El que sabem -ens expliquen- de la vida

Allà a l'horitzó s'endevinen quatre figures que avancen lentament des del més profund de la mar. Caminen per damunt l'aigua, pausadament i mirant al front fixament, volent arribar fins l'arena. Han aparegut del no-res i van agafades de la mà, que els dóna més seguretat. Quan s'apropen es pot endevinar al seu esguard una brillantor estranya, a la qual no estem acostumats. De vegades giren el cap a un costat i a un altre: són noves, no coneixen aquest món i es disposen a descobrir-lo. Fa un dia assolellat i la mar roman calmada, és primavera i encara no fa tanta calor perquè la sorra estiga abarrotada de gent. Només uns quants cossos s'estiren sobre la manta de granets marrons i rosats. Cadascú fa la seua, i ningú no se n'adona de la presència estranya que s'apropa: estan massa ocupats en els seus quefers quotidians, en els seus llibres, o en tapar-se la cara amb la tovallola, cap per avall, per concentrar tots els rajos de sol possible a l'esquena nua. 

Les visitants arriben a un món nou, del qual res no en sabem. Poc a poc aniran descobrint aquest espai que solem anomenar planeta Terra i que resultarà ser menys dolç de com l'imaginaven. Les criatures de la mar -en aquest cas, la Mediterrània- arriben a terra ferma i comencen a fer-se preguntes. Sense pressa van coneixent tot allò que els envolta: uns paisatges bonics, un clima càlid, arbres -pocs- verds i molt d'asfalt. I la gent, que no els presta massa atenció, però que creuen interessant. Han llegit als llibres les nostres històries, però els costa enquadrar la ficció amb la realitat que albiren. On guarda les històries d'amor aquesta gent? Quan és el temps de la gaubança? I les rutines que es mengen les vides, per què ningú no els havia parlat d'elles?

El món amb què es troben les figures noves és diferent del que imaginaven. Creuen fronteres i països i coneixen les diferents realitats que composen el planeta. Ningú no els havia explicat que el color carn no existeix, que la sorra no només ocupa les platges sinó també els deserts, que els arbres són molt més verds i frondosos al tròpic, que la pluja no sempre és fruit d'alegries, que els aliments no es regalen. Quan creuen la mar cap a Àfrica, després de passar per Grècia, i caminant -com només elles poden fer-ho- per damunt l'aigua, troben molts cossos morts i s'espanten. Qui és tota aquella gent amb pell morena que sura amb la sal de la Mediterrània? I a l'altra banda, per què les persones porten mocadors al cap? Per què no existeix la pell de les dones?  Per què hi ha xiquets amb armes, xiquetes sense cames, fills sense mares? 

Als seus llibres tots els protagonistes visten bé i van a l'escola. Tenen la pell blanca i els cabells rossos, i somriuen sovint. Entenen el sexe com una articulació més de l'amor, fet que es distorsiona quan pateixen la seua primera violació. No els havien contat que allò era plaenter? En recriminar-ho, un tir sona a l'interior del seu ventre: queden mutilades i ja no poden caminar més. Una d'elles escapa i aconsegueix descobrir una altra part d'aquest paradís convertit en infern: l'Àmerica Llatina, on troba persones més baixetes del que establien els cànons de les seues històries; on sovint no existeixen els cotxes sinó les burres; no hi ha botigues sinó camps de blat i gallines que corren lliures pel camp; no hi ha xiquetes sinó mares joves a qui algú els ha robat la infància. 

La visitant, solitària i decebuda, decideix tornar a la mar, el lloc d'on ha partit i que li sembla, si cap, més amable i segura, al seu propi reciente càlid. Des de la costa de Mèxic intenta caminar però ara pesa massa, la realitat ha superat els seus límits i li és impossible caminar per damunt l'aigua. Construeix la seua pròpia barca per dirigir-se al centre de l'oceà, però quan només porta uns quilòmetres de recorregut un tir li forada la base. "Ets il·legal". Com? Si jo... "No tens dret de solcar la mar, no tens dret de trepitjar la nostra terra". I un tret acaba amb una altra història.

