Precàries

Asseguda en el sofà, la mirada fixa en la finestra, perduda. La manta sobre les cames, que ja fa fred i comença a fer fosca. Se sent soroll al carrer, i als bars hi ha gent fent-se birres. A la tele hi ha qualsevol programa de vesprada, tant li fa, perquè no li para cap atenció. Té coses per fer però no té forces. El torn de neteja, el màster online, les classes d'anglés i fins i tot la cervesa de rigor, hui tot se'n va a la merda. Vol descansar, però alguna cosa no la deixa tranquil·la. Té feina, una casa, amor, amics i salut. "I què més vols?". No era això al que aspiràvem?

Quan la fosca ja és més profunda, s'obri la porta i arriba l'altra. És dilluns i són les deu de la nit a una Barcelona on el capitalisme és, si cap, més voraç encara. Ve carregada amb les bosses de la compra, i enfadada amb el món. Com cada dilluns ha passat pel supermercat a les nou de la nit, quan el seu jefe ha entés que per molt que la feina no estiga a punt, ella ja ha fet hui massa hores. I al super, s'ha trobat amb les mateixes cares de cada setmana, per a les quals la compra és l'impàs entre la feina i el llit; i l'endemà, tornem a començar. "Quina merda de vida tenima?" aboca quan entra per la porta de casa, per acabar d'alegrar l'apatia de l'altra. 

Han acabat els estudis, ho han aprovat tot en els anys que tocava, l'Erasmus, uns mesos sense saber què fer, cursos-timo de complement per a la titulitis de hui en dia i una feina precària que arriba. Però ie! No et queixes, que tens feina, i tal i com està la situació... Una amb més sort que l'altra, cadascú amb les seues condicions. I ja ho tenim tot? A fora Rajoy torna a ser president, els Estats Units es converteixen en un capítol de los Simpson. I nosaltres, les dones, seguim sent les més adectades arreu del món. "Ningú pensa fer res per canviar aquesta situació?". "Ningú" també som nosaltres; el sistema ens anul·la de tal manera que és difícil pensar en mobilitzar-se. Ja ho farà "algú" per nosaltres.

Després de deixar la compra es dirigeix al lavabo. Té les bragues tacades de sang, una vegada més: merda de regla, no havia tingut temps per canviar-se en tot el dia, ni tan sols a l'hora de dinar, quan ha tret el tupper per menjar-se'l davant l'ordinador mateix. "Et pots creure que ningú para a dinar tranquil a l'oficina?". A més, ha oblidat comprar tampons al super: per l'altaveu cridaven als clients que es donaren presa, que anaven a tancar. Tant fa, tampoc sap si hauria tingut diners per comprar-ne. Tal vegada siga millor tacar-se les bragues, ix a compte renovar el calaix a cada menstruació amb les del mercadillo, abans que haver de comprar tampons i compreses. 

De camí a casa ha suportat els comentaris dels quatre porcs de torn del dia; a l'altra, ja no li passa. Té un estil massa alternatiu perquè l'afalaguen pel carrer. Ara ja només li diuen guarra. Continua asseguda al sofà, la mirada segueix perduda. Reflexiona sobre la soledat, sobre l'individualisme al qual l'ha abocada aquest sistema. Ja no pot baixar massa cap a la terreta, el tren és car. Què serà dels pares? I dels nebots?

Tristes, sopen el que queda de la caixa de verdures de la setmana passada. Precàries, engeguen la televisió i intenten riure de qualsevol de les tonteries que es projecten, però allò cert és que tot això ja no els fa cap gràcia. "Ens posem una sèrie?". Als quinze minuts, la son ja ha pogut amb una d'elles. L'altra, no dormirà fins que no es prenga els ansiolítics. Tenen 25 anys, i una vida model.

Violència sistèmica

Sent ràbia, sent impotència. Encara no ha arribat la meitat del documental, però no puc evitar pensar en qüestions pràctiques: com dimonis podrem aconseguir fer fora a tota l'herència franquista que envaeix el poder judicial, legislatiu i executiu d'aquest estat? I em pregunte també: la gent és conscient que es produeixen estes barbàries? O només es corre la veu entre un cercle reduït? I, si la gent es conscient, per què no fa res? I se m'ocorre, per començar, difondre-ho a través d'aquest mitjà, que sé que lligen persones a les quals tal vegada no els ha arribat per les xarxes socials, ni tampoc poden vore TV3 (enteneu ara també les conseqüències del tancament del repetidor?).

