Precàries

Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

Fent camí, decididament

1.
Les fotos de Guatemala. La invitació a la festa dels 15 anys. El Treball de Fi de Màster, la presentació oral. El contracte del Tirant. Els dibuixos d'una jove guatemalteca. Una lliberta per començar. Una agenda que acaba a desembre. El quadre de Frida. Alguns records de Granada.

Al fons del calaix, romanen les coses que primer hi vam posar. I, en buidar-lo, són les últimes en aparéixer. Canviar de pis és sempre fer un viatge pel que han sigut les vivències al que deixem. Al fons dels calaixos, els primers records d'un setembre en què tot era bastant incert i aterrava a València sense saber massa bé fins a quan. Les notes dels primers hostes del pis en un tovalló. Els primers llibres en tancar i els que encara no s'han obert, però es guarden amb l'esperança de dedicar-los temps algun dia. 

2.
Pintures de Marroc. Un quadre de Fez. Herbes recollides als camins de l'hivern. Preservatius caducats. L'horari del gimnàs. Regals d'aniversari. Una foto de Javi cuinant el pastís, feta per Mónica. La ràdio-despertador.

Arriba el nou any i fem recompte de tot el que hem deixat enrere. Com ara, moltes coses, molts canvis i la certesa que, en complir els vint-i-cinc, tot va pel bon camí i em faig major. La feina que s'allarga i l'enyorança del meu amor africà. Viatges amunt i avall, o avall i avall. I Sant Vicent, que de repent em regira la vida. 

3.
Un informe mèdic. Les entrades al concert de Silvio Rodríguez. Una bici. Alboraia. Un viatge a Madrid i un altre viatge a Madrid. Contracte indefinit. Uns quants llibres de Caliu. Fanzines crítics. Els llibres d'anglés. Una foto de Sumaya, feta per Mónica. Una foto amb Anna i Jordi, feta per Antima.

La primavera, i ja sabeu com continua la dita. Quantes coses que ens aporta i com sent que he crescut durant aquesta. Assentada, i no pel bon camí, sinó pel camí que desitge. I també sentint-me jove com feia temps no em sentia. Viure la vida que volem no és senzill: hi ha molts mecanismes que ens ho volen impedir. Però aprendre a qüestionar-los i fer-los front és meravellós. Encara ho és més trobar gent que t'ajude a fer-ho, ajudar a fer-ho a les persones del teu voltant. Compartir-ho tot i guardar-se el temps propi. Fer que rutina siga una paraula divertida. Estimar el barri, aprendre a conéixer-lo i viure-lo cada dia més. Benimaclet, ací no em pariren però ací estic ací visc... I ací seguiré.

4.
I en un sobre petit, greument, tot els records imprescindibles. 
Després de l'agost insuportable,
caminarem decididament. 

El que sabem -ens expliquen- de la vida

Allà a l'horitzó s'endevinen quatre figures que avancen lentament des del més profund de la mar. Caminen per damunt l'aigua, pausadament i mirant al front fixament, volent arribar fins l'arena. Han aparegut del no-res i van agafades de la mà, que els dóna més seguretat. Quan s'apropen es pot endevinar al seu esguard una brillantor estranya, a la qual no estem acostumats. De vegades giren el cap a un costat i a un altre: són noves, no coneixen aquest món i es disposen a descobrir-lo. Fa un dia assolellat i la mar roman calmada, és primavera i encara no fa tanta calor perquè la sorra estiga abarrotada de gent. Només uns quants cossos s'estiren sobre la manta de granets marrons i rosats. Cadascú fa la seua, i ningú no se n'adona de la presència estranya que s'apropa: estan massa ocupats en els seus quefers quotidians, en els seus llibres, o en tapar-se la cara amb la tovallola, cap per avall, per concentrar tots els rajos de sol possible a l'esquena nua. 

Les visitants arriben a un món nou, del qual res no en sabem. Poc a poc aniran descobrint aquest espai que solem anomenar planeta Terra i que resultarà ser menys dolç de com l'imaginaven. Les criatures de la mar -en aquest cas, la Mediterrània- arriben a terra ferma i comencen a fer-se preguntes. Sense pressa van coneixent tot allò que els envolta: uns paisatges bonics, un clima càlid, arbres -pocs- verds i molt d'asfalt. I la gent, que no els presta massa atenció, però que creuen interessant. Han llegit als llibres les nostres històries, però els costa enquadrar la ficció amb la realitat que albiren. On guarda les històries d'amor aquesta gent? Quan és el temps de la gaubança? I les rutines que es mengen les vides, per què ningú no els havia parlat d'elles?

El món amb què es troben les figures noves és diferent del que imaginaven. Creuen fronteres i països i coneixen les diferents realitats que composen el planeta. Ningú no els havia explicat que el color carn no existeix, que la sorra no només ocupa les platges sinó també els deserts, que els arbres són molt més verds i frondosos al tròpic, que la pluja no sempre és fruit d'alegries, que els aliments no es regalen. Quan creuen la mar cap a Àfrica, després de passar per Grècia, i caminant -com només elles poden fer-ho- per damunt l'aigua, troben molts cossos morts i s'espanten. Qui és tota aquella gent amb pell morena que sura amb la sal de la Mediterrània? I a l'altra banda, per què les persones porten mocadors al cap? Per què no existeix la pell de les dones?  Per què hi ha xiquets amb armes, xiquetes sense cames, fills sense mares? 

Als seus llibres tots els protagonistes visten bé i van a l'escola. Tenen la pell blanca i els cabells rossos, i somriuen sovint. Entenen el sexe com una articulació més de l'amor, fet que es distorsiona quan pateixen la seua primera violació. No els havien contat que allò era plaenter? En recriminar-ho, un tir sona a l'interior del seu ventre: queden mutilades i ja no poden caminar més. Una d'elles escapa i aconsegueix descobrir una altra part d'aquest paradís convertit en infern: l'Àmerica Llatina, on troba persones més baixetes del que establien els cànons de les seues històries; on sovint no existeixen els cotxes sinó les burres; no hi ha botigues sinó camps de blat i gallines que corren lliures pel camp; no hi ha xiquetes sinó mares joves a qui algú els ha robat la infància. 

La visitant, solitària i decebuda, decideix tornar a la mar, el lloc d'on ha partit i que li sembla, si cap, més amable i segura, al seu propi reciente càlid. Des de la costa de Mèxic intenta caminar però ara pesa massa, la realitat ha superat els seus límits i li és impossible caminar per damunt l'aigua. Construeix la seua pròpia barca per dirigir-se al centre de l'oceà, però quan només porta uns quilòmetres de recorregut un tir li forada la base. "Ets il·legal". Com? Si jo... "No tens dret de solcar la mar, no tens dret de trepitjar la nostra terra". I un tret acaba amb una altra història.

Quin món estem construint -i destruint-? Quin món ens estan contant? Quan começarem a qüestionar-nos-ho tot de manera seriosa?

Què en sabem del procés d'asil dels refugiats?

Algunes notes, molt clares i senzilles, al voltant del problema humanitari dels refugiats, apreses a una taula redona celebrada a l’Octubre amb representants del govern valencià, de CEAR i un refugiat siri.

