Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris de poble. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris de poble. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 de gener del 2021

La vida és ara

Que hauria d’estar redactant una programació didàctica, vos avise. Però és que he llegit Àgueda Vitòria, i saltant d’article en article i de pàgina en pàgina he acabat ací i he dit joder sí que escrivia fa uns anys, 2013, 26 articles, i què escrivia, i he rellegit que Cabiló Ràdio complia un any, i que vaig intentar indexar sense èxit  les prestatgeries de casa, missatges indirecta en els comentaris, de nits que no vols que s’acaben, de tornar d’amagades a casa de matinada, d’eixes cosquerelles en la panxa que et provoca algú assegut en una altra taula del bar i el mal de panxa del dia següent, de com ordenar-te la vida quan no se’t presenta cap senda per on caminar, de la incertesa i la seua idealització, i he enyorat eixa vida d’abans, i quan la blogosfera tenia vida, joder, 2013 va tindre un final fotut. 


Però ara, revisant-ho tot des de la torre d'ivori on m’he aposentat, des d’este trosset de vida que em toca viure ara mateix, ho idealitze. Carrera acabada, te’n tornes a casa. No tindre una feina estable -no hem canviat tant-, viure a casa del pare, al poble, hivern al raconet del foc, temps per a ordenar llibres, fer de profe d’oboè, treballar amb la música, bambant de poble en poble, d’escola en escola de la contornà, amb amors inestables, sentiment de llibertat, mals de panxa, i temps per a escriure. Sovint no me’n recorde que també em sentia sola, que l’hivern és dur i fred i solitari a les muntanyes interior de la Marina, que les meues amigues no hi eren i quan venien només tenien temps per a un café i a mi m’entrava la pena, necessitava xarrar i no trobava interlocutores, que a la panxa va començar a moure’s alguna cosa quan jo no volia. Però, pense ara, m’alçava un dia i podia decidir què volia fer, on volia anar, què volia llegir, disposava del meu temps. Encara que, en el fons, no en feia l’ús que jo ara idealitze. I vaig acabar tornant a València amb un feix de currículums baix del braç. M’ofegava.


Malgrat això, revisite aquells moments amb una melangia que em fan pensar ara estic lligada o, millor dit, condicionada. I què em lliga? És la meua filla qui disposa ara del meu temps? Són les feines precàries i les noves necessitats generades que em fan preocupar-me per l’economia? És la vida prototípica en una família nuclear? Què faria, de tant diferent, si no tinguera una filla, una família, unes feines precàries, un piset a la plaça de Benimaclet? Ara, això sí -i que important!- sí que tinc les amigues, per a molt més que un café, i puc fer moltes xarraetes. I un amor estable que no té res a vore amb l'amor-presó que jo imaginava que era la parella. Per no parlar de la pandèmia, ni de les opos. Què més vols. La vida també és el que passa ací dins, ens recorda Àgueda. I el que passa ara, pense jo. Perquè sovint vivim aferrades al que passava abans, o al que pensem que passaria ara si no tal, si no qual. Al remat, segurament, el que em fa ràbia és veure en l’arxiu d’aquesta pàgina web que cada any el numeret és inferior a l’altre, que passar de 26 articles a 1 és depriment quan el que jo volia era escriure un llibre. I que he de viure més el que vull ara que no el que volia o el que voldria. A la merda la programació. 


Però no hi ha pressa
No hi ha pressa
Que no hi ha res al final

La vida és ara
La vida és ara
No hi ha res més al final




diumenge, 14 de setembre del 2014

Brutícia i desídia

Fa massa temps que no plou. L'altre dia van caure uns quants litres, però res comparat amb els que es necessiten per revifar la terra.  Crec que l'última pluja memorable que recorde a Sella és en Santa Cecília de l'any passat; és a dir, fa cosa de deu mesos. I això es nota en moltes coses: incendis, formigó calent, collites perdudes, la font major que no xorra, etc. 

Però en una altra de les coses en què es nota la falta d'aigua és en la brutícia que lluixen els carrers del poble. Com que sembla que la manguera no la coneixen massa a l'Ajuntament, en els darrers anys era l'aigua de la pluja la que netejava un poc la diversitat de carrerons i costeres que tenim a Sella. Perquè també li podríem dedicar un capítol a parlar i intentar esbrinar per què cada carrer està fet d'una manera distinta, més encara quan molts d'ells s'han renovat no fa massa. Però bé, deixem a part els misteris que segurament ens portarien massa temps de resoldre.

