Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!

RTVV no es tanca

Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.

No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.

Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV. 

I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.

No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?

Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon. 

Un pas per El Temps

(Escrit el 27.03.13)

No sé quan va ser la primera vegada que vaig obrir la revista de El Temps ni quan vaig començar a tindre constància de la seua existència. La tinc en la memòria com si haguera estat sempre ahi, com un referent transmés pels pares, tan essencial en aquest país. Recorde no fa tants anys, un dia en Ontinyent, que vaig parar a postes a comprar-la, orgullosa de tindre-la entre les meues mans. No imaginava aleshores, ja estudiant de Periodisme, que algun dia tindria l'oportunitat d'escriure en ella.

Em vaig emportar una grata sorpresa en setembre quan, en publicar-se les llistes de les empreses on havíem de fer les pràctiques, hi figurava Edicions del País Valencià, és a dir, El Temps. Vaig tindre pocs dubtes: una oportunitat -de les poques- d'escriure en la meua llengua i en una revista que passats quasi 30 anys de la seua primera publicació continua sent un referent per a molts. I allà vaig anar. 

Hui he abandonat aquella saleta del tercer pis de l'Octubre, al carrer Sant Ferran, que el setmanari té per redacció. Curiosament hi estaven tots els companys en una vesprada d'abans de vacances en què sempre es tanquen els temes amb el temps molt just i els ànims crispats. En eixir de l'edifici, després d'acomiadar-me de tots, m'he mirat el carrer, tan trepitjat estos i altres mesos, i he agafat aire d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. En necessitava, d'aire, en trobar-me amb la sensació que una cosa acaba -una altra més- i no en comença cap de nova. Se m'ha fet un nus a la gola quan Violeta, companya de la redacció, m'ha preguntat què faré l'any que ve. La incertesa fa vertigen. 

A pesar que necessite les hores per poder acabar la carrera enguany, m'ha fet pena abandonar aquella redacció on he aprés moltes coses i on algun dia m'agradaria poder tornar a seure. N'he aprés de periodisme, especialment pels companys de pupitre. Però també sobre la història del meu país. Ara que ja acabe, puc confessar que el que més m'agradava era escriure la secció dels vint anys, que m'ha permés llegir durant sis mesos el que va ocorrer als Països Catalans l'any 92-93, del que en la meua memòria de vint-i-dos hiverns no hi queda cap record. 

Hui, precisament hui que es compleixen vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, he tancat una altra porta. I ho he fet escrivint sobre el poeta, breument, sí, però...on anava a poder escriure jo sobre els grans del nostre país? On anava a trobar un mitjà que dedicara dues portades seguides a Estellés i a Raimon, per exemple? Tot s'acaba, i darrere d'unes coses en venen unes altres. A pesar de la por que em recorre en no albirar un determinat futur proper, acabe amb la plenitud d'haver-me format encara més com a periodista i com a persona, i amb la certesa que, més tard o més prompte, això em servirà en la vida. 

Per l'educació en valencià, a qui tant li dec

Entre el pocs records que encara conserve de l'escola de Sella, on vaig fer fins segon de primària, està el de la Trobada d'Escoles en Valencià que vam fer al poble. Guarde una imatge en què anàvem Iris i jo portant uns cartellets no sé de què, obrint la cercavila que féiem per alguns carrers, seguides per moltes escoles de la Marina Baixa. També ens recorde damunt de l'escenari, esperant mentre cada poble pujava, ordenadament, a deixar la seua peça del puzle que finalment conformaria un dibuix molt bonic, de Cazorla, del nostre poble. Els carrers plens de paraetes i tallers, i poca cosa més és el que em ve al cap. Per les fotos i les històries que conten els pares també recorde altres trobades, així com per mi mateixa rememore les últimes a les quals vaig anar, ja més majoreta i a l'institut, per curiositat. Em venen al cap ara les de l'Alfàs, Finestrat o Benidorm.

La Trobada era tota una institució, un d'eixos dies claus de l'any. Samarreta ben posada, mocadoret de Sella al coll, i cap on tocara. Amb els tallers ens entreteníem i amb els teatres del carrer ens divertíem. Jo, fent-me la valenta, corria cap als correfocs, tot i que em feien molta por els dimonis. Allà et trobaves amb gent de tota la comarca, i senties parlar valencià a tothora. Aleshores jo encara no em plantejava si la gent el parlava o no, si era important o no estudiar-lo, ni tan sols quin era el significat d'aquell dia tan esperat en què m'ho passava tan bé. Això ho vaig entendre de més majoreta, quan ja no anava a la Trobada només pels tallers o els correfocs -que també-, sinó per la consciència de la problemàtica amb la llengua (també pels concertets de rock que es feien de nit, tot s'ha de dir). 

De l'escola de Sella, tampoc no recorde si les classes les féiem en valencià o en castellà. Tampoc no em preocupava. Però sí que recorde que quan vaig anar a Benidorm, amb huit anys, tenia una classe molt reduïda, de deu persones, i això es devia a la línia. Alumnes de línia i alumnes de castellà érem com dos móns diferents, com si cadascú fora d'un univers i no ens poguérem barrejar. Però la veritat és que amb els anys eixes barreres també es van trencar, i sempre vaig estar molt contenta d'haver caigut en aquella classe, on el millor era el que traïa més deus i de la qual encara conserve bons amics. Això va fer que el nivell fora elevat, i que després, a l'institut, tots ens desenvolupàrem amb certa facilitat. I no sé si això era degut a la línia o no, però moltes pistes apunten que sí. 

Quan vam acabar el batxillerat, pràcticament els mateixos amb qui m'havia trobat a l'escola deu anys abans, tots dominàvem tant el castellà com el valencià, perfectament. Cas a part era el dels alumnes que mai no havien anat a línia: de valencià no en sabien absolutament res, i tampoc no tenien cap intenció d'aprendre'n. I aquests, per desgràcia, eren molt majors en nombre que nosaltres: a tercer de l'ESO els alumnes de línia no conformaríem ni el 20% de la totalitat. 

Sempre he estat orgullosa d'haver rebut l'educació que els meus pares em van donar. Considere que m'he format bé, i que en temes de llengües, deixant de banda l'anglés, em puc defendre perfectament en les dues oficials de la meua terra. I en eixe llarg trajecte que ha sigut -i encara és- la meua formació, li done un pes ben gran al fet d'haver anat a línia, d'haver assistit a tantes Trobades. Crec que ha sigut essencial per a conformar la persona que hui sóc.

Fa uns dies m'explicaven que Font de Mora havia anunciat que llevaria les lìnies per a aplicar un altre programa lingüístic que al govern del PP li semblava més adient. Em lamentava pel que tot això pot suposar, per pensar que la lluita que ha portat a terme la gent com els meus pares se n'anirà a fer la mà. També per comprovar que una vegada més els polítics fan de lingüistes, i corroborar allò de que del valencià tot el món opina sense saber-ne. Mosquejada per tot això, ahir vaig anar a la Trobada de Relleu, l'última d'enguany. El meu poble, per a més inri, no hi participava, i això em va empényer a anar-hi per a constatar -i així va ser- que molts sellardos hi assistirien i no hi hauria cap taller del nostre poble. La veritat és que quan passen els anys, les coses es veuen d'una altra manera: els tallers, com ha de ser, van dirigits a xiquets i normalment a algú de vint anys no li interessen massa. Però llevat d'això, vaig trobar l'acte un poc buit...el recordava més grandiós, la veritat. I en un lloc on l'harmonia envers la llengua se suposa que ha de regnar, donada la causa per què es fa, no esperava trobar-me cap problema com el que allà es va donar: l'alcalde de Relleu va prohibir que es llegira un manifest en contra de la proposta de Font de Mora, advertint que avisaria a la Policia Local si no feien cas i aclarint que el manifest es podia repartir entre la gent, però no llegir-lo.

No sé, de vegades sobren les paraules. Només em queda dir que eixa censura, eixa retallada a la llibertat d'expressió -ara que estic estudiant Història de la Comunicació Social- és pròpia del segle XIX o del franquisme, però en cap cas de l'actualitat en un país suposadament democràtic. 

Fem força per defensar la nostra llengua, tan digna com totes les altres, que els governants actuals volen deixar pel camí de la nostra història.