Inspecció a cor obert a l'Amèrica Llatina de Galeano

No asistimos en estas tierras a la infancia salvaje del capitalismo, sino a su cruenta decrepitud. El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo, es su consecuencia. El subdesarrollo de América Latina proviene del desarrollo ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inmutable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Així tanca l'epíleg del llibre Las venas abiertas de América Latina de l'escriptor Eduardo Galeano, un dels més reconeguts a nivell del subcontinent americà. Aquest paragràf resumeix l'essència del que Galeano presenta en aquest llibre que va escriure l'any 1971 però que a dia de hui continua sent quasi d'estricta actualitat. L'escriptor ens proposa un viatge per la història més cruenta dels països que conformen Llatinoamèrica, fent especial èmfasi en aquells fragments d'eixa història que expliquen la situació actual -la del moment en què escrivia-. És a dir, els escenaris que, des de la meitat del mil·leni passat, han donat lloc a la submissió  i la pobresa en aquestes terres. 

Els habitants d'aquesta part del món han patit l'opresió i l'explotació per part de diversos actors, sent-te l'imperialisme espanyol sens dubte el més important de tots. A través de petits exemples i anècdotes, Galeano ens fa entendre per què hui hi ha tantes persones que caminen descalces entre els camps de café i de blat de moro, posant en primer plànol l'expoliació de tots els recursos -que no són pocs- i la dominació sense miraments d'uns i altres, que com bé intuïa l'autor ha continuat present quaranta anys després de la publicació del llibre.

Las venas abiertas de América Latina és un llibre per a llegir amb calma i deteniment, assimilant cada episodi de la història dels països de la zona, si bé és cert que una podria passar per alt algunes de les històries i el llibre continuaria tenint sentit, ja que no és una novel·la línial sinó un conjunt de pinzellades que ajuden a comprendre millor la realitat que es presenta. 

Situant-me a Guatemala, el llibre cobra, per suposat, molt més sentit encara. El vinc fullejant des de Sant Jordi, quan tan encertadament Javi me'l va regalar després de prendre la decisió de vindre-me'n cap ací, però ha sigut aquestes últimes setmanes quan l'he llegit amb més èmfasi. Ací és possible viure en primera persona el que es pot llegir a les línies i entre línies, i trobar-se amb situacions que confirmen, sempre, les tesis de Galeano. Aquest mateix matí, desdejunant a casa d'un amic, sa mare es queixava que amb la de café bo que tenen a aquest país a ells només els arriba el més dolent: el millor el guarden per a l'exportació o el venen ací a preu d'or. Un dels temes en què Galeano hi posa més èmfasi és precisament aquest: un dels vertaders mals de la regió és i ha sigut d'un temps ençà l'exportació i la liberalització del comerç, que irònicament impossibilita als habitants d'un país consumir els productes que ells mateixos produeixen. 

D'aquestes contradiccions i d'altres ironies podreu trobar a una obra més que recomanable, especialment per a aquells que algun dia heu passat o passareu a fer una volteta per aquesta gran regió del planeta i al que vos interessa saber per què el món està tan mal repartit -per aprendre que no es trata d'un repartiment, sinó d'un robatori constant-. Com a mi, segur que vos deixa amb ànsia de saber-ne més. Ja en tinc un de nou a la tauleta de nit i té molt bona pinta: Breve historia de Centroamérica, d'Héctor Pérez Brignoli. Benvingudes siguen més recomanacions.

Ací deixe un fragment d'un altre dels seus llibres, El libro de los abrazos, que parla de "Los Nadies", llegit pel propi escriptor.

 

Microdecisions contra el patriarcat

Fos a negre i de fons una veu femenina. "Duerme, mi niña duerme...". Llàgrimes rodolen galtes avall d'aquells que encara tenen ànima, tal vegada també d'algú que se senta culpable? Em pregunte. "La luna te mira, tu madre te quiere...". No, segurament no. Encara n'hi ha molts, d'insensibles, en aquesta Espanya podrida. "Duerme, mi niña duerme...". Reviure els moments de la postguerra, ni que siga a través d'una pel·lícula o una novel·la, resulta més dur per a uns que per a uns altres. La Voz Dormida, novel·la de Dulce Chacón portada al cinema sota la direcció de Benito Zambrano n'és un exemple, com també ho és el llibre que m'acompanya les nits ara: Dime quién soy, de Julia Navarro. Me'l van portar els reis a la barraca, i a la dedicatòria de la pàgina un d'ells va escriure: "Una historia valiente, inconformista, aventurera, leal y sincera, como la persona a la que se la regalo". La protagonista del llibre podria confondre's amb la del film de Zambrano, també valenta, inconformista, aventurera, sincera i sobretot lleial fins el mateix moment del seu afusellament. 

Els darrers mesos m'estic empapant d'històries amb protagonistes com qualsevol de les dones anònimes que van lluitar durant la Guerra Civil espanyola per la seua llibertat i els seus drets. A classe, portem unes setmanes viatjant pel món, des de l'Àfrica Subsahariana passant per Etiopia, Senegal, els camps de refugiats del Tindouf, Egipte o la castigada Palestina, ja quasi inexistent. Ahir vam aterrar a Llatinoamèrica, sempre de la mà de l'experiència d'estudiosos o de persones autòctones. Per totes aquestes parts del món, o més ben dit al món sencer, on hi governen les injustícies -o on més bé ens controla un sistema capitalista injust per definició- sempre són les dones les més castigades. A tots els llocs on hi ha problemes, la dona els pateix dos vegades: perquè n'hi ha i pel simple fet de ser dona.

Aquesta vesprada, al curs sobre gènere que estic fent, intentàvem posar sobre la taula els avantatges de ser dona. Penseu-hi un minut. Per què ens costa tant trobar-los? Maleïda desgràcia la de totes d'haver nascut amb dos forats entre les cames. I maleïda desgràcia la d'aquelles que han aprés a conviure amb les desigualtats del nostre dia a dia sense a penes adonar-se'n de la seua existència. I beneïda valentia la de les que a pesar de nàixer dones de classe baixa o fins i tot de nació oprimida, com diria Marçal, han aconseguit que hui moltes puguem gaudir de certs avantatges als quals van privar a les nostres mares o les nostres àvies.

"El día que yo me muera y ya no pueda acunarte...". Els crèdits finals sempre són moment de reflexió, i entre llàgrimes algunes hui reflexionem. Ara que s'apropen temps electorals, em martiritza pensar que els feixistes que van assassinar tanta gent i van submergir el nostre estat en un forat negre durant quaranta anys tenen encara a dia de hui una elevadíssima representació al parlament on es prenen algunes de les decisions més importants que regeixen el nostre dia a dia. Ara que ens donen la pèssima oportunitat de "dir" el que pensem em tortura imaginar que la lluita de totes eixes dones -i homes- quedarà enterrada en el no-res. Com a mínim jo els faré el meu petit homenatge, perquè mai no hem d'oblidar la nostra història; d'on venim, qui som, qui ens ha parit.

"Duerme, mi niña duerme...". Mentre acaben els crèdits em ve una altra idea al cap. M'agradaria assentar davant d'aquesta pel·lícula -no els demanaré que lligen cap llibre, seria massa per a elles- a totes les dones feixistes que conec, a aquelles que des del nivell local fins a l'internacional prenen les decisions que encara a dia de hui oprimeixen milions de dones. Però alhora em dic: que acàs s'immutarien? Com que hi ha somnis que mai no podrem complir, em conformaré en homenatjar dia a dia i amb petits gestos les dones valentes, inconformistes, sinceres i lleials -això d'aventureres tant em fa- gràcies a les quals hui jo puc comprendre la dimensió del que significa ser dona. Vos encoratge a posar-vos també les ulleres del gènere, a comprendre fins on arriba la xarxa del patriarcat i com de lligada està al capitalisme, i combatre-la amb les microdecisions del vostre quefer quotidià. "La luna te mira, tu madre te quiere". 

La casa de Lorca

Des d'aquella finestra escrivia el poeta. La vega a un costat, Sierra Nevada a l'altre. Les parets blanques, per a mantindre a l'estiu la frescor típica d'estos indrets. Horta, jardí i una era a l'entrada, com tota bona casa de camp. En alçar el cap de l'escriptori que tants versos ha acollit, un poster gegant de la companyia de teatre "La Barraca". I en la planta de baix el piano, on fins i tot Manuel de Falla va tindre el gust de tocar. 

La casa de Lorca manté encara a dia de hui certa essència i et trasllada per un moment a principis del segle passat. Des de fora, em recorda a qualsevol de les casetes de Sella: tan típica, tan normal. No obstant, les parets guarden records que només elles coneixen i que, gràcies a la tasca d'alguns, en l'actualitat se'ns expliquen en part a la resta de la societat. Sembla que d'un moment a l'altre vagen a desaparéixer tots els edificis que ara envolten el parc -que rep el nom del poeta- i des de la finestra de Federico es puga veure de nou la serra, o la vega ja inexistent, ocupada hui per una ruidosa autovia que trenca la tranquil·litat de la zona. A la cuina i al menjador encara es pot trobar la vaixella on l'artista menjava, o les peces que va brodar sa mare, Vicenta, qui dóna nom a l'horta. El dia de pluja no ajuda a imaginar les hores d'estiu passades entre aquelles sales, però tancant els ulls tot es pot visualitzar. 

Verde que te quiero verde.

