dissabte, 27 d’agost del 2011

Beneït balcó

M'arrape als llençols taronja com cada nit. Deixe caure el cos cap per avall, amb els pits xafats sobre el mateix llençol de color taronja. El cap de costat, ara mirant la paret, ara mirant la tauleta de nit, recolzat en el coixí de color verd. Em gire lentament, i mire l'habitació de fit a fit. Amb tantes coses, sembla que s'ha fet petita. Un dia d'estos m'hauré de decidir a aclarir-la un poc. Les parets, de color lila, ja fa un parell d'anys que estan badant-se, però a tot s'hi acostuma una. A les estanteries ja no em caben més llibres; me'n cal una altra. Però em promet que aquesta no la ompliré amb figuretes i trastos inútils. 

Al costat de les estanteries, les orles de l'escola i l'institut. Hauré de fer lloc per a la de la universitat, ja no em queda tant per tindre-la entre mans. I més a l'esquerra -a la meua esquerra- unes cortines un tant infantils que em va cosir la meua àvia amaguen el meu balcó. Beneït balcó, petit però útil. Un balcó senzill, sense cap planta ni decoració. Tal vegada un balcó un poc trist, però el meu balcó al cap i a la fi. El pulmó de la meua habitació. La meua eixida i relació amb el món exterior des de ja fa anys. Un balcó que em sorprén de tant en tant, des d'on mire la pluja que tant m'agrada. La meua inspiració. El mire. Els vidres estan bruts. Hui he deixat els portons un poc oberts i entra la lluentor de la farola que no fa tant han col·locat al costat del balcó. Espere que no entre cap lladre.

M'arrape als llençols de color taronja com cada nit i, mentre els olore buscant la flaire de la suor d'altres nits, mire el balcó. Ja és hora de canviar eixes cortines.

divendres, 19 d’agost del 2011

Euskadi

T'has despertat quan la llum començava a entrar per la finestra; els viatges s'han d'aprofitar des de primera hora del matí. T'has girat lentament a la dreta mentre obries els ulls, i un cos gran descansava al teu costat. Com si t'olorés, ha obert els ulls ell també i t'ha fet un petit somriure guarnit de lleganyes. T'has encaminat al balcó amb la incertesa de l'oratge, que darrerament ha deixat uns dies grisos, i t'has trobat un Bilbao il·luminat del color rogenc que li donaven els primers ratjos de sol que aconsegueixes veure a Euskadi. És bonic, Bilbao. I hui té un color que et recorda a Lisboa. Des de la petita terrassa, darrere del vidre, veus com amaneix. Mentre ho observes, uns braços t'arropen i un cos s'apega a la teua esquena. Bon dia. 

Per la carretera, des de dins del cotxe, observes la verdor d'aquest país tan desconegut per a tu fins ara. El contrast del prat amb els boscos, els cartells en euskera que intentes desxifrar sense cap èxit, les indicacions per arribar a Gernika. Gernika, que amaneix després d'un concert i una nit de festa, que mentre uns es retiren a dormir, altres amaneixen per a preparar Jornades Mundials de la Joventut que omplen places que no fa tant de temps, en ple abril d'una guerra civil, van ser bombardejades i devastades pels mateixos que hui promouen eixes jornades. Contradiccions d'estes terres. Museus que ho expliquen tot, esglésies, la casa de juntes, roures importants...L'aire fresc que ens recorda que al nord, l'estiu és diferent. L'aire fresc que trobarem a faltar en tornar a casa. 

Més carretera, més cotxes...i al final has arribat a un poble que sona a alguna cosa així com "socarraeta" (Sukarrieta), amb una platja fenomenal a la ría. Tranquil·litat, aigua fresca, una petita illa, un entrepa de xoriç i una aigua que cada vegada es menja més l'arena per la pujada de la marea; paper i boli. I mentre escrius, una mà que t'acarona tranquil·lament i suau la cama i uns ulls que es tornen a obrir després de la migdiada. "Ens banyem?"





dijous, 4 d’agost del 2011

Entre llibres II: Kafka a la platja, Haruki Murakami

Llegir Haruki Murakami m'ha servit, en certa manera, per a redescobrir la lectura. Estem acostumats a una lectura relativament línial i planera, sempre plaentera, que ens porta a un final -no sempre feliç, però final al cap i a la fi-, i amb uns personatges relativament fàcils d'entendre. No sé si en general la narrativa d'Haruki Murakami és tal i com la mostra al llibre que he llegit, Kafka a la platja, però des de la meua limitada experiència amb l'autor tinc la sensació que no és un escriptor qualsevol ni prototípic, de ninguna manera. 

La primera vegada que vaig sentir parlar d'Haruki Murakami va ser a Ràdio 3, al cotxe, amb mon pare, pujant cap a Sella. Anàvem per Orxeta, ho recorde perfectament, i a la ràdio llegien un fragment d'una de les seus novel·les, Al sur de la frontera, al oeste del sol. Em va semblar interessant, i vaig pensar que algun dia el llegiria. Però havien passat cosa de dos anys i no n'havia tornar a saber massa més de l'autor, fins que va arribar a les meues mans Kafka a la platja. Doncs bé, puc dir que aquella primera impressió que el japonés em va causar a través de la ràdio no va ser per a res equivocada: m'ha agradat tant com m'imaginava. O potser més.

Al voltant d'un disc anomenat Kafka a la platja, d'un jove de quinze anys que utilitza el pseudònim de Kafka per a amagar-se de la seua família i de la policia, i que està condemnat a matar son pare i tindre relacions sexuals amb sa mare i sa germana, i d'un vell que parla amb els gats, transcorre una història un tant peculiar i poc convencional, amb una prosa descriptiva que ens explica amb detall allò que a l'autor li interessa. Hi ha dues història, la de l'avi i la del jove, que van alternant-se, un capítol aquesta, un capítol l'altra, i que al final del llibre acaben trobant-se. I dins de cada història, hi ha encara més "subhistòries" que van acumulant-se. Historietes que esperes que es resoldran al final del llibre, però sorprenentment moltes d'elles queden en l'aire. En la redacció de l'autor es nota que és un home cult format no només en la literatura, sinó també en la música i en altres arts i ciències, ja que parla, per exemple, de músics de reconegut prestigi i d'obres que no tothom coneix.

Kafka a la platja no és un llibre expressament explícit, que narre cada història i cada escenari de cap a peus i no deixe lloc a la imaginació.  Ben al contrari, hi ha moltes coses que no s'expliquen i que les has de deduir/imaginar tu, perquè realment, segons la imaginació de cada persona, la història podria ser una o una altra. No és, tampoc, un llibre amb un final tancat i acabat, ni tampoc amb un final que done solució a tots els problemes que s'han plantejat durant les 572 pàgines anteriors. Algunes parts del llibre queden absolutament obertes, i l'essència de la història tampoc no s'acaba d'explicar. És per això que m'ha resultat un tant estrany, però jo ja m'he creat la meua pròpia història. 

Tinc ganes de llegir més llibres de Murakami, sobretot aquell de què en vaig sentir un fragment a Ràdio 3. Vos anime a tots a llegir aquesta història de japonesos que ens transporta des de la mar fins el centre de Tòquio, passant per una gran biblioteca amb un passat interessant.