• El procés d’asil comença quan les persones arriben a la frontera. Per tant, el que estan fent alguns països és “externalitzar” fronteres per a que mai no arriben a aquestes. És a dir, per exemple, aconseguir que altres països retinguen els migrants perquè no arriben als nostres. És el que ha fet Merkel amb Erdogan, a Turquia.
• Els refugiats que acollirem provenen de Iraq, Eritrea i Síria. Què passa amb la resta de persones refugiades del món que necessiten asil?
• El conjunt de la Unió Europea té previst acollir 120.000 refugiats dels 800.000 que ja han arribat de moment.
• La reubicació dels refugiats que arribaran a l’Estat espanyol es fa des de Grècia i des d’Itàlia. És lenta, molt lenta: de moment només n’han arribat ací 12. Havien de ser 56 però d’eixos, només 19 van voler pujar a l’avió i només 12 han arribat fins ací. Tal vegada hauríem de preguntar-nos si estem preparats per acollir persones que no estan segures de voler vindre al nostre estat.
• Les persones refugiades estaran arribant durant dos anys. Cal preguntar-nos qui i amb quins criteris es fa la selecció. A banda, també hauríem de preguntar-nos si realment aquelles persones van a estar dos anys esperant a que algú els done una solució al seu cas, vagant per Europa o per Àfrica. Què passa amb el que li toque arribar l’últim?
• No existeix una política europea comuna d’asil, cada país té la seua. S’estan generant màfies al voltant de la qüestió dels refugiats. Les persones són enganyades, torturades i abusades de diferents maneres, moltes vegades per la pròpia policia que s’ha d’encarregar de vetllar per la seua seguretat. Estan fent-se denúncies al respecte.
• Per les vies ordinàries, el procediment d’asil pot durar un o dos anys. Tot i que la persona que demana asil té reconeguts certs drets fins que l’aconsegueix

Quant al govern valencià:

• S’han intentat posar en marxa algunes mesures, com ara la de portar dos vaixells de Baleària amb refugiats directament a la costa valenciana i tornar-los cap allà amb medicaments i altres productes necessaris. No obstant, el govern espanyol, que és qui té la potestat per donar l’asil, ha negat tots els intents del govern valencià per anar més de presa en aquesta qüestió que no pot esperar mesos i mesos. Per tant, el govern valencià no pot acollir refugiats sense el vist-i-plau del govern espanyol. Per això ens serveix l’autonomia.
• No obstant, el govern valencià podria anar treballant d’una altra manera i des d’un altre àmbit amb els refugiats. No només es tracta de donar-los asil: ajudar aquelles organitzacions que ja treballen ací amb ells, ajudar aquelles persones que ja viuen ací i que fins i tot ja han aconseguit l’asil però no tenen recursos, sensibilitzar la població, etc.
• Hi ha en marxa algunes iniciatives com ara el Pla Valencià d’Acolliment o la Borsa d’Habitatge Solidari. A més, s’ha creat una comissió mixta de direccions generals relacionades per tal de assegurar una bona acollida i integració de les persones refugiades al territori valencià.  

I per últim:

• Aquesta nova política de refugiats se centra en aquells que “vindran”. Però, què passa amb tots els que ja estan ací? Com comentava el company de CEAR, el centre d’acollida de Cullera està desbordat i es pot anar terballant ja amb aquestes persones. Sembla que ara tots estem preocupats per la qüestió Síria quan tenim una vergonya de CIE al costat de casa i quan ja fa molts anys que els refugiats venen a demanar asil al nostre país.

Hi ha molt per fer, i no només amb aquells que estan per arribar, així que posem-nos les piles i denunciem les nefastes polítiques suposadament solidàries dels governants d’aquest estat. 

L'estret: un mur invisible, un cementiri salat

Només uns quants quilòmetres em separen d'Àfrica. Milions de litres d'aigua, una hora en ferry. La tinc tan a prop que hi puc vore fins i tot les cases i pareix que podria tocar-la si estirara un poc els braços. Veig una gran muntanya rodejada de núvols i d'ocells que volen d'un continent a l'altre com si res. Em trobe ara mateix al punt més meridional d'Europa, a la Isla de las Palomas de Tarifa, però la mar que tinc davant no és només aigua salada -a pesar que l'olor em trasllade als ports de Tabarca, Formenetra o El Campello-. Al davant tinc una frontera, un mur invisible, un cementiri. 

Precisament ahir ho parlava amb la meua amiga Rocio, qui va estar abans de l'estiu treballant al CETI (Centre d'Estància Temporal d'Immigrants) de Melilla (del qual m'explica que més que un centre temporal és un camp de refugiats siris). Rocio em parlava dels seus amics a Melilla, subsaharians la majoria d'ells, i m'explicava alguns esdeveniments que l'han marcada per sempre. Per exemple, em contava la por que va sentir quan un conegut li va dir que havien fet una redada de senegalesos i camerunesos per retornar-los al seu país: un dels seus millors amics era de Camerun i temia que haguera caigut en mans de la policia nacional -espanyola, sí-. M'expressava també l'alegria que va sentir quan, des de l'autobús, va poder veure a aquest amic passejant pel carrer amb la seua alegria habitual i el seu mocador que l'acompanya a tot arreu per no embrutar-se els pantalons quan s'asseu. 

La meua companya també em va parlar d'un altre amic, en aquest cas algerià, que havia aconseguit saltar la valla i esperava l'ocasió per a creuar els escassos quilòmetres que em separen d'Àfrica ara mateix. Un dia li va enviar un missatge avisant-la que se n'anava amagat en un vaixell, però només tocar sòl espanyol la policia -espanyola- el va enxampar i el va retornar a Melilla, amb la conseqüent pallissa de tres policies -espanyols- que, a més, van decidir canviar-li la nacionalitat: "a partir d'ara tu serà marroquí". Perquè ho diuen ells. I punt. 

Rocio, que és una jove forta i lluitadora i a qui aquesta experiència l'ha curtida molt, m'explicava tot això com si res. Jo, en canvi, em notava una teleta als ulls. Ara, albirant l'altre costat de l'estret no em puc traure del cap les seues històries, i em pregunte com hem arribat a aquest punt en què creuar una frontera invisible constitueix un delicte tan gran que fa, a qui delinqueix, perdre tota dignitat humana. Com podem viure d'esquenes a una humiliació que ens queda tan a prop?

A l'altre costat de la mar m'esperes tu, que per sort ni vius d'esquenes ni ignores tota aquesta realitat, totalment al contrari. En part, és per això que t'estime tant. Ens trobarem a Tànger, just allà on l'altre dia vas estar entrevistant migrants subsaharians que esperaven el seu torn per arribar on ara em trobe jo. Migrants que viuen als boscos i que dia rere dia són víctimes de redades de la policia marroquí i que són humiliats i violentats per part dels civils. Tu, en canvi, els escoltes, comparteixes amb ells el teu dinar, els ajudes. Però ací, a l'altre costat de l'estret, la vida continua amb normalitat. 

Es fa de nit, i mentre camine cap al ferry -eixe amb què jo puc creuar a Àfrica sense problemes i als africans sense el caríssim visat se'ls veta- em ve aquesta cançó al cap. La música de los Delinqüentes i la curta distància que em separa dels teus braços em fan somriure i em carreguen de ganes per seguir lluitant. 

P.D.1: Alguns dels amics de Rocio ja han aconseguit arribar a l'Estat espanyol. Ara els espera un altre gran repte: demanar assil i que els retornen al país del qual van eixir fa molts anys o viure com il·legals?

P.D.2: Aquest programa de Cuatro fa un resum de la situació a la valla. Interessant per enterar-se un poc més de com funciona tot. http://www.cuatro.com/infiltrados/a-carta/T01xP04-Melilla-muerte_2_1997655146.html

Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.

Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.

 

