'emporte, el cofre sense massa "ato" damunt, i la tauleta de nit que fa honor a aquella dita popular i festera de "fora bragues i sostens". El terra està més ple que de normal: maletes i caixes, una vegada més, ocupen des del llit fins el balcó -el meu balcó, al qual per cert ja he canviat les cortines-. No tinc massa clar si cabrà tot al cotxe, però haurem de fer lloc. Marxe una vegada més, i hi ha moltes coses que sempre venen amb mi: tota la roba d'abric, el disc de Komfusió i altres acompanyants, llibretes i carpetes que espere siguen útils, el material d'escalada i algun que altre llibre, tot i saber que allà n'adquiriré de nous. A l'observació tranquil·la de l'habitació l'acompanya una música de fons: Loco, de Calamaro, senzilla però clara.

Toca marxar un cop més, esta vegada amb un peu ací i l'altre allà i amb la incertesa de saber si és el més adient. No obstant, els que em coneixeu sabeu que mai m'ha anat allò de que una està millor tranquil·la a casa. Així que com qui no arrisca no guanya, allà anem, a intentar guanyar experiències, coneixements nous i -per intentar-ho que no siga- algun treballet que ens permeta sobreviure. Sembla que amb els anys s'apaivaga eixa ànsia de recórrer món que tinc des de ben joveneta, o tal vegada és que cada vegada tinc més clar on m'agradaria que estiguera el meu lloc: ací, a la meua terra. No obstant, encara em queda molt per assentar els peus i el cap, i com diu la cançó, el tiempo es muy poco i cal aprofitar-lo.

M'acomiade de la meua terra en un dia bastant complet, en què he gaudit de bona companyia: els amics i companys de la banda, i també un passeig per la Vila, amb mon pare, adobat amb un xocolatet de la Valor amb vistes a la mar. De pluja, però també de sol radiant que il·lumina la penya de Sella i l'Aitana. Ah! I la primera conducció de la furgona de la cristal·leris. Xe, quin luxe conduir des d'allà dalt! Què més es pot demanar? I és que com més me la conec més certesa tinc que que esta és la millor terreta del món. I si no que em diguen on, un 14 d'octubre, hi ha xiquets en banyador pegant "xirimbeles" en l'arena de la mar. 

A pesar d'això, tinc l'esperança que la terra on em trasllade, només uns quants quilòmetres al sud, no em deceba. Tothom hi parla bé, i el contacte que he tingut fins ara ha sigut molt bo. Així que si voleu trobar-me vos espere en la ciutat de l'Alhambra -no, la cervesa no, malpensats-, des d'on de ben segur tornaré amb una maleta carregada d'històries noves per contar. 

Voy a salir a caminar solito

sentarme en un parque a fumar un porrito

y mirar a las palomas comer

el pan que la gente les tira

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

Sense bitllet de tornada

Emigrar a un altre país no és com fer un viatge

Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.

Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.

Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior.  Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".

Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada. 

Que fulles verdes tornen a brotar

Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 

Cap al sud

La minutera del rellotge de l'estació es mou. Lent però imparable, el temps avança. Aquesta minutera, gran, antiga, fins i tot rebota del moviment tan lent que fa. Però no s'atura mai. Darrere d'un minut en ve un altre, i en marcar-ne uns pocs més el meu tren eixirà en direcció a casa. Perquè, ara sí, anar cap al sud és tornar a casa, no com quan no sabia massa bé quan anava i quan tornava. 

És diumenge i, al contrari que jo, molts estudiants tornen a València. A Benimaclet hi ha enrenou: joves que entren i ixen dels edificis carregats i amb un somriure a la cara, perquè començar de nou sempre alegra. Els carrers s'omplen de reecontres i als ascensors uns i altres comenten com els ha anat l'estiu. Però a mi m'espera una minutera que no s'atura per ningú.

Puge a eixe cotxe gris que a tants llocs m'ha transportat durant els meus anys ací, i mire per la finestra. En el sisé del número u del Baró de Sant Petrillo dos cabets s'assomen per a acomiadar-me. Demà torna la vida a estos carrers, però la meua continua uns quilòmetres més al sud. Del sud, d'on jo sóc, en definitiva. Dins del cotxe, uns ulls blaus m'esperen i m'observen detingudament.

-Està guapa Alba, pareix Ava Gardner.

-No sé qui és Ava Gardner. I si fem tard i perd el tren?

Mirar enrere durant el llarg viatge

He vingut a la part estreta de la platja, on estan les pedres on solíem anar i on vaig perdre unes de tantes arracades. He buscat la barca vella, que ja s'ha sedimentat i forma part del paisatge i, a mi, em serveix per recolzar l'esquena mentre escric. Fa olor a mar, este poble de pescadors -què coses, tu-. A mar salà, com en la que ens caguem sovint. 