Grandes estrellas de escarcha,

vienen con el pez de sombra

que abre el camino del alba.

La higuera frota su viento

con la lija de sus ramas,

y el monte, gato garduño,

eriza sus pitas agrias.

 La "Huerta de San Vicente" es troba en un enclau on un dia no existia l'asfalt. Allà passava els seus estius Lorca, amb les seues germanes i la seua família. Allí va organitzar festes i allí es resguarden algunes obres d'art que els seus amics li van dedicar, com alguns quadres d'Alberti. De família acomodada, el poeta va estudiar carrera contra la seua voluntat, tot i que li va costar deu anys llicenciar-se en Dret. No obstant, eren els versos i el teatre el que van ocupar el seu temps fins que un dia el van fer desaparéixer. A pesar del seu legat, encara a dia de hui no se'l pot vetlar perquè no es coneix la seua tomba natural, és a dir, el lloc on el van matar. 

Conten que un esperit ronda per la casa i que, de nit, es dedica a tocar el piano. Tal vegada algun dia s'escolte una melodia de jazz, que sembla que li agradava molt al poeta, o l'acompanyament d'un cante flamenco. Potser un dia l'escriptor ens faça saber, a través de melodies misterioses, què van fer d'ell els assassins que li van robar la vida fa prop de huitanta anys. Mentrestant, ens haurem de conformar amb fer-li un petit homenatge reconstruint la seua curta però valiosa història, i llegint les seues lletres. 

Entre llibres X: Bogeries Meues, de Soledad Pérez

Acabar un llibre és com acabar una etapa. Com quan una decideix tallar-se els cabells perquè alguna cosa ha passat en sa vida. Les últimes pàgines sempre es lligen amb ànsia, i amb ànsia s'agafa el següent llibre, que amb tota seguretat s'obrirà immediatament després de tancar l'anterior, encara que passat això es quede una setmana oblidat dins la bossa o en la tauleta de nit. Però esta vegada jo deixaré passar uns minuts abans de baixar baix i agafar-ne un nou de l'estanteria.

El llibre que ara tanque és Bogeries Meues, de Soledad Pérez, una castelluda que fa uns mesos es va decidir a fer un llibre amb algunes de les entrades del seu blog. A Sole no la conec personalment, però d'alguna manera tinc la sensació de fer-ho per haver-la llegit i per tindre en comú l'amistat d'Agostí, qui me la va donar a conéixer i també qui em va fer arribar el llibre, amb l'ajuda de Núria. El recull de textos va arribar a mi ja fa un temps, però fins ara no havia trobat el moment de llegir-lo. Quan el vaig agafar i vaig mirar la contraportada, vaig sentir certa connexió amb les lletres allà escrites. Diu així: "[...] En el meu cas, escriure constituïa una necessitat, més que una moda. Acabava una etapa universitària i començava a endinsar-me en un món adult i real, lluny del pis d'estudiants en una ciutat que, a dia de hui, encara trobe a faltar".

Salvant el temps i les distàncies, poques paraules haurien pogut descriure millor el que sentia jo el passat mes de novembre, després d'haver deixat també València i de sentir-me més perduda que mai. Un al·licient per encetar un llibre que es llig fàcil i de manera agradable, i que sovint m'ha fet riure. Un acurat recull de textos que, a més, m'ha deixat algunes frases cèlebres, com ara que la diferència entre els pobles i les ciutats són els passos zebra. Enhorabona Sole, si és que algun dia lliges açò.

De punt del llibre m'ha servit el bitllet a Egipte, ja que la lectura la vaig iniciar en pujar a l'avió que em portava cap aquella aventura. Llegir eixes històries, no tan diferents de les que puga escriure jo, em van donar en aquell moment ànim per omplir la llibreteta que m'havia emportat cap a Àfrica i que vaig ratllar amb les meues impressions. Unes línies que ara, en caure el punt-bitllet del llibre ja per guardar, recorde que encara no m'he dignat ni a rellegir ni a publicar ací. 

Fragments: Las palabras se las lleva el viento

Compartisc este fragment d'un escrit del periodista de la Cadena Ser Isaías Lafuente per al periòdic mensual Tinta Libre. Ací parla sobre les frases fetes dedicades a les paraules, tot volent destacar, amb ironia i humor, la seua importància i la manera en què intenten que ens les callem. Vos recomane llegir-lo tot en el número d'este mes. El títol original és Somos lo que hablamos. Ací una part:

"La letra con sangre entra", nos decían los viejos maestros del esfuerzo y la constancia aun cuando en el empeño nos hicieran odiar la palabra. Si la prevención de esa proclama bárbara no era suficiente para hacernos desistir en el intento de amar las palabras, después se nos animaba a fortalecer la prudencia a costa de abortarlas: "En boca cerrada no entran moscas", decían los padres a sus hijos pequeños imponiendo su autoridad para desviar una pregunta comprometedora, esquivar un incómodo reproche o zanjar una conversación cuando tomaba peligrosos derroteros. Y si el mensaje no había quedado sólidamente instalado en el pequeño, al convertirse en adulto y antes de emprender el vuelo, los padres lo traducían solemnemente en forma de sabio consejo: "Uno es dueño de sus silencios y esclavo de sus palabras" [...]. 

El menosprecio por las palabras se perfeccionó en la modernidad con la aparición de inventos prodigiosos como la fotografía y el cine. Para proclamar su supremacía y activar el negocio, alguien acuñó la máxima de que "una imagen vale más que mil palabras", cuando en sentido contrario podríamos sostenes que una palabra precisa, en el momento justo, vale mucho más que mil imágenes. Pero, por si todas estas afirmaciones no fueran suficientes para hacernos desistir, alguien vendrá y rematará el epitafio diciéndonos, por si no nos habíamos dado cuenta, que "las palabras de las lleva el viento". 

Isaías Lafuente

Somos lo que hablamos, Tinta Libre

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré

No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més. 

Els llibres de València, 42

Són quasi les dotze de la nit però m'he decidit, per fi, a ordenar i indexar els llibres de casa, començant pels de la meua habitació. La llarga nit de Santa Cecília m'ha transtocat els horaris, i ara no tinc son ni res a fer, així que és un bon moment. M'ho va proposar Irene fa uns mesos, quan li vaig dir que m'avorria a casa, però fins ara no m'hi havia posat. Les nits d'hivern, però, comencen a fer-se massa llargues, i cal ocupar el temps.

La primera sensació és de melangia i de records que m'aclapen. Collons si m'he llegit llibres ja! En les prestatgeries de la meua habitació guarde els llibres de quan anava al col·le i a l'institut, i d'altres que m'he llegit més recentment. Ocupen un terç de la primera els llibres de Bromera i de Columna que em vaig llegir en l'adolescència: Dora diu que no, Els silencis de Marc, Tot l'estiu per davant, El diari vermell de la Carlota, Mor una vida, es trenca un amor... Amb les històries, em venen també al cap els profes de valencià de l'ESO. Berto, Rosa, Pep...tot semblen fets d'una pasta semblant. No sé què dimonis passa en les aules de Filologia Catalana, però ara que conec a uns quants alumnes puc assegurar que tots tenen un tocat.

També n'hi ha d'altres clàssics espanyols, com ara El Lazarillo de Tormes o El Quijote, els dos en versions adaptades. I damunt d'estos, situats en horitzontal perquè ja no caben d'altra manera, hi ha algunes de les últimes asquisicions: Palestinos, el llibre del Bloc d'Estudiants Agermanats i el d'Ignacio Ramonet que em va deixar Mónica ja fa temps i encara no m'he llegit. Eixe que si no li torne m'esbronca, i quan li'l vull tornar m'esbronca també per tornar-li'l sense llegir-me'l. Així que el pose a la tauleta de nit: ets l'escollit, seràs el següent. Murakami, la trilogia de Valor, els quatre primers de Harry Potter, Saramago, Miguel Hernández, Estellés...

En l'índex que vaig fent, amb el que marque amb diferents colors les diferents temàtiques, ja n'he anotat més de 30 i no porte ni la meitat de la primera prestatgeria. Déu n'hi do si n'hi ha de llibres ací! Necessitaré moltes hores, cosa que ara tinc de sobra, així que a veure si poc a poc puc ordenar la biblioteca del carrer València, 42, de Sella. 

Mentre ordene -i m'embobe constantment- de fons sona l'últim capítol de Joc i Partida, el programa sobre la pilota valenciana de Cabiló Ràdio. La veu d'uns dels locutors delata com de llarga fou la nit de la festa de la banda de Sella. Fa tot just un any que començaven les emissions d'aquest projecte, en un diumenge de ressaca en el que alguns havien dormit poc i altres gens. El resultat deixava molt que desitjar, però nosaltres n'estàvem ben orgullosos i continuem estant-ho dotze mesos després. Tant de bo algun dia em trobe ordenant programes de ràdio, i n'hi haja tants que tampoc sapia per on començar. 

Entre llibres VIII: "Orient, Occident. Dues històries d'amor", de Maria de la Pau Janer

Maria de la Pau Janer va escriure Orient, Occident. Dues històries d’amor quan es complien deu anys de la seua estrena com a escriptora. Era l’any 98 quan es publicava aquesta novel·la de l’autora mallorquina que, tot deixant a banda les nostres divergències ideològiques, sempre m’ha ofrenat bons moments de lectura, especialment a l’estiu. Perquè les històries de Janer són d’aquelles que a mi m’agrada etiquetar com estiuenques, sempre amb un peu dins les seues illes i de fàcil lectura. Agradables, tot i que no sempre amb final feliç. D’eixes que no et fan pensar excessivament però tampoc t’avorreixen.

