Que hauria d’estar redactant una programació didàctica, vos avise. Però és que he llegit Àgueda Vitòria, i saltant d’article en article i de pàgina en pàgina he acabat ací i he dit joder sí que escrivia fa uns anys, 2013, 26 articles, i què escrivia, i he rellegit que Cabiló Ràdio complia un any, i que vaig intentar indexar sense èxit les prestatgeries de casa, missatges indirecta en els comentaris, de nits que no vols que s’acaben, de tornar d’amagades a casa de matinada, d’eixes cosquerelles en la panxa que et provoca algú assegut en una altra taula del bar i el mal de panxa del dia següent, de com ordenar-te la vida quan no se’t presenta cap senda per on caminar, de la incertesa i la seua idealització, i he enyorat eixa vida d’abans, i quan la blogosfera tenia vida, joder, 2013 va tindre un final fotut.
Però ara, revisant-ho tot des de la torre d'ivori on m’he aposentat, des d’este trosset de vida que em toca viure ara mateix, ho idealitze. Carrera acabada, te’n tornes a casa. No tindre una feina estable -no hem canviat tant-, viure a casa del pare, al poble, hivern al raconet del foc, temps per a ordenar llibres, fer de profe d’oboè, treballar amb la música, bambant de poble en poble, d’escola en escola de la contornà, amb amors inestables, sentiment de llibertat, mals de panxa, i temps per a escriure. Sovint no me’n recorde que també em sentia sola, que l’hivern és dur i fred i solitari a les muntanyes interior de la Marina, que les meues amigues no hi eren i quan venien només tenien temps per a un café i a mi m’entrava la pena, necessitava xarrar i no trobava interlocutores, que a la panxa va començar a moure’s alguna cosa quan jo no volia. Però, pense ara, m’alçava un dia i podia decidir què volia fer, on volia anar, què volia llegir, disposava del meu temps. Encara que, en el fons, no en feia l’ús que jo ara idealitze. I vaig acabar tornant a València amb un feix de currículums baix del braç. M’ofegava.
Malgrat això, revisite aquells moments amb una melangia que em fan pensar ara estic lligada o, millor dit, condicionada. I què em lliga? És la meua filla qui disposa ara del meu temps? Són les feines precàries i les noves necessitats generades que em fan preocupar-me per l’economia? És la vida prototípica en una família nuclear? Què faria, de tant diferent, si no tinguera una filla, una família, unes feines precàries, un piset a la plaça de Benimaclet? Ara, això sí -i que important!- sí que tinc les amigues, per a molt més que un café, i puc fer moltes xarraetes. I un amor estable que no té res a vore amb l'amor-presó que jo imaginava que era la parella. Per no parlar de la pandèmia, ni de les opos. Què més vols. La vida també és el que passa ací dins, ens recorda Àgueda. I el que passa ara, pense jo. Perquè sovint vivim aferrades al que passava abans, o al que pensem que passaria ara si no tal, si no qual. Al remat, segurament, el que em fa ràbia és veure en l’arxiu d’aquesta pàgina web que cada any el numeret és inferior a l’altre, que passar de 26 articles a 1 és depriment quan el que jo volia era escriure un llibre. I que he de viure més el que vull ara que no el que volia o el que voldria. A la merda la programació.