La qüestió és que d'un temps ençà comença a fer gonia passejar per Sella. Alguns amics que venen a la llarga ens han corroborat en les seues darreres visites allò que ja sospitàvem. "Este poble està més brut que mai, no?". Doncs això pareix: la merda se'ns menja, i la desídia també. Fa tres setmanes que s'ha acabat la fira de mostres, però al meu carrer encara hi ha una valla d'on pengen els cartellets de l'activitat. Tant de bo un dia d'estos s'apropen a llevar-los, i de pas porten una granereta per recollir les burilles de tabac de les últimes setmanes que, si han canviat de lloc, ha sigut pel vent. Perquè també és cert que els ciutadans d'este poble necessitaríem certa educació pel que respecta a la neteja col·lectiva: no tirar cigarretes a terra, arrepegar les merdes dels gossos, no apegar xiclets en les parets, etc. Però com que tampoc l'Ajuntament té pinta d'organitzar unes jornades sobre qüestions d'este estil, què menos que netejar-ho. 

Pel carrer de fora, de pas, podrien també buidar les papereres. Una d'elles té acumulades les merdes del meu gos -i d'altres- d'una setmana. I, digo yo, no deu fer massa gust viure en front d'un barrilet ple de merda. Per no parlar de la gespa artificil que algun il·luminat va decidir posar en el jardinet del carrer. Ahi caguen i pixen tots els animalets del carrer, un niu d'infeccions en tota regla. 

El tema de la brutícia és una cosa més que comentada ja per tots. Hi ha qui li posa remei casolà: Maria, la meua veïna, com moltes altres, s'agrana la part del carrer que li toca la casa. Però com bé diu ella, si ens ho hem de netejar nosaltres, per què paguem impostos?

Deveres que fa vergonya, però clar, entenc que si tu governes un poble des de la cadira cómoda d'una casa que ni tan sols està en el municipi, no te n'adones. Ni d'això ni de que, per exemple, entre els teus ciutadans hi ha un campió del món de pilota i una campiona autonòmica de caiac. Però ie!: "que visca Sella!".

dimecres, 23 de juliol del 2014

Fer poble


De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.

divendres, 20 de juny del 2014

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

divendres, 13 de juny del 2014

De Blablacar i el Mundial

És divendres, divendres 13. Per a complir amb les prediccions, alguna cosa no eixirà bé hui. Al cotxe de Blablacar que compartisc en esta ocasió se li ha punxat una roda. La notícia ens arriba als de dins de manera curiosa: un altre vehicle que ens avança es col·loca just davant de nosaltres i, amb paper i boli, pinta quelcom i ens ho ensenya, unes grafies inintel·ligibles però que ens fan entendre que alguna cosa passa, més encara veient la insistència amb què les mostren. La primera impressió és que bromegen; la segona, que cal buscar un lloc on parar. El conductor, un alteà, mira al roda amb perplexitat. Mentre, dins esperem tres estranyes a les quals ja ens uneix alguna cosa més: una francesa que està de vacances, una ballarina i animadora dels hotels de Calp, i una servidora que es disposa a tornar a sa casa com cada divendres. I no es tracta del típic acudit. Dins de poc algú escriurà un llibre amb les històries de Blablacar: l'alteà, que porta un any utilitzant este servei setmanalment, ja en té com per a omlpir diversos capítols. 

"Sort que no és el meu cotxe", pense. "Ai de mi si haguera de canviar o arreglar alguna roda". Per sort, només cal unflar-la un poc i conduir amb compte. La francesa no acaba d'entendre què passa, però amb humor i paciència aconseguim explicar-li que ha d'avisar als que l'esperen: el viatge serà més llarg del que estava previst. Però per algun motiu, el trajecte es fa agradable, a pesar que tots els que estem dins som de "blabla" -ni "bla" ni "blablabla", ja m'enteneu, blablacareros-. Parlem el just i necessari. Xe, comença a ser divertit i tot.

Les dos passatgeres de darrere aconsegueixen arribar sanes i salves al seu destí. De camí a Benidorm, l'alteà em pregunta: eres muy futbolera? -perquè és un alteà que no parla valencià-. "No, la veritat és que no". "Pues menos mal". Són les 9 de la nit i està a punt de començar el futbol. Per suposat el tema ja havia eixit a relluir durant el viatge. La francesa, que estarà una temporada per estes terres, ha confessat que enguany donarà suport a Espanya, perquè així, si guanya, ho podrà celebrar bé. 

Després de sopar i carregar l'instrument i la carpeta de la banda baix del braç -és divendres-, pel carrer hi ha una remor constant. De les cases, que ja tenen les finestres i fins i tot portes obertes perquè fa calor, ix un so paregut que va acompanyant-me conforme avance pel carrer. Efectivament, és el soroll tan característic que fa la tele quan hi ha un partit de futbol. Que sí, encara que siga del Mundial i jugue Espanya, és el mateix. Eixa remor que, curiosament, a mi sempre em fa desconnectar de l'aparell. 

