Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies.
També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori.
O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIEC: m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.
No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.
"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat.
El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.
"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's.
En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars.
Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?".
Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:
"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...].
El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento".
L’edifici de La Nau es disfressa d’un color groguenc.
El de la lluna, que hui està plena i ens il·lumina a tots. Asseguda al Claustre
del que en temps passat albergava les classes de la Universitat de València,
alce el cap i mire el cel. Mai m’havia fixat en eixos cables que creuen el pati
d’un costat a l’altre, tot creant una espècie de teranyina a través de la qual
es veuen el núvols. Quina nit que fa, tu. Sembla una d’eixes nits d’estiu de
cinema en la plaça de Sella. En València, ara en maig, fa eixa frescoreta de
finals de l’agost nocturn en Sella.
Però no, no estic a Sella, tot i que davant de
mi també hi ha una pantalla. Una tela blanca on un grup de gent visualitzem un
interessant documental. I entre escena i escena, em pregunte: “quants
esdeveniments acull este edifici a l’any?”. A la ràdio de la universitat, sempre
que fem l’agenda del dia, dos o tres activitats se celebren a La Nau.Darrerament he assistit molt, però crec que
fins ara no havia sigut conscient del que és açò. L’antiga universitat. Des del
bell mig del Claustre mire la part de dalt i m’imagine els joves amb llibres a
la mà corrent pels corredors o assomant-se a les balconades. Els busts dels
antics professors ajuden a posar-se en context i situació. Com seria tot allò? I,
com cabien allí els estudiants? Sens dubte la Universitat de València, com les
altres, ha crescut molt. I ara, quan els romàntics imaginem el passat, creem
que aquella època era millor, que els estudiants lluitaven i aconseguien les
seues fites, o que com a mínim causaven rebombori i la premsa se’n feia ressò.
Tal vegada no fora tant diferent d’ara, qui sap, però sempre queda bé allò d’idealitzar
el passat.
Però com que ara estem on estem, torne a la
realitat per aprofitar el moment. Esta setmana, el festival internacional de
fotoperiodisme, PhotOn, ha programat una sèrie d’activitats molt interessants
en aquest àmbit. Les de la nit són a La Nau, i se’ns dubte paga la pena
anar-hi. Pel contingut, per la companyia i per l’escenari.
Les arracades damunt la taula. El usb blau rodolant d'un ordinador a un altre. El Mac de Carlos i el Samsung blanc de Laia un al costat de l'altre. A la pantalla, moltes lletres, de vegades de diferents colors. "Hui qui comença?". Pere desenrotlla els últims cables i col·loca els micròfons a l'altura necessària, i en acabar comença apresuradament a escriure el reportatge. A la paret, l'estructura del Magazín escrita a mà i un cartell de Nunca Mais. Pablo acaba de preparar l'agenda del mes. A l'altra taula, Sergi retalla l'entrevista. L'altre Pablo agafa de la seua llibreta els fets més destacats que ocorregueren a Sella fa cinc anys. Àngela i David pensen quins seran els titulars de cultura. L'altre David aprofita per marxar en la partida de pilota fins que arribe el torn dels Esports. Carlos i Laia es col·loquen els auriculars, de vegades més grans i altres més menuts. És diumenge de vesprada, i al local del Cabiló fa fred. Es creuen mirades: ja està tot a punt. Miquel dóna la senyal des de darrere de la taula de so, i ens entra una risa un poc nerviosa. Comença la melodia que en el seu dia va gravar Komfusió, i Antonio diu, per enèssima vegada: "El magazín de Cabiló Ràdio. Un espai informatiu per al poble de Sella". Va de bo, cavallers.
Fa ja més de dotze mesos que un grup de joves de Sella ens vam reunir al som de l'Acadèmia per intentar perfilar el que a hores d'ara és Cabiló Ràdio, la ràdio digital i local del poble de Sella. Molts n'havíem parlat de la possibilitat de fer una ràdio, però mai s'havia donat el pas. Per fi, algun valent va llençar la proposta i uns quants ens vam voler sumar. Com a periodista i jove, no podia deixar passar l'oportunitat de formar part d'aquest projecte. Recorde com cadascú explicava quina idea tenia, i entre tots vam idear com funcionaria aquest mitjà. Vam parlar de fer un informatiu, al qual se'l coneix com El Magazín, paraula que en un principi ningú acabava de saber ben bé com es deia: magatzin, magacim, magaxin... A aquest programa mensual se li van sumar prompte els "miniprogrames", petits espais on cadascú parlaria d'allò que més li interessara: cultura, música, ciència, joventut, pilota, llibres, història, etc.
Poc a poc i sense haver-ho ideat així, durant dotze mesos a Sella han eixit mínim un programa de ràdio cada set dies, molts dels quals s'han volcat només en el nostre poble. És a dir, que a pesar de comptar amb poc més de 600 habitants, a Sella tenim moltes coses a dir i molts temes dels quals parlar. Moltes persones han passat ja pels nostres estudis: Alba, Quica, Roberto, Elena, Pablo, Jordi, Josep, Iris, Aitana, Vicen, Aurora, Àngels, Adolfo, Amparo...
Cabiló Ràdio no és una ràdio professional, com tampoc no és un projecte remunerat de ninguna manera. Dels seus redactors i locutors, pocs han tingut una formació en comunicació, i tots participen de manera desinteressada. No obstant, es nota que molts d'ells escolten ràdio. Es nota que n'aprenen prompte. Se sap que s'estimen el seu poble i que tenen ganes de donar difussió a tot allò que hi passa, que no és poc. Cabiló Ràdio ha sigut també, per què no dir-ho, un punt de trobada entre unes quantes persones amb interessos semblants i amb il·lusió per mantindre un poble viu.
El darrer cap de setmana, els membres del mitjà van gravar el programa aniversari. Per desgràcia no els vaig poder acompanyar, però ara els escolte i no puc fer altra cosa que sentir-me ben orgullosa del gran treball que hem fet durant aquest any. Perquè com tots els projectes, aquest també precisa de temps i d'esforç. Perquè no és fàcil aconseguir que la gent del poble diga el que pensa i, en alguns casos, ho hem aconseguit. Perquè en el fons és preciós fer conéixer a la resta, per exemple, el que passa dins l'Ajuntament. Perquè és gratificant que la gent s'adrece a tu per donar-te les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap forma de saber quines decisions prenien els nostres governants. Perquè a pesar de la manca d'ajuda per part de l'Ajuntament hem sabut i sabrem sobreviure. Perquè ens agrada parlar amb la gent i donar a conéixer els seus projectes. O senzillament perquè som xerradors per naturalesa -sí, ho som, si no tots, la majoria- i ens encanta agafar el micròfon i dir la nostra.
Són quasi les dotze de la nit però m'he decidit, per fi, a ordenar i indexar els llibres de casa, començant pels de la meua habitació. La llarga nit de Santa Cecília m'ha transtocat els horaris, i ara no tinc son ni res a fer, així que és un bon moment. M'ho va proposar Irene fa uns mesos, quan li vaig dir que m'avorria a casa, però fins ara no m'hi havia posat. Les nits d'hivern, però, comencen a fer-se massa llargues, i cal ocupar el temps.
La primera sensació és de melangia i de records que m'aclapen. Collons si m'he llegit llibres ja! En les prestatgeries de la meua habitació guarde els llibres de quan anava al col·le i a l'institut, i d'altres que m'he llegit més recentment. Ocupen un terç de la primera els llibres de Bromera i de Columna que em vaig llegir en l'adolescència: Dora diu que no, Els silencis de Marc, Tot l'estiu per davant, El diari vermell de la Carlota, Mor una vida, es trenca un amor... Amb les històries, em venen també al cap els profes de valencià de l'ESO. Berto, Rosa, Pep...tot semblen fets d'una pasta semblant. No sé què dimonis passa en les aules de Filologia Catalana, però ara que conec a uns quants alumnes puc assegurar que tots tenen un tocat.
