La Sílvia i el Refree

La Sílvia la vaig conéixer també pel papa. No podria dir ara quina va ser la cançó, però recorde que era en un vídeo de Youtube. Tal vegada Vestida de nit, o alguna de les seues més conegudes. Em va agradar; la seua veu desprenia una dolçor, una senzillesa i alhora una potència que li posarien els pèls de punta a qualsevol. Des del seu descobriment -farà poc més d'un any - fins ara l'he escoltada molt. Diria que m'he repassat gran part dels vídeos d'ella que hi ha penjats a la xarxa, i fins i tot he apres a tocar una cançó seua amb la guitarra. No imaginava, però, que tindria prompte l'oportunitat de vore-la en directe. Però algú me la va posar en banjeda i no em vaig poder negar. A Barcelona, al Teatre Tívoli, quasi res. 

Barcelona pertany a un altre país. I ja no parle de qüestions polítiques ni de la independència ni del referèndum -del qual, per suposat, estic a favor-. Em referisc a que Barcelona, i també la majoria de Catalunya, sembla d'un país diferent al nostre. Allò és Europa, han eixit molt més ràpid i de manera distinta del forat al qual vam estar tots capficats durant quaranta anys. I ni parlar-ne de la llengua i la cultura: per què s'ha de sentir una més en casa allà que a València? Sens dubte el respecte per estes qüestions viatja per una òrbita distinta a la nostra. 

Però bé, deixarem de banda aquest tema que ens donaria per a moltes línies, i tornem al que anàvem. Vore la Sílvia Pérez Cruz en directe va ser brutal. La proximitat no va trencar la idea que tenia d'ella, sinó més bé la va enfortir: humil, senzilla, valenta i dolça; sobretot molt dolça. A la jove i potent cantant de Palafrugell, filla del Càstor Pérez i la Glòria Cruz (ella fa constants referències als seus pares) l'acompanyava el guitarrista Raül Fernández, més conegut com Refree. Refree va ser, segurament, la gran sorpresa del concert per a mi. Perquè a la Sílvia ja la coneixia, però d'ell no n'havia sentit parlar mai. I Déu n'hi do!, que diuen els catalans. Raül Fernández, cantautor del món del pop i del jazz, ha produït discs d'artistes com Roger Mas, Senior i el Cor Brutal, Las Migas i la pròpia Silvia Pérez Cruz, amb qui ja havia tocat anteriorment anteriorment.

I és que el concert es feia amb motiu de la presentació del proper disc que els dos grans trauran a la llum la setmana que ve, anomenat Granada. No només per la ciutat, a la qual també li fan un homenatge amb el nom per haver parit a músics com Enrique Morente, del qual versionen una cançó. Granada ve sobretot per significat explosiu de la paraula en català. Al disc, interpretat crec que de cap a peus en el concert, hi versionen temes de músics com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Schumann, Edith Piaff o Pau Casals, entre altres. Una diversitat que va des de la Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernàndez fins al Papa, jo vull ser torero d'Albert Pla, en un estil que jo no sabria definir però que, sens dubte, passa pel flamenc, el jazz, l'electrònia (sí, electrònica) i molts altres innovadors i diferents del que la catalana ens havia mostrat fins ara. 

Del concert, a banda del goig i la satisfacció d'escoltar aquests dos grans musics ens directe, m'emporte també l'orgull d'haver conegut la majoria de les cançons gràcies a la cultura musical que m'han fet mamar els pares. Ara només queda esperar que el disc veja la llum per poder immortalitzar les melodies del Refree i la Silvia, tot i que directe només n'hi ha un. 

Ací, un breu reportatge del Canal 33 sobre els dos grans músics i la seua història d'amor i desamor que, ara per ara, els ha portat a gravar un disc al qual li ha costat més d'un any i tres versions i en eixir a la llum: https://www.youtube.com/watch?v=6MYekTyw3TA