En la plaça uns quants valents han desafiat les normes prestablertes i s'han apropat a l'acadèmia per tocar quatre notes. No obstant, no és fins quan acaba el partit que comença seriosament l'assaig, per falta d'assistència. I és que algun dia algú m'haurà d'explicar detingudament este fenòmen del futbol que tant em costa d'entendre i d'empatitzar amb ell. I també perquè quan diuen "1-5" jo per dins faig "hihihi", amb certa picardia. 

dilluns, 9 de juny del 2014

Komfusió: de la terra


En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 



I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!


dimarts, 10 de desembre del 2013

Un any de Cabiló Ràdio


Les arracades damunt la taula. El usb blau rodolant d'un ordinador a un altre. El Mac de Carlos i el Samsung blanc de Laia un al costat de l'altre. A la pantalla, moltes lletres, de vegades de diferents colors. "Hui qui comença?". Pere desenrotlla els últims cables i col·loca els micròfons a l'altura necessària, i en acabar comença apresuradament a escriure el reportatge. A la paret, l'estructura del Magazín escrita a mà i un cartell de Nunca Mais. Pablo acaba de preparar l'agenda del mes. A l'altra taula, Sergi retalla l'entrevista. L'altre Pablo agafa de la seua llibreta els fets més destacats que ocorregueren a Sella fa cinc anys. Àngela i David pensen quins seran els titulars de cultura. L'altre David aprofita per marxar en la partida de pilota fins que arribe el torn dels Esports. Carlos i Laia es col·loquen els auriculars, de vegades més grans i altres més menuts. És diumenge de vesprada, i al local del Cabiló fa fred. Es creuen mirades: ja està tot a punt. Miquel dóna la senyal des de darrere de la taula de so, i ens entra una risa un poc nerviosa. Comença la melodia que en el seu dia va gravar Komfusió, i Antonio diu, per enèssima vegada: "El magazín de Cabiló Ràdio. Un espai informatiu per al poble de Sella". Va de bo, cavallers.

Fa ja més de dotze mesos que un grup de joves de Sella ens vam reunir al som de l'Acadèmia per intentar perfilar el que a hores d'ara és Cabiló Ràdio, la ràdio digital i local del poble de Sella. Molts n'havíem parlat de la possibilitat de fer una ràdio, però mai s'havia donat el pas. Per fi, algun valent va llençar la proposta i uns quants ens vam voler sumar. Com a periodista i jove, no podia deixar passar l'oportunitat de formar part d'aquest projecte. Recorde com cadascú explicava quina idea tenia, i entre tots vam idear com funcionaria aquest mitjà. Vam parlar de fer un informatiu, al qual se'l coneix com El Magazín, paraula que en un principi ningú acabava de saber ben bé com es deia: magatzin, magacim, magaxin... A aquest programa mensual se li van sumar prompte els "miniprogrames", petits espais on cadascú parlaria d'allò que més li interessara: cultura, música, ciència, joventut, pilota, llibres, història, etc. 


Poc a poc i sense haver-ho ideat així, durant dotze mesos a Sella han eixit mínim un programa de ràdio cada set dies, molts dels quals s'han volcat només en el nostre poble. És a dir, que a pesar de comptar amb poc més de 600 habitants, a Sella tenim moltes coses a dir i molts temes dels quals parlar. Moltes persones han passat ja pels nostres estudis: Alba, Quica, Roberto, Elena, Pablo, Jordi, Josep, Iris, Aitana, Vicen, Aurora, Àngels, Adolfo, Amparo... 

Cabiló Ràdio no és una ràdio professional, com tampoc no és un projecte remunerat de ninguna manera. Dels seus redactors i locutors, pocs han tingut una formació en comunicació, i tots participen de manera desinteressada. No obstant, es nota que molts d'ells escolten ràdio. Es nota que n'aprenen prompte. Se sap que s'estimen el seu poble i que tenen ganes de donar difussió a tot allò que hi passa, que no és poc. Cabiló Ràdio ha sigut també, per què no dir-ho, un punt de trobada entre unes quantes persones amb interessos semblants i amb il·lusió per mantindre un poble viu. 

El darrer cap de setmana, els membres del mitjà van gravar el programa aniversari. Per desgràcia no els vaig poder acompanyar, però ara els escolte i no puc fer altra cosa que sentir-me ben orgullosa del gran treball que hem fet durant aquest any. Perquè com tots els projectes, aquest també precisa de temps i d'esforç. Perquè no és fàcil aconseguir que la gent del poble diga el que pensa i, en alguns casos, ho hem aconseguit. Perquè en el fons és preciós fer conéixer a la resta, per exemple, el que passa dins l'Ajuntament. Perquè és gratificant que la gent s'adrece a tu per donar-te les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap forma de saber quines decisions prenien els nostres governants. Perquè a pesar de la manca d'ajuda per part de l'Ajuntament hem sabut i sabrem sobreviure. Perquè ens agrada parlar amb la gent i donar a conéixer els seus projectes. O senzillament perquè som xerradors per naturalesa -sí, ho som, si no tots, la majoria- i ens encanta agafar el micròfon i dir la nostra. 