Quin món estem construint -i destruint-? Quin món ens estan contant? Quan começarem a qüestionar-nos-ho tot de manera seriosa?

La generació dels precaris

Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres. 

Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure. 

Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.

Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats. 

Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.

Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.

Fragments: Las palabras se las lleva el viento

Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:

"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...]. 

El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento". 

Isaías Lafuente

Somos lo que hablamos, Tinta Libre

Nits a l'antiga Universitat

L’edifici de La Nau es disfressa d’un color groguenc. El de la lluna, que hui està plena i ens il·lumina a tots. Asseguda al Claustre del que en temps passat albergava les classes de la Universitat de València, alce el cap i mire el cel. Mai m’havia fixat en eixos cables que creuen el pati d’un costat a l’altre, tot creant una espècie de teranyina a través de la qual es veuen el núvols. Quina nit que fa, tu. Sembla una d’eixes nits d’estiu de cinema en la plaça de Sella. En València, ara en maig, fa eixa frescoreta de finals de l’agost nocturn en Sella.

Però no, no estic a Sella, tot i que davant de mi també hi ha una pantalla. Una tela blanca on un grup de gent visualitzem un interessant documental. I entre escena i escena, em pregunte: “quants esdeveniments acull este edifici a l’any?”. A la ràdio de la universitat, sempre que fem l’agenda del dia, dos o tres activitats se celebren a La Nau.Darrerament he assistit molt, però crec que fins ara no havia sigut conscient del que és açò. L’antiga universitat. Des del bell mig del Claustre mire la part de dalt i m’imagine els joves amb llibres a la mà corrent pels corredors o assomant-se a les balconades. Els busts dels antics professors ajuden a posar-se en context i situació. Com seria tot allò? I, com cabien allí els estudiants? Sens dubte la Universitat de València, com les altres, ha crescut molt. I ara, quan els romàntics imaginem el passat, creem que aquella època era millor, que els estudiants lluitaven i aconseguien les seues fites, o que com a mínim causaven rebombori i la premsa se’n feia ressò. Tal vegada no fora tant diferent d’ara, qui sap, però sempre queda bé allò d’idealitzar el passat.

Però com que ara estem on estem, torne a la realitat per aprofitar el moment. Esta setmana, el festival internacional de fotoperiodisme, PhotOn, ha programat una sèrie d’activitats molt interessants en aquest àmbit. Les de la nit són a La Nau, i se’ns dubte paga la pena anar-hi. Pel contingut, per la companyia i per l’escenari.

Els violents són els altres

Aquest text el vaig escriure durant el curs 2012/2013 del Grau de Periodisme, per a l'assignatura de Periodisme de Conflictes i Pau, una de les que més m'ha agradat de tota la carrera. 

Arrel del debat que s'ha reobert en molt mitjans de comunicació sobre la violència exercida dels piquets dels estudiants en dia de vaga, he considerat adient publicar-lo ací. Tot i que en alguns casos fa referència a un altre text, espere que puga entendre's bé. És un text acadèmic, no massa literari. Però parla de la complicitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència de l'estat i transmet, et cinc paraules, el que pense jo sobre aquest tema: que els violents són els altres. 

Els violents són els altres

Violència són el sistema educatiu i els barracons, el gènere reglat per les institucions, hipoteques, pensions, files, papers, identificacions; pedofília sí, avortament no, criminalitzar la resistència, els mecanismes de la por, qualsevol tipus d’autoritat, tot el que calla Canal 9 és violència.

