Escriure el nostre propi relat

Eixe dia en què arribes a casa, obris la bústia i, per fi, hi trobes la Directa. Eixe dia, habitualment dijous, una setmana més tard de quan hauria d'arribar-hi, però ahi està, ben plegada, amb la referència i el nom corresponent. Eixe dia, que casualment tens la vesprada lliure i te la lliges d'una tirada, i dius, una vegada més "quina feina més bona que fan les companyes del nord!". Que quan arribes a les Impressions lliges a doble espai al Natxo Parra, que no el coneixes però ha fet diana amb el seu article Antifeixisme comunal i en xarxa; i que t'anima a compartir unes línies a les xarxes, amb eixa gent que ja està cansada de llegir-te comentaris antifes, però a la qual seguiràs donant la llanda. Eixe és el dia en què penses que potser és moment de reprendre el blog, o com a mínim, d'escriure-hi unes línies. 

També ho vaig pensar l'altre dia, quan vaig haver d'observar un escenari de masclisme amb els meus propis ulls, a la consergeria de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses de la Universitat Politècnica de València, on els treballadors funcionaris de torn feien burla de la netejadora i m'hi volien fer còmplice a mi també. O l'altre, quan un imbècil em va cridar des de la moto, mentre jo maniobrava amb el cotxe, ¿Te lo aparco, nena? Per suposat el 9 d'Octubre, després de patir les agressions feixistes per tractar de distribuir entre la gent el Diari Jornada i per manifestar-me en la Diada de tots els valencians i valencianes. És cert, hi ha moltes coses a dir i hauríem d'escrirue'n més, compartir-les. Farem una nota mental amb recordatori. 

O potser textos com els de Natxo Parra a la Directa ja ens ho recorden. Parla del relat que ha tractat d'equiparar feixisme i antifeixisme: "Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com "els extrems es toquen" o "tots els radicalismes són dolents", visualitza l'intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d'arraconar l'antifeixisme a una posició minoritària al si de les societats". Una afirmació que podem constatar a les nostres societats, on determinats sectors progressistes no volen que se'ls vincule amb el moviment antifeixista, perquè aquest no té una imatge positiva en gran part de la societat (ja s'han encarregat els mitjans i el poder que siga així). Difícil d'entendre si atenem a la definició de "feixisme" que dóna, per exemple, el DIEC: m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.

No obstant això, no ha sigut en va l'esforç per intentar donar-li a l'antifeixisme un sentit pejoratiu i per fer creure certa l'afirmació de "tots els extrems es toquen" -i a pesar que l'antifeixisme no se situa en cap extrem, sinó en la base més sòlida de qualsevol democràcia que meresca aquest nom-. Però, i si no els donem el gust de sentir-se amb la raó, especialment quan no la tenen? El proper dissabte 28 d'octubre tenim l'oportunitat de fer-ho als carrers de València. Serà un altre d'eixos dies en què tindrem moltes coses per escriure, de manera comunal i en xarxa, el nostre propi relat.