Per molts anys més, Cabiló Ràdio! 

dimecres, 6 de novembre del 2013

RTVV no es tanca



Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.

No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.

Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV. 

I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.

No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?

Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Que fulles verdes tornen a brotar


Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern". 

A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-. 

També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.

Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre. 

Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar". 






dimecres, 28 d’agost del 2013

De ruta: L'Atzúvia-Xillibre-L'Atzúvia, i visita al Castell de Gallinera

Amb aquesta entrada em decidisc a encetar un nou apartat al meu blog personal: "De ruta", un espai on descriure els camins que vaig fent que, ara que tinc temps, espere que en siguen molts. Mentre caminava per les penyes del Comtat i la Marina fa un parell de dies, vaig pensar que seria interessant plasmar ací les impressions i descripcions d'algunes rutes interessants, tant per al meu record com perquè puguen servir-li a algú que les vulga fer. A més, el recentment estrenat blog del veí Jaume Soriano, "Caminar per Sella", m'ha animat encara més a obrir aquest nou raconet dins "Olora la pluja". Que el dia que ho vaig decidir, per cert, també plovia. 

Així doncs, "De ruta" pretén servir de guia per aquells que ho consideren útil, i també de curiositat per aquells que vulguen saber-ne més sobre els nostres camins sense necessitat de moure's de casa. A més, a mi em valdrà per posar "sobre paper" les impressions de les excursions, que moltes vegades cauen en l'oblit passat un temps.  També per intentar resoldre -si algú m'ajuda- alguns dels molts dubtes que li sorgeixen a una mentre camina.  Començarem hui per la Marina Alta, concretament pel xicotet poble de l'Atzúvia, situat en la Vall de Pego. 

Quant a la valoració del temps i la dificultat, crec que és quelcom relativament personal. Intentaré ser tan objectiva com puga, però advertisc que són rutes fetes a un pas mitjà (ni amb pressa ni de passeig) que ens permet gaudir del camí i aturar-nos de ves en quant. 


Ruta circular: De l'Atzúvia al Pla de Miserà, les faldes del Xillidre, el Castell de Galliners i retorn a l'Atzúvia. 

Distància: 10 km
Temps: 3h 
Dificultat: Mitjana-Baixa


Aquesta caminada comença al poble de l'Atzúbia, un municipi de la Marina Alta de poc més de 700 habitants al qual podrem accedir fàcilment en cotxe des de Pego, com es veu a la imatge superior. El cotxe el podem aparcar a la carretera principal, i iniciarem la ruta des del camí asfaltat que hi ha al final del carrer La Font. La primera etapa serà de pujada, per tant cal agafar-ho amb calma i i gaudir de les vistes del poble i la Vall que aniran ampliant-se conforme anem pujant pel camí d'asfalt [Imatges 01 i 02]. La pujada fins al Pla del Miserà ens portarà prop d'una hora, i poc abans d'arribar-hi trobarem la Font de les Mallaes, només desviant-nos uns segons a l'esquerra del camí (ens ho marca un cartell amb el nom de la font). Al final de la costera, trobarem el pla, des d'on hi ha molt bones vistes i on podem aprofitar per parar a descansar uns minuts.


Imatge 01. Vistes a l'Atzúvia des de la pujada al Pla del Miserà
Imatge 02. Pujada al Pla del Miserà

Imatge 03. Pla del Miserà
Una vegada en el Pla del Miserà, seguirem el camí d'asfalt [Imatge 03] fins trobar-nos amb un encreuament de camins, i agafarem el que va cap a la dreta. Uns metres més endavant hi ha una senyal que marca totes les rutes que passen per allà. La nostra s'emmarca a partir d'ara dins del PR-CV 58, en direcció cap al Castell de Gallinera . A uns 500 metres de la senyal deixarem la carretera d'asfalt i agafarem un camí a la dreta [Imatge 04] fins arribar, uns 200 metres més endavant, a un bancal ple de colmenes. Just abans, a l'esquerra, ix la senda que ens portarà per baix de les parets del Xillibre fins al Castell de Gallinera [Imatge 05]. Aquesta part del camí és segurament la més perillosa però també la més interessant, amb vistes a tota la Vall. El camí és bastant estret i en alguns punts trobem el que a Sella es coneix com "rastrelleres": espais de despreniments on trossos relativament menuts de la roca s'obren pas des de dalt de la penya fins ben avall, i on correm el perill de caure si donem un pas en fals [Imatge 06].
Imatge 04. Agafem la senda que ix a la
 dretade la imatge
Imatge 05. El Xillibre

