La pluja sempre es veu millor des de l'altre costat de la finestra. Més encara quan és hivern i fa fred. Els raigs de llum no dibuixen els característics rodolins gronguencs en la paret d'enfront, i en obrir els ulls no se sap massa bé si és de nit o és de dia. Però tant fa, amb una manta i bona companyia tant fa quina hora siga. Recorde els matins de quan encara tenia classes, molts dels quals se m'apegaven els llençols i no aconseguia escapar de l'habitació. Ara hi ha altres obligacions, però la vida al pis d'estudiants continua molant.
Hui plou, i no fa temps per a Falles, a pesar que tota València ja està engalanada per a l'ocasió. Molts carrers romanen tallats pels monuments que susciten crítiques d'uns i ovacions d'altres. Des del balcó en puc vore una, la del Baró de Sant Petrillo, el meu carrer de sempre a Benimaclet. Si els festers tenen sort, prompte s'apartaran els núvols per a donar pas al sol i el bons temps característics d'estes dates. I què dimonis, també per a la meua sort, que enguany, una vegada més, em dispose a viure les Falles com una valenciana més, tot i que les Fapoco (Falles Populars i Combatives, per als que no ho coneguen) de l'any passat semblen insuperables. Començant perquè la cançó anterior li pega mil patades a la nova: res no podrà superar l'intent fallit de molts de fer eixe dibuixet estrany amb els braços mentre tothom canta "fapoocooo fapoocooo". Quins records.
La veritat que les Falles en si, si no tens un casal, poden resultar un poc avorrides (si les ofrenes i els actes oficials no són lo teu). Però les Fapoco conformen una bona alternativa per aquells que o venim de fora o, tot i viure a València mai han format part d'una falla. Les paelles del Terra, la cremà el dia d'abans al CSO de l'Horta, una nit perduda al ja desaparegut Mayhem o el pis ple de gent: uns dormint en terra, altres menjant kebap, molts altres amorrats a la botella i fins i tot una llençant una sabata pel balcó. Però són Falles, tot està perdonat. Sense oblidar, per suposat, el concert d'Escola Valenciana a Burjassot: una cita ineludible des de primer de carrera.
Ja fa més de quatre anys que em vaig traslladar a esta ciutat i, quin remei m'hauré d'adaptar als seus comstums. Tot i que si en Falles ixen els dies com hui serà difícil eixir de casa. Perquè sempre s'està millor tapat amb una manta, escoltant música i llegint llestres inconnexes:
e mi regali un altro giorno
in cui sembra tutto fermo
ma tutto si trasforma
tutto si conferma
e lasci in giro il tuo profumo
come a dirmi "io ci sono"
come a dirmi "sarò sempre qua"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada