L'espai i el temps dels llibres

Els llibres també marquen un temps i un espai, un instant de la nostra vida. O no recordeu on vau llegir alguns llibres, o fins i tot llibres que vos recorden al lloc on el llegíeu? A mi em passa que recorde especialment aquelles lectures que faig fora de casa, en viatges o etapes a l'estranger. No em passava tant quan era menuda, ja que ara mateix no podria dir més de tres títols dels llibres que vaig llegir a l'escola, i encara menys dels seus autors. Però en els darrers anys me n'he adonat que cada llibre té el seu temps i el seu espai. 

Un dels records més especials que tinc és de quan me'n vaig anar a Irlanda un mes per a estudiar anglés, ara fa quatre estius. Ja portava algun llibre en dansa quan me'n vaig anar, però mon pare m'havia posat a la maleta Demian, de Hermann Hesse. Aquells dies de cel gris i pluges constants, de finestres sense persianes i camps verds i plans, de tristors i malenconies d'adolescents, van estar molt marcats per la que va ser la meua primera lectura de Hesse, seguides d'altres com Siddharta. Em recorde en aquella habitació tota de color de rosa i de princeses que m'havien preparat, que no em pegava ni en cola i no m'agradava gens, tirada al terra llegint el llibre, que també havia marcat una etapa per a mon pare. Un gest que li agraïré eternament, el d'haver-me prestat Demian: la estància al cèntric poble d'Athlone no hauria sigut igual sense ell.

També recorde amb molta claredat els llibres que m'he llegit enguany a Lisboa. No sé si es tracta de proximitat en el temps, però vull pensar que és més bé el paper que han tingut les lectures durant cinc mesos fora. Tantes hores d'autobús i metro amunt i avall no haurien sigut igual sense l'ajuda de Juan José Millàs (Hombrecillos), Manuel Rivas (Todo es silencio),  Francesc Bayarri (Crim a Sarajevo) o aquell sobre el conflicte palestí que em va deixar Marc, del qual ara no recorde ni el títol ni l'autor. Els llibres, fora de casa, sempre m'han servit com una espècie de refugi, un no vull pensar en res més i llig, i supose que és per això que quan viatge devore els llibres. 

Però no només els viatges fixen el temps i l'espai dels llibres, sinó també els estius queden marcats per ells. És en estes dates quan trie les lectures més llargues, perquè és quan dispose de més temps. Anar a la Font Major amb un llibre i llegir després del bany és molt plaenter. Dels darrers estius de ma vida recorde haver llegit, en anys diferents, els dos primers llibres de la Trilogia de Cassana, del mestre Enric Valor, recomanats pel meu amic Agostí: Sense la terra promesa i Temps de batuda. Una trilogia llarga però molt entretinguda i recomanable, de la qual Agostí em diria que encara tinc pendent la tercera part (l'estiu que ve). De l'estiu passat tinc el record d'engolir un llibre que d'alguna manera estava fora del seu temps i espai: Tòquio Blues, de Haruki Murakami, me'l va deixar Josep perquè me'l llegira a Lisboa, però no em vaig poder resistir i el vaig acabar abans d'anar-me'n. 

Com no podia ser d'altra manera, també aquest estiu ha tingut el seu llibre. De nou Haruki Murakami, però ara amb una història molt diferent: 1Q84. Dins del seu estil de les coses estranyes que, sense saber massa bé per què, enganxen al lector, es tracta també d'una trilogia de la qual fins ara només he llegit la primera part. I com que necessite descansar un poc del japonés abans de seguir amb la segona, ahir vaig revisar les estanteries de casa, que estan plenes de llibres. La veritat és que dels pares hi ha llibres molt interessant i diversos: des de Nosaltres, els valencians, fins a manuals de meditació o les lectures més clàssiques de la història. Jo buscava, però, un llibre curt i, com em va dir ma mare fa poc, "bonico de llegir". Entre uns i altres va aparéixer Laia, de Salvador Espriu, una novel·la de 115 pàgines que es desenvolupa en un poble mariner. Laia, a més, forma part dels meus orígens: en la part paterna, el meu nom el dec a aquest llibre. 

