Un pas per El Temps

(Escrit el 27.03.13)

No sé quan va ser la primera vegada que vaig obrir la revista de El Temps ni quan vaig començar a tindre constància de la seua existència. La tinc en la memòria com si haguera estat sempre ahi, com un referent transmés pels pares, tan essencial en aquest país. Recorde no fa tants anys, un dia en Ontinyent, que vaig parar a postes a comprar-la, orgullosa de tindre-la entre les meues mans. No imaginava aleshores, ja estudiant de Periodisme, que algun dia tindria l'oportunitat d'escriure en ella.

Em vaig emportar una grata sorpresa en setembre quan, en publicar-se les llistes de les empreses on havíem de fer les pràctiques, hi figurava Edicions del País Valencià, és a dir, El Temps. Vaig tindre pocs dubtes: una oportunitat -de les poques- d'escriure en la meua llengua i en una revista que passats quasi 30 anys de la seua primera publicació continua sent un referent per a molts. I allà vaig anar. 

Hui he abandonat aquella saleta del tercer pis de l'Octubre, al carrer Sant Ferran, que el setmanari té per redacció. Curiosament hi estaven tots els companys en una vesprada d'abans de vacances en què sempre es tanquen els temes amb el temps molt just i els ànims crispats. En eixir de l'edifici, després d'acomiadar-me de tots, m'he mirat el carrer, tan trepitjat estos i altres mesos, i he agafat aire d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. En necessitava, d'aire, en trobar-me amb la sensació que una cosa acaba -una altra més- i no en comença cap de nova. Se m'ha fet un nus a la gola quan Violeta, companya de la redacció, m'ha preguntat què faré l'any que ve. La incertesa fa vertigen. 

A pesar que necessite les hores per poder acabar la carrera enguany, m'ha fet pena abandonar aquella redacció on he aprés moltes coses i on algun dia m'agradaria poder tornar a seure. N'he aprés de periodisme, especialment pels companys de pupitre. Però també sobre la història del meu país. Ara que ja acabe, puc confessar que el que més m'agradava era escriure la secció dels vint anys, que m'ha permés llegir durant sis mesos el que va ocorrer als Països Catalans l'any 92-93, del que en la meua memòria de vint-i-dos hiverns no hi queda cap record. 

Hui, precisament hui que es compleixen vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, he tancat una altra porta. I ho he fet escrivint sobre el poeta, breument, sí, però...on anava a poder escriure jo sobre els grans del nostre país? On anava a trobar un mitjà que dedicara dues portades seguides a Estellés i a Raimon, per exemple? Tot s'acaba, i darrere d'unes coses en venen unes altres. A pesar de la por que em recorre en no albirar un determinat futur proper, acabe amb la plenitud d'haver-me format encara més com a periodista i com a persona, i amb la certesa que, més tard o més prompte, això em servirà en la vida. 

Tres

Ereu tres. Asseguts en una taula de la Facultat de Geografia i Història, cap al fons a l'esquerra, prop de la terrassa. Reieu, reieu molt, com soleu fer sempre. Des d'una altra taula vos observava vergonyosa, que aleshores encara ho era molt, i tímidament vos somreia. Em vas fer una senyal, tu que em coneixies més, perquè anara a seure amb vosaltres. Era primer de carrera, diria que sobre abril. Quasi set mesos junts en classe i no havíem creuat més de quatre paraules. Però nunca es tarde, que dice el dicho. Va ser a través d'una cançó de Los de Marras que vam connectar. "Sexo en la calle"; què rebels, valents i liberals cantant-la a la cafetaria d'Història. Si ens vegérem per un foradet ens pixaríem de la risa, ara, passats uns anys, que ja no ens assustem de res. No puc evitar somriure encara ara quan recorde aquell moment, pràcticament acabant-nos de conéixer, cantant "Sexo en la calle" a grito pelao. Un migdia qualsevol en la cafeteria d'Història, com tants altres n'han vingut després -i els que ens queden-. 

"Esta xica pareix basca -va dir algú- té pinta d'etarra". I de nou la risa, que la teniu tan fàcil i tan apegalosa, i jo rient com una idiota les vostres tonteries. "Festejando las gracias", que diria la bibliotecària rància que tant de carinyo ens té, especialment a algun de vosaltres. A través dels festejos i les tonteries diverses ens vam anar coneixent, i vam descobrir que érem més semblants del que podia paréixer. Hores de biblioteca absolutament perdudes, voltes en cotxe per València amb la música a tota veu, visites a cases d'uns i d'altres, viatges, somriures, confessions, burles -sobretot cap a mi-, tristeses, plors, abraçades... Costaria molt fer un recompte de tots els moments que hem passat junts, i és impossible endevinar tots els que ens queden, que sens dubte seran molts -ho seran, no?!-.

L'altre dia, mentre feia un dels tants viatges en tren cap a València, tots tres em vau escriure, cadascú per la seua banda, però quasi alhora. Connexió, que se li diu. Això que saps que l'altre necessita unes parauletes, i ho vau encertar. Sempre esteu a un tir de pedra quan se vos necessita, i la veritat que això s'agraeix. Sou uns nyonyos tots tres, tot s'ha de dir, a pesar del que vulgueu aparentar. Carinyosos i dolços com la mel, encara que siga en privat, sempre a temps per donar una abraçada sincera i forta. Sí sí, vosaltres, no vos feu ara els despistats. 

Com al vers dels amants d'Estellés, no han passat massa anys, però sí moltes coses. També hem fet de València la nostra, de la Universitat la que volem. Hem cultivat el saber i hem acabat, d'això no fa tant, tancant el Standby amb una ceba monumental que a penes ens permetia matindre'ns drets. Quants sopars al Planeta, quantíssimes nits al Glop, vesprades a l'adr, fins i tot hores de sofà compartides. Qui ens pot llevar tot això? Ni el temps ni les ganes, si les tinguérem, ho esborrarien. Potser algú donaria les gràcies a Déu per haver-nos fet coincidir en el camí, però com que jo no crec en eixes coses, vos les donaré a vosaltres per tot el que abans he escrit. 

Febrer 2011

Gener 2012

Novembre 2012