Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Més enllà dels camps de café

Més enllà dels camps de cafés s'amaga un món desconegut per a la majoria. Des de la comunitat de Panibaj, pertanyent al poble de Patzún, i després de recórrer uns quants quilòmetres a peu o en pick up, una arriba a un conjunt de finques de cultiu del café des dels quals s'hi accedeix a diferents belleses. El terreny de Víctor Hugo, no el famós, sinó l'home patzuner que ens ofereix sa casa per descarregar les motxil·les, acull de tant en tant rituals maies; els seus avis van descobrir soterrades a la plantació sis escultures fetes pels maies que representen diferents nahuals, nom amb què les cultures mesoamericanes es refereixen a una simbologia semblant al zodíac. Ara, les escultures, difícils de desxifrar, ocupen un bancal ocult rere les plantes de café -no me les imaginava així, per cert- on només els qui ho coneixen hi poden accedir.

Continuant el camí cap al riu, uns quants quilòmetres més endavant i on ja només les pròpies cames ens poden portar s'hi troba el naixement d'una font d'aigua calenta i termal, als peus de la qual hi han construït una basseta que fa l'efecte d'un jacuzzi natural. Inevitablement em ve al cap la Font Major de Sella, racó tan visitat en aquestes èpoques de l'any. Aquells que ho coneixen, com el nostre amic Jairo que hui ens fa de guia, saben que la bassa s'ha de buidar de tant en tant perquè si no l'aigua crema, i tenen controlades les botelles de plàstic que, acompanyades d'unes quantes herbes, fan de tapó. En deixar córrer l'aigua, el salt arriba fins el riu, on també hi podem anar a través d'unes pintoresques i improvisades escaletes. L'aigua del riu corre color terra però no és perquè estiga bruta, sinó és que arrastra molt de fang. Els guatemaltecs que ens acompanyen són més prudents a l'hora d'entrar al riu, i fins i tot a la bassa -són bastant més pudorosos que nosaltres, especialment les dones- però a nosaltres ens ve de gust provar, també, l'aigua gelada. 

Anem descalços, caminem per la terra sentint-la al màxim, i ens deixem caure junt amb la corrent del riu com si fórem xiquets una vegada i una altra. Estem feliços, molt feliços de poder gaudir de meravelles de la natura com és aquest entorn: un riu que corre depressa, aigües termals naturals i per a nosaltres sols, arbres quilomètrics que arriben al cel, el verd de la selva -quin verd...!!-, de nou els arbres, amb fulles que els pengen quasi fins al riu, i -no tot podia ser perfecte- els zancudos, mosquits gegants, ens roseguen les cames. A uns més que a altres: com sempre m'ha passat, ací a Guatemala també m'unflen tots els bitxos existents, i li servisc de repelent al meu company Pablo, a qui enveje per això i per poder dormir com un tronc als autobusos bojos d'aquest país. 

Quan arriba l'hora de tornar, hem invertit tantes hores dins de la basseta d'aigua calenta que estem fins i tot marejats. Tampoc ha ajudat el menú que portàvem, cuinat per una dona del poble, de cuixeta de pollastre, frijoles i un poquet d'ensaladeta, però és el que tenim. El camí sembla més llarg de tornada, costera per amunt, i a més sembla que no tindrem la sort que una pick up ens arreplegue en aquesta ocasió. Caminem amunt fins que dos companys convencen a l'home que ens ha dut per a que ens torne a la comunitat per un preu mòdic. No està massa convençut perquè, segons ell mateix, Víctor Hugo, qui ens cedia sa casa, és el seu enemic perquè van tindre una baralla fa unes setmanes, i no està segur de voler ajudar a persones relacionades amb ell. Finalment ens porta per cinc quetzals per cap, amb la condició de parar a mig camí i ensenyar-nos les seues terres, amb orgull: quatre-centes cordes té, que jo no sé quant és això, però les meues companyes geògrafes m'expliquen que és moltíssim terreny. Cultiva alvocats, i tot i que ara no estan madurs, ens convida a tastar-los més endavant. Lili, que ens acompanya, li pregunta de broma si té fills: això del terreno pot assegurar-te, ací, un bon futur.  

Per arribar a casa -i recorde que estem dins del terreny del mateix poble- haurem d'agafar encara una altra furgoneta que ens transporte pels caminals cap al centre urbà d'aquest municipi que té més d'una vintena de comunitats on la gent viu en díficils condicions. Una furgoneta per a onze persones on fàcilment hi viatgen vint, més algun infant que va volant de braç en braç. I uns quilòmetres més enllà cotxes luxosos i blindats es passegen pels carrers de la capital..."País de contrastos", pense novament, mentre l'últim passatger que ha pujat es veu obligat a obrir la porta i traure part del seu cos fora per a que puguem cabre tots. 