Mirava abans la immensitat de la mar des de la finestra i amb les ones m'arribaven molts records, segurament massa. En un intent d'esborrar-los de la ment, ara mire l'horitzó tot imaginant que hi ha algú a l'altra banda de la Mediterrània exactament igual que jo estic ací. Mirant l'aigua sense més. Deixant trencar les ones que tant diuen i alhora no diuen res. Buscant nosequè dins d'un mateix. El sol li pegarà de cara a aquella persona que, en el meu imaginari, està en la costa italiana. Ací ja comença a pondre's a la meua esquena i s'enceta la frescor de la nit d'agost que està a punt de caure. D'un agost que ja s'acaba i m'aboca -ens aboca- a la incertesa. D'un altre estiu carregat d'històries. Hem perdut tota seguretat i, potser és per això, una mínima maror ja ens desestabilitza. Però malgrat tot, sentir la mar encara em tranquilitza i em transmet la pau que abans buscàvem per estos racons. 

Em pregunte si de vegades no volem menjar-nos el món amb massa ànsia. Cada dia em debatisc entre l'esperit lliure i rebel, i la pau de la costum i d'allò quotidià. Però, podré jo ser algun dia quotidiana i tindre una mínima, petita rutina? Deveres ho dubte, també respecte a estos maleïts i canviants sentiments. Mira la mar: tan quotidiana i tan salvatge alhora; tan rutinària i tan lliure, i amb mil secrets per descobrir, molts d'ells incomprensibles també. Però sembla que de nosaltres, de carn i ossos, i més bé terrenals, no s'espera que ens permetem eixos canvis d'estat -d'ànim en el nostre cas-. 

En aquesta part estreta de la platja continua sense haver-hi massa gent. Segueixen les algues amuntonades, i estan també les mateixes pedres, que marquen el camí. I el far a l'altra punta, tot i que encara no hi he anat. Això, com tantes altres coses, ho tinc pendent. Però tard o d'hora tot arriba: mira la guitarra, que pensava que mai arribaria el dia d'aprendre'n i ara ja sé tocar "Viatge a Itaca". Viatge, sí, guitarrista. Com a Itaca, a un lloc imaginari, on qui sap si mai arribarem. Mentrestant, seguirem fent camí, com a la cançó. 

Fent nous camins

Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys. 

Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.

Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera). 

Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?

Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!

P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!

De fins i de principis

Han passat ja quatre anys des que per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.

Sabia, pel que m’havien explicat, que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga mínimament aquesta societat amb les meues paraules.

A les primeres classes de Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.

Ahir vam marcar el que serà el gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera). En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures, gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.

En l’acte, a banda dels companys de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers –sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més arropada que amb tots vosaltres.

En acabar l’acte i donar pas a la festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos, assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.

A les 7.30 del matí València ha amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot. 

Un pas per El Temps

(Escrit el 27.03.13)

No sé quan va ser la primera vegada que vaig obrir la revista de El Temps ni quan vaig començar a tindre constància de la seua existència. La tinc en la memòria com si haguera estat sempre ahi, com un referent transmés pels pares, tan essencial en aquest país. Recorde no fa tants anys, un dia en Ontinyent, que vaig parar a postes a comprar-la, orgullosa de tindre-la entre les meues mans. No imaginava aleshores, ja estudiant de Periodisme, que algun dia tindria l'oportunitat d'escriure en ella.

Em vaig emportar una grata sorpresa en setembre quan, en publicar-se les llistes de les empreses on havíem de fer les pràctiques, hi figurava Edicions del País Valencià, és a dir, El Temps. Vaig tindre pocs dubtes: una oportunitat -de les poques- d'escriure en la meua llengua i en una revista que passats quasi 30 anys de la seua primera publicació continua sent un referent per a molts. I allà vaig anar. 

Hui he abandonat aquella saleta del tercer pis de l'Octubre, al carrer Sant Ferran, que el setmanari té per redacció. Curiosament hi estaven tots els companys en una vesprada d'abans de vacances en què sempre es tanquen els temes amb el temps molt just i els ànims crispats. En eixir de l'edifici, després d'acomiadar-me de tots, m'he mirat el carrer, tan trepitjat estos i altres mesos, i he agafat aire d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. En necessitava, d'aire, en trobar-me amb la sensació que una cosa acaba -una altra més- i no en comença cap de nova. Se m'ha fet un nus a la gola quan Violeta, companya de la redacció, m'ha preguntat què faré l'any que ve. La incertesa fa vertigen. 

A pesar que necessite les hores per poder acabar la carrera enguany, m'ha fet pena abandonar aquella redacció on he aprés moltes coses i on algun dia m'agradaria poder tornar a seure. N'he aprés de periodisme, especialment pels companys de pupitre. Però també sobre la història del meu país. Ara que ja acabe, puc confessar que el que més m'agradava era escriure la secció dels vint anys, que m'ha permés llegir durant sis mesos el que va ocorrer als Països Catalans l'any 92-93, del que en la meua memòria de vint-i-dos hiverns no hi queda cap record. 

Hui, precisament hui que es compleixen vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, he tancat una altra porta. I ho he fet escrivint sobre el poeta, breument, sí, però...on anava a poder escriure jo sobre els grans del nostre país? On anava a trobar un mitjà que dedicara dues portades seguides a Estellés i a Raimon, per exemple? Tot s'acaba, i darrere d'unes coses en venen unes altres. A pesar de la por que em recorre en no albirar un determinat futur proper, acabe amb la plenitud d'haver-me format encara més com a periodista i com a persona, i amb la certesa que, més tard o més prompte, això em servirà en la vida.