Rabia que cambia vidas

Una cançó d'Ismael Serrano, la pel·lícula del Che i una calada a deshora. És tard, a Guatemala és tard, però no ens ve la son. Hi ha una banda sonora que retrona dins del cap una vegada i una altra, "al otro lado del río..."; estic trista i no sabria explicar bé per què. No és tant tristesa com ràbia, impotència, vergonya col·lectiva... Dos hores de viatge per Amèrica Llatina a través de la motocicleta d'Ernesto Guevara donen per a pensar molt, tal vegada massa, i encara més en el context que em situe ara mateix. Conviden a preguntar-se a una mateixa "què fas ara i ací", i és que com més coses ens qüestionem menys respostes trobem. Ací hem vingut, a col·laborar, a cooperar, a ajudar, i al remat queda la sensació que la llavor és tan minúscula que ni se sap si servirà per a res. És aquesta la manera? Em pregunte mentre per dins em recorre certa angoixa, i em sent malament per tindre tot el que tinc. La misèria, no sabem ni el seu significat i treballem en contra d'ella. Girar una aixeta i trobar aigua calenta...un gest tan insignificant, i a menys de trenta quilòmetres una família explicava l'altre dia, en una llengua que no entenc i que alguns voldrien vore morta, que el pou on emmagatzemen l'aigua està quasi buit, i en preguntar-li a la meua companya que quina era ara l'alternativa, comprendre, amb una sola mirada, que de vegades no hi ha alternatives, que hi ha persones que no tenen opcions. Sort de la pluja, que darrerament ocupa totes les vesprades, i que des d'aleshores la celebre com mai ho havia fet. Visca la pluja, diria ara, en lloc d'olorar-la...què tan bohemi, olorar la pluja, què tan superficial a pesar de la profunditat que emana. 

Algun dia despertarem, món? 

Escucha la llamada,
únete al grito de los cansados,
La vida fue un ensayo hasta ahora,
Sal a la calle, salta las olas,
Brilla en la tarde tu luz de aurora.
Que el miedo cambie de bando,
Que el precariado se haga visible,
Que no se olviden de tu alegría.
Que la tristeza si es compartida
Se vuelve rabia que cambia vidas. 

La Llamada, Ismael Serrano. 


Més imatges que vaig retenint de Guatemala... 

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

Violència sistèmica

Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).

Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix. 

Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara. 

La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic. 

I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses. 

P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor. 

L'home de camisa blava, jaqueta fosca i corbata rallada que ignora el món

Com si d'una processó es tractara, l'home amb camisa blava, jaqueta fosca i corbata ratllada fa cada dia el mateix recorregut. Religiosament ix de sa casa, creua el carrer, segueix a la dreta i travessa l'avinguda gran fins arribar al lloc de treball, deu minuts després. Pel camí, també religiosament, hi ha qui destorba el seu pas accelerat de bon matí. En arribar a l'avinguda, hi ha tres punts crítics que passa ràpidament i amb la mirada fixa en l'horitzó, sense mirar ni a un costat ni a l'altre.

 

Es tracta de persones que demanen al carrer: unes des dels portals, altres assegudes a terra. La primera que es troba al seu pas és més orgullosa, més silenciosa: no demana res, només espera que la gent li done alguna cosa dins la seua gorra posada cap per avall a la punta del portal on es troba ell. Una gorra que fa conjunt amb la resta dels complements que porta l'home: tot es de la marca España, de "la roja", de la selecció. Perquè aquest espanyol -orgullós com a bon nacionalista- vol destacar la seua diferència respecte als dos que vindran després: ell és d'ací. Una raó de pes per alguns, de menys valor per a altres; al nostre protagonista tant li fa: alça el cap, ignora l'humà i continua el camí.

 

El següent en el trajecte se situa directament al terra, a la vorera de l'avinguda gran. En aquest cas és una dona, pel seu aspecte i accent diríem que d'algun país del centre o est d'Europa. Aquesta, menys discreta, demana a viva veu l'ajuda de les persones, asseguda sobre una manta i amb pocs complements. És major,deu tenir prop setanta anys; tal vegada menys, segurament la vida l'ha castigada bastant. Però al senyor de jaqueta fosca tampoc no li importa aquesta conciutadana que sol·licita auxili dia rere dia al carrer, en un lloc on alguns quasi la trepitgen i d'altres canvien de vorera per no passar pel seu costat.

