De la memòria dels vells, la dels joves i la històrica

Ara que estic a cals avis aprofite per saber-ne més del passat. Del seu, del meu i del del meu poble. Ells tenen gust de parlar-ne i a mi m'agrada escoltar-los. Ara duem tota la vesprada parlant. Quatre hores entre riures i lamentacions. De alegries, però sobretot de misèries. 

Entre tots els temes que parlem, sempre ix el de la guerra. El d'aquella guerra que es va iniciar l'any que va nàixer l'àvia: la guerra del 36. Una guerra que va acabar amb una república instaurada pel poder popular i que va imposar la por, la pobresa i la desigualtat. Ells van ser dels qui en van patir les conseqüències. Fills de rojos i de pobres, en van passar mil i una. Ara, quan ho conten, es riuen. Em ric jo, que em fa gràcia l'humor que té l'avi per explicar episodis del tot cruents. Però en aquell moment no els feis cap gràcia. Lluitaven per poder menjar cada dia, treballant de sol a sol des de ben menuts, aprenent el que podien en les hores que els quedaven lliures després del treball. "Això sí -diu l'avi- anàvem ben calçats i ben vestits". Però jo ja sé que ho diu amb ironia: si tenien sabates, estaven foradades, i la roba era sempre la mateixa. Van passar fam. Van passar por. Van passar misèria. Recorden com els quatre feixistes que manaven al poble ho controlaven tot i putejaven els més pobres, fins al punt de deixar-los sense menjar i afonar-los tant com podien. 

Després de tot això, se'n fan creus ara de vore que la jovent no en sabem massa de tot allò, que els nets d'aquells que van patir tant no demostren cap interés per conéixer el seu passat i encara menys per lluitar ara pels problemes socials actuals. L'àvia diu que una de les coses que més li dol és que no se'ns expliquen les coses del passat. Potser ella no ho sap, però quan diu això està parlant de la memòria històrica. 


Els joves de hui en dia coneixem la història, sabem que va haver una guerra, i tot això i allò que ens conten a l'escola. Però la gran majoria no en som conscients que això va passar no fa tant, que els nostres avis són hui en dia una conseqüència de tot allò. Ací, al que anomenen Espanya, mai no s'ha deixat clar què va passar ni s'ha condemnat tota aquella misèria. Som l'herència d'aquell franquisme del que em parlen els avis. Vam acceptar un rei triat per un dictador i sí, va haver-hi un procés de transició, però ja ho diu el nom: de Transició, no de Trencament. Els mateixos que havien governat al costat de Franco van seguir prenent les decisions més importants, i encara ara els alaba fins i tot la premsa considerada progressista (només cal veure les notícies de El País sobre la figura de Fraga després de la seua mort). 


A Alemanya, per posar un exemple, tothom té clar com de cabró va ser Hitler. I perdoneu l'expressió, però és que parlant amb la gent major que va patir tot allò, una s'encén de que encara hui en dia hi haja joves que isquen al carrer a cridar ¡Viva Fraco! i a honorar la seua memòria sense que això tinga cap transcendència. I després a Bildu se li exigeix que demane perdó. Però és que no ens n'adonem que a mans d'aquella Espanya nacional-catòlica van morir moltíssimes persones? Que moltes altres van ser reprimides i torturades? Que altres pergueren la seua dignitat i condició humana, quasi morts de fam i de vergonya? Que la pròpia ETA i les seues víctimes són una conseqüència de tot allò?


L'àvia té raó. Son indispensables unes lliçons d'història amb una lectura del passat molt més crítica. Cal recordar a cadascú qui és i d'on ve. Cal donar més importància a la memòria històrica. Tot i això, tinc poques esperances. Mireu Garzón. Mireu Fraga. L'avi només diu que espera que no torne la guerra. Jo pense que alguns haurien de tornar a la guerra per uns instants per ser-ne conscients del que va ser tot allò. 

