Em sente al café de l'estació de trens a esperar que es faça l'hora de partir. Ana, a l'entrada de qualsevol lloc, es fuma un cigarret. A la dreta, gent que passa i puja i baixa sense aturar-se. Davant meu, algú que remena el café sense alçar el cap de la tassa.
Lisboa ja s'havia acabat fa uns mesos, però retrobar-me amb ella (amb vosaltres) ha sigut tan especials com els mesos viscuts anteriorment. Amb la tranquilitat d'allò conegut i la companyia d'aquells estimats, Lisboa és diferent, tot i que alhora em fa la sensació que mai no me n'he anat.
El ros de la trompeta que vaig conéixer al Bacalhoeiro i els seus amics que tocaven a Chiado els diumenges de vesprada, fan casualment un concert. El sol es pon com sempre, i deixa eixe color rosat tan característic de la cidade. És la una i encara no hem sopat, xarra que te xarra i birra rere birra al mirador de Santa Catarina. Com m'agrada això d'oblidar-me d'una necessitat tan vital com menjar: símbol infalible de com de bé estic.
Tirats al terra, em recorda a les primeres nits d'estiu al mirador. Però hi ha una cosa diferent: ara som amics. Lisboa ja no és un inici i un punt final, sinó només una frase, un passatge llarg i bonic de la nostra vida, un seguit de paraules úniques que recordarem per sempre. És només un pas més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada