La vida és ara

Que hauria d’estar redactant una programació didàctica, vos avise. Però és que he llegit Àgueda Vitòria, i saltant d’article en article i de pàgina en pàgina he acabat ací i he dit joder sí que escrivia fa uns anys, 2013, 26 articles, i què escrivia, i he rellegit que Cabiló Ràdio complia un any, i que vaig intentar indexar sense èxit  les prestatgeries de casa, missatges indirecta en els comentaris, de nits que no vols que s’acaben, de tornar d’amagades a casa de matinada, d’eixes cosquerelles en la panxa que et provoca algú assegut en una altra taula del bar i el mal de panxa del dia següent, de com ordenar-te la vida quan no se’t presenta cap senda per on caminar, de la incertesa i la seua idealització, i he enyorat eixa vida d’abans, i quan la blogosfera tenia vida, joder, 2013 va tindre un final fotut. 

Però ara, revisant-ho tot des de la torre d'ivori on m’he aposentat, des d’este trosset de vida que em toca viure ara mateix, ho idealitze. Carrera acabada, te’n tornes a casa. No tindre una feina estable -no hem canviat tant-, viure a casa del pare, al poble, hivern al raconet del foc, temps per a ordenar llibres, fer de profe d’oboè, treballar amb la música, bambant de poble en poble, d’escola en escola de la contornà, amb amors inestables, sentiment de llibertat, mals de panxa, i temps per a escriure. Sovint no me’n recorde que també em sentia sola, que l’hivern és dur i fred i solitari a les muntanyes interior de la Marina, que les meues amigues no hi eren i quan venien només tenien temps per a un café i a mi m’entrava la pena, necessitava xarrar i no trobava interlocutores, que a la panxa va començar a moure’s alguna cosa quan jo no volia. Però, pense ara, m’alçava un dia i podia decidir què volia fer, on volia anar, què volia llegir, disposava del meu temps. Encara que, en el fons, no en feia l’ús que jo ara idealitze. I vaig acabar tornant a València amb un feix de currículums baix del braç. M’ofegava.

Malgrat això, revisite aquells moments amb una melangia que em fan pensar ara estic lligada o, millor dit, condicionada. I què em lliga? És la meua filla qui disposa ara del meu temps? Són les feines precàries i les noves necessitats generades que em fan preocupar-me per l’economia? És la vida prototípica en una família nuclear? Què faria, de tant diferent, si no tinguera una filla, una família, unes feines precàries, un piset a la plaça de Benimaclet? Ara, això sí -i que important!- sí que tinc les amigues, per a molt més que un café, i puc fer moltes xarraetes. I un amor estable que no té res a vore amb l'amor-presó que jo imaginava que era la parella. Per no parlar de la pandèmia, ni de les opos. Què més vols. La vida també és el que passa ací dins, ens recorda Àgueda. I el que passa ara, pense jo. Perquè sovint vivim aferrades al que passava abans, o al que pensem que passaria ara si no tal, si no qual. Al remat, segurament, el que em fa ràbia és veure en l’arxiu d’aquesta pàgina web que cada any el numeret és inferior a l’altre, que passar de 26 articles a 1 és depriment quan el que jo volia era escriure un llibre. I que he de viure més el que vull ara que no el que volia o el que voldria. A la merda la programació. 

Però no hi ha pressa

No hi ha pressa

Que no hi ha res al final

La vida és ara

La vida és ara

No hi ha res més al final

Als núvols de Baobab

Sobrevolem la Mediterrània de nit per tornar a casa mentre cauen rajos sobre Bòsnia. Es veu perfectament des del cel, i convida a imaginar les bombes que hi caien durant la guerra. Les guerres dels Balcans; m’han impressionat les fotos d’aquella exposició a Dubrovnik, més no que tot el centre arrebossar de turistes -com nosaltres, tot siga dit-. 

Impressionen també els rajos sobre el cel. Més endavant els veiem caure sobre algunes illes de Croàcia que no aconseguisc identificar. Una bona tempesta, o això sembla des d’ací dalt, a l’alçada dels núvols. Em pregunte si així estaria el cel sobre Roma totes aquelles vesprades de pluja d'agost sota la tela i les tendes al campament de Baobab. Refugiats, sentíem caure les gotes grosses de la pluja d’estiu i de vegades eixíem enmig del camp a deixar-la caure damunt dels nostres cossos, mentre algú cantava, molt feliç i en una llengua que no entenc, una cançó per beneir la pluja. 

Ens apropem a la costa d’Itàlia i intente endevinar, sense èxit, on estarem. De nit, les llums dibuixen perfectament el contorn de la península itàlica. Sobrepassem una ciutat i aconseguisc imaginar que és Roma, intente sense èxit ubicar l’estació de Tiburtina, on es troba el campament i tots els amics que he deixat allí. Bé, no tots: alguns segurament ja hauran fet marxa i seguiran els seus camins en altres ciutats o països. Però no ho aconseguisc: en realitat no vaig aprendre res sobre la geografia romana en aquells dies. 
Durant tot el viatge ens acompanya al cel el carro, just enfront de la meua finestra de l’avió -i de la de tots els que seuen al mateix costat que jo, és clar-. He de confessar que tot i la meua afició a les estreles i les constel·lacions, heretada del pare, mai no aconseguisc recordar com es troba el nord. I com més passen els anys, més m’agrada perdre’l! Són festes en algun poble d’Itàlia, des d’ací veig els focs artificials. Últim diumenge de vacances, primer de setembre, moltes coses a celebrar. 