També n'hi ha d'altres clàssics espanyols, com ara El Lazarillo de Tormes o El Quijote, els dos en versions adaptades. I damunt d'estos, situats en horitzontal perquè ja no caben d'altra manera, hi ha algunes de les últimes asquisicions: Palestinos, el llibre del Bloc d'Estudiants Agermanats i el d'Ignacio Ramonet que em va deixar Mónica ja fa temps i encara no m'he llegit. Eixe que si no li torne m'esbronca, i quan li'l vull tornar m'esbronca també per tornar-li'l sense llegir-me'l. Així que el pose a la tauleta de nit: ets l'escollit, seràs el següent. Murakami, la trilogia de Valor, els quatre primers de Harry Potter, Saramago, Miguel Hernández, Estellés...
En l'índex que vaig fent, amb el que marque amb diferents colors les diferents temàtiques, ja n'he anotat més de 30 i no porte ni la meitat de la primera prestatgeria. Déu n'hi do si n'hi ha de llibres ací! Necessitaré moltes hores, cosa que ara tinc de sobra, així que a veure si poc a poc puc ordenar la biblioteca del carrer València, 42, de Sella.
Mentre ordene -i m'embobe constantment- de fons sona l'últim capítol de Joc i Partida, el programa sobre la pilota valenciana de Cabiló Ràdio. La veu d'uns dels locutors delata com de llarga fou la nit de la festa de la banda de Sella. Fa tot just un any que començaven les emissions d'aquest projecte, en un diumenge de ressaca en el que alguns havien dormit poc i altres gens. El resultat deixava molt que desitjar, però nosaltres n'estàvem ben orgullosos i continuem estant-ho dotze mesos després. Tant de bo algun dia em trobe ordenant programes de ràdio, i n'hi haja tants que tampoc sapia per on començar.
Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.
No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.
Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV.
I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.
No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?
Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon.
Aquest text el vaig escriure durant el curs 2012/2013 del Grau de Periodisme, per a l'assignatura de Periodisme de Conflictes i Pau, una de les que més m'ha agradat de tota la carrera.
Arrel del debat que s'ha reobert en molt mitjans de comunicació sobre la violència exercida dels piquets dels estudiants en dia de vaga, he considerat adient publicar-lo ací. Tot i que en alguns casos fa referència a un altre text, espere que puga entendre's bé. És un text acadèmic, no massa literari. Però parla de la complicitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència de l'estat i transmet, et cinc paraules, el que pense jo sobre aquest tema: que els violents són els altres.
Els violents són els altres
Violència són el sistema educatiu i els
barracons, el gènere reglat per les institucions, hipoteques, pensions, files,
papers, identificacions; pedofília sí, avortament no, criminalitzar la
resistència, els mecanismes de la por, qualsevol tipus d’autoritat, tot el que
calla Canal 9 és violència.
Orxata Sound System
Els periodistes
i les persones en general parlem moltes vegades sobre la violència, però tenim
clar realment el que significa aquest terme? Què és la violència i qui la
genera en cada cas? Qui determina la definició d’aquesta paraula i quines
formes pren en la nostra societat actual? Si ens atenem a la definició que dóna
el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la violència és o bé una força
o energia desplegada impetuosament, o bé un abús de força. Però aquest concepte
és molt més complex de com el defineixen els diccionaris, especialment si
atenem a l’ús que els mitjans de comunicació en fan d’ell i a la concepció
generalitzada que té en la societat.
En els textos Discurso y violencia: la ‘fantasmización’
mediatica de la fuerza i La
narrativitzación de la violencia, els autors Manuel Delgado i Miquel
Rodrigo, respectivament, intenten fer un resum del que entenem per violència,
del seu poder social i del tractament que li donen els mitjans. Com bé afirmen
ambdós autors, la violència és un concepte cultural i és una construcció
social, i per tant el seu significat és diferent depenent del lloc, l’època o
el context en què se situe.