Hui he començat a llegir les aventures d'esta jove marinera que, pel que sembla, és molt diferent de mi, però per qui sent molt de respecte pel simple fet d'haver-me atorgat el nom. Malgrat les coincidències, Laia està per a mi en un temps i un espai molt distint al que envoltaren mon pare quan va llegir esta història d'Espriu. És a dir, que el temps i l'espai són molt personals, potser massa.

É só mais um passagem

Em sente al café de l'estació de trens a esperar que es faça l'hora de partir. Ana, a l'entrada de qualsevol lloc, es fuma un cigarret. A la dreta, gent que passa i puja i baixa sense aturar-se. Davant meu, algú que remena el café sense alçar el cap de la tassa. 

Lisboa ja s'havia acabat fa uns mesos, però retrobar-me amb ella (amb vosaltres) ha sigut tan especials com els mesos viscuts anteriorment. Amb la tranquilitat d'allò conegut i la companyia d'aquells estimats, Lisboa és diferent, tot i que alhora em fa la sensació que mai no me n'he anat. 

El ros de la trompeta que vaig conéixer al Bacalhoeiro i els seus amics que tocaven a Chiado els diumenges de vesprada, fan casualment un concert. El sol es pon com sempre, i deixa eixe color rosat tan característic de la cidade. És la una i encara no hem sopat, xarra que te xarra i birra rere birra al mirador de Santa Catarina. Com m'agrada això d'oblidar-me d'una necessitat tan vital com menjar: símbol infalible de com de bé estic. 

Tirats al terra, em recorda a les primeres nits d'estiu al mirador. Però hi ha una cosa diferent: ara som amics. Lisboa ja no és un inici i un punt final, sinó només una frase, un passatge llarg i bonic de la nostra vida, un seguit de paraules úniques que recordarem per sempre. És només un pas més. 

Até breve, cidade bonita

Exactament no és saudade da te, sinó saudade de ti, però t'he entés. Ja t'ho veia a la mirada, quan has pujat a l'autobús, que en els propers mesos ens tindríem saudades. Em fa pensar, tot això, en com d'important es poden fer per a nosaltres algunes persones en ben poc de temps. Uns anys, uns mesos, tal vegada dies o hores. Hi ha persones que les coneixem de tota la vida i mai no ens han aportat res; persones que amb dues converses ja ens marquen per sempre. Ací n'he conegut de tots els tipus, però com sempre passa, quan me'n vaja em quedaran al record amb les millors, que no són poques.  

Estava ara asseguda a la taula central del Portas Larga, a la Rua Atalaia de Bairro Alto, i reflexionava sobre estos mesos. No em faig a la idea, però em queden poc més de dos dies a Lisboa abans d'anar-me'n per sempre. Estava sola, allà enmig, gaudint de la música brasilera en directe, i no podia evitar somriure als músics. Llàstima descobrir aquest local dues setmanes abans d'anar-me'n. D'haver-ho sabut abans, li hauria tret més partit. Però ara ja no valen els "anirem demà", "ja tornarem la setmana que ve", "potser em passe per allí en uns dies". En uns dies, senyores i senyors, ja no hi haurà tramvies que et remouen d'un costat cap a l'altre, minuters dels autobusos que sempre fallen, costeres inacabables ni la humitat que banya els carrers. No hi haurà Cais do Sodré, ni Praça do Comércio, ni finestres que donen al riu. Ni tampoc Bacalhoeiro ni Chapito, ni les endemoniades escaletes que porten fins l'escola de comunicação social, que fins i tot a elles les trobaré a faltar. En el record quedaran totes aquestes coses, que un dia no molt llunyà espere reviure. 