Orient, Occident. Dues històries d’amor ha estat l’última tria que he fet d’aquesta escriptora, que m’ha ocupat bona part de l’estiu pel poc temps que darrerament li dedique a la lectura. Com bé diu el títol, es tracta de dos romanços situats l’un a Barcelona i l’altre a Palestina. Dues històries diferents protagonitzades per personatges diferents, però plagades d’uns paral·lelismes sorprenents i molt ben treballats. En Carles, un escriptor mallorquí que viu a Barna i s’enamora de na Lara, l’amor de sa vida. N’Aixa, una palestina de Jerusalem a qui li canvia la vida en conéixer en Tarik, activista per la causa palestina que viu a la ciutat veïna de Betlem. No obstant, el curs de la vida d’aquests quatre personatges es truncarà conforme avancen les pàgines del llibre, tot portant-nos a un final inesperat en el qual s’entrecreuen ambdues històries. Si haguera de posar especial èmfasi en alguna cosa d’aquest llibre, ho faria en com d’aconseguits estan els paral·lelismes entre les dues històries i també en el final, sens dubte sorprenent, si bé no massa feliç. Aquesta novel·la té uns aires a la que Janer va escriure uns anys després i amb la qual va guanyar el Premi Planeta 2005, i que a mi em va tindre capficada fa dos estius: Passions Romanes. Es tracta una vegada més de l'amor difícil, truncat i amb olor a mort. Perquè com diu la cançó, "ses coses no són fàcils per ningú". No contaré més per no desvelar la història als lectors d’aquest blog ni a ma mare, que ha decidit començar a llegir el llibre ara mateix.

Aquest escrit és també un intent de reprendre les ressenyes que vaig anar escrivint durant molt de temps en els meus blogs i que havia abandonat des de feia cosa d’un any. 

La València d'Estellés

Mai no havia estat en aquell carrer
Carrer de Cabillers, del vers d'Estellés
que sempre havíem confós amb Cavallers,
tan emblemàtic també.

He passejat aquell carrer imaginant Ausiàs March,
colpejant-se el pit foscament, com al vers d'Estellés,
i al costat de vosaltres he descobert una ciutat
amagada i desconeguda encara.

Hem escoltat tots els versos i hem recitat,
a la llum del matí de València hem recitat Estellés,
i l'hem imaginat bevent conyac tot sol a sa casa,
esperant la Isabel, quina estampa.

Hem volgut cantar València d'una manera humil.
I tots i cadascun ens hem sentit els amants d'Estellés,
que en tota la ciutat no n'hi ha com nosaltres,
i que feroçment ens amem del matí a la nit.

I en un de tots els llocs emblemàtics que hem recorregut
hem escoltat d'una altra manera la història d'Estellés,
de la boca d'una altra Isabel, que porta l'herència del poeta,
al rostre i a la sang.

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 

Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

 

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.

Entre llibre VI: "Lo que sé de los hombrecillos", de Juan José Millás, i "Nosaltres, exvalencians", coordinat per Toni Mollà

Lisboa olora a suavizant de roba

Les hores que passe al transport públic ací em fan devorar llibres a una velocitat considerable. Lisboa, que és una ciutat que encara manté l'olor del suavizant als carrers, perquè la gent estén la roba cap a fora de casa; Lisboa, deia, és una ciutat costeruda i relativament gran, per tant el metro i els autobusos fan un bon paper. Per anar a la uni, ara, tarde quaranta minuts entre bus, metro i caminar. Els llibres em fan una gran companyia.

Vaig acabar ja fa temps Lo que sé de los hombrecillos, de Juan José Millás. M'havia arribat també amb aquella oferta del Círculo de Lectores, de tres llibres per sis euros. Me l'imaginava d'una altra manera, només coneixia a Millás en la seua versió de columnista, i creia que el llibre seria un recull  d'aquests. Però no, és un llibre de ficció, no massa gros, amb una portada de color taronja cridaner (en l'edició del Círculo) amb mini-homenets rondant entre les lletres del títol. És una novel·la que ens deixa vore el món des de dues perspectives diferents: la d'un home real, periodista, professor d'universitat i amb una vida ben formada i tranquil·la -home que podria ser el propi Millás-, i la d'un homenet fet amb la mateixa sang que el gran però que viu en una altra dimensió. Que pot fer complir tots els seus desitjos i només viu per a gaudir del sexe, drogues diverses i altres plaers, com ara matar. La connexió entre aquests dos personatges farà que la vida del real es transtoque durant un temps, modificant la tranquil·litat que regnava en sa casa. 

No m'ha impressionat, però és entretingut. La veritat és que Juan José Millás m'agrada més en la seua versió de columnista, la que ja coneixia de feia temps, però tampoc puc jutjar-lo per un llibre. Si més no, és un llibre per fer-nos reflexionar sobre el perill de voler aconseguir tot allò que desitgem. Una divertida història de ficció que ens fa riure sovint.

En acabar la novel·la de Millás, vaig començar Nosaltres, exvalencians. M'havia arribat de la mà de Marc, que abans de vindre-me'n cap ací em va carregar amb llibres d'un cert talant nacionalista, crec jo que amb la intenció que no em desapegara de la terreta. També m'havia deixat Nosaltres, els valencians, l'alabada obra de Joan Fuster, que he de confessar que vaig començar quan encara estava a Sella i no vaig poder acabar. És molt densa, aniré llegint-la poc a poc. 

Nosaltres, exvalencians, coordinada pel periodista Toni Mollà, qui ha sigut el meu professor, porta per subtítol "Catalunya vista des de baix", i a la portada es poden vore els sis autors de l'obra (Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel Jardí), tots valencians de socarrel, contemplant des dels peus a una espècia de Marylin Monroe amb la falda a l'aire, cosa que li deixa a la vista unes bragues amb la quatribarrada. Doncs bé, els autors, que diuen que es consideren exvalencians perquè estan farts de ser encaixats, de bon grat o per força, amb els estereotips que s'alimenten dels valencians, fan diverses anàlisis de situacions distintes del País Valencià. Un capítol per autor, parlen de les relacions de l'anomenat Sud amb Catalunya, parlen dels escàndols i plats bruts del tant estimat dins del rollet nacionalista Eliseu Climent, de com va ser la Transició, de la formació del PSPV i les relacions d'aquests amb el PSOE, així com moltes aportacions sobre la identitat dels valencians. 

Sense qüestionar l'obra de Fuster ni tan sols fer-ne un anàlisi d'aquesta, els autors sí que la prenen com a base per a alguns dels seus arguments. I és que tots ells formen part d'aquella generació de valencians que es van formar sota el fenòmen del fusterianisme, d'aquells que per primera vegada després d'un franquisme cruent es preguntaven qui eren i d'on venien. L'obra és, sens dubte, un interessant anàlisi i coneixement de sis visions diferents -i no tan diferents- de la identitat dels valencians i alguns dels problemes que ens envolten (es va escriure a l'any 2005, i els problemes són si fa o no fa els mateixos que en l'actualitat). La recomane a tots aquells valencians amb cert interés per aquest tema. A més, està escrita amb l'humor que ens caracteritza, sobretot el capítol de Piera, per tant es fa amè llegir-la. Deixe ací un fragment de la contraportada. 

Reneguem de l'ampli espectre de tòpics compresos entre el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada -malgrat els esforços d'autors de molta anomenada-, i el tortuós imaginari del català exiliat que sospira pel retorn a la pàtria "nord enllà". 

No ens reconeixem en cap de les caricatures nacionals que s'han imposat com a models durant els últims trenta anys. Renuncien doncs a la nostra condició de valencians i declarem inaugurada la pàtria del exvalencians, oberta de bat a bat a tots aquells que se senten damnificats pel penós procés polític, cultura i social que s'esdevé des de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Volem recuperar l'arquetip original i començar de nou. I si no pot ser, organitzar un èxode urgent i necessari "nord enllà", és a dir, cap a Suècia.

Entre llibres IV i V: "Todo es silencio", de Manuel Rivas, i "Palestina. Ocupación y resistencia", de Salah Jamal

Manuel Rivas

Amb l'habitual costum de llegir sempre que viatge, just quan me'n venia cap a Lisboa vaig començar el llibre Todo es silencio, de Manuel Rivas. Aquest llibre va arribar a mi a través d'una oferta del Círculo de Lectores (molt interessant, 3 llibres per 6 euros), sense saber-ne massa de què anava ni tampoc del seu autor. A Rivas el coneixia pel seus articles a El País, tot i que ara també sé que és l'autor d'obres tan interessants com per exemple La lengua de las mariposas ("A lingua das bolboretas" en gallec, llengua en la qual està escrita originalment). Però la veritat és que més enllà de la meua ignorància respecte a l'autor, Manuel Rivas és un dels més importants escriptors en llengua gallega en l'actualitat. No hauria sigut mala idea intentar llegir l'obra en galeg, ara que estic a Lisboa, però ho vaig pensar tard.