L'aventura de transportar-se per Guatemala

Des que vaig arribar a Guatemala, és la primera nit que la son no m'arriba tan prompte com em tape amb la doble manta del llit que m'acull. Un silenci còmode deixa pas a la reflexió quan, estirada al llit cap per amunt, deixe la mirada perduda en direcció al sostre: massa coses viscudes en tan pocs dies. I què calenteta s'està dins d'este llit, tu! Fins i tot em fa gossera trauré els braços per escriure, perquè a fora fa fred; tot i que açò siga tropical, a 2.200 metres la nit gela. Però hi ha tantes coses per explicar que com no les plasme ara que tinc un descans es desdibuixaran mitjanament, per poder deixar pas a les noves.

En una setmana en aquest beneït país he fet ja uns quants quilòmetres. Com una esponja, cal absorbir-ho i viure-ho tot en el poc temps que hi romandré. I per poder fer-ho, cal moure's. Així és que els mitjans de transport han sigut uns dels meus millors aliats des que vaig aterrar a l'aeroport de la capital, o com dirien ací, de Guate. I és que no podeu imaginar la varietat de vehicles que una pot arribar a tastar en poc més de cinc dies. 

La primera impressió en recórrer els prop de huitanta quilòmetres que separen Patzún de la capital és de llibertat. Per a començar, perquè ni tan sols el cinturó et lliga: en el cotxe que em transllada no aconseguisc moure'l més de cinc centímetres, però en observar que el conductor tampoc el porta posat em tranquilitze: haurem d'adaptar-nos a les normes locals, com sempre ens han ensenyat. La tranquil·litat, però, minva en constatar la velocitat amb què el carro, nom que ací reben els cotxes, travessa les carreteres de la gran ciutat fins arribar a la panamericana que em porta al meu poble. Durant el viatge una s'acostuma, i és preferible invertir el temps en altres pensaments. Per exemple, en observar la impressionant vegetació que creix conforme passen els quilòmetres fins convertir-se en pura selva, o també la propaganda electoral que plaga tots els panells publicitaris que hi ha: queden dos mesos per a les eleccions, però la campanya electotal està en plena efervescència. 

Capítol a part mereixen els autobusos guatemaltecs. Són antics autobusos escolars dels Estats Units, fàcilment identificables per als seguidors dels Simpson: el bus groc al que cada matí hi pugen Bart i Lisa es reconverteix en una discoteca en rodes en travessar Mèxic i arribar a ací. Una infinitat de colors cobreixen l'exterior dels vehicles, colors cridaners que doten als camins de certa alegria. A l'espai on habitualment hi posava "School Bus", s'hi tracta de posar els noms de tots els pobles i ciutats que travessa l'autobús, la majoria en diminutius: Guate(mala), Chimal(tenango), Pana(jachel), etc. Els agrada molt, per cert, això de retallar tots els noms. Les parades són improvisades i les portes habitualment van obertes, ja que a través d'elles assoma el cap un treballador tan important com el conductor: un home -sempre home- que crida el nom dels destins inestogablement i a una velocitat extrema: ¡guateguateguate, panapanapanapanapanaaa!

Però a banda del colorit exterior i la retaila de lemes religiosis que recorren i beneeixen el mitjà de transport, una altra cosa que crida l'atenció és l'interior. En primer lloc per com va d'atapeït: entre els seients d'un costat i l'altre del corredor sempre hi caben dues persones més que aconsegueixen clavar un quart de anca en el banquet i els altres tres quarts els aguanten enlaire amb la pressió que s'aconsegueix en ajuntar-los amb la part corresponent del veí de l'altre costat, que a penes toca el seu seient. El problema ve quan algú vol eixir: uns damunts d'altres, tots apegats, i jo amb la risa tonta, caent d'un costat a l'altre, de pensar que en qualsevol moment pegaré de tos dins d'aquella discoteca amb rodes. Perquè sí, els autobusos de Guatemala són com discoteques, amb la música llatina i romàntica tan alta que no pots ni parlar. I de tot el conjunt val més la pena que no mires la carretera, perquè si aconsegueixes ser conscient de la velocitat a la que va l'autobús per una carretera tortuosa on un cartell apunta "Frenar con motor", en eixe precís instant sí que cauries de tos!

A més de busos i cotxes, taxis improvisats, furgonetes a rebossar de gent i camionetes on la gent viatja de peu al remolque -no he tingut el gust de provar-les encara-, un dels transports més habituals és el "tuc tuc", un vehicle de tres rodes que se situa entre la moto i el cotxe i que pel corresponent a cincuanta cèntims d'euros et porta on calga, amb adrenalina inclosa. També he tingut la sort de pujar a diverses barques per a creuar des de diferents ports el llac Atitlan, sens dubte l'indret més preciós que he trobat aquesta setmana. N'hi ha de públiques i de privades, i en totes elles has de regatejar el preu, cosa que tots els que em coneixeu sabeu que odie profundament, però a tot s'acostuma una. Els primers viatges em situava a la punta per a notar l'aigua pegant fort a la cara i poder gaudir del paisatge, observar els volcans de envolten el llac i les boires que juguen a amagar-se entre els lloms de les muntanyes. A la cinquena ja m'agafava un seient "interior", on una lona de plàstic aconsegueix tapar mitjanament les gotes i es pot disfrutar igualment de l'impressionant paisatge que brinda aquest meravellós país.

Amb el record de l'aigua fresca de la barca i dels acollidors ports del llac torne a tapar-me amb la manta doble. Una respiració llunyana em recorda que no estic sola a l'habitació, però ja ens hem acostumat als silencis còmodes, moltes vegades necessaris. Guatemala viu a un altre ritme, molt més tranquil a pesar de la velocitat en les carreteres, i crec que ràpidament ens estem fent a ell: ho delata la nostra respiració tranquil·la, quasi imperceptible.

Unes fotos d'estos dies pel llac per a que entengueu d'alguna manera el que retenen les meues pupil·les. Bona nti!

A la lluna de... Guatemala

La lluna està quasi plena. En dos dies lluirà redona a València per acomiadar-nos d'un estiu encara incipient a esta part del món. La mire mentre camine, direcció a l'assaig de la banda, i em venen moltes coses al cap. Mentre recórrec el carrer València em pregunte: com serà la lluna de Guatemala? Es vorà igual que ací? L'astre, que no falla mai a la seua cita diària amb la Terra, ja fa temps que em serveix com a punt de trobada quan estic perduda: la mire i sé que, en qualsevol altre lloc, la persona a qui busque em podrà trobar en el seu reflex. Però ara la lluna no hi serà al mateix temps ací i allà, de manera que el reflex no serà instantani. No obstant, durant la meua nit li contaré tot el que necessite, perquè quan torne a amanèixer per la Mediterrània vos puga bufar tot allò que m'agradaria dir-vos, i tornar-me, unes hores més tard, les vostres respostes. 

Pareixia mentira, però en quatre dies agafe un avió que em portarà al país més llunyà que he trepitjat mai: Guatemala. Si sóc sincera, fins fa ben poc no sabia ni situar-la ben bé en el mapa. I ara, poc més d'un any després d'haver obert les portes del món de la cooperació amb el viatge a Egipte, només unes hores -unes quantes, tot s'ha de dir- em separen del gran continent, de les Amèriques, de l'altre costat del món. Per als que aneu curts de geografia com jo fins fa poc, Guatemala està situada al sud de Mèxic, just baix de la península del Yucatán i les platges de Cancún. Però no, no vos equivoqueu, no partisc cap a un complex hoteler ni a platges paradisíaques, sinó que m'acollirà un poble d'interior, Patzún, al Departament de Chimaltenango i a més de 2.200 metres d'altura. 

No en sé massa, del poble, però algunes dades rellevants són que més del 90% de la població és indígena maia i que la llengua majoritària és el kakchiquel, de la família dels quechua, un fet que em provoca una gran curiositat. A prop se situa el llac d'Atitlan, envoltat per tres volcans, alguns dels molts que s'hi poden trobar al país (entre els quals també hi ha el Fuego, en erupció des d'aquesta setmana). L'Atitlan és una de les principals atraccions turístiques de Guatemala, deixant de banda tota l'herència maia situada al nord del país. L'envolten diferents pobles que reben els noms dels dotze apòstols, i pel que m'explica el meu company Pablo, que va arribar allà fa dues setmanes, aquells sí que són pobles paradisíacs. 