Imatge 06. Rastrellera

Imatge 08. La Vall de Gallinera
Imatge 07. Pujada al Castell de
Gallinera
Una hora després d'haver eixit del Pla del Miserà, tot havent recorregut el Xillibre a l'ample, arribarem als peus del Castell de Gallinera. En aquest punt haurem de triar entre dues opcions: agafar la senda que, a mà dreta i seguint les indicacions del PR-CV 58 ens porta de nou cap a l'Atzúvia; o seguir apropant-nos al castell i agafar, un poc més endavant, l'estret camí que trobarem a mà esquerra just baix de les restes d'aquest [Imatge 07]. Cal saber que aquest tros de 15 minuts de camí és de dificultat alta: caldrà escalar un poc en algun tram per poder arribar a la part de dalt de les restes del castell. Això sí: paga la pena. Les vistes a l'altre costat cap a la Vall de Gallinera són espectaculars [Imatge 08]. No obstant, no haurem d'intentar fer aquest trosset camí amb xiquets o gent poc experimentada. En cas de pujar al castell, per a seguir la ruta cap a l'Atzúvia haurem de tornar enrere fins el darrer encreuament i agafar la senda que abans havíem deixat a mà dreta i ara trobarem a l'esquerra. Una pedra amb la senyal del PR ens marca el camí.

Imatge 09. Pou d'aigua
En aquest punt ens quedarà aproximadament una hora més per arribar de nou al punt de partida. Baixarem primer per una senda tortuosa i, en arribar a la terrassa amb vistes al poble i tota la Vall, en una curta desviació a mà dreta veure la teulada d'un pou del qual, en teoria, es pot beure (compte si l'aigua porta molt de temps estancada!) [Imatges 14]. Seguim baixant i, després d'una caseta blanca amb una gran figuera, trobarem la pista forestal que, tirant a mà esquerra, ens porta de nou cap a l'Atzúvia. En el camí de tornada passarem pel costat d'una gran bassa, punt des del qual podrem observar tot el camí que portem fet, ja que està just enfront del Xillibre [Imatge 15]. 

Anotacions personals: Aquesta ruta és interessant perquè passem per diferents tipus de camins i trobem vistes a diferents valls de la Marina Alta. Tota aquesta zona és molt completa quant a rutes i hi ha molts càmpings i cases rurals: pot ser una bona opció per aquells que volen passar uns quants dies caminant. A més, a només 15 minuts de l'Atzúvia en cotxe està el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, una visita molt interessant també. 

Recomanacions: 
-Portar molta aigua perquè no en trobarem pel camí (només al pou cap al sisé quilòmetre, però advertisc que quan jo vaig anar l'aigua no estava bona). 
-No fer la ruta en dies de molt de sol i molta calor perquè no hi ha massa ombres, especialment en la part central del camí. 
-Mamprendre la ruta amb bona actitud i ganes de passar-ho bé!

dijous, 25 de juliol del 2013

Fent nous camins

Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys. 

Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.

Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera). 

Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?

Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!

P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!





divendres, 14 de desembre del 2012

Música, mestre!

Tard però amb ganes, demà la Unió Musical l'Aurora de Sella celebrarà la festa de Santa Cecília, la patrona dels musics. Ho farà (ho farem) amb un passacarrer, una missa, un magnífic concert acompanyat pel cor en la segona part, i finalment -que no menys important- amb un sopar i la posterior festa, sempre digna de recordar. És la una i quart del matí i ara acabem d'assajar, a hores intempestives, per rematar el repertori i deixar-ho tot lligat i ben lligat per a la cita de demà, que és, per a tots els músics, de les més importants de l'any. Mira que jo en santes no crec massa, ni en déus, però a Cecília li tinc molt de respecte per tot el que representa per a mi. 

El dia de Santa Cecília és també quan els nous músics entren a la banda. Enguany, però, no hi haurà nous educandos a la banda de Sella, ja que som un poble menut i no tenim tans xiquets. Però per no deixar l'acte buit, la junta directiva ha decidit retre un homenatge a aquells músics més vells, els que ja porten vora dues dècades anant a assajar cada divendres a l'Acadèmia, en la Plaça Major. Ells són els auelos de la banda, els que mai s'hi veuen bé, però jo sempre he cregut que tots tenen un esperit ben jove, i la música ha contribuït molt en això. Entre estos músics es troba mon pare, Vicent, que és clarinetista des de fa molts anys i estima la música moltíssim. Supose que a ell li dec gran part de tot el que jo ara en sé, de música, i sempre li ho agrairé. M'alegre que demà també li reten un petit homenatge. 