Orxata Sound System

Els periodistes i les persones en general parlem moltes vegades sobre la violència, però tenim clar realment el que significa aquest terme? Què és la violència i qui la genera en cada cas? Qui determina la definició d’aquesta paraula i quines formes pren en la nostra societat actual? Si ens atenem a la definició que dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la violència és o bé una força o energia desplegada impetuosament, o bé un abús de força. Però aquest concepte és molt més complex de com el defineixen els diccionaris, especialment si atenem a l’ús que els mitjans de comunicació en fan d’ell i a la concepció generalitzada que té en la societat.

En els textos Discurso y violencia: la ‘fantasmización’ mediatica de la fuerza i La narrativitzación de la violencia, els autors Manuel Delgado i Miquel Rodrigo, respectivament, intenten fer un resum del que entenem per violència, del seu poder social i del tractament que li donen els mitjans. Com bé afirmen ambdós autors, la violència és un concepte cultural i és una construcció social, i per tant el seu significat és diferent depenent del lloc, l’època o el context en què se situe.

Què o qui és aleshores, el que determina què és la violència? Segons apunten Delgado i Rodrigo, són l’Estat i els poderosos, i també els que controlen els mitjans de comunicació (que la majoria de les vegades són els mateixos que controlen l’Estat). En primer lloc, com creu Delgado, la violència és utilitzada moltes vegades com a control social, tant per part d’uns com d’altres. A més, són les lleis les que determinen quin tipus de violència haurà de ser penalitzada legalment, i aquestes lleis també estan fetes pels mateixos poderosos. Al remat, ens trobem que són ells els que, en primer lloc, comprenen la violència –el que Rodrigo entén com etiquetar certs fenòmens de violents- i, en segon lloc, els que la justifiquen, segons els semble o no legítima.

A banda d’això, tant un com l’altre autor insisteixen en què la violència existeix per a ser transmesa, i que sense la comunicació no tindria sentit. És ací on entren en joc els mitjans de comunicació, agents indispensables en la construcció del concepte. Del que es pot trobar en analitzar la violència dels mitjans, hi destaquem dos aspectes: en primer lloc, el que Delgado anomena la violència mediàtica, és a dir, la que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la societat. I en segon lloc, el tractament que li donen a la violència en general. Quant a aquest segon punt, en la majoria dels casos els mitjans criminalitzen aquella violència que no és justificada per l’Estat, mentre legitimen la que aquest exerceix.

Perquè a pesar que s’intente amagar, l’Estat també exerceix violència; per inversemblant que parega, moltes vegades els violents són ells mateixos, els altres. Un exemple el podem trobar en un esdeveniment que ara mateix celebra el seu primer aniversari, la Primavera Valenciana. Aquesta mobilització que protagonitzaren els estudiants valencians fa ara un any és un clar exemple de la violència exercida per l’Estat: la policia va reprimir durament unes protestes que tenien com a motiu inicial la defensa de l’educació pública, que en aquell moment i encara a dia de hui està sent desmantellada per part dels governs espanyol i valencià. Aleshores, tot i que tant els polítics de torn com la majoria dels mitjans intentaren amagar la violència de l’Estat, no ho van aconseguir perquè les protestes van ser gravades i transmeses a través de la xarxa de xarxes, i van donar la volta al món. Llibres en alt o llapissos enormes a mode de llança es configuraven com les úniques armes visibles d’uns joves poc acostumats a córrer davant de la policia, que des de l’altra banda els apuntava amb pistoles i porres. Així i tot, molts s’entestaren en fer comprendre que els violents eren els joves que protestaven.

I allò cert és que a pesar de tot el que pogueren gravar les càmeres  –que no és poc-, aquells fets no han tingut cap responsabilitat política ni policial a dia de hui. Malgrat que sense cap mena de dubte durant una setmana els joves valencians van aconseguir demostrar que els violents eren els altres, res no ha canviat ni en l’educació pública ni en les polítiques de repressió dels nostres governants, i la llei ha marcat que els violents eren els joves. La violència, que no només la trobem en les porres de la policia, ha tornat a guanyar en la forma en què ells, els altres, la volen pintar. 

En les ocupacions pre-vaga he aprés moltíssim. M'agradaria que algú totalment aliè s'apropara a una d'aquests ocupacions i intentara trobar un mínim granet de violència. Per moltes ocupacions més!

Fent nous camins

Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys. 

Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.

Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera). 

Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?

Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!

P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!

Els estudiants resignats

Senyores i senyors, ja s’han convocat, per fi, les beques per a estudiants universitaris de la Generalitat Valenciana. Quatre mesos després de l’inici del curs, no està malament. A partir d’ara, tots aquells que tenim dificultats econòmiques per a pagar-nos un curs de la universitat –que no som pocs-, podrem omplir papers i enviar-los a la Consellera d’Educació perquè els guarden en un calaix durant una bona temporada. Perquè sí, la convocatòria arriba tard, però per a la resolució encara haurem d’esperar més. Per posar un exemple, les beques del curs anterior (2011-2012) es van resoldre a l’inici d’aquest curs. Que algú m’explique com s’entén això. És a dir, que jo –un jove qualsevol de hui en dia-, que visc fora de casa, que tinc algun membre de la família en l’atur i que, evidentment, no treballe, he de carregar les despeses econòmiques que suposa el desplaçament fins la ciutat on estudie, el menjar de cada dia, el lloguer del pis i el material d’estudi, i fer tot el curs en eixes condicions. I ja el curs vinent, si de cas, em diran si em donen o no la beca. Potser he hagut de demanar un préstec per poder fer el curs anterior, a l’espera, és clar, que la resposta siga positiva. Però això mai se sap. I si no me la donen, què faig? He de pagar una matrícula de 1.200 euros (en el cas de les carreres més barates) que no tinc. Me’n torne a ma casa, amb tot el curs fet sense que quede constància perquè no puc pagar la matrícula, i a més amb un deute amb el banc? Per a més inri, potser la Conselleria em diu que sí, però uns mesos després se n’adona que no té diners i decideix canviar els criteris d’adjudicació de les beques, com ha passat enguany. Aleshores em diuen que s’ho han repensat, i que no, que no tindré beca. Ah! I que tinc dues setmanes per a pagar la matrícula del curs anterior (estem en desembre de 2012, i estic pagant la matrícula de setembre de 2011. Increïble!).

Doncs sí, senyores i senyors, tots eixos destrellats són els que ocorren a les nostres universitats. Encara ara s’omplin la boca dient que han augmentat l’import destinat a beques en un nosequant per cent. Però esta gent coneix la vergonya o ens pren per imbècils? Bé, cert és que de vegades ho semblem, d’imbècils, perquè a estes altures i tal i com estan les coses no sé com encara no ens hem tirat tots al coll dels polítics i dels responsables de l’actual estat de la res publica. La situació és insostenible i els estudiants continuem anant cada matí a la biblioteca com si no passara res, a estudiar per a passar els exàmens. Que d’altra banda ho entenc, perquè si suspenem més d’una assignatura l’any que ve no cal ni que demanem la beca. Així que cada matí ens alcem del llit i correm a la biblioteca per agafar un lloc a corre-cuita. És digne de vore el moment en què s’obrin les portes: no vindrien mal unes classes de civisme a la universitat. Tots corrent en busca d’un lloc on poder posar el cul durant tot el dia, mirar els llibres i l’endemà, vomitar-ho tot a l’examen. No ens queda altra, la falta de diners també fa que no es puguen obrir tantes biblioteques com ens agradaria i hem de lluitar contra els nostres companys per aconseguir una cadira. Ja sabeu, la Fórmula 1 és més important, així que a estudiar, a casa, xiquets. Ah! I cal guardar recursos per a les beques dels estudiants de les universitats privades, és clar.

