dimecres, 30 de novembre del 2011

També tu ets Lisboa, rapariga

Lisboa és passejar pels carrers i trobar un mirador des d'on deixar volar els pensaments al so d'una guitarra, el glop d'una cerveija i la veus dels amics, quan cau el sol. Lisboa és mirar per la janela trencada i vore el cel ben clar, i en tornar a mirar trobar-lo gris i deixant caure aigua a litres. És pujar i baixar escales i costeres per a anar a qualsevol lloc. I riure's en tractar de pujar-les mentre un riu de pluja fa un efecte cascada pels escalons. Lisboa és, també, anar al Bacalhoeiro a escoltar música diferent, vore pel·lícules rares o simplement xarrar amb la gent. Caminar pels carrers d'Alfama i acabar en un bar escolant fado. Lisboa és mirar la pantalla de la parada d'autobusos i saber que els minuts d'espera que hi posa estan, sí o sí, malament. És esperar inútilment davant d'un tot de semàfors vermells en un encreuament, o que un cotxe et pite perquè el teu semàfor s'ha posat en roig quan estaves a mig camí. És agafar l'elèctric des del cementiri de Prazeres fins a Martím Moniz, dinar a la Casa do Alentejo mentre un vell fa foc i ens deixa tot pudorosos a fum. És, també, que la boca de metro s'ompla del fum dels castanyers, que esperen just fora, o que conforme cauen les primeres gotes d'aigua apareguen els homes que vénen paraigües dins del metro. 

Lisboa són moltes i moltes coses, ja saps. Però des de ja fa un temps, Lisboa ets també tu, rapariga de cabelos crespos. I amb tu, Lisboa és mirar-se des de lluny i somriure. O també des de prop, tant fa. És ballar música reggea o escoltar Silvio Rodríguez, sentir amb gust la música que ix de la teua habitació. És posar una rentadora i que la meua roba es tinya dels colors de la teua, portar les mateixes sandàlies o comprar-nos les mateixes botes. Veure Cuéntame i donar-nos cops amb tots els mobles de la casa -i mira que n'hi ha pocs-. És prendre un café entre confessions en la terrasseta d'un bar mirant com plou a cànters. O fer-se una cervesa a l'Avenida i marejar-nos després del tercer glop. És positivisme, Lisboa, sempre felicitat, amb tu. Provar d'escalar, banyar-se entre les roques de Cascais. És tenir companyia sempre que es necessita, anar al metge i iniciar una conversa sobre la sanitat de copagament amb les treballadores. Patir inútilment, preocupar-se per tonteries. Parlar en acabar de sopar, tu amb un cigarret a la mà, jo amb un te amb mel. I parlant de mel, Lisboa és fer poma amb mel, o llet amb mel, o cullerades de mel. És descobrir-nos ràpidament, però alhora a poc a poc, amb detalls. Anar a una manifestació i acabar cantant cançons revolucionàries en portugués, o passejar pel riu quan ja s'ha fet de nit i no es veu absolutament res. Criticar a la dreta i salvar el món amb quatre arguments, tindre la solució a tots els problemes. Parlar de filologia i de nacionalisme, i descobrir que al nord i al sud no som tan diferents. És decidir anar a la Cinemateca, al Teatro do Bairro o al cine ordinari d'un moment a un altre. O simplement, és asseure'm al teu llit i que m'expliques com t'ha anat el dia, que era plujós i fred, i ara que has arribat a casa és un poc més dolç.

I passe el que passe d'ara endavant, tu sempre seràs una important part de la meua Lisboa. Sort d'haver-te conegut aquella nit a la Praça Camões i d'haver-me canviat de casa al poc temps. Els canvis, de vegades, ens fan molt feliços, ja ho saps. 



dimarts, 22 de novembre del 2011

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 


Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.


dijous, 10 de novembre del 2011

Lisboa, cidade bonita

Últimament a Lisboa plou molt. Plou dia rere dia, descansant-ne algun, i d'una manera bastant agressiva. Això, sumat al vent atlàntic, de vegades fa por. Però açò és Portugal. Nosequi ens ha contat que fa uns anys va estar setanta dies seguits ploent, així que ens haurem d'acostumar. Una vegada superada la incipient depressió per la pluja, una vegada ja ens hem fet a la idea que això és el que hi ha i que, amb un bon paraigües i un bon abric, tampoc està tan malament, seguir descobrint Lisboa és el millor que podem fer. I si torna a eixir el sol, doncs somriurem i gaudirem dels colors que ens ofereix la ciutat.

