El plaer d'arrapar les parets

Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Bé, certament quan era més menuda ens van portar els majors del Cabiló, l'associació juvenil de Sella, a provar, però d'allò només tinc un lleu record: jo negant-me a deixar caure el cul una vegada completada la via, convençuda que en fer-ho cauria de repent els 10 metres que em separaven del terra, mentre algú, a qui jo prenia per boig, em cridava des de baix: "deixa't caure, deixa't caure!". 

Tornem. Crec que tenia quinze anys quan vaig anar per primera vegada a l'arc a escalar. Ens va portar Vicente Luis, qui aleshores era per a nosaltres vicenteluívicenteluí, el profe de natació a qui li donàvem més quefer que ningú. Érem quatre aprenents, i a dia de hui sóc l'única supervivent. Xe, em va agradar allò d'arrapar les parets. No negaré que al principi em feia por, però poc a poc li vaig agafar el gustet. Encara em faig creus a dia de hui quan recorde les matinades d'aquell estiu: a les set del matí cap a l'arc, que després ja picava el sol i Vicent tenia classe. I en el que em costa alçar-me ara per anar a la faena, redios! 

Després d'això -no recorde quant de després- vam fer un bon grup d'escaladors a Sella. Molt heterogeni, tot s'ha de dir, però ens ho passàvem molt bé -com a mínim jo-. Amb el temps, les circumstàncies han fet que cadascú estiga en un lloc i amb les seues històries, i ja feia temps, especialment des que vaig aterrissar a València el 2009, que no agafava una seguida. El temps lliure i una companyia propera i constant m'han fet reprende les ganes. Ara, exhausta al llit després d'una jornada d'escalada intensa, mentre encara sent tronar els coetets de la falla de baix de casa, pense que hi ha poques coses que em facen sentir millor. Ja ho explicava fa uns anys en un entrada, que vaig titular amb molt d'encert -tinc l'autoestima alta hui, què voleu- "Acariciar les roques. O escalar, tant fa". 

Tinc les cames cansades. Hui també he passat por: anar de primera no és el mateix, però hauré d'anar acostumant-m'hi. Tinc morats en les cames i pelats en les mans. La cara un poc cremada, també. Però la superació i la lluita amb el propi cos i la pròpia ment d'un mateix que suposen l'escalada em fan sentir molt bé, així com el contacte amb la natura i la pau d'aquesta activitat, tot just després de cinc dies de Falles. Sent que puc dir amb tota regla que sóc una escaladora, sense oblidar qui ha sigut el meu mestre -ara me n'adone de la paciència que tenia amb mi!-. Aquella por inicial s'ha convertit a poc a poc en un repte que jornada rere jornada vaig superant. 

Què, vos animeu?

Cascais, on el sol es pon per la mar

No fa massa que vaig arribar, però la veritat és que ja ho estranye tot. És difícil haver de parlar sempre en altres llengües (beneïts els moments en què et trobes algun valencià/català), és complicat no estranyar-te. Però més enllà de tot allò que estranye, estic descobrint moltes coses que em fan gaudir molt i aprofitar cada instant al màxim. La vida, de vegades, ens dóna petits regals que hem d'aprofitar. O més bé hem d'intentar convertir molts moments en petits regals. Un d'aquests podria ser Cascais.

Ací, sembla que els plans naixen d'un moment a un altre. De repent estàs  acasa, asseguda, sense res que fer, i algú et proposa un plan. Que no t'agrada? Continues a casa. Que t'agrada? Doncs vas. Més o menys així va sorgir la idea d'anar a Cascais a escalar ahir. Cascais és un poble de la costa portuguesa, molt proper a Lisboa, al qual s'hi pot anar en tren. Encara que molts creuen que Lisboa té mar, el que realment té és riu, el riu Tejo (Tajo per a nosaltres), i per tant encara no havia vist la mar des que estava ací. I m'abellia. Més tard, asseguda mirant-la, pensava (i intentava explicar-li al meu company norueg) que no seria capaç de viure sense la mar, que no m'imaginava vivint enmig de l'Espanya profunda on s'han de fer vore dos-cents quilòmetres per veure l'aigua salada.

Quan arribes a Cascais i vas caminant cap a la zona on s'escala, el paisatge és molt bonic. Creues pel port, tot ple de barques de colors, i t'encares amb un tot de penya-segats que donen a l'oceà atlàntic, que en aquell moment està més o menys en el seu punt àlgid, ben amunt. Continues caminant i passes per zones relativament riques (pel que vaig poder vore Cascais és un lloc on molta gent va a estiuejar), i et trobes amb molt turistes que aprofiten els darrers dies de calor (perquè encara en fa molta, de calor, pel sud de Portugal) per anar a la platja o fer una passejada pel port. Més enllà alguns barets, com el que nosaltres solem anomenar xiringuitos, obrin pas a caminets que porten a la platja. La Boca do Inferno et saluda al teu pas, on es concentren uns quants turistes (és del més turístic que té el poble). I al final del camí, unes escaletes estretes i empinades et porten a un lloc de roques escampades per tot arreu, algunes d'elles tacades de magnesi, on s'hi pot fer boulder. Entre les roques, alguns banyistes aprofiten per prendre el sol, com si de sargantanes es tractés, estirades damunt les pedres.

La veritat és que cada vegada crec més en allò de mente sana i corpore sano. És increïble com de feliç em pot fer de vegades anar a escalar. Ni que siga amb algú que no conec i amb qui em costa comunicar-me (ara me n'adone de veres: quina merda d'educació d'anglés tenim a l'estat espanyol!). Intentar pujar quatre roques, aconseguir-ho en tres, deixar-me caure damunt del crashpad i, finalment, acabar mullant les mans en l'aigua i mirant com baixa la marea utilitzan el mateix crashpad a mode de sofà. Em crida també molt l'atenció com descendeix l'aigua: és increïble, i tant diferent del mediterrani...