Parle de "Ciutat Morta", un documental estrenat a TV3 la setmana passada que fa palesa la impunitat de la policia a l'Estat espanyol, concretament a Barcelona en aquest cas. En resum, un audiovisual que relata com quatre joves innocents acaben a la presó per culpa de les mentires de les policia i paguen una pena que no els correspon, portant fins i tot a una d'elles al suicidi. A Barcelona, l'any 2006; és a dir, ara mateix. 

Mentre veig al documental em ve al cap una escena, probablement perquè ahir li l'explicava a un amic: la primera i única vegada que m'ha pegat la policia. Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona lluitadora, però gens violenta. Però aquell 29-S de 2010 vaig cobrar, jo, innocent, en la primera vaga general a la qual asistia i convençuda que això de que els polis pegaven era una fal·làcia. Però no, la vaig tastar, a l'esquena, on teòricament no ens poden pegar, i després de passar la por i el dolor que provoca la impotència de no poder fer res contra qui té una arma, em vaig envalentonar. M'acompanyava aleshores el meu amic Jonàs, que en el carrer Colon de València em va convidar a retirar-me i deixar de cridar a la policia si no volia que la cosa empitjorara. 

La ràbia que sent en aquest moment és molt pareguda a aquella. No sé massa bé quines paraules la descriuen, però em sent petita, insignificant, sent que els que estem per baix som només una xifra, un cos inert i sense valor, per als que manen. Una sensació pareguda a la que tenia mentre corria pels carrers de València com una criminal durant la Primavera Valenciana fugint d'un exèrcit de policies armats de cap a peus i on les nostres armes no eren més que carpetes i bolígrafs. Com quan un altre dia de manifestació ens van acorralar i, mentre deixaven eixir les dones, escorcollaven tots els homes i pegaven a un amic. 

I en llegir-me, alguns podran pensar que tot això és una exageració, o tal vegada "collons, Laieta, quins amics tenies en València?". Però no, assegure que els que han portat vara, com jo, són gent normal i pacífica, gent que lluita perquè tota la resta de la societat puga tindre el que li correspon, i no com diuen ells "el que es mereix". Persones molt valentes que són capaces d'arriscar la seua integritat física per aconseguir pau i justícia en una estat que és realment el violent. Perquè com vam dir un dia, i com apunta la cançó, els violents són els altres. I perquè si no ens rebel·lem i desobeïm l'autoritat, una autoritat que ens mata, no aconseguirem mai canviar les coses. 

P.D: El documental "Ciutat Morta" es va emetre en TV3 fa dues setmanes, però un jutjat de Barcelona va prohibir que es vegera una part. La censura sempre té una explicació, i sobren paraules per a entendre-la. A l'enllaç que he penjat el podreu vore sencer. Difoneu, per favor. 

La Sílvia i el Refree

La Sílvia la vaig conéixer també pel papa. No podria dir ara quina va ser la cançó, però recorde que era en un vídeo de Youtube. Tal vegada Vestida de nit, o alguna de les seues més conegudes. Em va agradar; la seua veu desprenia una dolçor, una senzillesa i alhora una potència que li posarien els pèls de punta a qualsevol. Des del seu descobriment -farà poc més d'un any - fins ara l'he escoltada molt. Diria que m'he repassat gran part dels vídeos d'ella que hi ha penjats a la xarxa, i fins i tot he apres a tocar una cançó seua amb la guitarra. No imaginava, però, que tindria prompte l'oportunitat de vore-la en directe. Però algú me la va posar en banjeda i no em vaig poder negar. A Barcelona, al Teatre Tívoli, quasi res. 

Barcelona pertany a un altre país. I ja no parle de qüestions polítiques ni de la independència ni del referèndum -del qual, per suposat, estic a favor-. Em referisc a que Barcelona, i també la majoria de Catalunya, sembla d'un país diferent al nostre. Allò és Europa, han eixit molt més ràpid i de manera distinta del forat al qual vam estar tots capficats durant quaranta anys. I ni parlar-ne de la llengua i la cultura: per què s'ha de sentir una més en casa allà que a València? Sens dubte el respecte per estes qüestions viatja per una òrbita distinta a la nostra. 

Però bé, deixarem de banda aquest tema que ens donaria per a moltes línies, i tornem al que anàvem. Vore la Sílvia Pérez Cruz en directe va ser brutal. La proximitat no va trencar la idea que tenia d'ella, sinó més bé la va enfortir: humil, senzilla, valenta i dolça; sobretot molt dolça. A la jove i potent cantant de Palafrugell, filla del Càstor Pérez i la Glòria Cruz (ella fa constants referències als seus pares) l'acompanyava el guitarrista Raül Fernández, més conegut com Refree. Refree va ser, segurament, la gran sorpresa del concert per a mi. Perquè a la Sílvia ja la coneixia, però d'ell no n'havia sentit parlar mai. I Déu n'hi do!, que diuen els catalans. Raül Fernández, cantautor del món del pop i del jazz, ha produït discs d'artistes com Roger Mas, Senior i el Cor Brutal, Las Migas i la pròpia Silvia Pérez Cruz, amb qui ja havia tocat anteriorment anteriorment.