La idea de tornar a la vida de sempre em fa certa por. Intente pensar que darrere d'unes etapes en venen unes altres, i que sempre hi ha coses noves per fer i descobrir allà on estiguem. Però després d'una experiència tan excitant com pot ser un Erasmus, és un poc frustant haver de tornar a casa amb poques motivacions especials. Hi ha qui diu que sempre vull el que no tinc: quan vaig arribar que si me'n volia tornar, ara que és hora de tornar que em vull quedar per damunt de tot. Potser té raó, i el que em passa és que la proximitat amb el dia de partida em fa valorar moltíssim més totes aquelles coses que deixaré ací. Entre les més importants, moltes amistats. La majoria amistats amb persones d'aquelles que, com comentava abans, t'omplen amb només dues converses. Si haguera de triar la millor de  totes les coses que m'emporte d'esta experiència, segurament serien totes eixes amistats i els moments viscuts amb elles. Noentanto, que dirien ací, espere que ningú no em faça decidir què ha sigut allò millor, perquè seria molt difícil. 

Ara, mentre esperava una amiga a Praça Camões, se m'ha assegut al costat un brasiler i m'ha contat la seua vida. Diu que parle bé el portugués, i que no hauria de deixar de practicar-lo. Que té una caseta a Rio de Janeiro i una altra a Ipanema. Ara que a Brasil sembla que les coses van tan bé, una es planteja no desaprofitar ocasions com aquestes. Bogeries, supose, com ho ha sigut tota aquesta experiència, que va començar un dia en una subhasta quan tu em vas posar "Carcaixent" davant de tota la meua llista de destins escrits per ordre de preferència; i acaba ara, un any després i amb milers d'anècdotes a la motxila.

Tot acaba, i això ja ho sabia abans de vindre-me'n. Ara només puc demanar que els dos dies que em queden isca un sol radiant per a poder guardar en la retina les últimes i millors imatges d'una Lisboa que m'ha acollit i m'ha sorprés molt positivament durant tots aquests mesos. Até breve, cidade bonita. 

Vint-i-un anys

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys (que es compleixen durant tot el dia), algú em deia que s'estaven fent els retalls més grans en la història de la democràcia de l'estat espanyol. No sabia jo, per tot això, si hi havia massa que celebrar. Quedaven enrere dotze mesos en què haguera pogut cantar aquella cançó de Serrat que deia "ara que tinc vint anys" i no ho havia fet ni una sola vegada, i començava una etapa que no em feia massa gràcia, una vegada trencada la barrera dels vint, que diuen que a partir d'ara tot va molt de pressa. Quedava enrere tot un any de records i de detalls, un any ple i complet com els que més, un any tan gran que si em pare a pensar com va començar sembla que n'hagen passat desenes. Però per sort només n'ha sigut un. 

Obria els ulls en un llit estrany i massa gran per a la solitud d'aquesta habitació. O quarto, que li diuen ací, tant fa. Aquesta habitació tan gran també, i tan diferent d'aquella que m'acollia ara fa un any, quan mirava per la finestra i veia la pluja reflexada en el carrer i en les vies del tramvia els pocs dies que plovia, i podia veure quasi quasi la mar i totes les teulades del barri de Benimaclet, i la porta del Jacky Chen, que tot i estar a prop sempre el cridàvem perquè ens portara el sopar a casa, o anàvem a desdejunar. Ahir, deia, obria els ulls en un llit massa gran, enguany que estic tan sola, i en una habitació tan gran, enguany que ningú ve a fer-me companyia. En aquell caixonet passàvem les hores, tots dos, totes tres i fins i tot les quatre, apurant el poc espai disponible i amb la persiana oberta per arreplegar la calentoreta del sol. Ací el sol tampoc no arriba, i des de la finestra, que dóna al carrer des d'una planta baixa, no puc vore cap teulada, i encara menys la mar. La pluja, els pocs dies que plou, la veig córrer carrer avall, però no té aquell efecte lluminós que tant m'agradava als carrers de València. Aquella pluja que tant m'ispirava.

