Dolça Marina

És eixe aire fresc i eixa olor a mar. La flaire salada que t'entra per tots els sentits. Són les gavines, ara totes amb el coll tes, quietes i mirant en la mateixa direcció, ara una que planeja per damunt de la resta, ara una altra que piula. Què es diran?

És eixa dona mig nueta tirada damunt de les pedres que llig una revista, preàmbul de tots els que, com ella, vindran pròximament. El ritme suau de les ones i el respirar acompasat amb la seua pujada i baixada, metòdicament; el seu cantar tendre. És la remor d'un petit vaixell de pesca que arriba al port. Quantes hores farà que ha eixit?

És el sol, que ja pica, i la gent que corre vora mar. La Serra Geleda i els penya-segats del far de l'Albir, que es presenten imponents i joves. És mirar lluny i envedinar la pedra des d'on ens vam tirar a l'aigua el dia de la passejada en bici o l'altra des d'on vam tirar una flor en un dia de penediments.

És perdre la mirada en la línia infinita de la mar salà, tan definida en un dia com hui. Altea, objecte de tantes passejades i bons records, perla de la Marina. És jugar amb els contorns de les muntanyes, recórrer-los amb els dits mantenint els ulls tancats. Què pensarà de mi la dona del costat?

És tocar l'aigua amb els peus i notar eixa gelor agradable que puja cap amunt. Veure's la pell més blanca que la llet i riure's d'una mateixa. És inspirar lentament, al ritme de les ones, i somriure sense obrir les parpelles. I què més dóna constipar-se ara?

He mirat aquesta terra, asseguda en les pedres inclinades del port, sentint la brisa marina acaronar-me la cara... Dolça Marina, cada dia m'enamores més.