 

Només uns metres més endavant es troba el tercer i darrer obstacle en el camí del treballador -perquè ell sí que ho és, de treballador, no com aquells que demanen-. Aquest és africà, i bastant més jove que la dona anterior: segurament el més jove dels tres. Habitualment s'asseia a la porta de l'església de l'avinguda, però sembla que darrerament li han cridat l'atenció i, com la seua companya, també seu a terra. "Ayúdame por favor, señora, señor, qualquier ayuda es buena. Buenos días señorita, ayúdame a salvar a mi familia. Que Dios le ayude señor, que tenga un buen día". Però al senyor que es dirigeix a la seua oficina amb la corbata ratllada no li arriben les paraules, perquè fa l'oïda sorda i mira endavant com qui no veu més enllà de l'horitzó. 

 

Altres, com jo, entrem a classe amb un remordiment infinit per sentir-nos corresponsables de la pobresa d'aquesta gent i sense saber massa bé què fer per ajudar-los. I ens taladren eixes paraules.

 

 

La generació dels precaris

Som la generació dels precaris. Molt preparats, molt creatius, que hem recorregut món i tenim uns estudis que superen els dels nostres pares. Però som precaris, sí senyor. Som una generació que hem nascut tenint-ho tot (massa) per arribar a un punt de no tindre res. I no tots, està clar. Parle d'aquells que som fills d'obrers, agricultors i gent de tercera per al sistema. Alguns hem tingut la sort d'anar a la universitat; d'altres no podran ni accedir-hi després de les grans retallades en beques i la pujada de taxes que han portat a terme els nostres governants. Als quals, per cert, l'Educació no és que els importe una merda, és que preferixen que no accedim a ella: com menys sabem, més controlables som, així que no cal ser massa llest per a fer la regla de tres. 

Som una generació a la qual no han preparat per a veure als pares aturats, potenciant la seua inventiva per a traure un negoci de baix de les pedres -i en negre, sí, en negre-, tirant-los de la casa que estan pagant des d'abans que nasquérem o compartint pis amb gent amb situacions similars. I nosaltres, que estem mooolt preparats, com bé ens repeteixen constantment, ens trobem en una situació un poc dantesca. Amb una carrera baix del braç, o sense ella, no és que hem de potenciar també eixa inventiva per a tirar endavant, sinó que ens veiem en la tan normal situació d'haver de buscar feina per a sobreviure. Una feina, per suposat, per a la qual estem sobrequalificats (no feia falta que haguérem estudiat tant) i per la qual, massa habitualment, ens paguen una misèria. Però ho acceptem, i encara donant gràcies: no ens queda altra opció per a sobreviure. 

Passem la setmana o buscant feina o en la feina precària que ens roba molt temps però ens dóna pocs beneficis, i arriba el cap de setmana i, a pesar d'haver treballat durant cinc dies seguits, ens sentim malament en demanar una cervesa i pagar dos euros per ella. Ens sentim culpables, perquè estem vivint "per damunt de les nostres possibilitats". Però ens fem la cervesa, perquè ens ajuda a portar-ho tot un poc millor i a socialitzar amb els amics. Després ja restarem eixos dos euros de la compra, que la fem, per cert, analitzant el preu per quilo de tots els productes del supermercat.

Després, per aquells que estudien i treballen, arribarà l'època d'examens i hauran de deixar-se'n algun, perquè els que no treballen ho saben: segons a quines titulacions, cal dedicar-li moltes hores. Aleshores, l'any vinent, l'Estat determinarà que eixes persones no tenen dret a cap beca malgrat que no són autosuficients i que tenen els dos pares en l'atur: "perdona, no has superat el 80% dels crèdits". I sí, encara que no vos ho cregueu, existim les persones que no podem estudiar sense beques, no és només una història dels sindicats. 

Mentrestant, a la premsa i la televisió hem d'escoltar dia rere dia la de milers de milions que els polítics han robat en els darrers anys, una quantitat de diners que a nosaltres ens donaria per a viure mil vides. Observar la mala educació d'alguns regidors i la falta de respecte dels diputats. Estudiar les injustícies i assumir que serà molt -moltíssim- complicat canviar aquest món en els anys que venen, perquè els que estan dalt no pensen deixar-nos fer-los fora. I encara hem de tolerar les opinions que diuen que si estem malament és perquè volem, que si tenim depressió intentem buscar-li solució i que si marxem fora de la nostra terra és perquè ens dóna la gana.