Ahir, mentre jo complia vint-i-un anys, que es diuen prompte però tarden en passar, passaven moltes coses. Tu pensaves en mi, maleint no haver tingut aquell mòbil a mà a l'hora exacta. Tu també, en les darreres hores de la vesprada, per deixar caure quatre parauletes que et retornarien el dia següent i que, sabies, em caurien en gràcia. Tu també m'escrivies, d'una manera més curta però més colpidora, i m'obries les portes a una realitat en part coneguda que, també sabies -tal vegada ho dubtaves-, m'agradaria. Tu m'agafaves el telèfon amb alegria, i em donaves les gràcies per tot i per res, i em treies el més gran dels somriures. I jo, ara ja fora d'aquell llit gran i aquella habitació solitària, em sentia per un dia important. Somreia, i tu, petita, somreies també des de l'altra punta de la taula de la biblioteca. Em somreies a mi, mentre li feies mala cara a aquelles portugueses que no callaven i no et deixaven concentrar-te ara que, després de quinze dies sense fer res, havies decidit estudiar per a l'examen de divendres. Els amics preparaven el sopar i s'encaminaven a ma casa, i cantàvem i ballàvem un poquet només, menejant les caderes, i menjàvem, sobretot menjàvem molt, tu i jo més que ningú, que ja ens havíem fet un litro de cervesa esperant al personal i ara només volíem que fer gala d'aquella merendinha que havíem fet amb tot l'amor del món i sobretot amb moltes rises. 

Passaven les hores, i jo deixava de complir vint-i-un anys, primer ahi i després ací, que anem una hora per darrere. De les retallades més grans de la història de la democràcia no me'n sabia res. Tampoc no volia recordar que l'endemà, o més bé en unes hores, tenia un examen. Mirava al meu voltant i somreia. Fa tot just un any també ho feia: tota envoltada d'amics, uns d'ací i altres d'allà, aleshores sopant al Terra, ara a Lisboa, tant fa. I tu, i tu, i tu, i tu també ja dormíeu, i jo no volia tancar els ulls perquè no s'acabara aquell dia per tornar al llit gran de l'habitació solitària, ni que fora en companyia. 

També tu ets Lisboa, rapariga

Lisboa és passejar pels carrers i trobar un mirador des d'on deixar volar els pensaments al so d'una guitarra, el glop d'una cerveija i la veus dels amics, quan cau el sol. Lisboa és mirar per la janela trencada i vore el cel ben clar, i en tornar a mirar trobar-lo gris i deixant caure aigua a litres. És pujar i baixar escales i costeres per a anar a qualsevol lloc. I riure's en tractar de pujar-les mentre un riu de pluja fa un efecte cascada pels escalons. Lisboa és, també, anar al Bacalhoeiro a escoltar música diferent, vore pel·lícules rares o simplement xarrar amb la gent. Caminar pels carrers d'Alfama i acabar en un bar escolant fado. Lisboa és mirar la pantalla de la parada d'autobusos i saber que els minuts d'espera que hi posa estan, sí o sí, malament. És esperar inútilment davant d'un tot de semàfors vermells en un encreuament, o que un cotxe et pite perquè el teu semàfor s'ha posat en roig quan estaves a mig camí. És agafar l'elèctric des del cementiri de Prazeres fins a Martím Moniz, dinar a la Casa do Alentejo mentre un vell fa foc i ens deixa tot pudorosos a fum. És, també, que la boca de metro s'ompla del fum dels castanyers, que esperen just fora, o que conforme cauen les primeres gotes d'aigua apareguen els homes que vénen paraigües dins del metro. 