Potser sí que ens queda altra opció més enllà de la resignació amb què acceptem les normes que se’ns imposen. Potser si deixem de banda els apunts i eixim al carrer canvie alguna cosa. Al cap i a la fi, si ho férem tots ni tan sols hi hauria exàmens. Però no, no ho farem, per a què enganyar-nos. La gent no és ni tan sols capaç de perdre una classe per anar a una vaga. És això el que ens han ensenyat, és això el correcte: empassar-nos tot el que ens donen, estiga bo o dolent. Tant fa que ahir, bon matí, detingueren un company quan anava a la feina per haver participat en la vaga del 14N. “Alguna cosa haurà fet”, diuen. Sí, el mateix que jo, i que tots els que aquell 14N vam eixir al carrer: protestar, queixar-se, no resignar-se. Que ens detinguen a tots, sí senyor, que nosaltres som el vertader problema d’aquest sistema! Als lladres que ens han portat a l’actual situació que els deixen a casa, que ells no se’n deuen res de tot el que està passant.

I ara, després d’escriure açò, continuaré estudiant per a l’examen. La xica del meu costat em mirarà malament per estar ocupant un lloc a la biblioteca i dedicar-me a escriure al blog en lloc de llegir els apunts. Enguany acabe, i tindré un títol baix del braç i poca cosa més a fer. Almenys, això sí, no em quedarà la sensació de no haver fet res per intentar canviar les coses. Sense massa èxit, tot s’ha de dir. En la consciència de molts pesarà no haver eixit al carrer ni un dia quan açò s’enfonse del tot (i no queda massa). Sort a tots!

Oxitocina gratuïta

Mai n'havia sentit parlar sobre el perill de l'oxitocina gratuïta. Ni tal sols de l'oxitocina. I la veritat és que si conéguerem els seus efectes aniríem més amb compte i segurament seríem més feliços. Aquesta hormona, per als ignorants com jo, és la que segreguem en grans quantitats durant l'orgasme i també la responsable del sentiment d'afecció. El llibre que llig ara diu que si hi haguera una hormona de l'amor, seria l'oxitocina, perquè és la que juga el paper més important en les nostres relacions amoroses. Fins ací tot correcte, no necessitàvem saber de la seua existència per a sobreviure.

Però l'oxitocina també apareix quan no la necessitem. Una cançó, una imatge o un record ens fan segregar-la en moments en què pot tindre un efecte contrari i funcionar com una droga dura en un moment en què estem intentant desenganxar-nos. Un exemple pot ser el del jove que escolta sense parar una cançó que li recorda a algú que estima i ja no li correspon. El jove escolta la cançó una i una altra vegada, mira les fotos de l'altre, pense sempre en ell...i segrega una hormona que no li servirà per a res, perquè mai no estaran junts. Doncs bé, si ens ho explicaren, potser evitaríem segregar-la. Oxitocina gratuïta, per a què? Per a això paga la pena que ens conformem amb la dopamina, que no és de l'amor sinó del plaer, i no ens lligarà a ningú ni ens farà plorar massa.

D'altra banda, també és interessant conéixer el funcionament d'aquesta hormona per a saber que, per a mantindre l'afecció, és important tindre-la sovint en nivells alts. A través de l'orgasme o altres pràctiques que s'hi aproximen és com aconseguirem estar sempre “posats” d'aquesta droga i continuarem “enamorats” de la persona que ens fa segregar-la. Perquè al contrari de la dopamina, l'oxitocina sí que centra la nostra atenció en una persona concreta. I què dir-ne de la serotonina, important en les agressions, la temperatura corporal, la sexualitat, l'apetit, l'humor, la son, la ira i la depressió?