Até breve, cidade bonita

Exactament no és saudade da te, sinó saudade de ti, però t'he entés. Ja t'ho veia a la mirada, quan has pujat a l'autobús, que en els propers mesos ens tindríem saudades. Em fa pensar, tot això, en com d'important es poden fer per a nosaltres algunes persones en ben poc de temps. Uns anys, uns mesos, tal vegada dies o hores. Hi ha persones que les coneixem de tota la vida i mai no ens han aportat res; persones que amb dues converses ja ens marquen per sempre. Ací n'he conegut de tots els tipus, però com sempre passa, quan me'n vaja em quedaran al record amb les millors, que no són poques.  

Estava ara asseguda a la taula central del Portas Larga, a la Rua Atalaia de Bairro Alto, i reflexionava sobre estos mesos. No em faig a la idea, però em queden poc més de dos dies a Lisboa abans d'anar-me'n per sempre. Estava sola, allà enmig, gaudint de la música brasilera en directe, i no podia evitar somriure als músics. Llàstima descobrir aquest local dues setmanes abans d'anar-me'n. D'haver-ho sabut abans, li hauria tret més partit. Però ara ja no valen els "anirem demà", "ja tornarem la setmana que ve", "potser em passe per allí en uns dies". En uns dies, senyores i senyors, ja no hi haurà tramvies que et remouen d'un costat cap a l'altre, minuters dels autobusos que sempre fallen, costeres inacabables ni la humitat que banya els carrers. No hi haurà Cais do Sodré, ni Praça do Comércio, ni finestres que donen al riu. Ni tampoc Bacalhoeiro ni Chapito, ni les endemoniades escaletes que porten fins l'escola de comunicação social, que fins i tot a elles les trobaré a faltar. En el record quedaran totes aquestes coses, que un dia no molt llunyà espere reviure. 

La idea de tornar a la vida de sempre em fa certa por. Intente pensar que darrere d'unes etapes en venen unes altres, i que sempre hi ha coses noves per fer i descobrir allà on estiguem. Però després d'una experiència tan excitant com pot ser un Erasmus, és un poc frustant haver de tornar a casa amb poques motivacions especials. Hi ha qui diu que sempre vull el que no tinc: quan vaig arribar que si me'n volia tornar, ara que és hora de tornar que em vull quedar per damunt de tot. Potser té raó, i el que em passa és que la proximitat amb el dia de partida em fa valorar moltíssim més totes aquelles coses que deixaré ací. Entre les més importants, moltes amistats. La majoria amistats amb persones d'aquelles que, com comentava abans, t'omplen amb només dues converses. Si haguera de triar la millor de  totes les coses que m'emporte d'esta experiència, segurament serien totes eixes amistats i els moments viscuts amb elles. Noentanto, que dirien ací, espere que ningú no em faça decidir què ha sigut allò millor, perquè seria molt difícil. 

Ara, mentre esperava una amiga a Praça Camões, se m'ha assegut al costat un brasiler i m'ha contat la seua vida. Diu que parle bé el portugués, i que no hauria de deixar de practicar-lo. Que té una caseta a Rio de Janeiro i una altra a Ipanema. Ara que a Brasil sembla que les coses van tan bé, una es planteja no desaprofitar ocasions com aquestes. Bogeries, supose, com ho ha sigut tota aquesta experiència, que va començar un dia en una subhasta quan tu em vas posar "Carcaixent" davant de tota la meua llista de destins escrits per ordre de preferència; i acaba ara, un any després i amb milers d'anècdotes a la motxila.

Tot acaba, i això ja ho sabia abans de vindre-me'n. Ara només puc demanar que els dos dies que em queden isca un sol radiant per a poder guardar en la retina les últimes i millors imatges d'una Lisboa que m'ha acollit i m'ha sorprés molt positivament durant tots aquests mesos. Até breve, cidade bonita. 