Lisboa són moltes i moltes coses, ja saps. Però des de ja fa un temps, Lisboa ets també tu, rapariga de cabelos crespos. I amb tu, Lisboa és mirar-se des de lluny i somriure. O també des de prop, tant fa. És ballar música reggea o escoltar Silvio Rodríguez, sentir amb gust la música que ix de la teua habitació. És posar una rentadora i que la meua roba es tinya dels colors de la teua, portar les mateixes sandàlies o comprar-nos les mateixes botes. Veure Cuéntame i donar-nos cops amb tots els mobles de la casa -i mira que n'hi ha pocs-. És prendre un café entre confessions en la terrasseta d'un bar mirant com plou a cànters. O fer-se una cervesa a l'Avenida i marejar-nos després del tercer glop. És positivisme, Lisboa, sempre felicitat, amb tu. Provar d'escalar, banyar-se entre les roques de Cascais. És tenir companyia sempre que es necessita, anar al metge i iniciar una conversa sobre la sanitat de copagament amb les treballadores. Patir inútilment, preocupar-se per tonteries. Parlar en acabar de sopar, tu amb un cigarret a la mà, jo amb un te amb mel. I parlant de mel, Lisboa és fer poma amb mel, o llet amb mel, o cullerades de mel. És descobrir-nos ràpidament, però alhora a poc a poc, amb detalls. Anar a una manifestació i acabar cantant cançons revolucionàries en portugués, o passejar pel riu quan ja s'ha fet de nit i no es veu absolutament res. Criticar a la dreta i salvar el món amb quatre arguments, tindre la solució a tots els problemes. Parlar de filologia i de nacionalisme, i descobrir que al nord i al sud no som tan diferents. És decidir anar a la Cinemateca, al Teatro do Bairro o al cine ordinari d'un moment a un altre. O simplement, és asseure'm al teu llit i que m'expliques com t'ha anat el dia, que era plujós i fred, i ara que has arribat a casa és un poc més dolç.

I passe el que passe d'ara endavant, tu sempre seràs una important part de la meua Lisboa. Sort d'haver-te conegut aquella nit a la Praça Camões i d'haver-me canviat de casa al poc temps. Els canvis, de vegades, ens fan molt feliços, ja ho saps. 

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 

Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

 

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.

Lisboa, cidade bonita

Últimament a Lisboa plou molt. Plou dia rere dia, descansant-ne algun, i d'una manera bastant agressiva. Això, sumat al vent atlàntic, de vegades fa por. Però açò és Portugal. Nosequi ens ha contat que fa uns anys va estar setanta dies seguits ploent, així que ens haurem d'acostumar. Una vegada superada la incipient depressió per la pluja, una vegada ja ens hem fet a la idea que això és el que hi ha i que, amb un bon paraigües i un bon abric, tampoc està tan malament, seguir descobrint Lisboa és el millor que podem fer. I si torna a eixir el sol, doncs somriurem i gaudirem dels colors que ens ofereix la ciutat.

Hui ha eixit. Encara queden mil racons per visitar, però què millor que, quan disposa de poc temps, eixir a conéixer el barri propi. Un barri proper al riu i on el sol es pon més tard, ja que queda a la part oest de la ciutat. En passejar pels carrers, es descobreix que és un barri qualsevol, com molts altres, amb un parell d'esglésies, un parell de miradors, cases caient-se, raconets en tots els carrers, i de repent un parell de places àmplies i boniques. I un museu, és clar. És l'encant d'aquesta ciutat, on pots per una banda de cel pots vore el color rosat de l'ocàs i per l'altre es presenta imponent una lluna plena; molt plena. 

 Comença a fer-se fosc, i els carrers s'omplen de gent que aprofita per fer l'últim passeig o la compra. Des del mirador que hi ha a la rua das Janelas Verdes es pot vore com alguns aprofiten el bon temps per a córrer pel passeig del riu, ample i separat de la resta de la ciutat per les vies del tren. Les dones majors parlen de finestra a finestra, i algunes d'elles ixen a arreplegar la roba que tenien estesa al carrer. En passar per costat d'una casa de color groc m'he d'apartar de la vorera, perquè la roba que penja d'uns fils de la façana em tapa el camí. Pense que la tinc tan a prop que fins i tot podria emportar-me alguna peça, però díficilment passarà això a Lisboa, perquè al contrari del que es puga pensar els portuguesos són gent bastant honesta. 

Les campanes de l'Església marquen les sis. És hora de tornar cap a casa, ja és pràcticament de nit. El dia, ací, acaba molt més prompte, i Lisboa és diferent quan perd els seus colors. No pitjor, només diferent. I per tornar a casa, en aquest barri, cal pujar escales, ho mires per on ho mires, arribes per on arribes. Caminant-lo, reflexionava que no està fet per a persones amb cadira de rodes (bé, la ciutat en general no està gens adaptada per a això). I al capdamunt de les escales i un parell de costeres, la casa. En caure els últims tocs rossats del cel, és l'hora de fer el sopar. Sí, tan prompte. Però la majoria no ens hem acostumat. Nosaltres berenarem, ja que a la Universitat hem dinat a les 12.30 i ja tenim fam. I després, mentre intentem cuinar alguna cosa de profit, entre cerveses, algú dir: ai Lisboa, cidade bonita.

Quan totes les cançons sonen bé

Hi ha una cosa que em soprén i alhora em desagrada de les cançons. I és que segons el moment en què les escoltes, poden sonar d'una manera o d'una altra, fer-te sentir millor o pitjor. Creiem alguns que les balades d'amor sempre ens farien plorar i que la música de discoteca mai no ens deixaria estar quiets, però allò cert és que depenent de l'instant en què escoltem una cançó, els efectes que produeix en nosaltres canvien totalment. 

Ho pensava tot això l'altre dia, quan ni tan sols la millor rumba de La Troba Kung-Fú aconseguia alçar-me l'ànim. Anava pel carrer, passant una cançó rere l'altra en mode aleatori, i cap no m'agradava. "Merda de música", vaig pensar. Ho pensava hui també, però, quan tornava a casa sentint La Gossa Sorda i qualsevol melodia em feia sentir bé, feliç. La conclusió, doncs, és que és major l'efecte del meu estat d'ànim sobre la música, que el de la música sobre el meu estat d'ànim.

Doncs el que deia: que hui totes les cançons em sonaven bé. Igual que tots els paisatges em semblaven bonics. En eixir de l'Escola Superior de Comunicaçao Social, he observat les magnífiques vistes de Benfica que hi ha, i durant el camí de tornada a casa he fet cada pas d'una manera distinta. Era, segurament, l'última vegada que el feia, aquest camí. I és que dins dels canvis, també hi ha canvis, i hui he canviat de casa. 

Trobar el barri de Lapa amb cotxe no ha sigut fàcil, però entre converses en les quals destronàvem el nostre tan estimat estat espanyol, al qual no esperàvem que hores després ETA donara una notícia tan important, hem arribat. Carrers sinuosos, estrets i, per descomptat, amb les típiques baldoses portugueses. Aquestes baldoses tan encantadores però alhora punyeteres, que sempre falten en algun tram de la vorera, i per tant és impossible arrastrar la maleta amb normalitat. Però bé, això és Lisboa, i això és també el seu encant. Com també ho són les precioses vistes que hi ha des de tot arreu: caminant per Lapa a les hores en què es pon el sol, hi queda una imatge preciosa del Pont 25 d'abril i el riu. 

Ací, la casa ja no és tan multicultural. No obstant -he de confesar- això m'alegra: els meus recursos en anglés començaven a esgotar-se. A més, poder parlar català a casa, com sempre, també s'agraeix. Ara, en despertar-me pels matins em saludaran dos cabelleres rissades amb qui tinc el gust de compartir el nou habitatge i amb qui espere guadir d'una agradable convivència. Demà, per a més inri, una altra cabellera rissada vindrà de visita a aquesta casa. 

Potser és per aquest conjunt de cabelleres que hui totes les cançons em sonaven bé. I de totes les cançons, em quede amb aquesta. Perquè s'acaba el temps. El temps que ens queda per vore'ns. 

Les coses dolces de Lisboa

Lisboa és una ciutat dolça. És càlida i colorida, gran però acollidora. Té molts parcs i espais on sentar-se tranquil·lament a deixar passar el temps, moltes costeres per recórrer, molts monuments per visitar. Lisboa és una ciutat per a vore-la amb temps, per a conéixer-la a fons, per a recórrer els seus barris. Amb l'ànsia de vore tots els racons, esta vesprada m'he encaminat cap a un d'aquests barris, amb uns quants mapes i una espècie de ruta ben marcada amb tot el que havia de vore. Sola, que de vegades això també va bé. Autobús 711 i cap allà.