Feia temps que no trobava la inspiració per escriure unes línies ací, però l'assaig de hui me l'ha donada. Entre els viatges on ens transporten les composicions d'Óscar Navarro, les cançons populars valencianes en "Rapsodia Valenciana" i la veu de la fantàstica cantant vilera Pepi Lloret és impossible no sentir-se emocionat. I és que les bandes de música, tan presents en la nostra societat valenciana i tan importants per a la cohesió dels nostres pobles, són tot un fenomen digne d'estudiar. L'altre dia vaig entrevistar el president de la Federació de Societats Musicals, Josep Francesc Almeria, i em comentava que el govern ha considerat les bandes, com també la pilota, "señas de identidad valencianas". Doncs bé, obviant que les seues raons no són les mateixes que les meues, diré que sí, que jo no entendria el meu país sense la música de banda, ni tampoc sense la pilota. 

Tocar a la banda m'ha aportat moltes coses. Ja fa, si no conte malament, 11 anys que vam entrar, totes les amiguetes juntes, i vam començar una nova aventura. La música, més enllà de la banda, m'ha portat a conéixer gent fabulosa, algunes de les persones que ara són les meues millors amistats. És digne d'admirar com un conjunt de gent tan diferent en edats, condicions i ideologies, som capaços d'oblidar totes les nostres diferències amb tal de, senzillament, fer música. "Doncs tampoc és per a tant", pensaran els que no són músics. Però els melòmans com jo m'entendran. Es respira germanor, als assajos de la banda, sobretot en dies com hui que tots estem nerviosos i sabedors que els temps de preparació s'acaba. El mestre, amb un somriure inquiet, intenta deixar-ho tot ben preparat. I quan no sap si tot anirà bé em mira en busca d'una aprovació que sap que sempre trobarà: és Miquel, el meu germà. 

Així que amb tots estos components, com no podria estar una orgullosa de la seua banda? Ràbia em fa no poder assistir més als assajos, ara que visc a València. Però bé, des d'allà també me'n recorde, quan plegats mirem la mar, de nit o de dia, o quan em treus un somriure mirant-me des de lluny. Emocions, al cap i a la fi, que no poden comprar-se amb diners. I qui vulga sentir-les, que s'apunte a solfa!

diumenge, 1 d’abril del 2012

Quan surts per fer el viatge cap a València





Quan ixes de Sella per fer el camí cap a València, saps que el viatge serà llarg. Fart d'autopistes, cotxes que circulen a velocitats vertiginoses i el paisatge que ja et saps de memòria, decideixes anar per l'interior i fer-lo un poc més llarg. Perquè com bé cantava Llach, de vegades hem de pregar que el camí siga llarg i gaudir-lo. Que al final el que menys importa és la meta, sinó viure plenament cada pas, cada quilòmetre. 

En agafar la carretera que aboca al Port de Tudons, si no hi estàs acostumat et pot semblar endimoniada, amb tanta curva a dreta i a esquerra, sempre cap amunt i de vegades tan estreta. Però en passar-hi unes quantes vegades li tindràs estima, i comentaràs a cada cent metres una anècdota d'altres viatges: que si ací vam haver de parar perquè Menganito estava marejat, que si allà quasi tenim un accident tornant de festes d'Alcoleja, que si allí paràvem per veure la neu, etc. Als ametlers ja els ha caigut pràcticament tota la flor, però en alguns racons és possible trobar-los encara vestits de nata, com els de la poesia de Miguel Hernández. 

Què millor per a deixar el teu estimat poble que posar el cd de Músiques de Sella que algú va tindre la brillant idea d'enregistrar. Des de "Sella", "Sella en Festes" i "Les danses de Sella", fins les cançons de la Tia Isabel a capella o les melodies religioses del cor de l'Església. Fan bona companyia, i aporten bons records. I en acabar-se les pistes, ja passant Cocentaina, agafar un porta-cd d'aquells que utilitzaves en l'època del discman i trobar-ne alguns de fa molts anys. Des de Andy&Lucas fins aquell de cançons d'amor que tant havies escoltat. Qui ho diria, ara.

Quan te n'adones ja estàs eixint de l'autopista, a la pista de Silla. Un altre paisatge, darrerament també familiar, però molt diferent del de La Marina o El Comtat. L'atrapoll que comporta la proximitat a la capital contrasta amb la tranquil·litat i quasi soledat de què has gaudit durant la resta del viatge. Eixa pau queda enrere per començar una nova setmana moguda, de vagues i mobilitzacions. És curiós com canvia la vida dels pobles a la ciutat, tot i que siguen propers. I mentre hi rumies, el clàxon d'un cotxe et fa tocar de peus a terra: ja fas tard per a fer l'última inspiració d'aire pur. 


Vistes del poble de Sella des del Barranc de l'Arc



divendres, 16 de març del 2012

Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat. 

dilluns, 19 de setembre del 2011

Saleres, eixe gran complex urbanístic

Amb l'ànsia d'aprofitar els últims dies al meu poble i donada la sol·litud que n'hi ha -pròpia de setembre entre setmana-, aquesta vesprada m'he decidit a pegar una volteta amb Quimet. Hem anat pel Bolillo, sense tindre clara la destinació, i caminant caminant ens hem trobat cara a cara amb l'entrada al que a hores d'ara hauria de ser un complex urbanístic que quasi doblaria la població de Sella. Per sort o per desgràcia, segons per a qui, tot allò només ha quedat en quatre carrers d'asfalt i moltes faroles. I cara a cara amb "allò", m'ha picat la curiositat: mai m'havia passejat completament la "urbanització", així que fent-li burla al cartell que, en un perfecte castellà, diu: "Prohibido el paso a cualquier persona ajena a la obra", he entrat cap a dins a indagar per aquelles terres. 

La veritat és que la visió n'és desoladora, més si recordem que eixos bancals ara tenyits d'asfalt eren fa uns anys camps preciosos d'ametlers, que en arribar febrer li donaven un color preciós al poble. Però bé, ara ja no hi podem fer res. En caminar entre aquells blocs d'algeps i pedres que s'han després de la muntanya, em venen un fum de coses al cap. Anem per parts.



La primera de totes és: on pensaven construir les cases? Perdoneu la meua ignorància arquitectònica i enginyera, però per més que mire i remire no entenc on dimonis s'anaven a col·locar les vivendes. I no estic de conya, és per a mi un misteri. Potser algú me'l pot resoldre. Anaven enmig del carrer i no passarien cotxes, només gent per les voreres? Anaven encaixades dins la muntanya, com si es tractés d'unes cases-cova molt rústiques? O tal volta eren cases de dos metre de profunditat i molt, molt altes?

En segon lloc, em sobta la imatge de Saleres, la casa. Bé, de la casa no perquè ja no hi és, però sí l'espai on estava situada. Recorde els darrers anys de la seua existència quan, nosaltres, menuts, anàvem a jugar de nit, i ens feia una por de mil dimonis. Ens inventàvem històries, i fugíem si veiem algun cotxe passar. Encara hi és la palmera, però res més, només quatre blocs de ciment s'amuntonen al solar del que haguera pogut convertir-se en una preciosa masia, aprofitada per exemple com a escoleta d'estiu, tan a prop de la piscina i el frontó. 



Seguidament, i una vegada girada la corva, m'endinse pel carrer que encara mai no havia visitat. La veritat és que tampoc és massa digne de vore: alguns segments de la vorera han desaparegut, ja que ha hagut enderrocaments i aquests han anat a parar al carrer de baix. A més, a dos metres de la querena, hi ha una escletxa enorme que anuncia que pròximament n'hi haurà més, d'enderrocaments. Senyores i senyors de l'Ajuntament, supose que això està controlat. 

I caminant, caminant, em trobe amb un parquet que desconeixia. Una espècie de jardí amb flors (sí, es van arribar a plantar flors) pansint-se i herbes per tot arreu. Tot s'ha de dir: això sí, té una fonteta. Apunte, per si interessa, que hi ha un matalaf brut i foradat pel parc. No sé si se'n trau ús, però mira, potser encara n'hi ha algú que ha aconseguit viure -o almenys dormir- en aquest gran complex urbanístic. 

Per últim, abans d'anar-me'n, busque un lloc per llegir Fuster, ja que aquesta era la meua intenció quan he eixit de casa. No n'hi ha massa de llocs, així que m'assente damunt d'un muret i baix de la muntanya. No arribe ni a obrir el llibre: la incomoditat, la por al despreniment i les ganes d'escriure que m'han entrat mentre passejava em fan tornar a casa. De camí, descobriré que encara no ho havia vist tot: de comiat em trobe unes malles grises horroroses i molts trencades que intenten evitar despreniments però li donen al lloc un to molt tètric. Fan por, la veritat és que no m'aproparé mai de nit per allà. Això sí: de faroles, moltes, i precioses, i l'Ajuntament anar pagant-ne el manteniment. 



Senyores i senyors, supose que tots hem assumit ja que cases, ahi, no se'n faran. Almenys no en una llarguíssima temporada (espere que siga eterna, però). Tal vegada es podria replantejar fer alguna cosa, no sé exactament què, però aprofitar tot eixe entramat que ara mateix fa mal a la vista per fer quelcom profitós. Però bé, com que a aquest poble passen coses molt estranyes, tampoc m'atreviria a animar a fer res ahi, que qui sap què en poden fer. Què me'n dieu, si no, d'aquella manifestació en contra de la urbanització a la qual va acudir el propi alcalde, principal promotor d'aquesta?

dissabte, 16 de juliol del 2011

Recorrent La Marina

Moltes vegades, fins que no ens allunyem de les coses que ens han envoltat tota la vida no ens donem compte del valor que tenen. Naixem en un lloc i viatgem arreu del món, i quan ens parem a pensar advertim que potser coneixem Londres, Paris i New York, però no ens hem parat a explorar la nostra pròpia comarca. Doncs bé, no és el meu cas, però potser des que passe més temps fora de Sella que he aprés a estimar més el meu poble, i també la meua comarca. 