Però al capdavall sobreviurem, perquè és cert que som creatius, que hem inventat alternatives en tots els àmbits i que tard o d'hora trobem la manera d'eixir-nos-en. A mi, per exemple, després d'un dia de feina precària i gens relacionada amb la meua titulació que no em dóna per a més que per a pagar-me el lloguer, escriure m'ajuda a canalitzar tota la meua ràbia. O això, o agafe una metralleta i comence a pegar tirs.

Memòries d'Egipte. I part.

Sempre m’ha agradat pensar que sóc més mediterrània que europea. Veia evident que nosaltres, els valencians, ens assemblem més als algerians que als suecs, als grecs que als anglesos, als italians que als alemanys. És innegable que l’aire que bufa sobre esta mar oberta i alhora tancada ens aporta un nosequè molt particular. Sempre, o com a mínim d’un temps ençà ho havia sentit així, però no fou fins que vaig travessar la Mediterrània de punta a punta que ho vaig poder constatar més seriosament. Amb matisos, és clar.

Mai abans no havia estat al continent africà. La primera vegada que el vaig vore era de nit. Des de l’avió s’endevinava el litoral nord del continent, tot i que no podia reconéixer el país. Per lògica, suposava que era Egipte, la meua destinació. A través de les llums podia endevinar-se el contorn d’alguns pobles, ciutats i ports. La meua imaginació dibuixava al seu cap la realitat que podria haver-hi allà en fer-se de dia. En avançar un poc més cap endins, la negror més absoluta envaïa el paisatge nocturn. “Serà això el desert?”, em preguntava, tot imaginant l’avió sobrevolant un mapamundi amb zoom a la Mediterrània. En aquell moment em sentia realment emocionada, per veure Àfrica per primer cop i per tindre la sensació d’estar fent el que realment m’agrada: el viatge no el feia per vacances, sinó per fer d’observadora a les eleccions presidencials que tindrien lloc en uns dies. Les segones des de l’enderrocament de la dictadura de Hosni Mubarack durant el que fou anomenat la primavera àrab, l’any 2011.

D’Egipte em van sorprendre tantes coses que em costaria molt transmetre-ho tot ací. Però ho intentaré. Entre els apunts que vaig prendre a la meua llibreteta, en trobe un ben curiós sobre el café. “El café egipci es pren com m’agrada a mi”, apuntava. “Has de deixar-te el culet en la tassa. I, per cert, està boníssim: és aromatitzat”. I és que quan el meu company va tirar a acabar-se la tassa sencera, els egipcis que ens acompanyaven es van tirar les mans al cap. El solatge –que en queda molt- no es pot beure.

Una altra de les coses que més em va sorprendre és la conducció. Des que vaig posar els peus en territori africà que vaig patir molt més per la meua vida quan anava dins del cotxe que quan em trobava militars carregats amb metralletes. Les carreteres egípcies són l’anarquia absoluta, o més bé això ens sembla als que estem acostumats a una altra cosa. Cert és que El Cairo –on m’allotjava- està considerada una de les ciutats del món on pitjor es condueix, però també ho és que amb un temps allà una podria arribar a comprendre com funcionen les normes del tràfic. Qui mana és el clàxon: si pites, tens la preferència. I encara que no ho semble, la gent ho respecta. El resultat, però, és que dia i nit la ciutat és un seguit de pitits que se’t fiquen dins del cap i et turmenten fins que t’acostumes i formen part de tu. Les velocitats són extremes, i no és que els cotxes tinguen les majors seguretats. En vaig vore des d’alguns sense portes fins d’altres que les portaven obertes perquè si no, no cabien tots els passatgers.