Quan passem la bota torna la foscor més absoluta de la Mar Mediterrània, trencada només pel puntet lluminós d’algun creuer puntual que solca la mar de tornada a casa. Al fons i cap enrere encara s’endevinen les llums dels rajos. Segur que allà és on està Roma, on el campament ja dorm en el silenci absolut de la nit, dominat ara per les rates i les passes d’algú que va o ve de vendre drogues al Trastevere. Si no ploguera, segurament encara sonaria algun mòbil, amb música africana, algun somriure de dents blanques brillaria en la foscor de la nit i dels seus cossos, la llum de l’últim canut abans d’anar-se’n a dormir. I a la zona de Nigèria, una cançó que encara ressona al meu cap, One more night… Vora tres-centes persones aguarden la nit a Baobab: aquelles que han aconseguit superar l’odissea de travessar en barca aquest mar que des de fa un temps ja no venere tant com abans, que li fa de cementeri a alguns dels seus veïns i compatriotes.

Protegits per dalt amb lones i pel lateral per una estelada que algú va deixar allí no fa massa, els negres de la zona de Nigèria seguiran parlant en eixa llengua que no entenc i cridant plegats peace, love and freedom al més pur estil jamaicà. Més enllà, un dels àrabs, el tunisià, haurà preparat el sopar als seus veïns de tenda i l’olor d’espècies recorrerà l’alà esquerra del campament. I mentre ho rememore mirant encara enrere per la finestra, una veu em fa baixar dels núvols i em recorda que m’he de posar el cinturó i que prompte arribarem a Barcelona. Fi del viatge. 

Felicitats compartides

Les mans encara em fan olor a la sopa d’all que vam cuinar anit. I faves tendres amb ceba, de la caixa de verdures. L’oli, de Sella. I tot a foc lent, amb la paciència i la cura que requereix la cuina, amb el temps que sovint no tenim i que sempre insistim en què hem de trobar. Hi ha una línia que ens uneix a nosaltres amb les verdures i amb les receptes, una cançó d’Ismael que comença a Lavapiés i acaba a Granada, en un futur desconegut, una entrevista de la Directa. Un llibre de cures i un altre sobre el cicle menstrual que ocupen les tauletes; la novel·la de Laia i un poemari dels Països Catalans. Bosses de la Índia, collars del Sàhara, mocadors de Palestina, una hamaca de Tailàndia, encens d'Algèria. Tot un món dins la meua habitació, on encara hi resa el vers que més li agrada a Cañizares “Contra la sagrada opressió, estima com vulgues”. Oh, i tant! Les fotos del Quimet, les de Guatemala, les de la família que es tria, i un altre pòster dels importants: el de la manifestació antifeixista d’octubre: "València contra el feixisme i per les llibertats”. I tot gràcies a vosaltres.

27 anys i ja en van nou des del primer que em vaig fer vella a esta ciutat. Aquell any era un pis al carrer Alfahuir, nosaltres ho consideràvem Benimaclet perquè encara no coneixíem el que ens quedava per viure. Tants altres al Baró de Sant Petrillo, amb la família valenciana, amb les amigues que sempre m’han acompanyat en aquest viatge. Els sopars d’aniversari al Terra, “Laieta, sempre en gener, que ens pilles en exàmens!” però allà estàveu totes, les imprescindibles, i encara hi sou. “Penses que has evolucionat aquest any?”, em preguntes. “I tant, sempre s’evoluciona”. “Però, t’has parat a pensar-hi?”. I em fas pensar-ho: són tantes coses...i com de feliç i afortunada em sent. Enguany ens ha deixat el Quimet i ha arribat Ona, la petitona, la primera persona que veig arribar al món i el naixement i presència de la qual em provoca una alegria immesurable.

Mentre la bola terrestre continua fent voltetes al sol, mire al meu voltant i somric. Perquè quan hi mire, hi sou vosaltres: les que m’espereu amb el dinar fet a Benimaclet, les que toqueu al timbre sense avisar, les que pregunteu com estàs quan realment vol dir com estàs, cuineu pastissos a foc lent, poseu música per a ballar de bon matí, les que mútuament ens cuidem cada dia i les del servei d'abraçades a domicili. Què tindria d’especial l’any si no existira amb qui compartir-lo? I els aprenentatges si no els posàrem en comú? Si vull brindar per alguna cosa –i assumint que la justícia en el món no l’aconseguirem amb un brindis- és per la vostra companyia i per moltes més felicitats compartides. Gràcies!     

Precàries

Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

Fent camí, decididament

1.
Les fotos de Guatemala. La invitació a la festa dels 15 anys. El Treball de Fi de Màster, la presentació oral. El contracte del Tirant. Els dibuixos d'una jove guatemalteca. Una lliberta per començar. Una agenda que acaba a desembre. El quadre de Frida. Alguns records de Granada.

Al fons del calaix, romanen les coses que primer hi vam posar. I, en buidar-lo, són les últimes en aparéixer. Canviar de pis és sempre fer un viatge pel que han sigut les vivències al que deixem. Al fons dels calaixos, els primers records d'un setembre en què tot era bastant incert i aterrava a València sense saber massa bé fins a quan. Les notes dels primers hostes del pis en un tovalló. Els primers llibres en tancar i els que encara no s'han obert, però es guarden amb l'esperança de dedicar-los temps algun dia. 

