Pluja irònica

Sonen unes campanes. Les deu de la nit. Des d'esta casa s'escolten molt millor les de l'església de Benimaclet: la plaça queda molt a prop. La finestra està oberta i entra una gelor agradable. Mmmm...olor a banyat i aire fresc enmig d'un estiu iniciàtic que es presenta calurós. Ja és de nit, però el cel grisenc dóna una llum diferent als carrers. No hi ha lluna; tampoc estreles. 

"Ja no plou", diu una veu que acompanya la sensació plaent d'esta vesprada de pluja. Perquè la pluja, amb companyia, sempre mola més. Ja fa temps que han deixat de caure les gotes, però nosaltres estàvem immerses en els papers que tenim davant la cara des de fa unes hores. O això, o més bé dissimulem els nostren pensaments mirant les fulles. El balcó està humit, i la gespa que vam adquirir en Falles, més que resseca ja, ha engolit tota l'aigua i sembla una basseta. En mirar per avall, una cara coneguda: Alba, que passeja de sa (ma) casa a la nostra, com si estiguérem en un poble. 

Fa un dia de perros, que dirien en Sella. Però el clima acompanya la situació: ressaca santjoanera i època d'exàmens. I jo, que no en tinc, però que em sume al context per seguir sentint-me com si no passara el temps. 

Feia temps que no plovia. Esta matinada, quan he sentit caure l'aigua, he intentat arrimar-me a algú que no existia, però que els llençols i els coixins han intentat substituir. Sí, justament hui que no diria "deixa'm, que fa calor", em toca dormir sola. Ironies de la vida i d'este clima que tenim, que no plou en tot l'any i dóna la benvinguda a l'estiu amb un xàfec que ho ha deixat tot ben fresc. Sembla, la de hui, una nit d'eixes de finals d'agost en què la pluja anuncia el final de l'estació que tot just ara comença. 

Què coses.