Vistes des del mirador de Santa Justa

Doncs bé. És admirable com de curiosa és la vida, que el dia que més t'ho prepares tot et sorgeix algun imprevist que et canvia els plans. Caminant pels carrers lisboetes (perduda algunes vegades), pels qual has d'anar amb compte de no relliscar amb les característiques baldoses que omplen todas as ruas de la dolça ciutat, he anat a parar a un parc ben gran i bonic on molta gent aprofitava el càlid diumenge per passar l'estona, donar-se petons o passejar els seus respectius animals (Parque da Estrela). M'ha agradat, i en lloc de passar de llarg buscant una catedral propera que tenia previst visitar, he decidit pegar una volta per dins del parc. A mig camí, una música sonava de no massa lluny, una música en portugués que m'ha picat la curiositat i m'ha fet apropar-me fins on s'estava emetent el so. Un violí, un teclat i un parell d'instruments de percussió, sumats a la veu d'una portuguesa autèntica, animaven la vesprada a tots aquells que havien volgut sumar-se a ballar. Un home explicava al personal com es faria cada ball: braç dret ací, cama esquerra cap allà, mitja volta i tornem a començar.I així, molta gent ballava en parella o en solitari al costat d'un preciós llac ple d'ànecs. M'ha sobtat molt la imatge. M'ha recordat a la pel·lícula de Bergman que vam veure l'altre dia a la cinemateca -un altre tema per escriure, la gran activitat cultural que hi ha a Lisboa-, ja que això de ballar en les places sembla quelcom una mica oblidat i antic. Que sí, it's nice, però ja no ho fem. 

No sé per què, observar aquella estampa m'ha produït una alegria inexplicable. Somreia mentre mirava la gent ballar, amb unes ganes boges d'eixir a la pista jo també. No tenia parella, em feia vergonya, però cada vegada m'apropava més. Finalment he ataüllat un home que tampoc no tenia parella i se li veia la intenció de voler ballar, i li he fet una petita senyal per preguntar-li si volia daçar comigo. I sí, volia. Així que minuts després d'aterrar en aquell preciós espai verd, m'he trobat ballant una espècie de vals amb un portugués un tant estrany que no coneixia de res, mentre els músics tocaven i la gent mirava l'espectacle. És inexplicable la felicitat que m'ha produït aquest insignificant fet un diumenge de vesprada.

I és que això és el que té Lisboa, que és molt dolça. És dolça quan de repent passen coses així, és dolça quan cau el sol i té una llum molt especial que mai abans havia vist enlloc, també quan et perds pels carrers estrets, quan hi ha músics tocant per qualsevol racó, quan, a cada dues passes (mai planes, sempre costera amunt o avall), hi trobes un mirador que t'ofereix unes vistes espectaculars, quan les campanes de la catedral fan una música muito bela. Quan, tot i que és gran, et trobes un amic en el metro, quan comences a conéixer els veïns del teu carrer, quan el xic de la gasolinera on compres el periòdic et somriu, quan sents parlar portugués... I la de dolçors lisboetes que em queden per descobrir, pense jo!

El color de Lisboa quan es pon el sol

Cascais, on el sol es pon per la mar

No fa massa que vaig arribar, però la veritat és que ja ho estranye tot. És difícil haver de parlar sempre en altres llengües (beneïts els moments en què et trobes algun valencià/català), és complicat no estranyar-te. Però més enllà de tot allò que estranye, estic descobrint moltes coses que em fan gaudir molt i aprofitar cada instant al màxim. La vida, de vegades, ens dóna petits regals que hem d'aprofitar. O més bé hem d'intentar convertir molts moments en petits regals. Un d'aquests podria ser Cascais.