Què o qui és
aleshores, el que determina què és la violència? Segons apunten Delgado i
Rodrigo, són l’Estat i els poderosos, i també els que controlen els mitjans de
comunicació (que la majoria de les vegades són els mateixos que controlen
l’Estat). En primer lloc, com creu Delgado, la violència és utilitzada moltes
vegades com a control social, tant per part d’uns com d’altres. A més, són les
lleis les que determinen quin tipus de violència haurà de ser penalitzada
legalment, i aquestes lleis també estan fetes pels mateixos poderosos. Al
remat, ens trobem que són ells els que, en primer lloc, comprenen la violència
–el que Rodrigo entén com etiquetar certs fenòmens de violents- i, en segon
lloc, els que la justifiquen, segons els semble o no legítima.
A banda d’això,
tant un com l’altre autor insisteixen en què la violència existeix per a ser
transmesa, i que sense la comunicació no tindria sentit. És ací on entren en
joc els mitjans de comunicació, agents indispensables en la construcció del
concepte. Del que es pot trobar en analitzar la violència dels mitjans, hi
destaquem dos aspectes: en primer lloc, el que Delgado anomena la violència
mediàtica, és a dir, la que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la
societat. I en segon lloc, el tractament que li donen a la violència en
general. Quant a aquest segon punt, en la majoria dels casos els mitjans
criminalitzen aquella violència que no és justificada per l’Estat, mentre
legitimen la que aquest exerceix.
Perquè a pesar
que s’intente amagar, l’Estat també exerceix violència; per inversemblant que
parega, moltes vegades els violents són ells mateixos, els altres. Un exemple
el podem trobar en un esdeveniment que ara mateix celebra el seu primer
aniversari, la Primavera Valenciana. Aquesta mobilització que protagonitzaren
els estudiants valencians fa ara un any és un clar exemple de la violència
exercida per l’Estat: la policia va reprimir durament unes protestes que tenien
com a motiu inicial la defensa de l’educació pública, que en aquell moment i
encara a dia de hui està sent desmantellada per part dels governs espanyol i valencià.
Aleshores, tot i que tant els polítics de torn com la majoria dels mitjans
intentaren amagar la violència de l’Estat, no ho van aconseguir perquè les
protestes van ser gravades i transmeses a través de la xarxa de xarxes, i van
donar la volta al món. Llibres en alt o llapissos enormes a mode de llança es
configuraven com les úniques armes visibles d’uns joves poc acostumats a córrer
davant de la policia, que des de l’altra banda els apuntava amb pistoles i
porres. Així i tot, molts s’entestaren en fer comprendre que els violents eren
els joves que protestaven.
I allò cert és
que a pesar de tot el que pogueren gravar les càmeres –que no és poc-, aquells fets no han tingut
cap responsabilitat política ni policial a dia de hui. Malgrat que sense cap mena
de dubte durant una setmana els joves valencians van aconseguir demostrar que
els violents eren els altres, res no ha canviat ni en l’educació pública ni en
les polítiques de repressió dels nostres governants, i la llei ha marcat que
els violents eren els joves. La violència, que no només la trobem en les porres
de la policia, ha tornat a guanyar en la forma en què ells, els altres, la
volen pintar.
En les ocupacions pre-vaga he aprés moltíssim. M'agradaria que algú totalment aliè s'apropara a una d'aquests ocupacions i intentara trobar un mínim granet de violència. Per moltes ocupacions més!
Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys.
Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.
Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera).
Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?
Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!
P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!
Han passat ja quatre anys des que
per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar
inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que
fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la
carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han
fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els
exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc
graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah
sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.
Sabia, pel que m’havien explicat,
que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho
puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la
meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt
bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar
Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida
seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que
més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que
passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga
mínimament aquesta societat amb les meues paraules.