Vint-i-un anys

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys (que es compleixen durant tot el dia), algú em deia que s'estaven fent els retalls més grans en la història de la democràcia de l'estat espanyol. No sabia jo, per tot això, si hi havia massa que celebrar. Quedaven enrere dotze mesos en què haguera pogut cantar aquella cançó de Serrat que deia "ara que tinc vint anys" i no ho havia fet ni una sola vegada, i començava una etapa que no em feia massa gràcia, una vegada trencada la barrera dels vint, que diuen que a partir d'ara tot va molt de pressa. Quedava enrere tot un any de records i de detalls, un any ple i complet com els que més, un any tan gran que si em pare a pensar com va començar sembla que n'hagen passat desenes. Però per sort només n'ha sigut un. 

Obria els ulls en un llit estrany i massa gran per a la solitud d'aquesta habitació. O quarto, que li diuen ací, tant fa. Aquesta habitació tan gran també, i tan diferent d'aquella que m'acollia ara fa un any, quan mirava per la finestra i veia la pluja reflexada en el carrer i en les vies del tramvia els pocs dies que plovia, i podia veure quasi quasi la mar i totes les teulades del barri de Benimaclet, i la porta del Jacky Chen, que tot i estar a prop sempre el cridàvem perquè ens portara el sopar a casa, o anàvem a desdejunar. Ahir, deia, obria els ulls en un llit massa gran, enguany que estic tan sola, i en una habitació tan gran, enguany que ningú ve a fer-me companyia. En aquell caixonet passàvem les hores, tots dos, totes tres i fins i tot les quatre, apurant el poc espai disponible i amb la persiana oberta per arreplegar la calentoreta del sol. Ací el sol tampoc no arriba, i des de la finestra, que dóna al carrer des d'una planta baixa, no puc vore cap teulada, i encara menys la mar. La pluja, els pocs dies que plou, la veig córrer carrer avall, però no té aquell efecte lluminós que tant m'agradava als carrers de València. Aquella pluja que tant m'ispirava.

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys, que es diuen prompte però tarden en passar, passaven moltes coses. Tu pensaves en mi, maleint no haver tingut aquell mòbil a mà a l'hora exacta. Tu també, en les darreres hores de la vesprada, per deixar caure quatre parauletes que et retornarien el dia següent i que, sabies, em caurien en gràcia. Tu també m'escrivies, d'una manera més curta però més colpidora, i m'obries les portes a una realitat en part coneguda que, també sabies -tal vegada ho dubtaves-, m'agradaria. Tu m'agafaves el telèfon amb alegria, i em donaves les gràcies per tot i per res, i em treies el més gran dels somriures. I jo, ara ja fora d'aquell llit gran i aquella habitació solitària, em sentia per un dia important. Somreia, i tu, petita, somreies també des de l'altra punta de la taula de la biblioteca. Em somreies a mi, mentre li feies mala cara a aquelles portugueses que no callaven i no et deixaven concentrar-te ara que, després de quinze dies sense fer res, havies decidit estudiar per a l'examen de divendres. Els amics preparaven el sopar i s'encaminaven a ma casa, i cantàvem i ballàvem un poquet només, menejant les caderes, i menjàvem, sobretot menjàvem molt, tu i jo més que ningú, que ja ens havíem fet un litro de cervesa esperant al personal i ara només volíem que fer gala d'aquella merendinha que havíem fet amb tot l'amor del món i sobretot amb moltes rises. 

Passaven les hores, i jo deixava de complir vint-i-un anys, primer ahi i després ací, que anem una hora per darrere. De les retallades més grans de la història de la democràcia no me'n sabia res. Tampoc no volia recordar que l'endemà, o més bé en unes hores, tenia un examen. Mirava al meu voltant i somreia. Fa tot just un any també ho feia: tota envoltada d'amics, uns d'ací i altres d'allà, aleshores sopant al Terra, ara a Lisboa, tant fa. I tu, i tu, i tu, i tu també ja dormíeu, i jo no volia tancar els ulls perquè no s'acabara aquell dia per tornar al llit gran de l'habitació solitària, ni que fora en companyia.