Komfusió: de la terra

En les darreres setmanes he anat una assajant una pràctica que tenia ja oblidada: escriure a mà. A falta de temps per plasmar ací les idees que em passaven pel cap, així com per la necessitat de fer-ho just en el moment en què apareixien sense tindre un ordinador davant, m'ha fet omplir diversos fulls. Els dies passen i sembla que amb el bon temps i les hores de llum les idees flueixen més fàcilment.

I entre totes les coses que hi ha pels papers que ara desordenen la taula que inúltiment intente endreçar diumenge rere diumenge, quan torne de Sella, n'havia de triar alguna per a començar. I esta pense que és la primera, perquè com bé ens han ensenyat a la carrera, la proximitat sempre és important a l'hora d'escollir la notícia. 

D'Egipte vaig tornar fa poc més d'una setmana pràcticament directa a la meua comarca, la Marina Baixa -sí, jo sóc una altra dels mariners orgullosos- i sense voler-ho vaig xafar en poques hores els tres pobles que m'envolten: Orxeta, Relleu i Sella, com una dita popular, sempre un darrere l'altre i en eixe ordre; com un pack, tot i que ens pese i a pesar de les diferències. 

A Orxeta era el diumenge passat la Trobada d'Escoles en Valencià, i una representació artística sellarda va acudir per amenitzar part de la vesprada i de la nit: el grup de danses, Desermint i Komfusió. I mira que som dels pobles xicotets de la comarca...però dels més rics -i no parle de diners!- Allà es va traslladar gran part del poble veí: ballaores, músics, pilotaris i, per suposat, l'harem de seguidors. 

I de totes les participacions, la de Komfusió es mereix un punt i a part. Crec que eixa nit molts vam ser conscients de la gran tasca que està fent este grup en vore adolescents d'entre dotze i dihuit anys cantant de pe a pa cançons de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Paco Muñoz o Raimon. Músics d'una generació que, si a mi ja em queda llunyana, a ells encara més. Músics silenciats pels nostres governs i mitjans que difícilment arribaran a les oïdes dels joves de hui de no ser per la tasca que fa la gent com els components de Komfusió. Músics, per contra, imprescindibles. 

La veritat que en tots estos anys Komfusió ha aconseguit un fum de seguidors arreu de la comarca, i de diverses franges d'edat, com sempre es pot veure als concerts: des de la generació dels meus pares fins la dels adolescents. Ara, ja més consolidats que en els seus inicis com a Gatxull o Inseminació, és quan es veu el fruit de la seua llavor. Músics de nivell que prompte gravaran el seu segon disc en conjunt. Amics que gaudeixen damunt l'escenari i ens ho fan passar bé a tots, siga en el format que siga. I no només amb les versions: podríem dir que el seu hit és "Terra", una cançó originalment de Gatxull que amb el temps ha evolucionat. I és que "Terra", que ja s'aproxima al seu huité aniversari -recordeu aquells primers estius de piscina nocturna, persecussions i sequiot?-, no passa de moda al nostre territori.

Este dissabte per la nit els podreu vore en el mig any de l'Alfàs de Pi i el divendres dia 27 de juny estaran a l'auditori de La Vila Joiosa, en un concert conjunt amb el cor de les Talaies. Vos recomane que no vos ho perdeu!

De ruta: L'Atzúvia-Xillibre-L'Atzúvia, i visita al Castell de Gallinera

Amb aquesta entrada em decidisc a encetar un nou apartat al meu blog personal: "De ruta", un espai on descriure els camins que vaig fent que, ara que tinc temps, espere que en siguen molts. Mentre caminava per les penyes del Comtat i la Marina fa un parell de dies, vaig pensar que seria interessant plasmar ací les impressions i descripcions d'algunes rutes interessants, tant per al meu record com perquè puguen servir-li a algú que les vulga fer. A més, el recentment estrenat blog del veí Jaume Soriano, "Caminar per Sella", m'ha animat encara més a obrir aquest nou raconet dins "Olora la pluja". Que el dia que ho vaig decidir, per cert, també plovia. 

Així doncs, "De ruta" pretén servir de guia per aquells que ho consideren útil, i també de curiositat per aquells que vulguen saber-ne més sobre els nostres camins sense necessitat de moure's de casa. A més, a mi em valdrà per posar "sobre paper" les impressions de les excursions, que moltes vegades cauen en l'oblit passat un temps.  També per intentar resoldre -si algú m'ajuda- alguns dels molts dubtes que li sorgeixen a una mentre camina.  Començarem hui per la Marina Alta, concretament pel xicotet poble de l'Atzúvia, situat en la Vall de Pego. 

Quant a la valoració del temps i la dificultat, crec que és quelcom relativament personal. Intentaré ser tan objectiva com puga, però advertisc que són rutes fetes a un pas mitjà (ni amb pressa ni de passeig) que ens permet gaudir del camí i aturar-nos de ves en quant. 

Ruta circular: De l'Atzúvia al Pla de Miserà, les faldes del Xillidre, el Castell de Galliners i retorn a l'Atzúvia. 

Distància: 10 km

Temps: 3h 

Dificultat: Mitjana-Baixa

Aquesta caminada comença al poble de l'Atzúbia, un municipi de la Marina Alta de poc més de 700 habitants al qual podrem accedir fàcilment en cotxe des de Pego, com es veu a la imatge superior. El cotxe el podem aparcar a la carretera principal, i iniciarem la ruta des del camí asfaltat que hi ha al final del carrer La Font. La primera etapa serà de pujada, per tant cal agafar-ho amb calma i i gaudir de les vistes del poble i la Vall que aniran ampliant-se conforme anem pujant pel camí d'asfalt [Imatges 01 i 02]. La pujada fins al Pla del Miserà ens portarà prop d'una hora, i poc abans d'arribar-hi trobarem la Font de les Mallaes, només desviant-nos uns segons a l'esquerra del camí (ens ho marca un cartell amb el nom de la font). Al final de la costera, trobarem el pla, des d'on hi ha molt bones vistes i on podem aprofitar per parar a descansar uns minuts.

Imatge 01. Vistes a l'Atzúvia des de la pujada al Pla del Miserà

Imatge 02. Pujada al Pla del Miserà

Imatge 03. Pla del Miserà

Una vegada en el Pla del Miserà, seguirem el camí d'asfalt [Imatge 03] fins trobar-nos amb un encreuament de camins, i agafarem el que va cap a la dreta. Uns metres més endavant hi ha una senyal que marca totes les rutes que passen per allà. La nostra s'emmarca a partir d'ara dins del PR-CV 58, en direcció cap al Castell de Gallinera . A uns 500 metres de la senyal deixarem la carretera d'asfalt i agafarem un camí a la dreta [Imatge 04] fins arribar, uns 200 metres més endavant, a un bancal ple de colmenes. Just abans, a l'esquerra, ix la senda que ens portarà per baix de les parets del Xillibre fins al Castell de Gallinera [Imatge 05]. Aquesta part del camí és segurament la més perillosa però també la més interessant, amb vistes a tota la Vall. El camí és bastant estret i en alguns punts trobem el que a Sella es coneix com "rastrelleres": espais de despreniments on trossos relativament menuts de la roca s'obren pas des de dalt de la penya fins ben avall, i on correm el perill de caure si donem un pas en fals [Imatge 06].

Imatge 04. Agafem la senda que ix a la
 dretade la imatge

Imatge 05. El Xillibre

Imatge 06. Rastrellera

Imatge 08. La Vall de Gallinera

Imatge 07. Pujada al Castell de
Gallinera

Una hora després d'haver eixit del Pla del Miserà, tot havent recorregut el Xillibre a l'ample, arribarem als peus del Castell de Gallinera. En aquest punt haurem de triar entre dues opcions: agafar la senda que, a mà dreta i seguint les indicacions del PR-CV 58 ens porta de nou cap a l'Atzúvia; o seguir apropant-nos al castell i agafar, un poc més endavant, l'estret camí que trobarem a mà esquerra just baix de les restes d'aquest [Imatge 07]. Cal saber que aquest tros de 15 minuts de camí és de dificultat alta: caldrà escalar un poc en algun tram per poder arribar a la part de dalt de les restes del castell. Això sí: paga la pena. Les vistes a l'altre costat cap a la Vall de Gallinera són espectaculars [Imatge 08]. No obstant, no haurem d'intentar fer aquest trosset camí amb xiquets o gent poc experimentada. En cas de pujar al castell, per a seguir la ruta cap a l'Atzúvia haurem de tornar enrere fins el darrer encreuament i agafar la senda que abans havíem deixat a mà dreta i ara trobarem a l'esquerra. Una pedra amb la senyal del PR ens marca el camí.

Imatge 09. Pou d'aigua

En aquest punt ens quedarà aproximadament una hora més per arribar de nou al punt de partida. Baixarem primer per una senda tortuosa i, en arribar a la terrassa amb vistes al poble i tota la Vall, en una curta desviació a mà dreta veure la teulada d'un pou del qual, en teoria, es pot beure (compte si l'aigua porta molt de temps estancada!) [Imatges 14]. Seguim baixant i, després d'una caseta blanca amb una gran figuera, trobarem la pista forestal que, tirant a mà esquerra, ens porta de nou cap a l'Atzúvia. En el camí de tornada passarem pel costat d'una gran bassa, punt des del qual podrem observar tot el camí que portem fet, ja que està just enfront del Xillibre [Imatge 15]. 

Anotacions personals: Aquesta ruta és interessant perquè passem per diferents tipus de camins i trobem vistes a diferents valls de la Marina Alta. Tota aquesta zona és molt completa quant a rutes i hi ha molts càmpings i cases rurals: pot ser una bona opció per aquells que volen passar uns quants dies caminant. A més, a només 15 minuts de l'Atzúvia en cotxe està el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, una visita molt interessant també. 

Recomanacions: 
-Portar molta aigua perquè no en trobarem pel camí (només al pou cap al sisé quilòmetre, però advertisc que quan jo vaig anar l'aigua no estava bona). 
-No fer la ruta en dies de molt de sol i molta calor perquè no hi ha massa ombres, especialment en la part central del camí. 
-Mamprendre la ruta amb bona actitud i ganes de passar-ho bé!