Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

Nits a l'antiga Universitat

L’edifici de La Nau es disfressa d’un color groguenc. El de la lluna, que hui està plena i ens il·lumina a tots. Asseguda al Claustre del que en temps passat albergava les classes de la Universitat de València, alce el cap i mire el cel. Mai m’havia fixat en eixos cables que creuen el pati d’un costat a l’altre, tot creant una espècie de teranyina a través de la qual es veuen el núvols. Quina nit que fa, tu. Sembla una d’eixes nits d’estiu de cinema en la plaça de Sella. En València, ara en maig, fa eixa frescoreta de finals de l’agost nocturn en Sella.

Però no, no estic a Sella, tot i que davant de mi també hi ha una pantalla. Una tela blanca on un grup de gent visualitzem un interessant documental. I entre escena i escena, em pregunte: “quants esdeveniments acull este edifici a l’any?”. A la ràdio de la universitat, sempre que fem l’agenda del dia, dos o tres activitats se celebren a La Nau.Darrerament he assistit molt, però crec que fins ara no havia sigut conscient del que és açò. L’antiga universitat. Des del bell mig del Claustre mire la part de dalt i m’imagine els joves amb llibres a la mà corrent pels corredors o assomant-se a les balconades. Els busts dels antics professors ajuden a posar-se en context i situació. Com seria tot allò? I, com cabien allí els estudiants? Sens dubte la Universitat de València, com les altres, ha crescut molt. I ara, quan els romàntics imaginem el passat, creem que aquella època era millor, que els estudiants lluitaven i aconseguien les seues fites, o que com a mínim causaven rebombori i la premsa se’n feia ressò. Tal vegada no fora tant diferent d’ara, qui sap, però sempre queda bé allò d’idealitzar el passat.

Però com que ara estem on estem, torne a la realitat per aprofitar el moment. Esta setmana, el festival internacional de fotoperiodisme, PhotOn, ha programat una sèrie d’activitats molt interessants en aquest àmbit. Les de la nit són a La Nau, i se’ns dubte paga la pena anar-hi. Pel contingut, per la companyia i per l’escenari.