Quan jo siga mare

Retrobar-se amb els pares sempre és grat. L'altre dia, quan vaig pujar al tren direcció a Alacant, pensava en tot l'atrapoll que hi ha a la ciutat i en les ganes que tenia d'estar uns dies tranquil·la al meu poble. Entre unes coses i altres, a València mai parem, i moltes vegades trobe a faltar eixa pau que tenen els pobles, eixa paciència de la vida al carrer i a la terra, l'aire pur que corre entre l'Aitana i el Puig Campana. Tot i que sempre porte mil coses entre mans, i a pesar que això m'agrada, sóc una dona de pau, i a València moltes vegades em costa trobar-la. 

Al tren, vaig agafar el seient de la finestra, com sempre, per poder mirar el paisatge entre pàgina i pàgina del llibre. Portava entre mans Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez -una gran novel·la, tot siga dit-. Al costat, una jove d'uns vint anys teclejava sense aturar-se ni a respirar pel seu mòbil ultramodern. Enfront, una mare i un fill semblaven contents per haver-se retrobat. Fora, veia córrer els bancals de l'Horta, la Costera i l'Alt Vinalopó, cada vegada més secs. Intentava concentrar-me en les aventures del coronel Aureliano Buendía, però les converses dels meus companys de viatge m'ho impedien. No sé si era falta de concentració o curiositat, però no podia evitar escoltar la conversa entre mare i fill. Ella, d'una seixanta anys, antiga habitant d'Eivissa en l'època més hippie, i ell, d'uns trenta anys, melenut, amb piercings i estudiant d'art dramàtic, pel que vaig entendre. D'alguna manera em sorprenia la seua relació: tenien una naturalitat admirable per a parlar de tot, de les drogues, de la filosofia, de pintors i fins i tot del sexe, eixe tema tan tabú a la majoria de les famílies. A la majoria de les persones els hauria semblat una relació desfasada; sense anar més lluny, la jove pija del mòbil ultramodern els observava amb cara d'estranyesa. A mi em transmetien eixa pau que venia buscant a través de la confiança que demostraven tindre entre ells. Això sí, no van callar ni un segon. 

Hui, ja a Sella, mon pare m'ha proposat d'anar a fer una passejada junts. La veritat és que entre les meues visites fugaces i el temps que requereixen els amics, feia molt de temps que no caminàvem plegats pel terme de Sella. Eixes passejades sellardes són, d'alguna manera, retrobar els orígens. Eixint del poble, un al costat de l'altre, ens hem creuat amb vàries persones. Els ha fet gràcia, jo crec, vore'ns junts i ben equipats per a fer una passejada: sembla que pares i filles no puguen relacionar-se amb naturalitat ni fer activitats en conjunt. No acabe d'entendre eixe entestament dels pares de voler mantindre sempre la seua autoritat i la seua distància. Per sort, a ma casa mai no ha estat així. Potser no es tracta de prendre els pares com amics, com ho feien els meus companys del tren, però sí de tindre una relació natural i sincera, de parlar sense tabús, de dir-se "t'estime" com li ho diríem a la nostra parella, que al cap i a la fi als nostres pares els solem estimar tant o més. 


Ara que ja vaig creixent i gent molt propera a mi va tenint fills, em ronda la idea de l'educació que els puga donar als meus. En realitat és una qüestió que sempre m'ha preocupat: és molt difícil educar als petits, no tot depén de la família i moltes vegades la seua evolució queda fora de les mans d'aquesta. N'hi ha milers de llibres que parlen de tot açò, però així i tot no deixe de vore-ho un tema molt complex i imprevisible. No obstant, hi ha certs valors que crec que s'haurien de potenciar més en les relacions familiars, que encara hui en dia venen marcades per un model antic i masclista. I no em referisc només a les relacions entre pares i fills, sinó a totes les que es donen dins d'una família. Insistisc, com ja he dit altres vegades, en què cal una reflexió profunda i un gran canvi en aquest tema.


Jo vull ser mare. No tinc cap pressa, però sé que algun dia ho seré. I als meus fills m'agradaria donar-los l'educació en la que jo crec, m'agradaria que em tractaren com a una igual, i no com a algú que està per damunt d'ells. Està clar que els pares sempre són els nostres referents, els nostres guardians, el nostre model. Però conforme passa el temps, conforme ens fem grans, i sense perdre-los el respecte mai de la vida, hauríem d'intentar igualar més les nostres relacions. Moltes vegades això sembla impossible a les famílies més estàndards, on tot ha funcionat sempre amb una normalitat perfecta. Per exemple, estic segura que la relació mare soltera-fill és, en la majoria dels casos, molt més profunda. Potser cal trencar els esquemes, però estaria bé que no calguera fer-ho. Al Macondo de Cien años de Soledad es reflectixen desenes de models familiars, i no sempre els més perfectes funcionen millor. Que sí, són narracions de García Márquez, però no s'allunyen tant de la realitat.