La Marina Baixa és una comarca situada al sud del País Valencià, a la costa, i que fita al nord amb la Marina Alta, a l'oest amb el Comtat i l'Alcoià, i al sud amb l'Alacantí. Comarca costerera, com ja s'ha dit, el seu encant resideix en què en pocs quilòmetres (o fins i tot en alguns llocs es pot parlar de metres) passa de la mar a la muntanya. Així, el litoral mariner (també el de la Marina Alta) està conformat per un seguit de penya-segats i caletes que són admirades arreu del món. És per això, i també pel bon clima, que són dues de les comarques que més turistes estrangers reben durant tot l'any -especialment a l'estiu-. Només cal dir que Benidorm forma part d'aquesta comarca. Tot i que a aquesta ciutat es concentra el major nucli urbà (que no el major terreny), la capital tradicional de la Marina Baixa és La Vila Joiosa. 

Serra Gelada. Far de l'Albir
La veritat és que sempre he estat orgullosa de la meua comarca, però és ara, quan la mira des de fora, quan me n'adone com d'adorable és. A més, també me n'adone que encara em queden molts llocs per descobrir d'aquesta zona del país. Sella, el meu poble, està situat als peus de l'Aitana i el Puig Campana, dues de les muntanyes més altes de tot el territori valencià. Sempre acompanyats dels pobles veïns, Orxeta i Relleu -amb els quals, com a bons veïns, mai ens hem entés del tot bé-, els habitants de Sella solen arribar a la mar sempre per La Vila Joiosa, on fins i tot hi estudien la majoria dels seus joves. Però moltes vegades els sellardos no anem més enllà de La Vila, Relleu, Orxeta, Benidorm o Finestrat. Així, donat l'esperit aventurer i curiós de què estic dotada, ja fa temps em vaig plantejar que havia de recórrer aquestes terres amb més profunditat. Ho he fet en aquests darrers anys, passant ja per quasi tots els pobles que conformen la comarca, però em queden molts racons per descobrir. L'estiu n'és una bona època.



Tàrbena
Ahir, amb poca cosa més que una càmera i un llibre, Josep i jo vam decidir anar a dinar a Tàrbena, a Casa Pinet, un bar mític i típic de la comarca l'amo del qual és l'avi del nostre amic Marc. Jo mai no havia estat en Tàrbena, però m'hi havien parlat molt bé. Per a arribar-hi des de Sella cal passar per Finestrat, La Nucia, Polop, Callosa i Bolulla, pobles que, per raons d'amistat o de música, conec més. Després de Bolulla comença una carretera sinuosa que ens porta a un poble no massa diferent del meu situat a la cima d'un barranc. Blanc, petit i allargat, té l'encant dels pobles d'alta muntanya on la gent feia vida als masos fins no fa massa i on la majoria de la població és vella. A més, a Tàrbena, repoblat pels veïns mallorquins, molta gent encara parla amb l'article salat, i això li dóna un punt exòtic. 

Vistes de Serra Gelada des d'Altea
Després d'una bona fartonà a Casa Pinet, on ens empapem de quadres comunistes i nacionalistes, de retalls de periòdics, de vells estris del camp i de premis que pengen per les parets sense deixar ni un espai buit, un bon cafè a la Plaça amb uns amics que arriben de Callosa. I abans de tornar a casa, per què no seguir el trajecte per La Marina? Tornant per La Nucia agafem el camí que, passant per l'Alfàs, ens deixa en Altea, tal vegada el poble amb més encant de la comarca. Aquest sí, un poble totalment blanc de pescadors que, tot i créixer, ha sabut mantenir a la perfecció el seu casc antic, fet de carrers de pedra i amb unes vistes a la mar precioses. Altea, que de vegades ens pot recordar l'illa d'Eivissa pel to bohemi i hippie que té, és una ciutat turística però calmada i neta, visita obligada per a tots els valencians.  


En començar a estar cansats, tot i que el sol encara llueix amb gana, decidim agafar el cotxe i tornar cap a casa. Eixe poble petit que hi ha al peus de l'Aitana del qual tenim la sort de formar-ne part ens espera per a colpir el dia amb una velada musicada per nosaltres mateixos, a l'assaig de la banda. Després de fer-nos una bona orxata, tornem a Sella, i per a fer-ho passem per La Vila Joiosa i Orxeta, per a completar així la volta que havíem iniciat de matí. Durant el trajecte parlem de llocs, i inconscientment fem una llista de tots aquells que ens queden per visitar. L'estiu és llarg, i el petit viatge de hui ens ha deixat un bon sabor de boca. La veritat és que no podem negar que som mediterranis.

Sella