Hui ha eixit. Encara queden mil racons per visitar, però què millor que, quan disposa de poc temps, eixir a conéixer el barri propi. Un barri proper al riu i on el sol es pon més tard, ja que queda a la part oest de la ciutat. En passejar pels carrers, es descobreix que és un barri qualsevol, com molts altres, amb un parell d'esglésies, un parell de miradors, cases caient-se, raconets en tots els carrers, i de repent un parell de places àmplies i boniques. I un museu, és clar. És l'encant d'aquesta ciutat, on pots per una banda de cel pots vore el color rosat de l'ocàs i per l'altre es presenta imponent una lluna plena; molt plena. 


 Comença a fer-se fosc, i els carrers s'omplen de gent que aprofita per fer l'últim passeig o la compra. Des del mirador que hi ha a la rua das Janelas Verdes es pot vore com alguns aprofiten el bon temps per a córrer pel passeig del riu, ample i separat de la resta de la ciutat per les vies del tren. Les dones majors parlen de finestra a finestra, i algunes d'elles ixen a arreplegar la roba que tenien estesa al carrer. En passar per costat d'una casa de color groc m'he d'apartar de la vorera, perquè la roba que penja d'uns fils de la façana em tapa el camí. Pense que la tinc tan a prop que fins i tot podria emportar-me alguna peça, però díficilment passarà això a Lisboa, perquè al contrari del que es puga pensar els portuguesos són gent bastant honesta. 



Les campanes de l'Església marquen les sis. És hora de tornar cap a casa, ja és pràcticament de nit. El dia, ací, acaba molt més prompte, i Lisboa és diferent quan perd els seus colors. No pitjor, només diferent. I per tornar a casa, en aquest barri, cal pujar escales, ho mires per on ho mires, arribes per on arribes. Caminant-lo, reflexionava que no està fet per a persones amb cadira de rodes (bé, la ciutat en general no està gens adaptada per a això). I al capdamunt de les escales i un parell de costeres, la casa. En caure els últims tocs rossats del cel, és l'hora de fer el sopar. Sí, tan prompte. Però la majoria no ens hem acostumat. Nosaltres berenarem, ja que a la Universitat hem dinat a les 12.30 i ja tenim fam. I després, mentre intentem cuinar alguna cosa de profit, entre cerveses, algú dir: ai Lisboa, cidade bonita.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Entre llibre VI: "Lo que sé de los hombrecillos", de Juan José Millás, i "Nosaltres, exvalencians", coordinat per Toni Mollà


Lisboa olora a suavizant de roba

Les hores que passe al transport públic ací em fan devorar llibres a una velocitat considerable. Lisboa, que és una ciutat que encara manté l'olor del suavizant als carrers, perquè la gent estén la roba cap a fora de casa; Lisboa, deia, és una ciutat costeruda i relativament gran, per tant el metro i els autobusos fan un bon paper. Per anar a la uni, ara, tarde quaranta minuts entre bus, metro i caminar. Els llibres em fan una gran companyia.


