Cascais, on el sol es pon per la mar

No fa massa que vaig arribar, però la veritat és que ja ho estranye tot. És difícil haver de parlar sempre en altres llengües (beneïts els moments en què et trobes algun valencià/català), és complicat no estranyar-te. Però més enllà de tot allò que estranye, estic descobrint moltes coses que em fan gaudir molt i aprofitar cada instant al màxim. La vida, de vegades, ens dóna petits regals que hem d'aprofitar. O més bé hem d'intentar convertir molts moments en petits regals. Un d'aquests podria ser Cascais.

Ací, sembla que els plans naixen d'un moment a un altre. De repent estàs  acasa, asseguda, sense res que fer, i algú et proposa un plan. Que no t'agrada? Continues a casa. Que t'agrada? Doncs vas. Més o menys així va sorgir la idea d'anar a Cascais a escalar ahir. Cascais és un poble de la costa portuguesa, molt proper a Lisboa, al qual s'hi pot anar en tren. Encara que molts creuen que Lisboa té mar, el que realment té és riu, el riu Tejo (Tajo per a nosaltres), i per tant encara no havia vist la mar des que estava ací. I m'abellia. Més tard, asseguda mirant-la, pensava (i intentava explicar-li al meu company norueg) que no seria capaç de viure sense la mar, que no m'imaginava vivint enmig de l'Espanya profunda on s'han de fer vore dos-cents quilòmetres per veure l'aigua salada.

Quan arribes a Cascais i vas caminant cap a la zona on s'escala, el paisatge és molt bonic. Creues pel port, tot ple de barques de colors, i t'encares amb un tot de penya-segats que donen a l'oceà atlàntic, que en aquell moment està més o menys en el seu punt àlgid, ben amunt. Continues caminant i passes per zones relativament riques (pel que vaig poder vore Cascais és un lloc on molta gent va a estiuejar), i et trobes amb molt turistes que aprofiten els darrers dies de calor (perquè encara en fa molta, de calor, pel sud de Portugal) per anar a la platja o fer una passejada pel port. Més enllà alguns barets, com el que nosaltres solem anomenar xiringuitos, obrin pas a caminets que porten a la platja. La Boca do Inferno et saluda al teu pas, on es concentren uns quants turistes (és del més turístic que té el poble). I al final del camí, unes escaletes estretes i empinades et porten a un lloc de roques escampades per tot arreu, algunes d'elles tacades de magnesi, on s'hi pot fer boulder. Entre les roques, alguns banyistes aprofiten per prendre el sol, com si de sargantanes es tractés, estirades damunt les pedres.

La veritat és que cada vegada crec més en allò de mente sana i corpore sano. És increïble com de feliç em pot fer de vegades anar a escalar. Ni que siga amb algú que no conec i amb qui em costa comunicar-me (ara me n'adone de veres: quina merda d'educació d'anglés tenim a l'estat espanyol!). Intentar pujar quatre roques, aconseguir-ho en tres, deixar-me caure damunt del crashpad i, finalment, acabar mullant les mans en l'aigua i mirant com baixa la marea utilitzan el mateix crashpad a mode de sofà. Em crida també molt l'atenció com descendeix l'aigua: és increïble, i tant diferent del mediterrani...

Quan et disposes a marxar, el sol està a punt de tocar l'aigua. És preciós, també, vore com es pon per la mar. A les nostres terres és una imatge inusual, i potser per això encara té més encant. Mires i remies la mar, i t'estranyes de com tot allò que feia un parell d'hores estava ben cobert d'aigua ara és totalment sec. Camines per damunt les pedres descalça , t'asseus i lliges una estona. I mentre ho fas de prop sona un "ouch". I és que les roques de Cascais son puntiagudes i fan mal a la mà, i ni tan sols el norueg, que està fort com un roure, ho pot suportar. Reculls les coses, mires el paisatge per darrera vegada (hui, perquè esperes tornar prompte) i t'encamines de nou cap al port, que està al costat de l'estació de tren. De tornada, els camins tenen un altre color, el color de la posta de sol. La gent et mira estrany, perquè el teu company porta una colxoneta enganxada a l'esquena, però no t'importa, perquè després d'escalar, normalment, ets molt felíç. Així que seguixes caminant i parlant de banalitats en una espècie de llengua esperanto (una barreja d'anglés, castellà i portugués, amb tocs de català i norueg). Arribes a Lisboa i ja és fosc, però la ciutat encara és viva. Et perds entre metros i autobusos (literalment, et perds), però finalment arribes a casa sana i salva, on un grapat de persones de diferents nacionalitats (búlgares, indis i portuguesos) t'esperen per a sopar.