Era difícil escriure dins d’eixos vehicles que anaven a 130 per hora per un carretera l’estat de la qual s’assemblava a la de la Font de l’Arc de Sella. I on, per cert, no és necessari dur cinturó. Però els llargs viatges fins les ciutats que visitàvem durant les eleccions eren dels millors moments per reflexionar. Aquests són alguns dels apunts que vaig prendre en un dels trajectes:

Les ciutats que veig a través de la finestra tenen unes particularitats precioses. En ataüllar-les, es veu una mar de casa de color roig rajola o gris ciment, coronades per diversos minarets que sobreïxen en el paisatge. A més, hui, a moltes d’elles hi volen milotxes. El nostre guia, un egipci cristià, ens explica que joves i xiquets competeixen per veure qui la vola més alt, i realment les altures que assoleixen són impressionants. No ens abandona en cap moment el soroll del clàxon, més necessari que el cinturó si vols conduir per ací. Des de la carretera es veuen moltes coses, i dos hores d’anada i tornada cada dia donen per a molt. Em criden l’atenció els cotxes colorits, amb sanefes i dibuixos. N’hi ha moltes i són molt més divertits que els nostres. La decoració de l’interior dels camions mereix un capítol a part. Una breu descripció: rococó, carregamenta i coentor. Pelusses, colors cridaners i brillantines. Per no parlar de les furgonetes diminutes o els minitaxi sense porta.

Pel que fa a les coses indispensables per a ser egipcis, resulta que una altra és menjar molt. Hui, que suposadament era l’últim dia de les eleccions -el govern acaba de decidir allargar-ho un dia més-, els nostres amfitrions de Kafr El-Zayat ens han convidat a un dinar que només puc descriure amb una foto -que ara no trobe-. I s’han enfadat amb mi per no acabar-m’ho tot. Són tan hospitalaris que els molesta que rebutges qualsevol cosa que et donen. I, certament, ens n’han donat moltes en estos dies. Quan li he dit al “gentleman” egipci que ens acull en esta ciutat –li dedicaré un capítol a part, perquè se’l mereix- que no podia menjar més, després d’intentar inútilment convéncer-me, ha tractat d’explicar-me una de les seues normes per a ser un autèntic egipci. Ha dit “Egyptian women” mentre feia senyes amb els braços –gesticulen molt- al voltant del seu cos i posant forts el músculs. I entre senyes i l’anglés que xampurreja, ha dit que les dones egípcies estan fortes, i després ha bromejat en àrab sobre això amb els seus companys. “We want to give you the Egyptian nationality, Laia”. S’han aprés prompte el meu nom, ja que ells tenen una expressió amb les mateixes lletres que usen sovint. Es podria escriure “iala”, i vindria a ser el que per als sellardos és “mone”, els valencians “au” o els estàndard “anem-hi”. 

Així que jo no puc ser egípcia, però a Javi sí que li cedeixen l’honor: s’ha menjat tots els plats i a més ha aprés prompte ha utilitzar bé el “salam alecum” o el “shucran” –ho escric com sona-, gràcies, entre altres. “Egyptian Carlos”, comenta entre rises el macarra baixet que també ens acompanya. Per a ells “Carlos” és el nom i “Javier” el cognom. Però de ves en quant l’anomenen amb algun mot paregut a “Javi”, perquè és el que em senten dir a mi.I mentre escric açò ens ha faltat l’aire per tindre un accident. Però el crack i alhora boig del nostre xofer ha salvat la situació. Akran, un egipci moré de poc més de cinquanta anys que s’encarrega de portar-nos a tot arreu i que ens ha ensenyat moltes paraules en àrab. Un home amb qui em sent molt protegida i de qui em farà molta pena acomiadar-me.

Del viatge tinc moltes més coses a dir, però aniré escrivint-les poc a poc que si no vos avorriré. Per ara, si voleu saber-ne alguna coseta més sobre la situació actual, en el darrer article que he publicat a la revista digital País Valencià, Segle XXI, podreu trobar-ne. Ací vos deixe l’enllaç: "La cara oculta del pla egipci per a Gaza" 

Fer poble

De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.

Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!

RTVV no es tanca

Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.

No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.

Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV. 

I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.

No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?

Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon.