Han passat ja quatre anys des que per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.
Sabia, pel que m’havien explicat,
que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho
puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la
meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt
bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar
Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida
seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que
més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que
passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga
mínimament aquesta societat amb les meues paraules.
A les primeres classes de
Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que
ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha
acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig
construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir
experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de
classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan
amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van
anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que
conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta
gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he
coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna
cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que
no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som
gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.
Ahir vam marcar el que serà el
gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen
de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera).
En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam
fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de
bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser
d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País
Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han
marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures,
gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans
entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts
aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir
durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.
En l’acte, a banda dels companys
de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers
–sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies
una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i
perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el
seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria
decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui
m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la
meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més
arropada que amb tots vosaltres.
En acabar l’acte i donar pas a la
festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va
a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és
perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de
les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan
fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho
havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre
tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de
Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos,
assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també
Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per
gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.
A les 7.30 del matí València ha
amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats
i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe
bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a
pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a
casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com
la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens
agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua
m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot.
Bonita! :)
ResponEliminaLeerte ha sido un placer desde estos cuatro años que te conozco, y estoy segura de que también lo será durante los que aún nos quedan por delante. Gracias por hacerme un hueco en tus palabras... tú ya lo tienes en mi corazoncito. Me encanta como te expresas y cómo demuestras en cada texto que el valenciano es una lengua preciosa, como tú.
Un abrazo muy fuerte Lai!