2.
Pintures de Marroc. Un quadre de Fez. Herbes recollides als camins de l'hivern. Preservatius caducats. L'horari del gimnàs. Regals d'aniversari. Una foto de Javi cuinant el pastís, feta per Mónica. La ràdio-despertador.

Arriba el nou any i fem recompte de tot el que hem deixat enrere. Com ara, moltes coses, molts canvis i la certesa que, en complir els vint-i-cinc, tot va pel bon camí i em faig major. La feina que s'allarga i l'enyorança del meu amor africà. Viatges amunt i avall, o avall i avall. I Sant Vicent, que de repent em regira la vida. 

3.
Un informe mèdic. Les entrades al concert de Silvio Rodríguez. Una bici. Alboraia. Un viatge a Madrid i un altre viatge a Madrid. Contracte indefinit. Uns quants llibres de Caliu. Fanzines crítics. Els llibres d'anglés. Una foto de Sumaya, feta per Mónica. Una foto amb Anna i Jordi, feta per Antima.

La primavera, i ja sabeu com continua la dita. Quantes coses que ens aporta i com sent que he crescut durant aquesta. Assentada, i no pel bon camí, sinó pel camí que desitge. I també sentint-me jove com feia temps no em sentia. Viure la vida que volem no és senzill: hi ha molts mecanismes que ens ho volen impedir. Però aprendre a qüestionar-los i fer-los front és meravellós. Encara ho és més trobar gent que t'ajude a fer-ho, ajudar a fer-ho a les persones del teu voltant. Compartir-ho tot i guardar-se el temps propi. Fer que rutina siga una paraula divertida. Estimar el barri, aprendre a conéixer-lo i viure-lo cada dia més. Benimaclet, ací no em pariren però ací estic ací visc... I ací seguiré.

4.
I en un sobre petit, greument, tot els records imprescindibles. 
Després de l'agost insuportable,
caminarem decididament. 

Quotidianitat d'un estiu primerenc

M’agrada quan arriba l’estiu primerenc o es fa càlida la primavera. Els dies són molt llargs i hi ha moltes hores de sol. I a mi que m’agrada dormir molt hi ha dies en què quasi com veig la foscor de la nit. Em desperte quan el sol ja està bastant amunt però encara es pot percebre la frescor de la matinada, pròpia d’esta època de l’any i que deixarà d’existir en només uns dies. Al llit, els llençols han estat apartats als peus quasi tot el temps de descans, però en despertar-me hi ha una cama fora i l’altra dins i igual passa amb els braços: a l’hora del reixiu –“reixiu”, que ara me n’assabente que és una paraula que no apareix als diccionaris de català-  l’he estirat cap amunt de manera instintiva. És temps de tos i alguns constipats, però no hi ha res com sentir la frescor del matí en obrir la finestra. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes, però que al final una acaba fent també seua: puc observar si ja s’ha alçat la meua veïna, escoltar el que parlen al bar del carrer o saludar Vinyals si coincideix que va al lavabo o està al menjador de sa casa. 

Cau el dia i el barri de Benimaclet cobra la vida. La meua companya i amiga arriba a casa feliç d’eixa vida que es respira al nostre barri, perquè des d’enguany és també el seu barri –beneïda decisió d’una altra nit d’estiu com aquesta ara fa un any, la d’anar a viure juntes-. A casa, cadascú amb els seus maldecaps, tractem de contagiar-nos les nostres alegries: Jordi i Sumaya es veuen i comencen a ballar com si de repent el pis s’haguera transformat en una discoteca, o de vegades en un gimnàs. Des de la taula, el sofà o la cuina, amb el mànec de la paella a la mà, els mire i somric: no hi ha res com tindre gent alegre al teu voltant. Mentre sopem ens contem les nostres cabòries amb la finestra oberta de bat a bat.  La finestra que, enguany, no té molt bones vistes i que ens fa d’altaveu a tot el veïnat. La del pis d’enfront deu conéixer-se ja totes les nostres vides i, perquè no dir-ho: ha d’estar flipant. I Sumaya, quan se n’adona que ens escolten, saluda amb un somriure d’orella a orella: “holaaaa!”. 

Adri estén la roba i, com és habitual –com a mínim ho és en mi- li cau un calcetí tres pisos més avall. Un altre divertiment es planta davant les nostres cares: pescar-lo amb el cordell improvisat que ha fet el meu company, amb una granera com a mànec i un ganxo al final per poder atrapar la roba. És molt entretingut, però també molt difícil en la foscor de la nit. Amb la felicitat de les coses quotidianes, cadascú torna a la seua habitació: “bona nit”, “fins demà”, “que descanseu”. M’assec al llit i ho mire tot: les flors, les fotos, el quadre de Frida i el de Marroc, tots els records de Guatemala, els llibres que he anat llegint des que vaig arribar ací a setembre. Ja arriba l’estiu i un curs més a la motxilla –sí, per a mi els anys encara es compten en cursos-. Han passat tantes coses des que vaig aterrar a Barcelona des de Guatemala City a setembre de l’any passat...què em depararan els mesos que venen? Una certa gelor em talla els pensaments. Merda, la finestra està oberta i se m’ha oblidat engegar l’aparell que em salva de l’atac imperdonable dels mosquits cada nit. La finestra que, enguany, no té molt bones vistes però em permet agafar aire quan crec que m’ofegue, em permet sentir-me part del món quan crec que estic sola i em permet aïllar-me d’aquest quan –sovint- ho necessite.

I tu, sols tu

Just ara fa sis anys i mig que arribava a València, amb una maleta plena de coses i, al fons, algunes experiències que aleshores ho eren tot per a mi. Tenia dihuit anys i encara no era conscient de les ganes que tenia de menjar-me el món, tot i que el fet d'anar a la universitat i "d'emancipar-me" (gràcies, pares) sabia que m'obriria moltes portes. Amb unes quantes amistats i tota la inexperiència vaig aterrar en aquesta ciutat, un tros de la qual acabe de recórrer en bici, al caliu d'una nit tranquil·la i primaverenca. 

Torne a casa tretze hores després d'haver eixit en un dia de feina intensa i de reflexions. Hui se'ns ha fet de nit al Consell de la Joventut, entitat en què hi participe des de fa uns mesos i de la qual crec que en podré aprendre molt. Per a la meua sort, l'autobús ha passat just un minut abans que jo arribara a la parada, i he hagut d'agafar el Valenbisi. Recorria Blasco Ibàñez sentint l'aire córrer al meu voltant i observant-ho tot, amb una parsimònia pròpia d'aquella a qui ningú l'espera. Eixa era jo, sense bateria al mòbil (gràcies també) i amb moltes coses dins del cap, mirant cada racó d'eixa avinguda que tant m'ha donat.

Pensava, mentre venia, en la gent bonica que hi ha pel món i en aquesta ciutat. El Consell és un exemple de punt de trobada de moltes d'elles. També ho és Benimaclet, el barri on em dirigisc i on hi visc també des d'aquell setembre del 2009 en què València em va obrir les portes; el meu barri, què collons. I sis anys després, encara dia a dia conec gent que em sorpren, que (re)descobrisc i que em fa aprendre continuament. Les coses han canviat molt, han passat molts anys, i per suposat moltes coses. Però com més passen els dies més convençuda estic que el procés d'aprenentatge és creixent cada dia, inacabable, i també de quantes coses em queden, encara, per desaprendre. 

Fa una nit agradable, per compartir amb tota la gent amable que m'envolta actualment, però estic sola, i això em fa estranyament feliç. Ho parlava aquesta vesprada amb la principal companya d'aventures que m'ha brindat aquesta ciutat, Alba, amb qui vaig iniciar aquest viatge i que per primera vegada hui ha vingut a visitar-me a la feina. Que sí, que tinc feina, i això també em fa molt feliç. En parlàvem de la importància de la independència, de l'autonomia de cadascuna de nosaltres, de la felicitat personal. Com hem crescut, Albeta! Com hem canviat i quant que m'alegre.

La banda sonora del viatge fins a casa dins el meu cap era El Diluvi. No sabria triar una cançó, cadascuna d'elles representa una part del que em passa per la ment ara mateix. Ningú m'espera, persones dolces i regust agredolç, i tinc molts motius, perquè vull, i l'alegria i la tres voltes rebel... Feia mesos que no trobava un moment per escriure, o més bé no em venien les ganes, i ara tinc tantes coses a dir que no sabria com condensar-les.

València, què bonica, què dolça tu i la teua gent, quantes coses he aprés i quantíssimes més em queden per saber. Gràcies per fer el dia a dia tan planer, gràcies pels somriures i les lluites que ens brindes i ens dones. Ets una dona amb els braços oberts i els punys amunt a qui cada dia vull apropar-me més i a qui admire. Ets la meua ciutat, tot i que fins fa poc no n'he sigut conscient. I, sense voluntat de possessió, vull explotar-te i respectar-te tant com puga. Sis anys i mig després m'has donat tantes coses que ja no caben a aquella maleta que portava amb mi el primer dia, però, el que és encara millor, tu i la teua gent em fareu omplir-ne moltíssimes més. Gràcies.

L'estret: un mur invisible, un cementiri salat

Només uns quants quilòmetres em separen d'Àfrica. Milions de litres d'aigua, una hora en ferry. La tinc tan a prop que hi puc vore fins i tot les cases i pareix que podria tocar-la si estirara un poc els braços. Veig una gran muntanya rodejada de núvols i d'ocells que volen d'un continent a l'altre com si res. Em trobe ara mateix al punt més meridional d'Europa, a la Isla de las Palomas de Tarifa, però la mar que tinc davant no és només aigua salada -a pesar que l'olor em trasllade als ports de Tabarca, Formenetra o El Campello-. Al davant tinc una frontera, un mur invisible, un cementiri. 

Precisament ahir ho parlava amb la meua amiga Rocio, qui va estar abans de l'estiu treballant al CETI (Centre d'Estància Temporal d'Immigrants) de Melilla (del qual m'explica que més que un centre temporal és un camp de refugiats siris). Rocio em parlava dels seus amics a Melilla, subsaharians la majoria d'ells, i m'explicava alguns esdeveniments que l'han marcada per sempre. Per exemple, em contava la por que va sentir quan un conegut li va dir que havien fet una redada de senegalesos i camerunesos per retornar-los al seu país: un dels seus millors amics era de Camerun i temia que haguera caigut en mans de la policia nacional -espanyola, sí-. M'expressava també l'alegria que va sentir quan, des de l'autobús, va poder veure a aquest amic passejant pel carrer amb la seua alegria habitual i el seu mocador que l'acompanya a tot arreu per no embrutar-se els pantalons quan s'asseu. 