A les primeres classes de
Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que
ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha
acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig
construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir
experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de
classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan
amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van
anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que
conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta
gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he
coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna
cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que
no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som
gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.
Ahir vam marcar el que serà el
gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen
de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera).
En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam
fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de
bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser
d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País
Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han
marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures,
gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans
entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts
aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir
durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.
En l’acte, a banda dels companys
de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers
–sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies
una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i
perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el
seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria
decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui
m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la
meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més
arropada que amb tots vosaltres.
En acabar l’acte i donar pas a la
festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va
a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és
perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de
les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan
fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho
havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre
tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de
Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos,
assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també
Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per
gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.
A les 7.30 del matí València ha
amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats
i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe
bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a
pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a
casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com
la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens
agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua
m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot.
No sé quan va ser la primera vegada que vaig obrir la revista de El Temps ni quan vaig començar a tindre constància de la seua existència. La tinc en la memòria com si haguera estat sempre ahi, com un referent transmés pels pares, tan essencial en aquest país. Recorde no fa tants anys, un dia en Ontinyent, que vaig parar a postes a comprar-la, orgullosa de tindre-la entre les meues mans. No imaginava aleshores, ja estudiant de Periodisme, que algun dia tindria l'oportunitat d'escriure en ella.
Em vaig emportar una grata sorpresa en setembre quan, en publicar-se les llistes de les empreses on havíem de fer les pràctiques, hi figurava Edicions del País Valencià, és a dir, El Temps. Vaig tindre pocs dubtes: una oportunitat -de les poques- d'escriure en la meua llengua i en una revista que passats quasi 30 anys de la seua primera publicació continua sent un referent per a molts. I allà vaig anar.
Hui he abandonat aquella saleta del tercer pis de l'Octubre, al carrer Sant Ferran, que el setmanari té per redacció. Curiosament hi estaven tots els companys en una vesprada d'abans de vacances en què sempre es tanquen els temes amb el temps molt just i els ànims crispats. En eixir de l'edifici, després d'acomiadar-me de tots, m'he mirat el carrer, tan trepitjat estos i altres mesos, i he agafat aire d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. En necessitava, d'aire, en trobar-me amb la sensació que una cosa acaba -una altra més- i no en comença cap de nova. Se m'ha fet un nus a la gola quan Violeta, companya de la redacció, m'ha preguntat què faré l'any que ve. La incertesa fa vertigen.
A pesar que necessite les hores per poder acabar la carrera enguany, m'ha fet pena abandonar aquella redacció on he aprés moltes coses i on algun dia m'agradaria poder tornar a seure. N'he aprés de periodisme, especialment pels companys de pupitre. Però també sobre la història del meu país. Ara que ja acabe, puc confessar que el que més m'agradava era escriure la secció dels vint anys, que m'ha permés llegir durant sis mesos el que va ocorrer als Països Catalans l'any 92-93, del que en la meua memòria de vint-i-dos hiverns no hi queda cap record.
Hui, precisament hui que es compleixen vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, he tancat una altra porta. I ho he fet escrivint sobre el poeta, breument, sí, però...on anava a poder escriure jo sobre els grans del nostre país? On anava a trobar un mitjà que dedicara dues portades seguides a Estellés i a Raimon, per exemple? Tot s'acaba, i darrere d'unes coses en venen unes altres. A pesar de la por que em recorre en no albirar un determinat futur proper, acabe amb la plenitud d'haver-me format encara més com a periodista i com a persona, i amb la certesa que, més tard o més prompte, això em servirà en la vida.