Todo es silencio ("Todo é silencio") és una novel·la situada en la ciutat imaginària de Noitía, a la costa atlàntica, i que transcorre des dels inicis la dictadura franquista fins fa un parell de dècades, aproximadamanet. Al petit poble, són les ones les que marquen el ritme de la vida, ja que la majoria dels seus ciutadans hi treballen a la mar. Però no sempre com a mariners: la història que pausadament ens narra Rivas tracta el tema del contrabandisme a través de les aigües, un fet conegut i molt present en les costes de les terres galegues. 

A Noitía, hi ha un dit que tothom coneix, i del qual en fa especial gala un dels protagonistes, el gran Mariscal: "Os habent, et non loquentur. Oculos habent, et non videbunt. Aures habent, et non audient. Manus habent, et non palpabunt". És a dir: Tenen boca i no parlen. Tenen ulls i no veuen. Tenen oïts i no escolten. Tenen mans i no palpen. Quan al parlar et jugues la vida, tot és silenci. D'aquest gran dit, que ens porta al títol de la història, naixen els principals fets de la novel·la que transcorreran a través de tres joves protagonistes, que també es faran grans i comprendran el que els explicava Mariscal a la sorra de la platja quan encara eren massa menuts per a comprendre els jocs de la costa galega.

La història m'ha agradat molt. Contada de manera pausada i tranquil·la, sempre marcada pel ritme de les ones, ens fa transportar-nos a les costes atlàntiques, a les terres de boira i pluja, als pobles costers de la Galícia d'unes dècades enrere. Transmet una pau gran, tot i que la història té un cert toc policíac i de novel·la negra que ens fa capficar-nos i estar pendents de què passarà després. És cert també que hi ha alguns moments en què l'excessiva intriga que l'autor li vol donar a l'obra fa difícil la comprensió dels fets, però al final s'acaba intuint tot. 

En acabar la novel·la de Rivas, fa uns dies, vaig encetar el petit llibre Palestina. Ocupación y Resistencia, de Salah Jamal. Com bé explica l'autor a la contraportada, aquest és un llibre que tracta d'esclarir i explicar els principals esdeveniments que han portat Palestina a la situació actual. Dia rere dia apareixen notícies als mitjans de comunicació que en parlen del tema, i moltes vegades, aquells que no fa tant que hem vingut al món, no sabem massa bé com va començar tot i en què es basen els problemes actuals. Salah Jamal, barcelonés d'origen palestí que és professor de Diversitat Cultural, explica de manera molt clara, senzilla i esquemàtica quines foren les raons que portaren al conflicte Israel-Palestina, així com tot allò que l'ha envoltat des que es va iniciar, en realitat ja fa més d'un segle. 

Jo no en sabia massa del tema i la veritat és que m'ha agradat molt. No és cap novel·la, no és un llibre per gaudir, però serveix per a fer un cop d'ull als problemes d'aquestes terres de l'Orient i per posar cadascú al lloc que li correspon. Per fer una reflexió sobre el paper d'algunes de les organitzacions internacionals i sobre la impunitat que tenen alguns països per a fer el que els done la gana, tot salvant les normes universals i morals. Per a aquells que volgueu tindre una idea general i clara sobre el conflicte, és molt recomanable i molt fàcil de llegir. 

Entre llibres III: Tòquio Blues, Haruki Murakami

"Notava la rodonesa dels seus pits contra el meu pit. Llavors li vaig començar a resseguir el cos per sobre la bata una vegada i una altra. Vaig anar passant el palmell de l'espatlla a l'esquena, i de l'esquena als malucs, mentre m'aprenia de memòria els perfils i la suavitat del seu cos". 

Amb Haruki Murakami és difícil no deixar volar la imaginació. Les descripcions com aquesta ens detallen perfectament escenes que, sense voler, es dibuixen a la nostra ment. Plagada d'aquestes escenes, de vegades tan quotidianes, està la novel·la d'ell que he llegit recentment, Tòquio Blues. Una història llegida a deshora: en primer lloc perquè ja fa temps que és una gran novel·la i no en sabia de la seua existència; en segon lloc perquè me la van deixar amb la condició que me la llegira a Lisboa. Però el bon sabor de boca que em va deixar Kafka a la platja, del mateix autor, m'ha impedit l'espera.

Si Kafka a la platja em va sorprendre, Tòquio Blues m'ha encisat. A partir del testimoni d'un japonés adult, es fa un recorregut pels seus anys d'estudiant a Tòquio, on descobreix que cada persona és un món i on aconsegueix evadir-se dels pocs tòpics que hi tenia a la ment.  Ens pinta el Tòquio de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en què hi hagué moltes revoltes estudiantils i alguns canvis, encara que tot això queda fora de la vida del protagonista, qui rarament participa de les actuacions de la resta de la societat. Des de l'amistat més profunda fins el sexe més personalitzat i diferent, Toru Watanabe és un jove que ens obre la seua ment melancòlica i solitària. Una ment que s'ha quedat estancada des de la mort del seu millor i únic amic i que només obrirà a poques persones més. 