La meua companya també em va parlar d'un altre amic, en aquest cas algerià, que havia aconseguit saltar la valla i esperava l'ocasió per a creuar els escassos quilòmetres que em separen d'Àfrica ara mateix. Un dia li va enviar un missatge avisant-la que se n'anava amagat en un vaixell, però només tocar sòl espanyol la policia -espanyola- el va enxampar i el va retornar a Melilla, amb la conseqüent pallissa de tres policies -espanyols- que, a més, van decidir canviar-li la nacionalitat: "a partir d'ara tu serà marroquí". Perquè ho diuen ells. I punt. 

Rocio, que és una jove forta i lluitadora i a qui aquesta experiència l'ha curtida molt, m'explicava tot això com si res. Jo, en canvi, em notava una teleta als ulls. Ara, albirant l'altre costat de l'estret no em puc traure del cap les seues històries, i em pregunte com hem arribat a aquest punt en què creuar una frontera invisible constitueix un delicte tan gran que fa, a qui delinqueix, perdre tota dignitat humana. Com podem viure d'esquenes a una humiliació que ens queda tan a prop?

A l'altre costat de la mar m'esperes tu, que per sort ni vius d'esquenes ni ignores tota aquesta realitat, totalment al contrari. En part, és per això que t'estime tant. Ens trobarem a Tànger, just allà on l'altre dia vas estar entrevistant migrants subsaharians que esperaven el seu torn per arribar on ara em trobe jo. Migrants que viuen als boscos i que dia rere dia són víctimes de redades de la policia marroquí i que són humiliats i violentats per part dels civils. Tu, en canvi, els escoltes, comparteixes amb ells el teu dinar, els ajudes. Però ací, a l'altre costat de l'estret, la vida continua amb normalitat. 

Es fa de nit, i mentre camine cap al ferry -eixe amb què jo puc creuar a Àfrica sense problemes i als africans sense el caríssim visat se'ls veta- em ve aquesta cançó al cap. La música de los Delinqüentes i la curta distància que em separa dels teus braços em fan somriure i em carreguen de ganes per seguir lluitant. 

P.D.1: Alguns dels amics de Rocio ja han aconseguit arribar a l'Estat espanyol. Ara els espera un altre gran repte: demanar assil i que els retornen al país del qual van eixir fa molts anys o viure com il·legals?

P.D.2: Aquest programa de Cuatro fa un resum de la situació a la valla. Interessant per enterar-se un poc més de com funciona tot. http://www.cuatro.com/infiltrados/a-carta/T01xP04-Melilla-muerte_2_1997655146.html

Comiat des de l'Atitlan

Els pobles que envolten el llac Atitlan, especialment Panajachel, han estat la meua segona casa a Guatemala. Sense menysprear Patzun, que és i sempre serà el meu poble d'este costat de l'Atlàntic, el ritme de vida a què estic acostumada i les ganes d'aprofitar cada segon m'han impulsat a moure'm per conéixer altres zones tots els caps de setmana lliures. La majoria, de les més turístiques, i amb una oferta d'oci més pareguda al que estem acostumats a Europa. És a dir, menys purs. Però la proximitat -sempre relativa- i la bellesa del llac, així com les amitats fetes ací, l'han convertit en el destí per excel·lència dels dies lliures.  

El llac d'Atitlan ha sigut catalogat per no sé massa bé qui com el més bonic del món -si coneixes algun habitant dels pobles que l'envolten, t'ho contaran segur-. Al seu voltant hi ha una dotzena de pobles, quin més bonic que l'altre, i cadascun amb la seua pròpia idiosincràcia. A alguns d'ells només s'hi pot accedir en barca, transport poc recomanable per la vesprada, per cert, quan el vent Xocomil pentina el llac i s'hi produeixen més ones. Xocomil, que en cakchiquel vol dir "vent que s'emporta els pecats". També l'envolten tres volcans a més de moltes muntanyes, de manera que el propi llac sembla el cràter d'un volcà. És també allà on hi trobem alguns dels contrastos més grans del país: el llac viu del turisme, però els grans beneficis se'ls emporte els de sempre. Els indígenes, que represten la immensa majoria de la població, són explotats per a la producció artesanal i manufacturera, i molts tracten de sobreviure en el mercat informal. Un exemple clarificador és que a molts hostals del llac costa trobar algun treballador/a que parle en espanyol: molts d'ells estan gesitonats per gringos, amb treballadors voluntaris, que passen l'estiu treballant allà a canvi d'un allotjament en aquest paratge natural. 

Em queda una setmana a Guatemala i tinc la sort de poder estar hui a Panajachel. Estic ja un poc nerviosa, ahir ho parlàvem...com serà tornar a casa, a la normalitat, després de viure tot açò? El nerviosisme m'ha fet saltar del llit aviat i fer el que no havia fet des que estic ací: passejar sola, seure a observar tranquil·lament, llegir mentre gaudisc del silenci que envolta el llac. Tot i que ja he perdut tota por i inseguretat, el passeig em serveix també per comprovar en la pròpia pell com de difícil ho tenen les dones en aquest país: una dona que passeja sola habitualment és víctima d'agressions verbals o fins i tot sexuals. Precisament en això hem estat treballant els darrers dies, amb dones violentades que no reben cap atenció per part de la justícia.  La qüestió de gènere és una assignatura pendent a Guatemala.

Algunes -poques- persones gaudeixen del sol del dissabte de matí com jo. Cal dir que aquesta costum de gaudir la soledat i deixar les hores passar en passejos no és el més habitual a la cultura popular d'ací: una costum quasi burgesa, podríem dir, per aquells que han d'invertir cada minut en intentar sobreviure. Allà al fons, cap a la civilització, s'escola un mítin polític: diumenge que ve són les eleccions i el país està convuls, enmig de fortes protestes que exigeixen la renúncia del president, immers fins al coll en una trama de corrupció. Els amics d'ací ens comenten que estem vivint un moment històric. És curiós també viure tota la campanya electoral, de la qual algun dia escriuré més tranquil·lament. 

A banda del mítin, només els bots d'un peix trenquen la tranquil·litat i l'harmonia que m'acompanyen hui. Tinc eixe sentiment de malenconia d'abans d'haver deixat un lloc que saps que trobaràs a faltar. Però al mateix temps tinc la certesa que hi tornaré: això no és un adéu, perquè hi ha quelcom dins de mi que em diu que algun dia no massa llunyà tornaré per estes terres; hi ha molta feina per fer i és impossible no comprometre's amb aquesta població. 

Ja de nit, de retirada cap a l'hotel, mire la lluna: és brutal. Me'n recorde d'aquell dia abans de vindre que vaig escriure sobre ella, com seria la lluna a Guatemala? Ara veig que igual de impressionant que a la resta de parts del món, i al seu interior intente buscar algun reflex del que haja arreplegat passant per Sella, Granada, València... Recorde també tots els dubtes que tenia abans de vindre, no podia imaginar-me que tot aniria tan bé. Amb la tranquil·litat d'haver fet la feina ben feta i d'haver passat ací dels millors moments de ma vida, dic bona nit ara des de l'altra punta del llac, a San Lucas Toliman, on ens havien convidat a una festa d'aniversari molt típica. Fins aviat, Guatemaya. 

Rabia que cambia vidas

Una cançó d'Ismael Serrano, la pel·lícula del Che i una calada a deshora. És tard, a Guatemala és tard, però no ens ve la son. Hi ha una banda sonora que retrona dins del cap una vegada i una altra, "al otro lado del río..."; estic trista i no sabria explicar bé per què. No és tant tristesa com ràbia, impotència, vergonya col·lectiva... Dos hores de viatge per Amèrica Llatina a través de la motocicleta d'Ernesto Guevara donen per a pensar molt, tal vegada massa, i encara més en el context que em situe ara mateix. Conviden a preguntar-se a una mateixa "què fas ara i ací", i és que com més coses ens qüestionem menys respostes trobem. Ací hem vingut, a col·laborar, a cooperar, a ajudar, i al remat queda la sensació que la llavor és tan minúscula que ni se sap si servirà per a res. És aquesta la manera? Em pregunte mentre per dins em recorre certa angoixa, i em sent malament per tindre tot el que tinc. La misèria, no sabem ni el seu significat i treballem en contra d'ella. Girar una aixeta i trobar aigua calenta...un gest tan insignificant, i a menys de trenta quilòmetres una família explicava l'altre dia, en una llengua que no entenc i que alguns voldrien vore morta, que el pou on emmagatzemen l'aigua està quasi buit, i en preguntar-li a la meua companya que quina era ara l'alternativa, comprendre, amb una sola mirada, que de vegades no hi ha alternatives, que hi ha persones que no tenen opcions. Sort de la pluja, que darrerament ocupa totes les vesprades, i que des d'aleshores la celebre com mai ho havia fet. Visca la pluja, diria ara, en lloc d'olorar-la...què tan bohemi, olorar la pluja, què tan superficial a pesar de la profunditat que emana. 

Algun dia despertarem, món? 

Escucha la llamada,
únete al grito de los cansados,
La vida fue un ensayo hasta ahora,
Sal a la calle, salta las olas,
Brilla en la tarde tu luz de aurora.
Que el miedo cambie de bando,
Que el precariado se haga visible,
Que no se olviden de tu alegría.
Que la tristeza si es compartida
Se vuelve rabia que cambia vidas. 

La Llamada, Ismael Serrano. 


Més imatges que vaig retenint de Guatemala... 

A la lluna de... Guatemala

La lluna està quasi plena. En dos dies lluirà redona a València per acomiadar-nos d'un estiu encara incipient a esta part del món. La mire mentre camine, direcció a l'assaig de la banda, i em venen moltes coses al cap. Mentre recórrec el carrer València em pregunte: com serà la lluna de Guatemala? Es vorà igual que ací? L'astre, que no falla mai a la seua cita diària amb la Terra, ja fa temps que em serveix com a punt de trobada quan estic perduda: la mire i sé que, en qualsevol altre lloc, la persona a qui busque em podrà trobar en el seu reflex. Però ara la lluna no hi serà al mateix temps ací i allà, de manera que el reflex no serà instantani. No obstant, durant la meua nit li contaré tot el que necessite, perquè quan torne a amanèixer per la Mediterrània vos puga bufar tot allò que m'agradaria dir-vos, i tornar-me, unes hores més tard, les vostres respostes. 