L'any 1969 Vjekoslav Luburic és assassinat al poble de Carcaixent. El general croat, que per aquella altura ja feia uns anys que havia arribat a aquest poble de La Ribera Alta buscant refugi sota el franquisme, és mort a sa casa el mateix dia que Ilija Stanic, un iugoslau instaurat allà un temps enrere i amb qui Luburic mantenia una amistat molt propera, desapareix per sempre més del mapa. A partir d'aquest crim, del qual l'únic possible culpable en resulta Stanic, la policia, els serveis d'espionatge i la Interpol es dediquen a buscar-lo durant anys, sense cap mena d'èxit. Tot i això, Ilija Stanic, a qui la premsa franquista espanyola titlla d' "espia comunista enviat per la Iguoslàvia comunista de Tito" és designat com l'autor del crim. De l'assassinat no és dubta en cap moment que és de caire polític: Maks Luburic, com era conegut el general croat, havia estat al comandant d'un dels camps d'estermini a l'estat croata pronazi i havia portat a terme pràctiques molt bèsties amb els reclusos. Tant que alguns el calificaven de "sàdic extrem" i "malalt mental".
Aquest és el punt de partida del darrer llibre que he llegit, Cita a Sarajevo, del periodista valencià Francesc Bayarri. L'autor, tres dècades després del curiós crim de Carcaixent, es proposa descobrir la vertadera història i s'embarca cap a Sarajevo per encontrar aquell que tothom va assenyalar com el culpable del crim. El llibre és, així, el resultat d'un gran treball periodístic d'investigació que es tradueix en una història captivadora i de gran interés públic i històric. Bayarri, que arriba a la capital del complex estat de Bòsnia i Hercegovina a l'estiu del 2003, troba Ilija Stanic i aconsegueix una entrevista amb ell. Amb l'Ilija Stanic que ni la policia, ni els serveis d'espionatge ni la Interpol havien sigut capaços de trobar. El pressumpte autor del crim, que ja ha prescrit, li confessa que ha tingut moltes altres ocasions de contar la veritat però que aquell és el moment adequat, amb un periodista de la terra on va ocórrer tot allò, que és la que realment ha de conéixer què va passar. El "revolucionari croat" -així és com ell s'autodenomina- li relata la història amb pèls i senyals, primer a Sarajevo i un temps més tard a València. Trenta-quatre anys després de la mort de Luburic, qui encara hui en dia té una estàtua al cementiri de Carcaixent, un periodista valencià aconsegueix saber la veritat. O no.
Crim a Sarajevo és un llibre que m'ha fet capficar-me des del principi. El periodista ens fa entrar en la història com si fórem nosaltres mateixos els que hi som a aquell Sarajevo encara devastat per la guerra, descrit al més mínim detall, i ens fa estar en un ai en tot moment. Ens sorprén també, ja que sempre tendim a pensar que les històries de pel·lícula només passen lluny de nosaltres. Llegint Bayarri, un home a qui no conec personalment però a qui he vist vàries vegades i em resulta proper, pel fet de ser valencià, periodista, treballar a la UV i haver llegit algun altre llibre d'ell, m'és encara més fàcil posar-me en la seua pell i imaginar-me'l a un país desconegut, una llengua desconeguda i diverses cultures desconegudes, en busca d'un autèntic desconegut que li fera de protagonista. Allò que sembla utòpic es fa real, i Bayarri aconsegueix el que busca. Al final del llibre, però, l'autor farà una reflexió sobre si ha aconseguit realment el que volia i si certament ha descobert la veritat de la història del crim de Carcaixent. No obstant, siga com siga -segurament mai no ho sabrem- d'aquell gran treball d'investigació en queda aquest gran assaig periodístic.
El llibre me'l vaig comprar perquè ens l'havien recomanat vàries vegades a la Universitat, alguns professors com Francesc A. Martínez. La veritat és que la recomanació era encertada: a banda de que és agradable de llegir, és interessant per a motivar els futurs periodistes, per mostrar-nos un bon treball d'investigació i per fer-nos vore que també nosaltres podem fer grans descobriments. I ja que això va de la Universitat, aprofite per dir que he publicat una ressenya del llibre "Viure sense el meu fill", de Josep Gironés, en l'últim número de la revista Caràcters de la UV, una revista de llibres.
