No et veig, però el teu alè em delata com de propers estem. Fa uns minuts que dorms, i m'agradaria observar-te: és un dels plaers més grans, vore't dormir plàcidament. Però tot és fosc. La teua respiració profunda em fa somriure; això rei, no és roncar, per molt que tu t'entestes en fer-me creure que les nits que estic constipada ronque. No estic massa còmoda: l'estanteria que em queda damunt em limita les possibilitats de moviment, i a més no m'agradaria despertar-te. Estic cansada, potser si tanque els ulls m'adormiria, però no és això el que vull. Vull alçar-me i marxar, perquè demà quan despertes ja no hi seré.
M'has tornat a deixar a la banda de dins del llit de noranta i eixir sense despertar-te és pràcticament impossible; però a la fi, ho aconseguisc. Abans de marxar et faig un petó suau, quasi imperceptible, a la galta dreta. Espere que aquesta nit ens trobem als somnis, perquè serà la darrera vegada que ens vorem al llit.