Pareixia mentira, però en quatre dies agafe un avió que em portarà al país més llunyà que he trepitjat mai: Guatemala. Si sóc sincera, fins fa ben poc no sabia ni situar-la ben bé en el mapa. I ara, poc més d'un any després d'haver obert les portes del món de la cooperació amb el viatge a Egipte, només unes hores -unes quantes, tot s'ha de dir- em separen del gran continent, de les Amèriques, de l'altre costat del món. Per als que aneu curts de geografia com jo fins fa poc, Guatemala està situada al sud de Mèxic, just baix de la península del Yucatán i les platges de Cancún. Però no, no vos equivoqueu, no partisc cap a un complex hoteler ni a platges paradisíaques, sinó que m'acollirà un poble d'interior, Patzún, al Departament de Chimaltenango i a més de 2.200 metres d'altura. 

No en sé massa, del poble, però algunes dades rellevants són que més del 90% de la població és indígena maia i que la llengua majoritària és el kakchiquel, de la família dels quechua, un fet que em provoca una gran curiositat. A prop se situa el llac d'Atitlan, envoltat per tres volcans, alguns dels molts que s'hi poden trobar al país (entre els quals també hi ha el Fuego, en erupció des d'aquesta setmana). L'Atitlan és una de les principals atraccions turístiques de Guatemala, deixant de banda tota l'herència maia situada al nord del país. L'envolten diferents pobles que reben els noms dels dotze apòstols, i pel que m'explica el meu company Pablo, que va arribar allà fa dues setmanes, aquells sí que són pobles paradisíacs. 

Fins que no tinga els dos peus damunt l'avió -quina il·lusió em fa veure un d'eixos avions tan grans!- no em creuré que me'n vaig i no en seré conscient. Tinc un llarg viatge per davant per assimilar-ho i per observar una part de la Terra que desconec absolutament, fent parada a Toronto i Houston abans d'arribar-hi. Per ara, només puc imaginar-me com un punt roig en un mapa mundi que avança d'un lloc a un altre, o veure'm dins l'avió observant-ho tot amb curiositat...tot i que hauré d'assimilar que la major part del viatge només voré aigua!

I després de les reflexions, em torna la pregunta al cap...com serà la lluna de Guatemala? Fent una recerca a la xarxa sembla que no és tan diferent de la de València, tan famosa ella, i que vos transportarà, quan li ho demane, els meus maldecaps i les meues il·lusions. També em podeu enviar algun missatge si voleu, l'escoltaré cada nit.

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

Violència sistèmica

Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).

Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix. 

Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara. 

La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic. 

I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses. 

P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor. 

La mutilació de la dona com arma de guerra

"Va arribar un moment que ens vam adonar que al Congo es soterraven moltes dones, i vam començar a preguntar-nos per què. Aleshores ens va arribar a les oïdes que estaven violant-ne moltes, torturant-les massivament, especialment a través dels seus òrgans sexuals. A la ciutat no havia arribat esta barbàrie, però necessitàvem donar-la a conéixer i saber de primera mà què estava passant". Així parlava ahir en la seua intervenció Caddy Adzuba, una periodista i activista congolesa que amb a penes trenta-tres anys ha patit situacions que cap humà hauria de viure i s'ha encarregat de difondre eixe patiment arreu del món. Recentment s'ha reconegut el seu treball amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia i ahir va estar en una conferència a la Fundación Euroárabe de Granada, on va aconseguir remoure les consciències de tots els presents. La història que carrega Caddy és la de la utilització de les dones i els seus cossos com a armes de guerra per a destruir una societat. 

El Congo és un país molt ric en mercuri, or i coltan, mineral utilitzat per a la construcció dels mòbils i per a l'obtenció del qual moren milers de xiquets per la dificultat de la seua extracció. No obstant, la seua població mai no s'ha vist enriquida per estes matèries de gran vàlua; han sigut les potències de la meitat nord del planeta així com les grans multinacionals (també d'esta meitat nord) les que d'unes dècades ençà han explotat els recursos congolesos i s'han enriquit. Amb l'afegit que per a fer-ho han extirpat la vida a moltíssima gent; especialment a les que sempre són més desafavorides: les dones. Unes dones que, per cert, han sigut les que aportaven els ingressos principals -i informals- a les famílies. Un blanc perfecte al qual atacar per tal de destruir una societat sencera. Així que d'esta manera continuava el relat de Caddy.

"Jo treballava en la ràdio i junt amb altres dones periodistes vam comentar als nostres caps que calia donar a conéixer esta problemàtica, causada pels militars i les empreses dels països que volien quedar-se amb els nostres recursos. Però davant la seua negativa, vam decidir unir-nos i investigar pel nostre compte. Així que ens vam dirigir a una població situada a vint quilòmetres de la ciutat on sabíem que havien hagut incidents. Quan vam arribar el poble estava desert, semblava deshabitat, i només d'algunes cases eixia fum. Vam obrir la porta d'una d'estes cases i vam escoltar algú que cridava. En dirigir-nos cap a la direcció d'on venia la veu, vam trobar una dona estirada damunt d'un llit que demanava ajuda. Estava tapada de cintura per avall amb un llençol ple de sang, i no podia moure's. Li vam alçar el llençol i vam poder corroborar la barbàrie: la seua vagina es confonia amb el seu anus, no hi havia diferència, l'havien violada i l'havien destrossada per dins amb les armes, de tal manera que no podia ni moure's. 