La veritat que, repetisc, la nostra educació en ciència hauria de ser molt major, tot i que saber massa pot arribar a ser paranoic. Ara, que sonava Papa cuéntame otra vez d'Ismael Serrano a Ràdio 3, m'imaginava els meus nivells d'oxitocina disparant-se amb gran rapidesa. No sé ni com ni per on, perquè si sóc sincera no en sé res sobre les hormones. També després de llegir altres capítols del llibre em pense que ja no puc decidir jo sobre les coses que faig, o que els meus gustos venen més determinats per les circumstàncies que per la meua personalitat. Però, com diu l'autor en la introducció, “una vida sense ciència és com una vida sense música. Pot ser igualment meravellosa, però sens dubte desaprofitem una de les seues grans ofrenes”.

Per als interessats, “El ladrón de cerebros”, de Pere Estupinyà. Gràcies pel descobriment.  

Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat. 

Gràcies als mitjans que feu una cobertura real dels fets

Per sort encara hi ha alguns mitjans on es dóna veus als ciutadans i es parla clar de la realitat. Llàstima que els escolte poca gent. Aquest dimecres vam acudir la companya d'Acontracorrent, Eva Romaní, i jo en nom del BEA, a la ràdio de la Universitat de València per a parlar de tot el que està passant a València, això que s'ha anomenat Primavera Valenciana.

Gràcies a la ràdio de la Universitat de València, a la de la Unviersitat d'Almeria, a RNE i Ràdio Catalunya, i molt especialment a Ràdio Klara, pel bon seguiment que està fent de la #primaveravalenciana i per haver-nos donat veu.

Podeu escoltar l'entrevista al minut 22 en aquest enllaç

Estudiants  de la UV manifestant-se per la repressió policial

Un xiquet assenyala que ell també és "l'enemic"

A pesar de tot, no tindrem por

Parem-nos a pensar per un moment. Què és el que està passant? Què estem -estan- fent? València torna a fer pudor, una pudor insuportable. Tan insuportable com la situació. Ja ho han tocat tot, ja ens han retallat per tots els costats que podien. I ara, que no podem nosaltres manifestar-nos? Que no podem dir el que pensem? Que no poden els alumnes dels instituts eixir al carrer a queixar-se per les pèssimes condicions en les quals donen classes últimament?

Ara mateix no tinc ni tacte per escriure les coses bé. Només pensaments inconnexos, sentiments de ràbia. Ahir una desena de companys van ser detinguts i molts d'ells han passat la nit a comissaria. Molts altres van ser apallissats per la policia (només cal entrar a Youtube i mirar algun vídeo). He hagut de vore a coneguts agafats pels cabells i arrastrats per terra. I hui, quan he eixit al carrer a donar-los suport i a cridar pels meus drets, se m'ha empetitit el cor en vore com la Policia caminava cada vegada més de pressa darrere de nosaltres. M'he vist a la cua de la manifestació d'estudiants i, ho diré ben clar, m'he cagat damunt. Després del 29S de l'any passat en què vaig saber què era una càrrega policial en la meua pròpia pell, cada vegada que veig les furgones d'antiavalots m'entra la por. Encara m'he assustat més quan un altre cos policial ha aparegut per la part de davant i entre tots ens han tancat en un carreró. Sense possibilitat d'eixir. Sense possibilitat de caminar. Acorralats.

I em pregunte: per què he de tindre por? És que he fet alguna cosa malament? És que no puc cridar el que pense? No puc recórrer els carrers en contra de la seua violència? Ara tremole. Pense en tots els companys detinguts ahir que encara no han pogut eixir al carrer i tremole. Qualsevol de nosaltres podria estar allí: només es manifestaven en contra de les retallades quan la policia va carregar contra ells. Per tot això, a pesar de la por, em naix una força que m'anima a seguir endavant. Seguirem eixint als carrers i seguirem cridant que #NoTenimPor, que no ens faran callar, que així no guanyaran. Ja està bé de governs feixistes i totalitaris que fan de nosaltres el que volen. 

Estudiants de la UV tallant el carrer de Blasco Ibàñez. 

Tot el meu suport als companys detinguts i colpejats i als estudiants de l'institut Lluís Vives.