Vaig acabar ja fa temps Lo que sé de los hombrecillos, de Juan José Millás. M'havia arribat també amb aquella oferta del Círculo de Lectores, de tres llibres per sis euros. Me l'imaginava d'una altra manera, només coneixia a Millás en la seua versió de columnista, i creia que el llibre seria un recull  d'aquests. Però no, és un llibre de ficció, no massa gros, amb una portada de color taronja cridaner (en l'edició del Círculo) amb mini-homenets rondant entre les lletres del títol. És una novel·la que ens deixa vore el món des de dues perspectives diferents: la d'un home real, periodista, professor d'universitat i amb una vida ben formada i tranquil·la -home que podria ser el propi Millás-, i la d'un homenet fet amb la mateixa sang que el gran però que viu en una altra dimensió. Que pot fer complir tots els seus desitjos i només viu per a gaudir del sexe, drogues diverses i altres plaers, com ara matar. La connexió entre aquests dos personatges farà que la vida del real es transtoque durant un temps, modificant la tranquil·litat que regnava en sa casa. 

No m'ha impressionat, però és entretingut. La veritat és que Juan José Millás m'agrada més en la seua versió de columnista, la que ja coneixia de feia temps, però tampoc puc jutjar-lo per un llibre. Si més no, és un llibre per fer-nos reflexionar sobre el perill de voler aconseguir tot allò que desitgem. Una divertida història de ficció que ens fa riure sovint.
En acabar la novel·la de Millás, vaig començar Nosaltres, exvalencians. M'havia arribat de la mà de Marc, que abans de vindre-me'n cap ací em va carregar amb llibres d'un cert talant nacionalista, crec jo que amb la intenció que no em desapegara de la terreta. També m'havia deixat Nosaltres, els valencians, l'alabada obra de Joan Fuster, que he de confessar que vaig començar quan encara estava a Sella i no vaig poder acabar. És molt densa, aniré llegint-la poc a poc. 

Nosaltres, exvalencians, coordinada pel periodista Toni Mollà, qui ha sigut el meu professor, porta per subtítol "Catalunya vista des de baix", i a la portada es poden vore els sis autors de l'obra (Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel Jardí), tots valencians de socarrel, contemplant des dels peus a una espècia de Marylin Monroe amb la falda a l'aire, cosa que li deixa a la vista unes bragues amb la quatribarrada. Doncs bé, els autors, que diuen que es consideren exvalencians perquè estan farts de ser encaixats, de bon grat o per força, amb els estereotips que s'alimenten dels valencians, fan diverses anàlisis de situacions distintes del País Valencià. Un capítol per autor, parlen de les relacions de l'anomenat Sud amb Catalunya, parlen dels escàndols i plats bruts del tant estimat dins del rollet nacionalista Eliseu Climent, de com va ser la Transició, de la formació del PSPV i les relacions d'aquests amb el PSOE, així com moltes aportacions sobre la identitat dels valencians. 

Sense qüestionar l'obra de Fuster ni tan sols fer-ne un anàlisi d'aquesta, els autors sí que la prenen com a base per a alguns dels seus arguments. I és que tots ells formen part d'aquella generació de valencians que es van formar sota el fenòmen del fusterianisme, d'aquells que per primera vegada després d'un franquisme cruent es preguntaven qui eren i d'on venien. L'obra és, sens dubte, un interessant anàlisi i coneixement de sis visions diferents -i no tan diferents- de la identitat dels valencians i alguns dels problemes que ens envolten (es va escriure a l'any 2005, i els problemes són si fa o no fa els mateixos que en l'actualitat). La recomane a tots aquells valencians amb cert interés per aquest tema. A més, està escrita amb l'humor que ens caracteritza, sobretot el capítol de Piera, per tant es fa amè llegir-la. Deixe ací un fragment de la contraportada. 

Reneguem de l'ampli espectre de tòpics compresos entre el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada -malgrat els esforços d'autors de molta anomenada-, i el tortuós imaginari del català exiliat que sospira pel retorn a la pàtria "nord enllà". 
No ens reconeixem en cap de les caricatures nacionals que s'han imposat com a models durant els últims trenta anys. Renuncien doncs a la nostra condició de valencians i declarem inaugurada la pàtria del exvalencians, oberta de bat a bat a tots aquells que se senten damnificats pel penós procés polític, cultura i social que s'esdevé des de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Volem recuperar l'arquetip original i començar de nou. I si no pot ser, organitzar un èxode urgent i necessari "nord enllà", és a dir, cap a Suècia.