En preguntar a la dona què podíem fer per ella, ens va demanar que l'ajudàrem a deixar de respirar per sempre més. No obstant, vam intentar alçar-la del llit, una tasca que resultaria impossible de portar a terme: feia tres setmanes que estava estirada i immòbil allà, de manera que la seua pell estava plena de llagues i apegada al matalàs, i no podíem alçar-la. Ens vam dirigir a altres cases i vam trobar un total de huitanta dones en la mateixa situació, així que vam decidir tornar a la ciutat per buscar ajuda mèdica. De tot l'equip que érem, un company i una companya van restar al poble amb algunes de les dones que havíem trobat. En tornar, amb l'equip mèdic, veuríem el nostre company assassinat i la nostra companya desapareguda. Mesos després la vam trobar, violada i torturada també pels mateixos militars. 

Cinquanta d'estes huitanta dones van poder sobreviure a la situació, gràcies a l'atenció dels metges congolesos que es van desplaçar a la zona, ja que elles no podien moure's del llit. No obstant, en esta i moltes altres poblacions, milers de dones han mort en situacions semblants, al mateix temps que els seus fills han sigut reclutats per a les mines o per a fer de soldats en plena infantesa. No vos sembla injust que per a que vosaltres pugueu tindre mòbils i diamants que regalar als vostres amants hagen de passar estes coses?". 

I no cal dir massa més coses. 

Fer poble

De fons sona el nou disc del Diluvi. El papa no el coneixia i mentre parlàvem de Carlos Fabra i aquells que tard o d'hora hauran de pagar pel que han fet m'ha vingut al cap la Cúmbia de la presó de Tibi. Ja fa un temps que la música substitueix les notícies a l'hora de dinar, més encara si l'àpat té lloc a les tres menys elquesiga, quan a la televisió o bé parlen d'esports o bé els programes del cor (qui els va posar eixe nom?) estan arribant a la seua fi. També, alguns dies, posem el programa de Cosins Germans, de TV3. Perquè sí, encara que ens la vulguen silenciar, nosaltres encara continuem veient-la. El concurs del Gran Dictat el papa no se'l perd mai. I no veges tu com s'apren!

Com bé diu la cançó i com ara parlàvem, els lladres i els llepons tard o d'hora aniran a la presó, o això esperem. A tots els porcs els arriba l'hora, i sincerament espere que no se'n salve cap. El que no pot ser, sentint-ho molt, és que alguns volgueu viure a costa de les desgràcies i la misèria de la resta. I no cal anar-se'n fins Castelló per trobar un cas com el de Fabra. Allò cert és que no és precís ni eixir del poble. Cert i trist, perquè aprofitar-se de la pobresa dels propis veïns per a fer-se d'or és molt trist.

Però sembla que alguns no tenen vergonya, i com que estes coses a voltes passen, se li haurà de buscar alguna solució. Tal vegada no farà falta anar als jutjats. Els polítics també són avaluats pel poble de ves en quant. A la llarga, sí, però cada quatre anys tenim l'oportunitat de fer-ho. Amb un vot podem castigar aquells que s'ho mereixen. I durant la resta del temps també podem intentar canviar les coses, o bé anant als plenaris de l'Ajuntament, posant queixes, fent oposició o simplement manifestant les nostres opinions, al carrer o a les xarxes socials. I sí, ja sé que sembla senzill, però moltes vegades, a nivell local i en pobles xicotets com el nostre, tot això costa de fer. 

Em venen estes reflexions al cap després de vore els carrers de Sella plens de merda; després de passejar pel que havia de ser la urbanització de Saleres, ara uns carrers buids i llejos on les herbes creixen entre l'asfalt. També quan llig paraules com les del periodista del Superdeporte Alberto Soldado, alabant el nostre Club de Pilota, tota una institució reconeguda arreu del País Valencià i que passa bastant desapercebuda pel nostre Ajuntament. Em pregunte, i sense ironia, si aquells que ens governen pensen que ho estan fent bé, i també què és el que entenen ells per fer poble. I tal vegada els ho podria preguntar en qualitat de periodista, però allò cert és que les vegades que hem intentat accedir a ells des de la ràdio no ho hem aconseguit. 

A través dels magazins de Cabiló Ràdio he tingut l'oportunitat d'assabentar-me de part d'allò que es cou per dins del consistori, i vos recomane escoltar-los tots, la vintena amb què ja contem, perquè és digna d'analitzar l'evolució de les notícies. Hi ha temes com el de la gestió de la brossa o la dissolució de la Mancomunitat de la Bonaigua que ens acompanyen des que fa any i mig vam encetar este noticiari. D'altres que ens persegueixen de fa dècades: el despoblament de Sella i l'esforç nul dels governants per facilitar als joves que es queden a viure ací. I sí, el poble és xicotet, però amb 1.800 euros al mes crec que es pot trobar temps per solucionar algunes qüestions.

En poc més de mig any tornarem a passar per les urnes. Serà la segona vegada que vote en les locals, i ho faré amb la mateixa il·lusió que la primera. Amb l'esperança que la gent es pare a pensar algunes coses abans de posar un paperet dins la caixa de vidre. Amb la seguretat que no hauré de tornar a escriure unes reflexions com les que em van vindre al cap després de les darreres eleccions. Que, per fi, la gent done veu a aquells que tinguen ganes de fer poble.