Ací, sembla que els plans naixen d'un moment a un altre. De repent estàs  acasa, asseguda, sense res que fer, i algú et proposa un plan. Que no t'agrada? Continues a casa. Que t'agrada? Doncs vas. Més o menys així va sorgir la idea d'anar a Cascais a escalar ahir. Cascais és un poble de la costa portuguesa, molt proper a Lisboa, al qual s'hi pot anar en tren. Encara que molts creuen que Lisboa té mar, el que realment té és riu, el riu Tejo (Tajo per a nosaltres), i per tant encara no havia vist la mar des que estava ací. I m'abellia. Més tard, asseguda mirant-la, pensava (i intentava explicar-li al meu company norueg) que no seria capaç de viure sense la mar, que no m'imaginava vivint enmig de l'Espanya profunda on s'han de fer vore dos-cents quilòmetres per veure l'aigua salada.

Quan arribes a Cascais i vas caminant cap a la zona on s'escala, el paisatge és molt bonic. Creues pel port, tot ple de barques de colors, i t'encares amb un tot de penya-segats que donen a l'oceà atlàntic, que en aquell moment està més o menys en el seu punt àlgid, ben amunt. Continues caminant i passes per zones relativament riques (pel que vaig poder vore Cascais és un lloc on molta gent va a estiuejar), i et trobes amb molt turistes que aprofiten els darrers dies de calor (perquè encara en fa molta, de calor, pel sud de Portugal) per anar a la platja o fer una passejada pel port. Més enllà alguns barets, com el que nosaltres solem anomenar xiringuitos, obrin pas a caminets que porten a la platja. La Boca do Inferno et saluda al teu pas, on es concentren uns quants turistes (és del més turístic que té el poble). I al final del camí, unes escaletes estretes i empinades et porten a un lloc de roques escampades per tot arreu, algunes d'elles tacades de magnesi, on s'hi pot fer boulder. Entre les roques, alguns banyistes aprofiten per prendre el sol, com si de sargantanes es tractés, estirades damunt les pedres.

La veritat és que cada vegada crec més en allò de mente sana i corpore sano. És increïble com de feliç em pot fer de vegades anar a escalar. Ni que siga amb algú que no conec i amb qui em costa comunicar-me (ara me n'adone de veres: quina merda d'educació d'anglés tenim a l'estat espanyol!). Intentar pujar quatre roques, aconseguir-ho en tres, deixar-me caure damunt del crashpad i, finalment, acabar mullant les mans en l'aigua i mirant com baixa la marea utilitzan el mateix crashpad a mode de sofà. Em crida també molt l'atenció com descendeix l'aigua: és increïble, i tant diferent del mediterrani...

Quan et disposes a marxar, el sol està a punt de tocar l'aigua. És preciós, també, vore com es pon per la mar. A les nostres terres és una imatge inusual, i potser per això encara té més encant. Mires i remies la mar, i t'estranyes de com tot allò que feia un parell d'hores estava ben cobert d'aigua ara és totalment sec. Camines per damunt les pedres descalça , t'asseus i lliges una estona. I mentre ho fas de prop sona un "ouch". I és que les roques de Cascais son puntiagudes i fan mal a la mà, i ni tan sols el norueg, que està fort com un roure, ho pot suportar. Reculls les coses, mires el paisatge per darrera vegada (hui, perquè esperes tornar prompte) i t'encamines de nou cap al port, que està al costat de l'estació de tren. De tornada, els camins tenen un altre color, el color de la posta de sol. La gent et mira estrany, perquè el teu company porta una colxoneta enganxada a l'esquena, però no t'importa, perquè després d'escalar, normalment, ets molt felíç. Així que seguixes caminant i parlant de banalitats en una espècie de llengua esperanto (una barreja d'anglés, castellà i portugués, amb tocs de català i norueg). Arribes a Lisboa i ja és fosc, però la ciutat encara és viva. Et perds entre metros i autobusos (literalment, et perds), però finalment arribes a casa sana i salva, on un grapat de persones de diferents nacionalitats (búlgares, indis i portuguesos) t'esperen per a sopar.