Fins que no tinga els dos peus damunt l'avió -quina il·lusió em fa veure un d'eixos avions tan grans!- no em creuré que me'n vaig i no en seré conscient. Tinc un llarg viatge per davant per assimilar-ho i per observar una part de la Terra que desconec absolutament, fent parada a Toronto i Houston abans d'arribar-hi. Per ara, només puc imaginar-me com un punt roig en un mapa mundi que avança d'un lloc a un altre, o veure'm dins l'avió observant-ho tot amb curiositat...tot i que hauré d'assimilar que la major part del viatge només voré aigua!

I després de les reflexions, em torna la pregunta al cap...com serà la lluna de Guatemala? Fent una recerca a la xarxa sembla que no és tan diferent de la de València, tan famosa ella, i que vos transportarà, quan li ho demane, els meus maldecaps i les meues il·lusions. També em podeu enviar algun missatge si voleu, l'escoltaré cada nit.

De pas per la impresionant Costa Vicentina de Portugal

Portugal és un país petit de pobles amb cases petites i poques ciutats majestuoses. En la petitesa i l'aïllament de la porta d'Europa a l'Atlàntic resideix part del seu encant i la seua virginitat. Fa uns anys que em va atrapar, quan per una casualitat vaig decidir fer el meu Erasmus a Lisboa. Les grans decisions, que sempre es prenen amb una cervesa a la mà. La gran Lisboa, imperial, de llum rosada i carrers tortuosos, de costeres inacabables, baldoses amb senefes i, tot i la seua grandesa, de barris molt familiars.  

Però Portugal, relacionada iconogràficament amb el gall i la tovallola encara no sé bé per què, té moltes cares. Darrerament he conegut una de les més meravelloses: l'Algarve i la Costa Vicentina. L'algarve és la part més meridional, la costa sud de platges boniques i petites illes, tot i que una mica massa explotada turísticament. Sens dubte, la joia de la zona és la costa oest, que s'inicia al Cap de Sant Vicent (una de les quatre puntes de la península) i puja cap al nord. La Costa Vicentina, nom amb què es coneix aquesta zona, és la preferisa pels surfistes. Una zona escarpada i plena de penya-segats amb platges amagades i espectaculars, i el més impresionant: quasi verges. 

Esta nit hem dormit a un dels turons que donen a l'Atlàntic, sols, tranquils i veient com el sol s'amagava entre l'aigua salada de l'immens oceà, una imatge a la que no estem acostumats els mediterranis. Mentre observem l'ocàs imaginem com, dins d'unes hores, amaneixerà el sol a les amèriques, continent on hi seré en tan sols uns dies. Tan gran i tan abastable a l'hora, el món, hui en dia...

Ara, asseguts a la platja de Bordeira, les boires no ens deixen disfrutar de l'últim bany en aigües gelades. Els surfistes sortegen les ones amb la taula i el neopre. Cauen gotes, però tant ens fa. Tu em parles mentre escric, sense sabes que jo no t'escoles. Només t'observe mentre tu continues parlant, mirant la mar, amb la bromera reflectida als ulls. Els teus ulls blaus...

Al mapa marquem amb una estrela cada racó preciós, i quasi que no ens caben de tantes que n'hi ha. És difícil d'explicar la impresionant bellesa que naix de la combinació de la mar i la muntanya, d'una virginitat impensable a les nostres costes, de les platges que cada dia creixen i es tornen a fer petites amb l'ascens i el descens de la marea... Tal vegada unes imatges ajuden a explicar-ho millor.  

Parque Natural da Ria Formosa

Praia Olhos de Agua

Praia de Marinha

Costa de l'Agarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Posta de sol a la Costa Vicentina

Costa Vicentina

Costa de l'Algarve

Praia do Amado (Carrapateira)

Costa Vicentina

Praia d'Odeceixe

 

El plaer d'arrapar les parets

Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Bé, certament quan era més menuda ens van portar els majors del Cabiló, l'associació juvenil de Sella, a provar, però d'allò només tinc un lleu record: jo negant-me a deixar caure el cul una vegada completada la via, convençuda que en fer-ho cauria de repent els 10 metres que em separaven del terra, mentre algú, a qui jo prenia per boig, em cridava des de baix: "deixa't caure, deixa't caure!". 

Tornem. Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Ens va portar Vicente Luis, qui aleshores era per a nosaltres vicenteluívicenteluí, el profe de natació a qui li donàvem més quefer que ningú. Érem quatre aprenents, i a dia de hui sóc l'única supervivent. Xe, em va agradar allò d'arrapar les parets. No negaré que al principi em feia por, però poc a poc li vaig agafar el gustet. Encara em faig creus a dia de hui quan recorde les matinades d'aquell estiu: a les set del matí cap a l'arc, que després ja picava el sol i Vicent tenia classe. I en el que em costa alçar-me ara per anar a la faena, redios! 

Després d'això -no recorde quant de després- vam fer un bon grup d'escaladors a Sella. Molt heterogeni, tot s'ha de dir, però ens ho passàvem molt bé -com a mínim jo-. Amb el temps, les circumstàncies han fet que cadascú estiga en un lloc i amb les seues històries, i ja feia temps, especialment des que vaig aterrissar a València el 2009, que no agafava una seguida. El temps lliure i una companyia propera i constant m'han fet reprende les ganes. Ara, exhausta al llit després d'una jornada d'escalada intensa, mentre encara sent tronar els coetets de la falla de baix de casa, pense que hi ha poques coses que em facen sentir millor. Ja ho explicava fa uns anys en un entrada, que vaig titular amb molt d'encert -tinc l'autoestima alta hui, què voleu- "Acariciar les roques. O escalar, tant fa". 

Tinc les cames cansades. Hui també he passat por: anar de primera no és el mateix, però hauré d'anar acostumant-m'hi. Tinc morats en les cames i pelats en les mans. La cara un poc cremada, també. Però la superació i la lluita amb el propi cos i la pròpia ment d'un mateix que suposen l'escalada em fan sentir molt bé, així com el contacte amb la natura i la pau d'aquesta activitat, tot just després de cinc dies de Falles. Sent que puc dir amb tota regla que sóc una escaladora, sense oblidar qui ha sigut el meu mestre -ara me n'adone de la paciència que tenia amb mi!-. Aquella por inicial s'ha convertit a poc a poc en un repte que jornada rere jornada vaig superant. 

Què, vos animeu?

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré

De ruta: L'Atzúvia-Xillibre-L'Atzúvia, i visita al Castell de Gallinera

Amb aquesta entrada em decidisc a encetar un nou apartat al meu blog personal: "De ruta", un espai on descriure els camins que vaig fent que, ara que tinc temps, espere que en siguen molts. Mentre caminava per les penyes del Comtat i la Marina fa un parell de dies, vaig pensar que seria interessant plasmar ací les impressions i descripcions d'algunes rutes interessants, tant per al meu record com perquè puguen servir-li a algú que les vulga fer. A més, el recentment estrenat blog del veí Jaume Soriano, "Caminar per Sella", m'ha animat encara més a obrir aquest nou raconet dins "Olora la pluja". Que el dia que ho vaig decidir, per cert, també plovia. 

Així doncs, "De ruta" pretén servir de guia per aquells que ho consideren útil, i també de curiositat per aquells que vulguen saber-ne més sobre els nostres camins sense necessitat de moure's de casa. A més, a mi em valdrà per posar "sobre paper" les impressions de les excursions, que moltes vegades cauen en l'oblit passat un temps.  També per intentar resoldre -si algú m'ajuda- alguns dels molts dubtes que li sorgeixen a una mentre camina.  Començarem hui per la Marina Alta, concretament pel xicotet poble de l'Atzúvia, situat en la Vall de Pego. 

Quant a la valoració del temps i la dificultat, crec que és quelcom relativament personal. Intentaré ser tan objectiva com puga, però advertisc que són rutes fetes a un pas mitjà (ni amb pressa ni de passeig) que ens permet gaudir del camí i aturar-nos de ves en quant. 

Ruta circular: De l'Atzúvia al Pla de Miserà, les faldes del Xillidre, el Castell de Galliners i retorn a l'Atzúvia. 

Distància: 10 km

Temps: 3h 

Dificultat: Mitjana-Baixa

Aquesta caminada comença al poble de l'Atzúbia, un municipi de la Marina Alta de poc més de 700 habitants al qual podrem accedir fàcilment en cotxe des de Pego, com es veu a la imatge superior. El cotxe el podem aparcar a la carretera principal, i iniciarem la ruta des del camí asfaltat que hi ha al final del carrer La Font. La primera etapa serà de pujada, per tant cal agafar-ho amb calma i i gaudir de les vistes del poble i la Vall que aniran ampliant-se conforme anem pujant pel camí d'asfalt [Imatges 01 i 02]. La pujada fins al Pla del Miserà ens portarà prop d'una hora, i poc abans d'arribar-hi trobarem la Font de les Mallaes, només desviant-nos uns segons a l'esquerra del camí (ens ho marca un cartell amb el nom de la font). Al final de la costera, trobarem el pla, des d'on hi ha molt bones vistes i on podem aprofitar per parar a descansar uns minuts.

Imatge 01. Vistes a l'Atzúvia des de la pujada al Pla del Miserà

Imatge 02. Pujada al Pla del Miserà

Imatge 03. Pla del Miserà

Una vegada en el Pla del Miserà, seguirem el camí d'asfalt [Imatge 03] fins trobar-nos amb un encreuament de camins, i agafarem el que va cap a la dreta. Uns metres més endavant hi ha una senyal que marca totes les rutes que passen per allà. La nostra s'emmarca a partir d'ara dins del PR-CV 58, en direcció cap al Castell de Gallinera . A uns 500 metres de la senyal deixarem la carretera d'asfalt i agafarem un camí a la dreta [Imatge 04] fins arribar, uns 200 metres més endavant, a un bancal ple de colmenes. Just abans, a l'esquerra, ix la senda que ens portarà per baix de les parets del Xillibre fins al Castell de Gallinera [Imatge 05]. Aquesta part del camí és segurament la més perillosa però també la més interessant, amb vistes a tota la Vall. El camí és bastant estret i en alguns punts trobem el que a Sella es coneix com "rastrelleres": espais de despreniments on trossos relativament menuts de la roca s'obren pas des de dalt de la penya fins ben avall, i on correm el perill de caure si donem un pas en fals [Imatge 06].

Imatge 04. Agafem la senda que ix a la
 dretade la imatge

Imatge 05. El Xillibre

Imatge 06. Rastrellera

Imatge 08. La Vall de Gallinera

Imatge 07. Pujada al Castell de
Gallinera

Una hora després d'haver eixit del Pla del Miserà, tot havent recorregut el Xillibre a l'ample, arribarem als peus del Castell de Gallinera. En aquest punt haurem de triar entre dues opcions: agafar la senda que, a mà dreta i seguint les indicacions del PR-CV 58 ens porta de nou cap a l'Atzúvia; o seguir apropant-nos al castell i agafar, un poc més endavant, l'estret camí que trobarem a mà esquerra just baix de les restes d'aquest [Imatge 07]. Cal saber que aquest tros de 15 minuts de camí és de dificultat alta: caldrà escalar un poc en algun tram per poder arribar a la part de dalt de les restes del castell. Això sí: paga la pena. Les vistes a l'altre costat cap a la Vall de Gallinera són espectaculars [Imatge 08]. No obstant, no haurem d'intentar fer aquest trosset camí amb xiquets o gent poc experimentada. En cas de pujar al castell, per a seguir la ruta cap a l'Atzúvia haurem de tornar enrere fins el darrer encreuament i agafar la senda que abans havíem deixat a mà dreta i ara trobarem a l'esquerra. Una pedra amb la senyal del PR ens marca el camí.

Imatge 09. Pou d'aigua

En aquest punt ens quedarà aproximadament una hora més per arribar de nou al punt de partida. Baixarem primer per una senda tortuosa i, en arribar a la terrassa amb vistes al poble i tota la Vall, en una curta desviació a mà dreta veure la teulada d'un pou del qual, en teoria, es pot beure (compte si l'aigua porta molt de temps estancada!) [Imatges 14]. Seguim baixant i, després d'una caseta blanca amb una gran figuera, trobarem la pista forestal que, tirant a mà esquerra, ens porta de nou cap a l'Atzúvia. En el camí de tornada passarem pel costat d'una gran bassa, punt des del qual podrem observar tot el camí que portem fet, ja que està just enfront del Xillibre [Imatge 15]. 

Anotacions personals: Aquesta ruta és interessant perquè passem per diferents tipus de camins i trobem vistes a diferents valls de la Marina Alta. Tota aquesta zona és molt completa quant a rutes i hi ha molts càmpings i cases rurals: pot ser una bona opció per aquells que volen passar uns quants dies caminant. A més, a només 15 minuts de l'Atzúvia en cotxe està el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, una visita molt interessant també. 

Recomanacions: 
-Portar molta aigua perquè no en trobarem pel camí (només al pou cap al sisé quilòmetre, però advertisc que quan jo vaig anar l'aigua no estava bona). 
-No fer la ruta en dies de molt de sol i molta calor perquè no hi ha massa ombres, especialment en la part central del camí. 
-Mamprendre la ruta amb bona actitud i ganes de passar-ho bé!