Quan et disposes a marxar, el sol està a punt de tocar l'aigua. És preciós, també, vore com es pon per la mar. A les nostres terres és una imatge inusual, i potser per això encara té més encant. Mires i remies la mar, i t'estranyes de com tot allò que feia un parell d'hores estava ben cobert d'aigua ara és totalment sec. Camines per damunt les pedres descalça , t'asseus i lliges una estona. I mentre ho fas de prop sona un "ouch". I és que les roques de Cascais son puntiagudes i fan mal a la mà, i ni tan sols el norueg, que està fort com un roure, ho pot suportar. Reculls les coses, mires el paisatge per darrera vegada (hui, perquè esperes tornar prompte) i t'encamines de nou cap al port, que està al costat de l'estació de tren. De tornada, els camins tenen un altre color, el color de la posta de sol. La gent et mira estrany, perquè el teu company porta una colxoneta enganxada a l'esquena, però no t'importa, perquè després d'escalar, normalment, ets molt felíç. Així que seguixes caminant i parlant de banalitats en una espècie de llengua esperanto (una barreja d'anglés, castellà i portugués, amb tocs de català i norueg). Arribes a Lisboa i ja és fosc, però la ciutat encara és viva. Et perds entre metros i autobusos (literalment, et perds), però finalment arribes a casa sana i salva, on un grapat de persones de diferents nacionalitats (búlgares, indis i portuguesos) t'esperen per a sopar.

Acariciar les roques. O escalar, tant fa

Arribes a la zona d'escalada i t'apegues a la roca. Mmmm. Fa olor a penya, a natura, a tranquil·litat. Fa uns minuts, des de la finestreta del cotxe, observaves el paratge amb pau, investigant cada raconet. Uns cordons de la Generalitat trencaven la normalitat del paisatge, però tampoc no t'ha importat massa. Arribes i t'apegues a la roca, trepitges l'arena. Et carregues la motxilla i els afers necessaris -més bé, cal confessar, això dels afers ho fa el teu company- i camines per les sendetes que altres escaladors, entre ells vosaltres mateixos, ja han dibuixat al terra. No te'n recordes dels graus de les vies, però això no és res nou. Confies en l'altre, que ja et coneix. “Ens quedem ací”. Ací? Doncs perfecte.

Et mires la roca amb respecte. No saps si seràs capaç, fa cosa d'un any que no t'hi poses. Però tens ganes, i ho intentaràs amb totes les teues forces. Arnés cames amunt, corda fora i gri-gri ben lligat a la corda. Un cos morè que comença a escalar la roca, i uns ulls que observen cada moviment. Un pas, dos, quatre estirons de braços, algun pas complicat, i ja hi és dalt. Angoixa pensar que tu sempre hi tardes més, però no hi ha res a fer. “Dona'm corda!”, “Agafa'm!”. I ja ha baixat. Ara és el teu torn.

Et mires els peus de gat des de lluny, com si no t'atrevires a tocar-los. N'has portat dos parells, perquè no saps quins t'aniran millor, i finalment et decideixes pels nous. Et venen un poc grans, però ja ho sabies. Apretes bé els cordons i mous un poc els peus blau quasi-fluorescent per comprovar que hi ha mobilitat. N'hi ha. Agafes la corda i fas el nuc huit, que no saps per quina raó per molt de temps que passe mai se t'oblida. Ja està? Quan comences a pujar te n'adonaràs que no, que se t'ha oblidat la bosseta de magnesi, i te l'hauran de tirar des de baix. És llei de vida, així que anem-hi.

Et mires la roca de nou, amb respecte de nou. Acaricies la pedra, per fer-li vore que no tens males intencions, i comences a pujar-hi. Poc a poc, mirant on posar cada extremitat. La veritat és que l'escalada no és tan brusca com sembla, moltes vegades es tracta d'acariciar la roca lentament fins que trobes un forat adient, i de jugar amb les seues escletxes i els seus escalons per tal de mantenir l'equilibri i aconseguir que el teu cos no es faça enrere. Cal entendre's amb ella. Així que forat a forat vas pujant, i de tant en tant t'arrapes a ella, per por a caure, que això d'estar un any sense escalar es nota. Tu mous els malucs lentament, que saps que això d'equilibrar-te movent-los no se't dona tan malament, i que qui no té força -o siga, tu- ha d'utilitzar altres mètodes. Has de deixar caure el pes del cos d'un peu a l'altre, i així ja podràs estirar els braços fins on cal. Des de baix et donen ànims: “vinga, que ja ho tens”. I amb una forçada més, hi arribes. Amb els braços carregats i els dits dels peus ressentits, això sí, però hi has arribat.

Et mires el fabulós paisatge amb admiració. Com la terra d'una no hi ha res. I què bonic, xe! Ja feia temps que no gaudies d'eixa visió, i et quedaries uns minuts més mirant-ho. El company, que ho sap, espera la teua senyal per començar a baixar-te. “Baixem!”. Una via, una altra, passos que es resisteixen i l'orgull d'arribar a tocar la reunió. I en començar a fer-se fosc, que cada vegada és abans, cap a casa. En la tornada, en què les últimes penyes es veuen del color blau fosc de la vesprada, el silenci desapareix en posar rumbeta de La Pegatina al cotxe. I després d'un bona dutxa, un sentiment fabulós que es podria resumir en una frase, com bé m'has dit: “mens sana in corpore sano”.

Fotos: Escalada a Rodellar l'any passat