Quan llegim la coberta del llibre, el segon paràgraf s'enceta amb les següents paraules: "Tendra, escrita en un to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil[...]". I la veritat és que és una descripció més que adient: la novel·la és tendra, és melancòlica i és, sobretot, molt sensual. Recorre no només la ment del Watanabe, sinó també la de la Midori, una japonesa molt viva i molt cosmopolita, i la de la Naoko, una noia amb problemes psicològics a qui li encanta la música, en concret la cançó Norwegian Wood del Beatles, subtítol que l'autor li posa al llibre per la seua importància en la història. 

La veritat és que cada vegada em sorprén (i també corprén) més aquest Murakami. No deixaria de llegir-lo mai. M'ha fet escoltar moltes cançons (en nomena moltes a les seues novel·les), així com buscar algunes paraules per acabar d'entendre els petits matissos de les seues descripcions (mai no m'havia plantejat la diferència entre espatlla i esquena, per exemple). Aquesta novel·la m'ha transmés un pau que crec que ha reforçat la meua pròpia pau, si més no mentre la llegia a la Font Major o a la platja, tranquil·lament.

La pel·lícula basada en la novel·la s'estrenarà a l'estat espanyol a l'abril de 2012. Anirem a vore-la, però a aquells que no l'heu llegida vos recomane fer-ho abans d'anar-hi. És quasi una obligació.

Homenatge a Estellés

Fa ara huitanta-set anys naixia al poble de Burjassot Vicent Andrés Estellés, un valencià que no massa temps després es convertiria en una de les figures més importants de la nostra literatura. Són molts els escrits que s'han fet hui per homenatjar-lo -n'he trobat a faltar als mitjans de comunicació-. Jo també em vull sumar.

Estellés és el poeta de la quotidianitat per excel·lència. Eixa quotidianitat que demostra als seus versos ens fa viure la seua poesia com si fora nostra, com si descriguera cadascun dels moviments que fem durant el dia. A més, les seues lletres estan plagades d'un sabor mediterrani que és impossible que ens deixen indiferents als que habitem aquestes terres.

L'artista, qui abans de dedicar-se a la poesia també va escriure teatre, va haver de deixar d'estudiar per la guerra, però tot i això, conten que mai no va deixar de llegir: Garcia Lorca, Teodor Llorente o Josep Carner van ser alguns dels autors en què el poeta de Burjassot es va formar. D'aquesta avidesa per les lletres naixia anys més tard la seua poesia, i també els seus articles. Perquè Estellés, a més d'escriptor, fou també periodista, arribant a ser redactor en cap de Las Províncias cap a la década dels seixanta.

Com bé diu Joan Fuster, “Estellés escriu des del poble”. I és que les seues descripcions quotidianes encaixen perfectament amb la vida als pobles valencias. Per a més inri, el poeta també escriu molt sobre València. A aquells que hem viscut al Cap i Casal, ni que siga per dos anys, els passatges que se situen a la ciutat ens fan identificar-nos plenament. Més encara si a la capital també ens hem enamorat. Qui no s'ha sentit mai identificat amb “No hi havia a València dos amants com nosaltres”? Tots ens hem sentit aquests amants especials alguna vegada, corrent pels carrers del Carme agafats de la mà. 

Estellés, a més, escriu sense tabús sobre el sexe. Marc em diria que era un vell verd, però si ho mirem més profundament i amb més seriositat, podem dir que no té vergonya de parlar de la carnalitat i el sexe en el seu estat més brut, qüestions que, es nota, el commouen, i que, per molt que ens coste de parlar-ne, també reflexa l'esperit valencià. I si parlem de valenciania, cal no oblidar el gran amor que el poeta hi demostra pel seu País Valencià.

Vicent Andrés Estellés és el poeta que més he llegit en llengua catalana, i la seua poesia té un valor molt especial per a mi. A banda de sentir-me molt reflexada en el que diu, m'agrada molt la manera en què escriu, eixa capacitat de descriure minuciosament els detalls més insignificants del dia a dia. És per això que jo també li ret hui el meu petit homenatge, i convide a tothom a llegir aquest gran escriptor. 

Me la mamaves fins el cep: tenies

tota la boca plena, i amb la llengu

iniciaves moviments, i et vares

posar més blava que altre cop: llavors

te la vaig treure, i respiraves, i altre

cop retornaves i me la mamaves

i, extenuada, desistires: no

podies més; i pel forat darrer,

ben agafada a la barana, et vaig

iniciar la penetració,

que fou penosa, dolorosa i lenta

fins que va entrar-te per complet, i jo

evoque els pèls de l'entrecuix pegant

cops a les teues rodonors invictes