I és que el concert es feia amb motiu de la presentació del proper disc que els dos grans trauran a la llum la setmana que ve, anomenat Granada. No només per la ciutat, a la qual també li fan un homenatge amb el nom per haver parit a músics com Enrique Morente, del qual versionen una cançó. Granada ve sobretot per significat explosiu de la paraula en català. Al disc, interpretat crec que de cap a peus en el concert, hi versionen temes de músics com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Schumann, Edith Piaff o Pau Casals, entre altres. Una diversitat que va des de la Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernàndez fins al Papa, jo vull ser torero d'Albert Pla, en un estil que jo no sabria definir però que, sens dubte, passa pel flamenc, el jazz, l'electrònia (sí, electrònica) i molts altres innovadors i diferents del que la catalana ens havia mostrat fins ara. 

Del concert, a banda del goig i la satisfacció d'escoltar aquests dos grans musics ens directe, m'emporte també l'orgull d'haver conegut la majoria de les cançons gràcies a la cultura musical que m'han fet mamar els pares. Ara només queda esperar que el disc veja la llum per poder immortalitzar les melodies del Refree i la Silvia, tot i que directe només n'hi ha un. 

Ací, un breu reportatge del Canal 33 sobre els dos grans músics i la seua història d'amor i desamor que, ara per ara, els ha portat a gravar un disc al qual li ha costat més d'un any i tres versions i en eixir a la llum: https://www.youtube.com/watch?v=6MYekTyw3TA

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré

No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més. 

Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré

Barcelona

Un home agafa una guitarra. La gent camina i passa sense més pel seu davant, sense esperar cap nota. No hi ha cap concert, però un home agafa una guitarra i toca. Uns quants turistes l’observen des de les grades del davant, com si es tractara d’una espècie de teatre a l’aire lliure. Al so d’una cançó de Sabina que ara no recorde, jo em sume a aquesta estampa des d’un espai reservat i un poc apartat, intentant no deixar el paper de mera observadora.

Barcelona s’obri als meus peus. Grandiosa, lluminosa, de vegades caòtica si la mires des de dalt. La mar, a dures penes la veig. Just a l’altra banda, el sol comença a pondre’s, deixant el característic color rosat del cel a l’ocàs. La Sagrada Família en miniatura, una plaça de bous convertida en centre comercial i uns quants edificis que ressalten per sobre de la resta. A la meua esquena, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. En la llunyania intente endevinar els indrets que he xafigat altres vegades. Al meu davant, carrers plens de records que no em pertanyen però d’alguna manera també sent meus. Entre el món i jo, només una guitarra i unes quantes cançons. “Si tu me dices ven...”

El músic somriu constantment a pesar que moltes vegades ningú aplaudeix les seues melodies. Xinesos, anglesos i d’altres nacionalitats, la majoria del públic efímer i casual que li toca en cada peça no coneix la meitat de les cançons que interpreta. Jo, en canvi, les conec totes. I tampoc no les sent meues, ja que són més d’una altra època, d’una altra generació; però algú, un bon dia, me les va ensenyar i no puc evitar cantar-les en veu molt baixa. Però el músic m’ha vist, i no ha pogut evitar somriure; un somriure d’eixos apegalosos, que inevitablement s’enganxen. He somrigut, mirant Barcelona, imaginant-vos pel final del Paral·lel, on m’expliques que fa molts anys hi habitàveu. I què llunyans érem aleshores, que jo ni tan sols existia en l’imaginari de ningú. I mentre intentava endevinar-vos corrent pels jardins que em queden sota les sabatilles groguenques, no he pogut evitar somriure encara més. “Ella em va estimar tant; jo me l’estimo encara...”. Tot deixant passar les hores, pense en com d’apresurats vivim i en quant de temps feia que no podia estar sola, tranquil·la, deixant córrer el temps sense més.

Barcelona, Barcelona. La visita obligada és cada vegada més especial, i cada viatge em deixa amb ganes de descobrir-ne més i més. Desmitificada, això sí. Una ciutat com una altra, m’imagine, però amb un significat especial. Una vegada més, fins aviat.